diumenge, 30 de novembre del 2014

Ho sé del cert: l'ànima existeix


 
De vegades ens fan mal i ho sabem. No ens estimen, o han deixat d'estimar-nos, i ho sabem. Els som indiferents i ens danyen amb menyspreu i reprotxes, sense carícies o amb carícies negatives, i ho sabem. Però en realitat no ho veiem o no ho volem veure. Invidència total. Com podem ser tan cecs quan ens ocorre? Portem encastats enfront dels ulls uns binocles, que algú pervers regula de forma al·leatòria i ens determina la llargària de la visió del nostre objecte estimat, ara a frec ara remot, ara inapreciable ara borrós, ara obscur ara resplendent, i així en un procés constant que acaba per marejar-nos fins a la nàusea gàstrica. Aquest vèrtigen ens situa dins d’un carrusel erràtic del qual no podem escapar, o només quan l’objecte estimat deixa, en el futur, de ser precisament això, estimat, i el posterior tantsemenfotisme recondueix cada element a la seva justa posició, a la seva precisa mesura, a la seva concreta delimitació. Mentrestant, mentre això no succeeix, només sentim coïssor, còlera, rancúnia, odi. I per damunt de tot, un dolor sord i candent que ens neix del fons abissal de nosaltres mateixos, un fons tan íntim, tan cèntric, tan nuclear, que ens fa percebre la penosa realitat que cap estudiós teòleg o místic zen no arriba ni a albirar: que l’ànima existeix. I no és una víscera ni una glàndula, perquè ni vísceres ni glàndules no fan mal. L’ànima existeix i és un fregall dispers i enrevessat de qui sap què que duem embotit dins la pell i que està confeccionat d’una matèria molt més subtil de la què està feta el sistema nerviós, perquè els nervis només canalitzen el dolor i ens porten a cridar, a xisclar i a plorar, però l’ànima és el dolor en si mateix, l’essència de l’esgarip, el so i la llàgrima. És en l’abisme del dolor on sabem, en definitiva, que estem vius. I maleïda sigui la gràcia divina o satànica que ens fa estar-ho, perquè és aleshores quan voldríem justament, paradoxalment, no existir, ser el no res.


divendres, 28 de novembre del 2014

Acaricia'm





Sí, acaricia’m. Sense carícies, no som. Perquè t’acaricio, existeixes. Perquè m’acaricies, existeixo. Si cal, dóna’m l’ésser en la carícia negativa, en el càstig, el reprotxe, la degradació, també el dolor ens fa vius, conscients de ser vius. Carícies, carícies com siguin i de la qualitat que siguin, però que constatin el batec anhelant. Ningú no prescindeix de les carícies sense entrar en agonia, la indiferència criminal, la desafecció mortífera. Les carícies noticien l’existència, ens revelen únics, configuren la singularitat pròpia. Carícies, sí, i a tothora, de sempre i per sempre, perquè atorguen veu, alè, pols. Son pluja en primavera.



dimarts, 25 de novembre del 2014

Amor, donar






Llarg i eixorc camí de desert, això és el què m’ha esperat a cada trencament de relació. Un erm emocional, la desesperança. Si sóc honest, honest amb mi mateix, honest amb mi mateix fins el dolor, puc arribar a entreveure allò que més mal m'ha fet. És, simplement, perdre’m allò que satisfà de l’amor: donar. Tendim a confondre, potser justament, qui sap, estimar amb rebre, amb ser estimats. És clar, que ser estimats és important. Però el vertader diamant que s’amaga darrere d’un acte d’estima està fet d’ofrenes. On l’amor es manifesta en tota la seva brillant amplitud i riquesa és en l’acte senzill, pur, bàsic, de donar, de donar-se. Això es perd amb cada mort de parella, i costa recuperar-ho amb una altra persona. Cal temps per tornar a sentir aquesta necessitat íntima de lliurar-se a algú altre, de compartir amb desinterès la quotidianitat franca, de suport, de ser-hi i fer. Cal temps perquè tot amor té subjecte, que som nosaltres, però l’objecte, el ser sobre el qual hi dipositem l’estima, ha de venir, venir com una entitat escollida i assenyalada, dotada d’una àuria d’inevitabilitat, una pàtina de predestinació, d’una boira matinal d’esperança, potser un hàlit diví, no ho sé. Sí que sé que no sempre ve, o que com a mínim tarda. Això és tot, tan senzill: a qui donaré? I sobretot, quan de l’enllà.





 






diumenge, 23 de novembre del 2014

Mentim, no hi ha més remei

Em costa molt admetre segon quines mentides, tot i que sóc conscient de què no podríem viure sense l’engreix d’engranatges relacionals que suposa no expressar les veritats, enganyar, una certa hipocresia. Diem bon dia en un jorn fred, ventós i plujós; assegurem que estem bé quan ens ho demanen, encara que per dintre sentim tristesa o melanconia; lloem actituds i comportaments de criatures o animals de companyia que en el fons detestem; mostrem una imatge externa confeccionada per tòpics que difuminen, que aromatizen, que ensomorteixen. Mentim per no danyar, per ajudar, per complaure, per seduir, per honorar, per pietat. I mentim, i de la forma més vergonyant, per evitar la responsabilitat i les conseqüències dels nostres actes. Però el cert és que mentim, al cap i a la fi, per una incapacitat congènita per dir la veritat, per reflectir la realitat tal com és. En el fons ignorem no ja qui som, sinó què fem i per què ho fem, què passa o què ens passa, què vivim i com ho vivim, i també com passivament deixem que les coses flueixin a través de nosaltres. No som matèria, som buit, som nusos en camps magnètics amb una vana il·lusió de corporeïtat, i tot és així un entorn en el qual ens fonem indestriablement com brises en harmònica dansa. Com podem ser fidels a l’evidència si ignorem fins i tot què és allò de debò autèntic? Hem de ser miralls, sí, però de quina maleïda imatge? Mentim, en el fons, perquè no ens queda més remei, per pròpia turpitud a l’hora de manejar les limitacions, aquelles que ens etiqueten com a éssers humans: entitats titànicament imperfectes.


