De vegades
ens fan mal i ho sabem. No ens estimen, o han deixat d'estimar-nos, i
ho sabem. Els som indiferents i ens danyen amb menyspreu i reprotxes,
sense carícies o amb carícies negatives, i ho sabem. Però en
realitat no ho veiem o no ho volem veure. Invidència total. Com
podem ser tan cecs quan ens ocorre? Portem encastats enfront dels
ulls uns binocles, que algú pervers regula de forma al·leatòria i
ens determina la llargària de la visió del nostre objecte estimat,
ara a frec ara remot, ara inapreciable ara borrós, ara obscur ara
resplendent, i així en un procés constant que acaba per marejar-nos
fins a la nàusea gàstrica. Aquest vèrtigen ens situa dins d’un
carrusel erràtic del qual no podem escapar, o només quan l’objecte
estimat deixa, en el futur, de ser precisament això, estimat, i el
posterior tantsemenfotisme recondueix cada element a la seva justa
posició, a la seva precisa mesura, a la seva concreta delimitació.
Mentrestant, mentre això no succeeix, només sentim coïssor,
còlera, rancúnia, odi. I per damunt de tot, un dolor sord i candent
que ens neix del fons abissal de nosaltres mateixos, un fons tan
íntim, tan cèntric, tan nuclear, que ens fa percebre la penosa
realitat que cap estudiós teòleg o místic zen no arriba ni a
albirar: que l’ànima existeix. I no és una víscera ni una
glàndula, perquè ni vísceres ni glàndules no fan mal. L’ànima
existeix i és un fregall dispers i enrevessat de qui sap què que
duem embotit dins la pell i que està confeccionat d’una matèria
molt més subtil de la què està feta el sistema nerviós, perquè
els nervis només canalitzen el dolor i ens porten a cridar, a
xisclar i a plorar, però l’ànima és el dolor en si mateix,
l’essència de l’esgarip, el so i la llàgrima. És en l’abisme
del dolor on sabem, en definitiva, que estem vius. I maleïda sigui
la gràcia divina o satànica que ens fa estar-ho, perquè és
aleshores quan voldríem justament, paradoxalment, no existir, ser el
no res.
Un dels retrets més comuns de les dones sobre els homes és que tenim por a sentir i que no expressem les emocions. L'objecte d'aquest blog és verbalitzar els sentiments i les emocions masculines, que les tenim, però no les explicitem, ja sigui per neurobiologia o educació, o ambdues coses alhora. D'aquí el seu nom: Tastets Emocionals.
diumenge, 30 de novembre del 2014
Ho sé del cert: l'ànima existeix
Etiquetes de comentaris:
amor,
caricias,
dolor,
muerte,
sentimientos
divendres, 28 de novembre del 2014
Acaricia'm
Sí,
acaricia’m. Sense carícies, no som. Perquè t’acaricio,
existeixes. Perquè m’acaricies, existeixo. Si cal, dóna’m
l’ésser en la carícia negativa, en el càstig, el reprotxe, la
degradació, també el dolor ens fa vius, conscients de ser vius.
Carícies, carícies com siguin i de la qualitat que siguin, però
que constatin el batec anhelant. Ningú no prescindeix de les
carícies sense entrar en agonia, la indiferència criminal, la
desafecció mortífera. Les carícies noticien l’existència, ens
revelen únics, configuren la singularitat pròpia. Carícies, sí, i
a tothora, de sempre i per sempre, perquè atorguen veu, alè, pols.
Son pluja en primavera.
dimarts, 25 de novembre del 2014
Amor, donar
Llarg
i eixorc camí de desert, això és el què m’ha esperat a cada
trencament de relació. Un erm emocional, la desesperança. Si sóc
honest, honest amb mi mateix, honest amb mi mateix fins el dolor, puc
arribar a entreveure allò que més mal m'ha fet. És, simplement,
perdre’m allò que satisfà de l’amor: donar. Tendim a confondre,
potser justament, qui sap, estimar amb rebre, amb ser estimats. És
clar, que ser estimats és important. Però el vertader diamant que
s’amaga darrere d’un acte d’estima està fet d’ofrenes. On
l’amor es manifesta en tota la seva brillant amplitud i riquesa és
en l’acte senzill, pur, bàsic, de donar, de donar-se. Això es
perd amb cada mort de parella, i costa recuperar-ho amb una altra
persona. Cal temps per tornar a sentir aquesta necessitat íntima de
lliurar-se a algú altre, de compartir amb desinterès la
quotidianitat franca, de suport, de ser-hi i fer. Cal temps perquè
tot amor té subjecte, que som nosaltres, però l’objecte, el ser
sobre el qual hi dipositem l’estima, ha de venir, venir com una
entitat escollida i assenyalada, dotada d’una àuria
d’inevitabilitat, una pàtina de predestinació, d’una boira
matinal d’esperança, potser un hàlit diví, no ho sé. Sí que sé
que no sempre ve, o que com a mínim tarda. Això és tot, tan
senzill: a qui donaré? I sobretot, quan de l’enllà.
Etiquetes de comentaris:
adiós,
amor,
despedida,
muerte,
sentimientos
diumenge, 23 de novembre del 2014
Mentim, no hi ha més remei
Em
costa molt admetre segon quines mentides, tot i que sóc conscient de
què no podríem viure sense l’engreix d’engranatges relacionals
que suposa no expressar les veritats, enganyar, una certa hipocresia.
Diem bon dia en un jorn fred, ventós i plujós; assegurem que estem
bé quan ens ho demanen, encara que per dintre sentim tristesa o
melanconia; lloem actituds i comportaments de criatures o animals de
companyia que en el fons detestem; mostrem una imatge externa
confeccionada per tòpics que difuminen, que aromatizen, que
ensomorteixen. Mentim per no danyar, per ajudar, per complaure, per
seduir, per honorar, per pietat. I mentim, i de la forma més
vergonyant, per evitar la responsabilitat i les conseqüències dels
nostres actes. Però el cert és que mentim, al cap i a la fi, per
una incapacitat congènita per dir la veritat, per reflectir la
realitat tal com és. En el fons ignorem no ja qui som, sinó què
fem i per què ho fem, què passa o què ens passa, què vivim i com
ho vivim, i també com passivament deixem que les coses flueixin a
través de nosaltres. No som matèria, som buit, som nusos en camps
magnètics amb una vana il·lusió de corporeïtat, i tot és així
un entorn en el qual ens fonem indestriablement com brises en
harmònica dansa. Com podem ser fidels a l’evidència si ignorem
fins i tot què és allò de debò autèntic? Hem de ser miralls, sí,
però de quina maleïda imatge? Mentim, en el fons, perquè no ens
queda més remei, per pròpia turpitud a l’hora de manejar les
limitacions, aquelles que ens etiqueten com a éssers humans:
entitats titànicament imperfectes.
divendres, 21 de novembre del 2014
Ni sexe ni cintes de vídeo, només mentides
De
l'àmplia loquacitat de les dones, allò que més m'exaspera és
percebre les contradiccions, les incoherències, els contrasentits,
les vaguetats, que de tant en tant n'hi ha, en segons qui –segons
qui-- déu n'hi do si n'hi ha. Parlar molt implica donar molta
informació, potser no d'aspectes essencials --sovint silenciats
(alguns silencis també són eloqüents)--, però sí de la menys
banal de les banalitats: els detalls. Esdevenen l'element que fa
aflorar les mentides a la llum, als taquígrafs i als ex periodistes.
Els fonaments d'un engany es poden memoritzar, però el seu embolcall
retòric, les minúcies, això ja no, això ja costa molt més, a no
ser que se sigui un prodigi mnemotècnic i es disposi de memòria
elefantina. Per això diuen que un és amo dels seus silencis però
esclau de les seves paraules. D'aquest aspecte autorevelador de la
verbalitat femenina en podríem anomenar, en síntesi, i també amb
clemència, imprecisions. Les imprecisions generen de vegades una
gran perplexitat en els homes, més tendents a l'expressió concisa,
a la parquedat expositiva, a la paraula dreturera. Diguem-ho clar, ja
que sóc home: a dir les coses nítides i simples, sense embuts ni
bizantinismes, de forma que les insignificances no ens descobreixen
cap veritat oculta, per la raó estúpida de que com a norma no es
verbalitzen. Si la caguem, en definitiva, ho fem amb totes les de la
llei, amb la porta de wàter oberta, vaja –i disculpin--.