divendres, 21 de novembre del 2014

Ni sexe ni cintes de vídeo, només mentides



De l'àmplia loquacitat de les dones, allò que més m'exaspera és percebre les contradiccions, les incoherències, els contrasentits, les vaguetats, que de tant en tant n'hi ha, en segons qui –segons qui-- déu n'hi do si n'hi ha. Parlar molt implica donar molta informació, potser no d'aspectes essencials --sovint silenciats (alguns silencis també són eloqüents)--, però sí de la menys banal de les banalitats: els detalls. Esdevenen l'element que fa aflorar les mentides a la llum, als taquígrafs i als ex periodistes. Els fonaments d'un engany es poden memoritzar, però el seu embolcall retòric, les minúcies, això ja no, això ja costa molt més, a no ser que se sigui un prodigi mnemotècnic i es disposi de memòria elefantina. Per això diuen que un és amo dels seus silencis però esclau de les seves paraules. D'aquest aspecte autorevelador de la verbalitat femenina en podríem anomenar, en síntesi, i també amb clemència, imprecisions. Les imprecisions generen de vegades una gran perplexitat en els homes, més tendents a l'expressió concisa, a la parquedat expositiva, a la paraula dreturera. Diguem-ho clar, ja que sóc home: a dir les coses nítides i simples, sense embuts ni bizantinismes, de forma que les insignificances no ens descobreixen cap veritat oculta, per la raó estúpida de que com a norma no es verbalitzen. Si la caguem, en definitiva, ho fem amb totes les de la llei, amb la porta de wàter oberta, vaja –i disculpin--.



Quan el detall imprecís es copsa, el gran dubte de sempre és: hi aprofundim o no? Es pot deixar passar de llarg i no fer-ne cas, obviar-lo. I aquí em ve a la memòria una pel·lícula antiga, que vaig veure d’adolescent i de la qual no en recordo ara el títol, en què un sogre aconsellava al seu futur gendre que, si no fumava, que n’agafés l’hàbit, ja que una bona pipa, amb tota la feina de netejar-la, carregar-la i fumar-la, li atorgaria la tranquil·litat necessària per mantenir la convivència amb la seva futura esposa --la seva filla-- en un estadi d’òptima inalterabilitat. El tabac era el pretext per evitar escoltar, en silenci i ben arrepapat en la butaca boirosa, la tòpica cantarella femenina, minúcies incloses –contradictòries o no--. Eren altres temps, és cert, eren els usos i costums de l'època del cinema en blanc i negre. L’altra opció, més radical, és aprofundir-hi, entossudir-se’n, preocupar-se’n. Tot depèn molt de les circumstàncies i dels temperaments de cadascú. Habitualment, si es tria aquesta opció, les coses mai no acostumen a arribar a bon port. Tots sabem que si s'estira d'una nímia mala herba, pot passar que resti travada en la terra i que si hom persisteix en el seu objectiu, s'adoni que té unes arrels àmplies i profundes, i que escarrassant-s'hi del tot, acabi per arrencar-la de cop, tot caient trontollosament d'esquena. I aleshores, assegut de cul en el sòl, observi el maleït trofeu oscil·lant en la mà: el gran terrós d'una realitat que mai no s'hagués volgut conèixer, que potser hauria restat molt millor sepultada en la profunditat de les catacumbes. O potser sí, potser sí que s'hagués desitjat saber-la, atès que hi ha qui sosté que sempre estem prenent decisions i que per escollir amb llibertat s'ha de tenir notícia de tots els elements a considerar. Vagin vostès a saber, de moment encara ningú, que jo en tingui coneixement, no ha sabut pontificar sobre quina mesura han d'abastar les mentides quotidianes per ser o no èticament legítimes.



dimecres, 19 de novembre del 2014

Dones boira

Les anomenarem dones boira. No tenen un jo precís, concret, específic. Són difuses, autodúctils. Unes personalitats amb formes amotllables, bromoses. Són dones amb realitats múltiples, però no enriquidores, com hauria de ser: les realitats que sumen, que multipliquen, que potencien. No, elles confonen, desorienten, exasperen. Són dones que desvetllen infinites preguntes, preguntes que s’acaben fent, i que elles no responen, i si les responen només és per caure en una vaguetat o una contradicció. Són immunes a l’evidència de la pròpia mentida. Són expertes en provocar un embolic majúscul, olímpic. Benvinguts, doncs, a la cerimònia del tumult, el desgavell i la consternació. Això són aquestes dones. Suren en el caos que desvetllen com una boia en l’onatge. I tu, entremig, espantant a manotades la boira, la dona boira, perdent els nervis i la dignitat, el nord i la paciència. La llàstima que generen és involuntària, actuen així a desgrat seu: la protecció de les capes de la ceba, la tinta dels calamars, la bomba de fum. Elles són la seva pròpia maledicció. Menteixen i divaguen, sí, però no per la mentida o la divagació en si mateixes. La mentira i la divagació són només un instrument, un ús. Arrosseguen a aquest món nebulós de qui sap què, on la lluita quixotesca contra molins de vent ficticis apropa cap el seu centre retòric, d’esferes concèntriques, tangencials, interseccions, àuries de migranya, pampallugues. Acaben per deixar-te immers en el combat inútil de la lluita per la lluita mateixa. La seva franquesa final és només una franquesa translúcida, contradictòria amb les franqueses pretèrites, que reclama de nou més franqueses que també esdevindran inútils. Es generen mons de converses impossibles, imantadores, adictives, opiàcies. I, finalment, destructives. És, doncs, l’hora de dir adéu, el moment de començar un nou oblid. És l’hora de fugir com un gos vençut i culpable, miserable i penitent. I, a més, assenyalat. Elles, en canvi, són absoltes des de la bona fe, des de la seva aparent bona fe. Continuen en el seu món de joc de miralls i de miratges, en el seu centre irrealitzable, en el jo dispers i absurd, en la realitat múltiple del desconcert íntim, els reclams, l’hospitalitat cap al nou insecte que no veu la teranyina letal que l’assetja. Així són les maleïdes dones boira.