Quan
el detall imprecís es copsa, el gran dubte de sempre és: hi
aprofundim o no? Es pot deixar passar de llarg i no fer-ne cas,
obviar-lo. I aquí em ve a la memòria una pel·lícula antiga, que
vaig veure d’adolescent i de la qual no en recordo ara el títol,
en què un sogre aconsellava al seu futur gendre que, si no fumava,
que n’agafés l’hàbit, ja que una bona pipa, amb tota la feina
de netejar-la, carregar-la i fumar-la, li atorgaria la tranquil·litat
necessària per mantenir la convivència amb la seva futura esposa
--la seva filla-- en un estadi d’òptima inalterabilitat. El tabac
era el pretext per evitar escoltar, en silenci i ben arrepapat en la
butaca boirosa, la tòpica cantarella femenina, minúcies incloses
–contradictòries o no--. Eren altres temps, és cert, eren els
usos i costums de l'època del cinema en blanc i negre. L’altra
opció, més radical, és aprofundir-hi, entossudir-se’n,
preocupar-se’n. Tot depèn molt de les circumstàncies i dels
temperaments de cadascú. Habitualment, si es tria aquesta opció,
les coses mai no acostumen a arribar a bon port. Tots sabem que si
s'estira d'una nímia mala herba, pot passar que resti travada en la
terra i que si hom persisteix en el seu objectiu, s'adoni que té
unes arrels àmplies i profundes, i que escarrassant-s'hi del tot,
acabi per arrencar-la de cop, tot caient trontollosament d'esquena. I
aleshores, assegut de cul en el sòl, observi el maleït trofeu
oscil·lant en la mà: el gran terrós d'una realitat que mai no
s'hagués volgut conèixer, que potser hauria restat molt millor
sepultada en la profunditat de les catacumbes. O potser sí, potser
sí que s'hagués desitjat saber-la, atès que hi ha qui sosté que
sempre estem prenent decisions i que per escollir amb llibertat s'ha
de tenir notícia de tots els elements a considerar. Vagin vostès a
saber, de moment encara ningú, que jo en tingui coneixement, no ha
sabut pontificar sobre quina mesura han d'abastar les mentides
quotidianes per ser o no èticament legítimes.
dimecres, 19 de novembre del 2014
Dones boira
Les
anomenarem dones boira. No tenen un jo precís, concret, específic.
Són difuses, autodúctils. Unes personalitats amb formes
amotllables, bromoses. Són dones amb realitats múltiples, però no
enriquidores, com hauria de ser: les realitats que sumen, que
multipliquen, que potencien. No, elles confonen, desorienten,
exasperen. Són dones que desvetllen infinites preguntes, preguntes
que s’acaben fent, i que elles no responen, i si les responen només
és per caure en una vaguetat o una contradicció. Són immunes a
l’evidència de la pròpia mentida. Són expertes en provocar un
embolic majúscul, olímpic. Benvinguts, doncs, a la cerimònia del
tumult, el desgavell i la consternació. Això són aquestes dones.
Suren en el caos que desvetllen com una boia en l’onatge. I tu,
entremig, espantant a manotades la boira, la dona boira, perdent els
nervis i la dignitat, el nord i la paciència. La llàstima que
generen és involuntària, actuen així a desgrat seu: la protecció
de les capes de la ceba, la tinta dels calamars, la bomba de fum.
Elles són la seva pròpia maledicció. Menteixen i divaguen, sí,
però no per la mentida o la divagació en si mateixes. La mentira i
la divagació són només un instrument, un ús. Arrosseguen a aquest
món nebulós de qui sap què, on la lluita quixotesca contra molins
de vent ficticis apropa cap el seu centre retòric, d’esferes
concèntriques, tangencials, interseccions, àuries de migranya,
pampallugues. Acaben per deixar-te immers en el combat inútil de la
lluita per la lluita mateixa. La seva franquesa final és només una
franquesa translúcida, contradictòria amb les franqueses
pretèrites, que reclama de nou més franqueses que també
esdevindran inútils. Es generen mons de converses impossibles,
imantadores, adictives, opiàcies. I, finalment, destructives. És,
doncs, l’hora de dir adéu, el moment de començar un nou oblid. És
l’hora de fugir com un gos vençut i culpable, miserable i
penitent. I, a més, assenyalat. Elles, en canvi, són absoltes des
de la bona fe, des de la seva aparent bona fe. Continuen en el seu
món de joc de miralls i de miratges, en el seu centre irrealitzable,
en el jo dispers i absurd, en la realitat múltiple del desconcert
íntim, els reclams, l’hospitalitat cap al nou insecte que no veu
la teranyina letal que l’assetja. Així són les maleïdes dones
boira.
Etiquetes de comentaris:
confianza,
despedida,
discusiones,
mentiras,
mujeres
dilluns, 17 de novembre del 2014
Parlem de la confiança
En començar una relació, avui en dia és molt habitual, massa, que elles et demanin que els facis confiança, i paradoxalment ho reclamen més com més desconfiades són. La formulació més comuna d'aquest reclam té una lògica abassegadora: cap relació no tira endavant sense confiança. Es tracta d'una obvietat sòlida, inconsútil, cartesiana. Tanmateix, és una veritat equívoca, una fal·làcia de cap a peus. Si bé és cert, com em diuen, que cap parella no pot funcionar sense fiança mútua --o plantejat a la inversa, que és impossible que rutlli bé amb desconfiança--, també és evident que la confiança no és gratuïta.
--Si
vols confiança –els dic--, guanya-te-la.
La
fascinant dialèctica femenina entra en acció aleshores:
--Això
vol dir que no confies en mi?
--No
he dit això...
--A
tu el que et passa és que ets un desconfiat!
A
pams. No sóc desconfiat. Gens. Però sí que he après per empirisme
--per clatellades, estimbades i estocades a la caròtida, i els
consegüents betadines, cures d'hospital i resurreccions--, a
protegir-me de les traïcions i les deslleialtats. El dret a la
refiança es guanya, i aquesta premissa és tan certa com que la
confiança és indispensable en una relació. Però planteja un
problema específic, la mala peça del teler. Si fa poc que conec la
dona, ¿com pot tenir temps per guanyar-se la meva confiança –o jo
la d'ella--? Com superem el període inicial i il·lusionant però
viscut a les tentines que actualment s'ha donat per anomenar “ens
estem coneixent”? L'adhesió incondicional no serveix, perquè la
vida viscuda m'indica que és la forma més ràpida d'anar a tota
velocitat de dret cap a un penya-segat sense fons. S'ha de trobar una
altra equació, més operativa. Vaig rumiar sobre això durant temps,
fins que vaig arribar a la conclusió que per resoldre aquest nus
gordià m'havia d'atenir als preceptes de la litúrgia
judeo-cristiana: fer un acte de fe. Entenc per acte de fe el fet de
creure en una cosa encara que no hi hagi cap indici de què aquesta
sigui real. Així, jo faig un acte de fe inicial cap a la dona en
qüestió, sabent que la seva lleialtat pot ser veritable o no, a fi
de donar-li temps a guanyar-se'm de forma incondicional. Però,
entenem-nos, només un acte de fe i només a l'inici de la relació.
Després depèn només d'ella que l'aprofiti o el dilapidi, la pilota
és, certament, en el seu camp. Per desgràcia, haig de dir, d'acord
amb la meva experiència, que la majoria de les dones que m'han
demanat que confiés en elles en els preàmbuls de la relació, han
malbaratat amb inconsciència l'actiu de fe que generosament els he
ofert al principi. Jo m'he allunyat d'elles i després tot han estat
els laments lacrimògens i reglamentaris, en tètrics escenaris de
dramatisme. Tendim a atribuir als altres els nostres defectes, i si
demanen confiança d'entrada és perquè elles són desconfiades i ho
saben, i per tant coneixen bé els mecanismes de la malfiança des
del més íntim del seu ser: elles mateixes són conscients de que no
són de refiar.
Etiquetes de comentaris:
confianza,
lealtad,
mentiras,
mujeres,
relaciones
dissabte, 15 de novembre del 2014
El discret encant dels fillsdeputa
Repassàvem
amb una amiga una antiga pel·lícula de Clint Eastwood.
--Quina
mirada més perforant i furibunda que té el cabró –vaig dir.
--Sí.
Vaig
queixalar una poma verge.
--Això
us agrada, a les dones? --vaig preguntar.
Ella
va somriure maliciosament.
--Sí.
Molt.
Vaig
observar el seu somriure torbat, enigmàtic. I la pregunta: per què
les dones es deleixen pels malparits, si són malparits?
dijous, 13 de novembre del 2014
Els llavis i la mecància d'absorció
¿S'han
adonat alguna vegada que després d’una estona de sexe, quan
l’espuma de la tensió va baixant i els petons es tornen pausats,
acariciadors, còmplices, els llavis de les dones han canviat
d’aspecte, han adquirit una coloració grana furiosa, un batec
constant i pròxim de sang, un ardor suau, càlid, dolç, la paradoxa
de la saliva dolça? Això és molt notori, molt llampant. De vegades
observo les noies joves, posin fins als 30 anys, ara que la joventut
s'allarga, i els examino els llavis, generalment atractius. Veig en
ells la bellesa de la fertilitat, de demanada de germinació. No tan
sols és sexe. És més. Hi subjau un reclam d’espècie, de
potencial generació, de procreació i abundància. Veig en ells un
avís, gairebé una súplica corporal. Suposo que per això els
llavis femenins joves són bells i suposo també que per això els
homes som cridats a trobar-los bells. Els llavis femenins brillen,
senyal d'humectació. La humitat indica fertilitat. Hom sap que la
terra fèrtil és la terra humida, encara que per això s'hagi de
pagar el preu de la pluja reiterada. Els llavis de dona, a més, per
morfologia, auspicien una mecànica d'absorció. Són una porta
d'entrada d'aire i aliment. Embeuen, engloteixen. Ja hi van pensar en
això els psicoanalistes en la seva recurrent i curiosa fixació
oral. Xuclar l'aire, en el fons, no deixa de ser res més que engolir
plaer, el sospir suprem. La deglució, en canvi, té a veure molt
notòriament amb la fel·lació, que atorga plaer més que no pas el
viu. Els llavis femenins exigeixen el petó, la proximitat. El
bellíssim exercici de resseguir-los amb el dit polze,
contornejant-los, dibuixant-los, fent-los propis, inaugura un joc
d'erotisme que ha de traslladar indefectiblement als llavis de debò,
els primigenis, els autèntics, els llavis del sexe. Dirigeixen
directament cap a la fecunditat en carn viva, cap a la creació, la
perpetuació, la idea d'eternitat.