dilluns, 17 de novembre del 2014

Parlem de la confiança



En començar una relació, avui en dia és molt habitual, massa, que elles et demanin que els facis confiança, i paradoxalment ho reclamen més com més desconfiades són. La formulació més comuna d'aquest reclam té una lògica abassegadora: cap relació no tira endavant sense confiança. Es tracta d'una obvietat sòlida, inconsútil, cartesiana. Tanmateix, és una veritat equívoca, una fal·làcia de cap a peus. Si bé és cert, com em diuen, que cap parella no pot funcionar sense fiança mútua --o plantejat a la inversa, que és impossible que rutlli bé amb desconfiança--, també és evident que la confiança no és gratuïta.

--Si vols confiança –els dic--, guanya-te-la.

La fascinant dialèctica femenina entra en acció aleshores:

--Això vol dir que no confies en mi?

--No he dit això...

--A tu el que et passa és que ets un desconfiat!

A pams. No sóc desconfiat. Gens. Però sí que he après per empirisme --per clatellades, estimbades i estocades a la caròtida, i els consegüents betadines, cures d'hospital i resurreccions--, a protegir-me de les traïcions i les deslleialtats. El dret a la refiança es guanya, i aquesta premissa és tan certa com que la confiança és indispensable en una relació. Però planteja un problema específic, la mala peça del teler. Si fa poc que conec la dona, ¿com pot tenir temps per guanyar-se la meva confiança –o jo la d'ella--? Com superem el període inicial i il·lusionant però viscut a les tentines que actualment s'ha donat per anomenar “ens estem coneixent”? L'adhesió incondicional no serveix, perquè la vida viscuda m'indica que és la forma més ràpida d'anar a tota velocitat de dret cap a un penya-segat sense fons. S'ha de trobar una altra equació, més operativa. Vaig rumiar sobre això durant temps, fins que vaig arribar a la conclusió que per resoldre aquest nus gordià m'havia d'atenir als preceptes de la litúrgia judeo-cristiana: fer un acte de fe. Entenc per acte de fe el fet de creure en una cosa encara que no hi hagi cap indici de què aquesta sigui real. Així, jo faig un acte de fe inicial cap a la dona en qüestió, sabent que la seva lleialtat pot ser veritable o no, a fi de donar-li temps a guanyar-se'm de forma incondicional. Però, entenem-nos, només un acte de fe i només a l'inici de la relació. Després depèn només d'ella que l'aprofiti o el dilapidi, la pilota és, certament, en el seu camp. Per desgràcia, haig de dir, d'acord amb la meva experiència, que la majoria de les dones que m'han demanat que confiés en elles en els preàmbuls de la relació, han malbaratat amb inconsciència l'actiu de fe que generosament els he ofert al principi. Jo m'he allunyat d'elles i després tot han estat els laments lacrimògens i reglamentaris, en tètrics escenaris de dramatisme. Tendim a atribuir als altres els nostres defectes, i si demanen confiança d'entrada és perquè elles són desconfiades i ho saben, i per tant coneixen bé els mecanismes de la malfiança des del més íntim del seu ser: elles mateixes són conscients de que no són de refiar.





dissabte, 15 de novembre del 2014

El discret encant dels fillsdeputa

Repassàvem amb una amiga una antiga pel·lícula de Clint Eastwood. 

--Quina mirada més perforant i furibunda que té el cabró –vaig dir.

--Sí.

Vaig queixalar una poma verge.

--Això us agrada, a les dones? --vaig preguntar.

Ella va somriure maliciosament.

--Sí. Molt.

Vaig observar el seu somriure torbat, enigmàtic. I la pregunta: per què les dones es deleixen pels malparits, si són malparits?



dijous, 13 de novembre del 2014

Els llavis i la mecància d'absorció



¿S'han adonat alguna vegada que després d’una estona de sexe, quan l’espuma de la tensió va baixant i els petons es tornen pausats, acariciadors, còmplices, els llavis de les dones han canviat d’aspecte, han adquirit una coloració grana furiosa, un batec constant i pròxim de sang, un ardor suau, càlid, dolç, la paradoxa de la saliva dolça? Això és molt notori, molt llampant. De vegades observo les noies joves, posin fins als 30 anys, ara que la joventut s'allarga, i els examino els llavis, generalment atractius. Veig en ells la bellesa de la fertilitat, de demanada de germinació. No tan sols és sexe. És més. Hi subjau un reclam d’espècie, de potencial generació, de procreació i abundància. Veig en ells un avís, gairebé una súplica corporal. Suposo que per això els llavis femenins joves són bells i suposo també que per això els homes som cridats a trobar-los bells. Els llavis femenins brillen, senyal d'humectació. La humitat indica fertilitat. Hom sap que la terra fèrtil és la terra humida, encara que per això s'hagi de pagar el preu de la pluja reiterada. Els llavis de dona, a més, per morfologia, auspicien una mecànica d'absorció. Són una porta d'entrada d'aire i aliment. Embeuen, engloteixen. Ja hi van pensar en això els psicoanalistes en la seva recurrent i curiosa fixació oral. Xuclar l'aire, en el fons, no deixa de ser res més que engolir plaer, el sospir suprem. La deglució, en canvi, té a veure molt notòriament amb la fel·lació, que atorga plaer més que no pas el viu. Els llavis femenins exigeixen el petó, la proximitat. El bellíssim exercici de resseguir-los amb el dit polze, contornejant-los, dibuixant-los, fent-los propis, inaugura un joc d'erotisme que ha de traslladar indefectiblement als llavis de debò, els primigenis, els autèntics, els llavis del sexe. Dirigeixen directament cap a la fecunditat en carn viva, cap a la creació, la perpetuació, la idea d'eternitat.