dimecres, 12 de novembre del 2014
Si no és amor, podria ser-ho
Sempre
m'ha agradat el sexe. L'he practicat tant com he pogut, i m'han
deixat, i me'n sento satisfet. En aquest sentit, em crec afortunat.
Un aclariment previ: tampoc no és que sigui un sortit de mare, un
obsés. Crec que, per entendre'ns, m'assemblaria més a en Woody
Allen, enrevessat psicoanalista de les relacions humanes, que a en
Michael Douglas, confés adicte sexual. Suposo que s'aprecia el matís
de diferenciació. Com a fruit d'aquesta experiència de ja gairebé
35 anys, quan la meva filla, per dir algú, em va demanar què era el
sexe, li vaig dir honestament que el sexe es definia, segons el meu
parer, per dues idees: la primera, la tendresa; i la segona, el
diàleg de pells. Tant un concepte com l'altre els trobo
essencialment bonics, bells. Hi ha una rotunda, magnífica, absència
de mal, en això, que, d'entrada, ja és molt. I després, que tota
carícia humana esdevé positiva, creativa, gentil. I sí,
sentimental, passeu-me la sensibleria. El sexe és, en si,
complicitat i generació. El sexe en si, si no és amor, molt bé
podria ser-ho.
Etiquetes de comentaris:
amor,
caricias,
sentimientos,
sexo
dimarts, 11 de novembre del 2014
L'amant que ens “fa tocar el cel”
Hi ha un cert tipus de dona que desvetlla el sexe més exquisit, i que rarament coincideix amb la parella pròpia, no sé per què. Hom s’hi pot enamorar o no, sentir-hi més o menys afecte (generalment acaben estimant-se), però estan fetes per elevar la relació sexual al més alt exponent d’erotisme. He tingut la fortuna de viure algunes relacions d’aquesta mena. Tot i que tampoc no gaire, perquè no abunden, com tot allò excepcional. En recordo específicament una, quan ella en tenia 40 i jo 30, i ella estava separada i jo casat. Vam mantenir dos anys de relació clandestina, que va acabar-se quan ella es va aparellar formalment de nou. Era més lleial que jo, sens dubte, la qual cosa l’enaltia èticament. Ens vam conèixer per una contingència de la feina i ella va provocar una trobada al cap de pocs dies amb una excusa prou evident. I va succeir allò que de vegades passa quan hom és més jove, més baix i menys bell que la seva partenaire, i és que no vaig gosar fer res, entimidit, insegur. Va haver de ser ella qui a l'hora d'acomiadar-nos, en el pàrquing, dins del cotxe, em va petonejar, es va llençar de cap sobre el meu sexe, i em va fer acabar amb una golafreria voraç. En endavant, amb una molt autòctona versió de l’Últim tango a Paris, ens trucàvem a qualsevol hora i ens citàvem a un apartament per hores, que pagàvem religiosament a mitges, i ens hi estàvem fins les tres de la matinada, que era l’hora del meu toc de queda, casat com estava, per no aixecar massa sospites. Però de les deu a les tres, mare de déu, quines estones. Són per a recordar amb alegres llàgrimes als ulls. Mai en dos anys de relació no va haver-hi cap discussió, cap controvèrsia, cap frec. Tot va ser supeditat al diàleg dels cossos, un lliurament festiu al contacte epitelial, focs d’artifici en el món polièdric dels sentits. Aquella cançó d'en Serrat deia que al costat del calor d'ella es perdia l'orgull i la vergonya. Bé, l'orgull, no ho sé. Però la vergonya, sens dubte. Tant ella com jo. Un sempre es queda sorprès quan troba algú que, a l'hora d'entendre's en el llit, no tan sols acompleix les expectatives sinó que a sobre realitza els teus somnis. Que allò que agradaria fer resulta que és allò que vol fer l'altra, i a la inversa, que allò que vol fer l'altra és allò que sempre s'ha esperat de fer. Aquestes relacions són úniques, extraordinàries, allò que popularment se'n diu que fan tocar el cel. De fet, una destil·lació de la idea de complicitat. Són el més a prop del concepte definitiu que hom pot imaginar, somniar, delirar. Són allò, en definitiva, per la qual cosa la vida té un sentit ple, íntegre, universal.
Etiquetes de comentaris:
amante,
mujeres,
placer,
relaciones
dilluns, 10 de novembre del 2014
Callat estic més maco
--Si els homes tinguéssim clítoris –vaig dir a una amiga--, crec que ens passaríem el dia tocant-nos-el. Imagina't tu, un organ destinat únicament a proporcionar plaer.
Ella
va somriure.
--I
qui et diu –va dir ella-- que nosaltres no ho fem?
Vaig
inspeccionar-la tot aclucant els ulls.
--Em
prens el pèl.
--Només
a mitges –va dir.
No
vaig fer preguntes. Perplexitat neurovegetativa, mutisme reflex, un
impuls inexcusable de mimetitzar-me amb l'aire.
diumenge, 9 de novembre del 2014
Loneliness hurts
La soledat, ben mirat, no té molta història. Es tracta, ras i curt, de percebre la cruesa cristal·linament punyent de l'existència. Som u i així naixem i morim. Cerquem companyia per maquillar o guarnir aquesta certesa. Tractem de trobar consol en l'art, la religió, la feina, l'erotisme o les drogues, qualsevol cosa que ens remeti a una idea distinta de la linealitat eixorca, paupèrrima, de la vida. La soledat danya, fereix de mort el més profund de l'ànima. De fet, encorseta, reclou, tortura. Sense els anestèsics liniments quotidians, la percepció de la soledat s'agreuja amb una sensació exponencial d'aquesta idea: estem sols i, a sobre, ens sentim sols. Que no ens vinguin ja, a les nostres edats, amb moltes bajanades: la soledat té sabor a fracàs i misèria, i no ho mitiga cap record, per més deliciós i rutilant que sigui. No la desvirtua ni aquells missatges sentenciosos dels restaurants xinesos: “Tot és primavera”. De primavera, només hi ha els rotllets, i estan fets de verdures, i encara cuinades amb més o menys gentilesa.
dissabte, 8 de novembre del 2014
Els cabells de dona fan pessigolles
Quin
és l'avantatge de la solteria, de la soledat? De debò, cap ni un.
Bé, un sí, però va vergonya de dir-lo, per escatològic. És
igual, l'exposo, tant és: poder-se llençar els pets més
estrepitosos del món sense haver de dissimular-los,
d'ensordinar-los. I, si cal, alçant esportivament una cama. Per la
resta, no hi veig jo cap altra virtut, què volen que els digui. Si
l'avantatge de la soledat i la solteria, l'única, és poder-se
llençar uns pets magnífics, l'inconvenient més crispant i
desgastador és, a la matinada, estirar la mà en el llit i trobar
només un fred i inhòspit llençol. Cap rastre, com no sigui en la
imaginació, d'un cos femení suau, càlid i acollidor. Fins i tot
s'enyora el més fastiguejant de les dones en la vigília nocturna:
les pessigolles en el nas que ocasiona la seva cabellera solta. El
cabell estès al vent fa molt bonic en els anuncis publicitaris a
càmera lenta, però en la praxis de coixí esdevé un xic molest.
Bé, doncs entre la soledat profunda de la nit i la mortificació de
les fibres capil·lars, em quedo, radicalment, amb les emprenyadores
pessigolles. Resulta un destorb, però una volta assumit, és un preu
que es paga de bon grat, com tots els peatges exigus, insignificants.
divendres, 7 de novembre del 2014
Supermercat sentimental, i per què no?
En
els primers mesos de relació amb una ex parella i encara cadascú
vivint a casa seva, després de l'estona passional entre llençols,
l'acompanyava cavallerosament a la parada de l'autobús, malgrat que
em fastiguejava trobar-me de nit a la Plaça d’Espanya veient com
el vehicle s'allunyava amb ella dintre, Gran Via enllà, cap a
Castelldefels, on vivia. De nou no havia pogut quedar-se a dormir,
perquè no volia deixar sola la seva filla, que per cert ja tenia una
edat com per a arreglar-se-les soleta. M’esperava un quilòmetre a
peu fins a casa al llarg d’una carretera de Sants llòbrega,
obscura, silenciosa. Al final, dalt, al pis, el panorama era encara
pitjor. Si només fos el buit de l’estança, encara hagués estat
suportable. Però a part de buit contenia l’absència d’ella:
l’olor exquisida, l’hol·lograma de la figura, ressonàncies
llunyanes de la veu. I, és clar, els inevitables rastres de la
relació sexual, com els llençols rebregats, les espelmes
consumides, les impertinents tovalloletes en el terra. Quedava la
llarga nit per endavant i un llit solitari que feria com un estilet:
sense concessions, a mort. Va ser en aquell moment quan vaig començar
a odiar profundament les nits individuals, solitàries a desgrat.