dimecres, 12 de novembre del 2014

Si no és amor, podria ser-ho

Sempre m'ha agradat el sexe. L'he practicat tant com he pogut, i m'han deixat, i me'n sento satisfet. En aquest sentit, em crec afortunat. Un aclariment previ: tampoc no és que sigui un sortit de mare, un obsés. Crec que, per entendre'ns, m'assemblaria més a en Woody Allen, enrevessat psicoanalista de les relacions humanes, que a en Michael Douglas, confés adicte sexual. Suposo que s'aprecia el matís de diferenciació. Com a fruit d'aquesta experiència de ja gairebé 35 anys, quan la meva filla, per dir algú, em va demanar què era el sexe, li vaig dir honestament que el sexe es definia, segons el meu parer, per dues idees: la primera, la tendresa; i la segona, el diàleg de pells. Tant un concepte com l'altre els trobo essencialment bonics, bells. Hi ha una rotunda, magnífica, absència de mal, en això, que, d'entrada, ja és molt. I després, que tota carícia humana esdevé positiva, creativa, gentil. I sí, sentimental, passeu-me la sensibleria. El sexe és, en si, complicitat i generació. El sexe en si, si no és amor, molt bé podria ser-ho.




dimarts, 11 de novembre del 2014

L'amant que ens “fa tocar el cel”


Hi ha un cert tipus de dona que desvetlla el sexe més exquisit, i que rarament coincideix amb la parella pròpia, no sé per què. Hom s’hi pot enamorar o no, sentir-hi més o menys afecte (generalment acaben estimant-se), però estan fetes per elevar la relació sexual al més alt exponent d’erotisme. He tingut la fortuna de viure algunes relacions d’aquesta mena. Tot i que tampoc no gaire, perquè no abunden, com tot allò excepcional. En recordo específicament una, quan ella en tenia 40 i jo 30, i ella estava separada i jo casat. Vam mantenir dos anys de relació clandestina, que va acabar-se quan ella es va aparellar formalment de nou. Era més lleial que jo, sens dubte, la qual cosa l’enaltia èticament. Ens vam conèixer per una contingència de la feina i ella va provocar una trobada al cap de pocs dies amb una excusa prou evident. I va succeir allò que de vegades passa quan hom és més jove, més baix i menys bell que la seva partenaire, i és que no vaig gosar fer res, entimidit, insegur. Va haver de ser ella qui a l'hora d'acomiadar-nos, en el pàrquing, dins del cotxe, em va petonejar, es va llençar de cap sobre el meu sexe, i em va fer acabar amb una golafreria voraç. En endavant, amb una molt autòctona versió de l’Últim tango a Paris, ens trucàvem a qualsevol hora i ens citàvem a un apartament per hores, que pagàvem religiosament a mitges, i ens hi estàvem fins les tres de la matinada, que era l’hora del meu toc de queda, casat com estava, per no aixecar massa sospites. Però de les deu a les tres, mare de déu, quines estones. Són per a recordar amb alegres llàgrimes als ulls. Mai en dos anys de relació no va haver-hi cap discussió, cap controvèrsia, cap frec. Tot va ser supeditat al diàleg dels cossos, un lliurament festiu al contacte epitelial, focs d’artifici en el món polièdric dels sentits. Aquella cançó d'en Serrat deia que al costat del calor d'ella es perdia l'orgull i la vergonya. Bé, l'orgull, no ho sé. Però la vergonya, sens dubte. Tant ella com jo. Un sempre es queda sorprès quan troba algú que, a l'hora d'entendre's en el llit, no tan sols acompleix les expectatives sinó que a sobre realitza els teus somnis. Que allò que agradaria fer resulta que és allò que vol fer l'altra, i a la inversa, que allò que vol fer l'altra és allò que sempre s'ha esperat de fer. Aquestes relacions són úniques, extraordinàries, allò que popularment se'n diu que fan tocar el cel. De fet, una destil·lació de la idea de complicitat. Són el més a prop del concepte definitiu que hom pot imaginar, somniar, delirar. Són allò, en definitiva, per la qual cosa la vida té un sentit ple, íntegre, universal.


dilluns, 10 de novembre del 2014

Callat estic més maco


--Si els homes tinguéssim clítoris –vaig dir a una amiga--, crec que ens passaríem el dia tocant-nos-el. Imagina't tu, un organ destinat únicament a proporcionar plaer.
 
Ella va somriure.
--I qui et diu –va dir ella-- que nosaltres no ho fem?
Vaig inspeccionar-la tot aclucant els ulls.
--Em prens el pèl.
--Només a mitges –va dir.
No vaig fer preguntes. Perplexitat neurovegetativa, mutisme reflex, un impuls inexcusable de mimetitzar-me amb l'aire.


diumenge, 9 de novembre del 2014

Loneliness hurts



La soledat, ben mirat, no té molta història. Es tracta, ras i curt, de percebre la cruesa cristal·linament punyent de l'existència. Som u i així naixem i morim. Cerquem companyia per maquillar o guarnir aquesta certesa. Tractem de trobar consol en l'art, la religió, la feina, l'erotisme o les drogues, qualsevol cosa que ens remeti a una idea distinta de la linealitat eixorca, paupèrrima, de la vida. La soledat danya, fereix de mort el més profund de l'ànima. De fet, encorseta, reclou, tortura. Sense els anestèsics liniments quotidians, la percepció de la soledat s'agreuja amb una sensació exponencial d'aquesta idea: estem sols i, a sobre, ens sentim sols. Que no ens vinguin ja, a les nostres edats, amb moltes bajanades: la soledat té sabor a fracàs i misèria, i no ho mitiga cap record, per més deliciós i rutilant que sigui. No la desvirtua ni aquells missatges sentenciosos dels restaurants xinesos: “Tot és primavera”. De primavera, només hi ha els rotllets, i estan fets de verdures, i encara cuinades amb més o menys gentilesa.

dissabte, 8 de novembre del 2014

Els cabells de dona fan pessigolles

Quin és l'avantatge de la solteria, de la soledat? De debò, cap ni un. Bé, un sí, però va vergonya de dir-lo, per escatològic. És igual, l'exposo, tant és: poder-se llençar els pets més estrepitosos del món sense haver de dissimular-los, d'ensordinar-los. I, si cal, alçant esportivament una cama. Per la resta, no hi veig jo cap altra virtut, què volen que els digui. Si l'avantatge de la soledat i la solteria, l'única, és poder-se llençar uns pets magnífics, l'inconvenient més crispant i desgastador és, a la matinada, estirar la mà en el llit i trobar només un fred i inhòspit llençol. Cap rastre, com no sigui en la imaginació, d'un cos femení suau, càlid i acollidor. Fins i tot s'enyora el més fastiguejant de les dones en la vigília nocturna: les pessigolles en el nas que ocasiona la seva cabellera solta. El cabell estès al vent fa molt bonic en els anuncis publicitaris a càmera lenta, però en la praxis de coixí esdevé un xic molest. Bé, doncs entre la soledat profunda de la nit i la mortificació de les fibres capil·lars, em quedo, radicalment, amb les emprenyadores pessigolles. Resulta un destorb, però una volta assumit, és un preu que es paga de bon grat, com tots els peatges exigus, insignificants.


divendres, 7 de novembre del 2014

Supermercat sentimental, i per què no?

En els primers mesos de relació amb una ex parella i encara cadascú vivint a casa seva, després de l'estona passional entre llençols, l'acompanyava cavallerosament a la parada de l'autobús, malgrat que em fastiguejava trobar-me de nit a la Plaça d’Espanya veient com el vehicle s'allunyava amb ella dintre, Gran Via enllà, cap a Castelldefels, on vivia. De nou no havia pogut quedar-se a dormir, perquè no volia deixar sola la seva filla, que per cert ja tenia una edat com per a arreglar-se-les soleta. M’esperava un quilòmetre a peu fins a casa al llarg d’una carretera de Sants llòbrega, obscura, silenciosa. Al final, dalt, al pis, el panorama era encara pitjor. Si només fos el buit de l’estança, encara hagués estat suportable. Però a part de buit contenia l’absència d’ella: l’olor exquisida, l’hol·lograma de la figura, ressonàncies llunyanes de la veu. I, és clar, els inevitables rastres de la relació sexual, com els llençols rebregats, les espelmes consumides, les impertinents tovalloletes en el terra. Quedava la llarga nit per endavant i un llit solitari que feria com un estilet: sense concessions, a mort. Va ser en aquell moment quan vaig començar a odiar profundament les nits individuals, solitàries a desgrat. Suposo que vaig ser dissenyat per a gaudir de la companyia femenina i vaig escollir-la a ella com a concreció d'aquest tarannà. En un procés rudimentari però alhora molt racional, vaig plantejar-me que estava en condicions de certificar que si no volia quedar-se a dormir a casa, una altra ja ho faria en el seu lloc, qui fos, com ja li ho havia insinuat. Els sentiments incondicionals formen part de l'adolescència. La maduresa, agradi o no, implica una litúrgia de practicitat. És a dir, les nits, amb mi, noia. Tot --també l'afectivitat-- té algun vessant de centre comercial. Què?, reina, compres?

dijous, 6 de novembre del 2014

Clítoris, magnum peccatum mundi, qué dimonis


Sí, els homes no tenim clítoris. Poques fes han estat més extravagants que la de la psicoanàlisi, que determinava que les dones tenien enveja del penis. Enveja del penis? Quina monstruositat! Com haurien d’envejar un òrgan tan evidentment estúpid? García Márquez argumentava en una de les seves novel·les que l’aparell sexual masculí en general era d’una complexitat innecessària. S’hi pot estar d’acord perquè realment, per fer la funció que fa, podria tenir un mecanisme més simplificat, optimitzar-se. Però de tot l’aparell sexual masculí, el penis és el més penosament rudimentari. L’únic encant que té és que és extern, erèctil, càlid i suau. I segons com bell. Tot i que això últim és molt dir, perquè no tots els homes ens diem Rocco Sifreddi, ni posseïm les seves excel·lències sexuals barrinadores, dinamitadores. Des d’aquesta honrada humilitat, podem qüestionar un dels principis de la psicoanàlisi amb tota la rotunditat del món: no existeix l’enveja del penis, bàsicament perquè el penis no és envejable. En canvi, si els psicoanalistes primerencs s’haguessin alliberat dels seus prejudicis victorians i enlloc d’haver emfasitzat el tub insuls de la vagina, s’haguessin centrat en el clítoris i la seva especificitat en l’àmbit de la generació de plaer –el clítoris no va existir en edicions de l'”Anatomia de Gray”--, molt probablement hauria variat la percepció històrica i social al voltant de la sexualitat femenina. En realitat, ja altres experts han rebatut la minimització del clítoris en les relacions sexuals, estudiant-ne la seva importància real en la generació del desig i en la producció de plaer. Em refereixo en concret a psicoanalistes de sexe femení, que tot i admetent els dogmes d’aquesta pseudoreligió, van contrastar, per experiència personal com a dones, que la teoria psiquiàtrica al voltant de la sexualitat havia de desenvolupar-se per altres viaranys, menys convencionals (vagina) i més efectius (clítoris). El clítoris proporciona plaer a les dones. Molt. Diuen que és un òrgan la funció del qual consisteix sols a atorgar gaudi i felicitat, i que per la resta és executivament inútil. Sense voler entrar en el terreny de l'esperpent, ¿s’imaginen vostès a què ens dedicaríem la totalitat dels homes si anéssim armats corporalment d'un dispositiu dedicat a proporcionar-nos glòria orgàsmica? De ben segur que acabaríem la vida del dispositiu en qüestió lluent com la pell d’un poma, axarolat, espitllant. I desgastat i atrotinat i espellifat també. Admetem-ho, no són figuracions, és real. Les dones no tenen enveja del penis ni falta que els fa. Som els homes qui cobegem el clítoris, aquest deliciós tubercle, ocult sota rebrecs selvàtics de pell, amb il·limitades terminacions nervioses, que té connexió directa amb el cervell i el prodigiós hipotàlam, i que activa la joia més exquisida que un cos pot proporcionar.