Suposo que vaig ser dissenyat per a gaudir de la companyia femenina i
vaig escollir-la a ella com a concreció d'aquest tarannà. En un
procés rudimentari però alhora molt racional, vaig plantejar-me
que estava en condicions de certificar que si no volia quedar-se a
dormir a casa, una altra ja ho faria en el seu lloc, qui fos, com ja
li ho havia insinuat. Els sentiments incondicionals formen part de
l'adolescència. La maduresa, agradi o no, implica una litúrgia de
practicitat. És a dir, les nits, amb mi, noia. Tot --també
l'afectivitat-- té algun vessant de centre comercial. Què?, reina,
compres?
Etiquetes de comentaris:
ex,
pareja,
sexo,
soledad,
supermercado
dijous, 6 de novembre del 2014
Clítoris, magnum peccatum mundi, qué dimonis
Sí, els homes no tenim clítoris. Poques fes han estat més extravagants que la de la psicoanàlisi, que determinava que les dones tenien enveja del penis. Enveja del penis? Quina monstruositat! Com haurien d’envejar un òrgan tan evidentment estúpid? García Márquez argumentava en una de les seves novel·les que l’aparell sexual masculí en general era d’una complexitat innecessària. S’hi pot estar d’acord perquè realment, per fer la funció que fa, podria tenir un mecanisme més simplificat, optimitzar-se. Però de tot l’aparell sexual masculí, el penis és el més penosament rudimentari. L’únic encant que té és que és extern, erèctil, càlid i suau. I segons com bell. Tot i que això últim és molt dir, perquè no tots els homes ens diem Rocco Sifreddi, ni posseïm les seves excel·lències sexuals barrinadores, dinamitadores. Des d’aquesta honrada humilitat, podem qüestionar un dels principis de la psicoanàlisi amb tota la rotunditat del món: no existeix l’enveja del penis, bàsicament perquè el penis no és envejable. En canvi, si els psicoanalistes primerencs s’haguessin alliberat dels seus prejudicis victorians i enlloc d’haver emfasitzat el tub insuls de la vagina, s’haguessin centrat en el clítoris i la seva especificitat en l’àmbit de la generació de plaer –el clítoris no va existir en edicions de l'”Anatomia de Gray”--, molt probablement hauria variat la percepció històrica i social al voltant de la sexualitat femenina. En realitat, ja altres experts han rebatut la minimització del clítoris en les relacions sexuals, estudiant-ne la seva importància real en la generació del desig i en la producció de plaer. Em refereixo en concret a psicoanalistes de sexe femení, que tot i admetent els dogmes d’aquesta pseudoreligió, van contrastar, per experiència personal com a dones, que la teoria psiquiàtrica al voltant de la sexualitat havia de desenvolupar-se per altres viaranys, menys convencionals (vagina) i més efectius (clítoris). El clítoris proporciona plaer a les dones. Molt. Diuen que és un òrgan la funció del qual consisteix sols a atorgar gaudi i felicitat, i que per la resta és executivament inútil. Sense voler entrar en el terreny de l'esperpent, ¿s’imaginen vostès a què ens dedicaríem la totalitat dels homes si anéssim armats corporalment d'un dispositiu dedicat a proporcionar-nos glòria orgàsmica? De ben segur que acabaríem la vida del dispositiu en qüestió lluent com la pell d’un poma, axarolat, espitllant. I desgastat i atrotinat i espellifat també. Admetem-ho, no són figuracions, és real. Les dones no tenen enveja del penis ni falta que els fa. Som els homes qui cobegem el clítoris, aquest deliciós tubercle, ocult sota rebrecs selvàtics de pell, amb il·limitades terminacions nervioses, que té connexió directa amb el cervell i el prodigiós hipotàlam, i que activa la joia més exquisida que un cos pot proporcionar.