Naturalment, naturalesa

Això del sexe, amb l'edat, és curiós. Jo diria que arriba a naturalitzar-se, acaba per entrar en una tònica física molt evident. Els éssers humans, en tant que mamífers, disposem d'uns òrgans de reproducció d'espècie, que han d'exercir la funció per a la qual la morfologia genètica els ha dissenyat. Fer nens. Aquest és el resum de la sexualitat humana. En els meus temps de joventut, inspirats per una filosofia de progressisme mal entès i encara pitjor executat, sostenir això que acabo de dir m'hauria condemnat a la foguera de l'infidel, del burgès, del reaccionari, en una indigna versió de la inquisició laicista. Nois i noies, no us deixeu endur per cap estètica conjuntural i passatgera: quan busqueu nòvia o nòvio, esteu maldant per trobar algú amb qui entendre's prou bé com per formar una família, el lloc ideal per a què la vostra descendència, a la qual estimareu de cor, creixi, s'eduqui i es prepari per a la vida adulta. No hi ha gran cosa més. Les dones tenen un cos bell per a atraure els mascles; uns magnífics ovaris per generar l'òvul; un deliciós úter per allotjar l'embrió, i uns pits tendres per alletar el bebè. Els homes, per la seva banda, disposen d'un penis erèctil i incisiu per a dipositar els espermatozous el més a prop de l'òvul, per a fecundar-lo. No deixem de ser instruments de la naturalesa per a què la espècie es perpetuï. I que no ens confongui la cultura. El cert és que la necessitat íntima de reproducció i l'obtenció de plaer en l'acte sexual han estat elaborats i enriquits per la cultura. La nostra, l'occidental, ho ha fet amb la invenció de l'amor i l'enamorament. D'altres ho han fet a través de l'erotisme, que també hem adoptat. Aquesta modificació del primigeni instint de reproducció és molt lloable, perquè persegueix la felicitat que ocasiona la companyia, l'estima i el plaer. Converteix la necessitat en un melting pot de sensacions. Però, en el fons, el més sòlid, potent i valorable de tot és la natura, que per això posa els fonaments de tot. És allò que ens determina, no ens en podem escapar. Tracteu, si no, de veure un part. Enginyeu-vos-les per a assistir-hi. Comprendreu que un sexe de dona, per més poesia que s'hi posi al damunt, serveix per crear i abocar criatures al món. I no és un espectacle líric. És prosaic, mecànic i sagnant. Però és que la poesia és cosa de les persones, i la naturalesa té les pròpies regles, sovint més cruels que sàvies.

Les primeres mans a acariciar-nos

Arriba un moment en què la conversa entre dues persones separades passa indefectiblement per l’experiència mútua dels anteriors matrimonis. Quan un es casa sempre té la tendència a pensar que serà per sempre i no crec que a ningú li agradi gaire la situació amarga de la ruptura, i a més si hi ha fills per entremig. És, ras i curt, un fracàs del projecte familiar. I això, per més temps que passi, i per més que se superi, que se supera, sempre queda com un rau-rau en un recó de la memòria, en un petit cofre tancat a pany i forrellat, i que només s’obre molt de tant en tant, ni que sigui només per nostàlgia en un tediós diumenge a la tarda de sofà davant d’una pel·lícula avorrida. S’accepta el fracàs, s’assimila. Però mai no s’oblida. És el mateix que pensar en les mans de la mare o del pare, aquelles que van ser les primeres a acariciar-nos. Quan ja no hi són, ni ells ni les seves mans, i es recorden, dol. Sí, dol, la seva evocació fa mal. En el fracàs matrimonial succeeix una cosa semblant: sempre hi queda un doloret per entremig, una molèstia, un desencaixament.

Fenomenologia de la feminitat

Per més que vagin passant els anys i la llista de dones conegudes vagi augmentant, i per més que físicament les necessitats sexuals restin satisfetes, sempre queda un sentiment de què per més vides que es visquin, l’anhel de dones, d’univers femení, mai no quedarà acomplert del tot. És un instint que no acaba de saturar-se. I es tracta d’un desig, a més, pervers. És a dir, si es negligeix, si fent un esforç homèric no es té gaire en compte, sempre roman allí, en un racó de la memòria, i a la mínima que et descuides et torna a atrapar amb unes urpes gegantines. Si, pel contrari, s’hi presta atenció, se l’aprecia i conrea, genera igualment un escreix obsessiu de necessitat. No hi ha escapatòria possible. Estem, estic, lligat a aquesta tirania. Gairebé és una qüestió de fe, fenomenològica: ens l’ha inculcada qui sap quina satànica divinitat. En realitat es tracta d’un esclavatge més enllà de la necessitat física, és una devoció perenne sobre la dona i el seu cos, sobre el món de la feminitat i la seva expressió externa, formal i concreta. Per això no tinc cap mena de dubte respecte del meu futur. Sé que seré un vell verd, un ancià que s’asseurà davant de la porta de l’institut, bastó en mà, i que admirarà les adolescents a la sortida de l’escola, mentre recorda la Joaneta o la Pepeta de la seva joventut, i que es lamentarà del què hagués pogut fer de més que no va fer en el seu moment. La dona, la feminitat, sobrepassa. Sempre és poc, sempre hi ha més. És un món fascinant, enrevessat, inabastable. Diuen les dones, les dones que en saben, que els homes som molt simples, francs i legibles. I en general és cert. Les que afirmen que no, no ens enganyem, és que encara no han assimilat fracassos pretèrits. El tòpic comú a la inversa és que les dones són complexes, polièdriques, inaprehensibles. També això és cert. El fet mateix del cicle menstrual, amb les seves oscil·lacions i el seu efecte en l'ànim quotidià, ja dona una bona idea de la diversitat inherent a l'interior femení. Com no hauríem de sentir-nos hipnotitzats per tot això? O ho reconeixem i ho acceptem o busquem vergonyants escapatòries. A veure, no pretenc fer literatura d'aquesta atracció fatal. Ni a través de la dona en general ni de cap dona en particular. El temps lírics dels trobadors és ja caduc, sepultat. Però sí que rendeixo armes davant de l'evidència: aquest sentiment d'imantació femení reconegut i determinant. El què és, és, no s'hi pot fer més.

La matèria dels petons: cristalls

Quan vaig fer el primer petó a una noia, jo tenia 16 anys. És tard, ho sé, però tampoc no vull enganyar ningú. Com acostuma a succeir, en tinc un magnífic record, per molts motius. Tanmateix, el què més em va sobtar en l'aspecte del contacte físic, va ser la humitat bucal. En això hi tenia molt a veure la noieta, de 15 anys, que besava posant molt d'èmfasi en el moviment de llengua, fet que posteriorment, i encara ara, ho he enyorat, no és tan comú com sembla. No m'agraden els petons purament de llavis perquè atorguen protagonisme únic a aquesta part de la boca. Si els llavis són molsuts i sucosos, oli en un llum; si són fins i allargats, malament, perquè es perd substància. La llengua, en canvi, és universal. Una llengua és una llengua aquí i a la Xina. La gratitud del seu contacte depèn no de la morfologia, sinó del moviment. I el dinamisme lingual obeeix a la voluntat del subjecte, a la seva acció i, al capdavall, a la seva perícia. En un petó, la mobilitat de la llengua és bàsica, almenys segons el meu parer, i també el meu gust. Per tant, en els petons, nois i noies, tingueu-ho en compte: llengua, entesos? La segona cosa que em va sobtar del meu primer petó va ser la salinitat de la saliva. Era estiu, a més, i la suor accentuava aquest sabor, per la davallada de l'aigua corporal. Recordo que vaig pensar, ai, cony, la boca de les dones és igual de salada que la meva. I encara més, perquè el gust propi pot arribar a ser bastant negligit. Ni se m'havia acudit de pensar-ho abans, verge com era. Es tractava d'un descobriment rudimentari, pedestre, però, en fi, érem així de tendres. La saliva salada..., havíem descobert Amèrica. Amb els anys, tanmateix, he anat matisant això de la saliva salada. En realitat, ho és, però no es percep com a tal. Quan els petons són llargs, minuciosos i sentits, existeix una elevació de la temperatura corporal, allò que des de l'exterior es detecta per l'enrojoliment de les orelles, i aleshores s'esdevé la metamorfosi: la saliva càlida es transforma en dolça, en pura i ardent mel. El pòsit de sal desapareix o s'obvia, vés a saber, però en resta una calidesa ensucrada, una dolçor de vellut, de batre d'ales. Passeu-me la cursileria, però és com una mena de sabor de primavera, de renaixement. És una lava incandescent amb sabor de merenga. Un alè de crema, la transparència de la canya de sucre. I està molt bé que sigui així. La sal adorna, condimenta, però només el sucre fa tancar els ulls de delícia. Sal i sucre: dos cristalls que convergeixen en el miracle de la besada.

Qui vol un petó per sopar?

Tinc un amic, separat com jo, que en una d'aquelles converses sobre l'estat actual de solteria, em va dir que l'únic que trobava a faltar eren els petons. A tu no t'agraden els petons?, em va preguntar. Li vaig dir que és clar que m'agradaven però que fins ara no m'havia plantejat que els petons poguessin enyorar-se tant com la companyia nocturna en el llit, les carícies o el sexe. En realitat, el sexe el què menys, perquè no deixa de ser el més fàcil d'aconseguir. Just aquell vespre, una mica més tard, en el mateix bar, ens vam aplegar una colla casual de coneguts, quan de sobte va sonar la cançó Besos, de El Canto del Loco, que va ser corejada amb una veu enfàtica, gairebé suplicant, per una de les dones presents, també sense nòvio: “Y eso es lo que quiero, besos./Que todas las mañanas me despierten de esos,/que sea por la tarde y siga habiendo besos./Y luego por la noche hoy me den más besos pa cenar”. El meu amic em va picar l'ullet i va posar aquella expressió de cara que indica inevitabilitat, reforçada per un lleu encongiment d'espatlles: ho veus com tots volem el mateix? D'acord, ho concedeixo, els petons. Però sobre les besades cal dir que els anys hi posen un punt d'inflexió. Així com de joves, enduts per la fúria ebullescent de la sang, ens delíem per fer petons, quan arribem a una certa edat, posem-hi aquesta fatídica dels 40, desitgem més que ens els facin que no pas fer-los. Ignoro si això té a veure amb la vicissitud de la soledat i la necessitat que algú, a través de les besades, ens faci creure en el miratge de ser estimats. Es tracta específicament d'això: que ens estimin. Ser estimats, per allò que representa de passivitat, de docilitat, suposa menys esforç que estimar, acte pel qual s'hi ha de prendre part actora, implicació, i és evident que amb el pas dels anys ens tornem més còmodes. Que facin elles (o ells). Potser també els homes ens feminitzem amb el temps i busquem més allò que deien elles de joves, que era trobar un home morè, alt, intel·ligent, sensible i que m'estimi. Mai no havia entès que en l'actiu d'un home ideal s'hi pogués incloure el que m'estimi. En tot cas, resultava una mica a la inversa, trobar una noia que ens arrabassés el cor, que ens subjugués, que ens cridés a adorar-la. El cert és que quan el meu amic trobava a faltar petons, en realitat estava sol·licitant afecte. Afecte i benestar. Quan hom rep besades càlides i pausades sense que això comporti l'activació del desig, de la trempera instantània, sòlida i urgent, el què de veritat anhela és una delícia sensorial, una felicitat epidèrmica, una incursió en l'univers flonjo de l'esgarrifança i la pell de gallina, la calidesa i la humitat. I també el contrast entre l'encoixinat dels llavis i la duresa de la dentadura, la rosada vaporosa de l'alè, la ingravidesa paradisíaca on circular a saltirons en càmera lenta mentre allí, lluny, cors de serafins extreuen música de les seves lires celestials. En nits de soledat, vaig confeccionar una il·lusió del desig de companyia femenina, i consistia a tenir una noia que s'enllacés a la meva esquena, en posició fetal, mentre jo li demanava dins de l'obscuritat mansa de l'habitació que em fes petonets al clatell, i li preguntava si l'endemà em despertaria amb una mamada, i ella em deia, és clar, amor, i així, confortat, podia lliurar-me a la son. Els petons proporcionen beatitud, satisfacció, goig, la llunyana idea d'amor i d'estima. Entenc que el meu amic els estranyi, i que també els ansiegi la noia del bar i que El Canto del Loco reclami magnífics besos pa cenar. I per a dormir, també, collons.

El zel de les felines

Abans veia el sexe de les dones com un pegat de borrissol adherit al seu entrecuix. O com un curiós rebrec multiforme i dilatable. O bé com una obscura i misteriosa cavitat intrapèlvica. Però, tot, formant una unitat amb el cos femení. En l'actualitat, després de qui sap quins avatars en la vida al respecte d'aquest òrgan, i de la seva, per fi, familiaritat, sóc perfectament capaç de percebre'l com a un ens autònom, particular, amb batec propi. Es nota molt evidentment en el lloable exercici de la masturbació, sobretot quan la noia està a prop de l'èxtasi. És fàcil d'introduir-li els quatre dits de la mà, abraçant-lo, cenyint-lo, mecanitzant un balanceig que activa simultàniament la sensibilitat interna i externa. L'eixamplament i les contraccions li atorguen una dinàmica autònoma, lliure, espasmòdica, desvinculada del cos. I és clar que presenta relació amb el centre de generació de plaer cerebral, que és el que provoca les sensacions de felicitat. Però també és cert que aquest lligam directe és indetectable des de l'exterior, i negligit, ofegat, sobrepassat, des de la percepció íntima. El vincle ha de ser-hi, però flueix com un torrent subterrani d'estímuls bidireccionls, un potent soterrani de sinapsis desbordades. Va vinga, diguem-ho, no m'hi puc estar més: s'assembla a una boca inferior, voraç, anhelant. Una boca absorbent que guia sovint, cíclicament, la resta de l'organisme. Si se'ns acusa als homes de pensar amb el sexe, no és menys cert que l'òrgan sexual femení governa l'actuació de les dones amb una tirania pantagruèlica. Cert és que ho fa més de tant en tant, sense tanta immediatesa, amb una relació de causa i efecte més subtil i enrevessada, però que ho fa, i ho fa amb una determinació germànica, d'això que ningú no en tingui el més mínim dubte. És un batec tan vigorós que sovint em recorda el zel de les gates, tan esqueixant, tan tràgic. De vegades veig una dona, li observo l'entrecuix i penso en aquelles dentadures de broma, mecàniques, que els dones corda i baten les seves mandíbules figurades, amb un so de carraca burlesca. Rialles amb vida pròpia. El mateix passa amb el sexe femení. Alguna cosa així com el meu cony i jo. Elles i el seu cony. I jo, com tots els homes, al seu darrere, què hi farem.

Física de vasos comunicants

Les dones són més intel·ligents que els homes. En cas de confrontació, guanyen sempre elles, per més que ell sigui el més intel·ligent dels homes i ella sigui la més lamentable de les dones. Dominen l'astúcia personal amb una habilitat que a nosaltres ens és desconeguda, com si pertangués a una altra dimensió. A les seves mans, nosaltres som titelles, peluixs. Admès això, he arribat a la conclusió que els homes hem d'evitar en tot moment entrar en qualsevol controvèrsia, que tenim, d'entrada, rotundament perduda. Ens queden, doncs, poques possibilitats d'actuació. Una d'elles, possiblement l'única, és dir que no. Aquest “no” té forma de maletes, d'estació de tren, de mocador a l'aire: me'n vaig. Insisteixo, cal tallar les inútils confrontacions que ens emboliquen, ens desesperen i ens indiquen el tediós camí de la derrota. Seguem-les en sec amb una fugida a temps, a poder ser amb elegància: no accepto el què tu em proposes, o desitges, o fas, i per tant me'n vaig. Patirem igualment les absències però com a mínim tindrem la consciència tranquil·la, perquè no les vam propiciar nosaltres. Allà elles, després, i la seva culpa, sentiment al qual hi són molt sensibles. Compensem una mica els desequilibris, és una llei física, de vasos comunicants.