Naturalment, naturalesa
Això del sexe, amb l'edat, és curiós. Jo diria que arriba a
naturalitzar-se, acaba per entrar en una tònica física molt evident. Els
éssers humans, en tant que mamífers, disposem d'uns òrgans de
reproducció d'espècie, que han d'exercir la funció per a la qual la
morfologia genètica els ha dissenyat. Fer nens. Aquest és el resum de
la sexualitat humana. En els meus temps de joventut, inspirats per una
filosofia de progressisme mal entès i encara pitjor executat, sostenir
això que acabo de dir m'hauria condemnat a la foguera de l'infidel, del
burgès, del reaccionari, en una indigna versió de la inquisició
laicista. Nois i noies, no us deixeu endur per cap estètica conjuntural i
passatgera: quan busqueu nòvia o nòvio, esteu maldant per trobar algú
amb qui entendre's prou bé com per formar una família, el lloc ideal per
a què la vostra descendència, a la qual estimareu de cor, creixi,
s'eduqui i es prepari per a la vida adulta. No hi ha gran cosa més. Les
dones tenen un cos bell per a atraure els mascles; uns magnífics ovaris
per generar l'òvul; un deliciós úter per allotjar l'embrió, i uns pits
tendres per alletar el bebè. Els homes, per la seva banda, disposen d'un
penis erèctil i incisiu per a dipositar els espermatozous el més a prop
de l'òvul, per a fecundar-lo. No deixem de ser instruments de la
naturalesa per a què la espècie es perpetuï. I que no ens confongui la
cultura. El cert és que la necessitat íntima de reproducció i l'obtenció
de plaer en l'acte sexual han estat elaborats i enriquits per la
cultura. La nostra, l'occidental, ho ha fet amb la invenció de l'amor i
l'enamorament. D'altres ho han fet a través de l'erotisme, que també hem
adoptat. Aquesta modificació del primigeni instint de reproducció és
molt lloable, perquè persegueix la felicitat que ocasiona la companyia,
l'estima i el plaer. Converteix la necessitat en un melting pot de
sensacions. Però, en el fons, el més sòlid, potent i valorable de tot és
la natura, que per això posa els fonaments de tot. És allò que ens
determina, no ens en podem escapar. Tracteu, si no, de veure un part.
Enginyeu-vos-les per a assistir-hi. Comprendreu que un sexe de dona, per
més poesia que s'hi posi al damunt, serveix per crear i abocar
criatures al món. I no és un espectacle líric. És prosaic, mecànic i
sagnant. Però és que la poesia és cosa de les persones, i la naturalesa
té les pròpies regles, sovint més cruels que sàvies.
Les primeres mans a acariciar-nos
Arriba un moment en què la conversa entre dues persones separades passa
indefectiblement per l’experiència mútua dels anteriors matrimonis.
Quan un es casa sempre té la tendència a pensar que serà per sempre i no
crec que a ningú li agradi gaire la situació amarga de la ruptura, i a
més si hi ha fills per entremig. És, ras
i curt, un fracàs del projecte familiar. I això, per més temps que
passi, i per més que se superi, que se supera, sempre queda com un
rau-rau en un recó de la memòria, en un petit cofre tancat a pany i
forrellat, i que només s’obre molt de tant en tant, ni que sigui només
per nostàlgia en un tediós diumenge a la tarda de sofà davant d’una
pel·lícula avorrida. S’accepta el fracàs, s’assimila. Però mai no
s’oblida. És el mateix que pensar en les mans de la mare o del pare,
aquelles que van ser les primeres a acariciar-nos. Quan ja no hi són, ni
ells ni les seves mans, i es recorden, dol. Sí, dol, la seva evocació
fa mal. En el fracàs matrimonial succeeix una cosa semblant: sempre hi
queda un doloret per entremig, una molèstia, un desencaixament.
Fenomenologia de la feminitat
Per més que vagin passant els anys i la llista de dones conegudes vagi
augmentant, i per més que físicament les necessitats sexuals restin
satisfetes, sempre queda un sentiment de què per més vides que es
visquin, l’anhel de dones, d’univers femení, mai no quedarà acomplert
del tot. És un instint que no acaba de saturar-se. I es tracta d’un
desig, a més, pervers. És a dir, si es
negligeix, si fent un esforç homèric no es té gaire en compte, sempre
roman allí, en un racó de la memòria, i a la mínima que et descuides et
torna a atrapar amb unes urpes gegantines. Si, pel contrari, s’hi presta
atenció, se l’aprecia i conrea, genera igualment un escreix obsessiu de
necessitat. No hi ha escapatòria possible. Estem, estic, lligat a
aquesta tirania. Gairebé és una qüestió de fe, fenomenològica: ens l’ha
inculcada qui sap quina satànica divinitat. En realitat es tracta d’un
esclavatge més enllà de la necessitat física, és una devoció perenne
sobre la dona i el seu cos, sobre el món de la feminitat i la seva
expressió externa, formal i concreta. Per això no tinc cap mena de dubte
respecte del meu futur. Sé que seré un vell verd, un ancià que
s’asseurà davant de la porta de l’institut, bastó en mà, i que admirarà
les adolescents a la sortida de l’escola, mentre recorda la Joaneta o la
Pepeta de la seva joventut, i que es lamentarà del què hagués pogut fer
de més que no va fer en el seu moment. La dona, la feminitat,
sobrepassa. Sempre és poc, sempre hi ha més. És un món fascinant,
enrevessat, inabastable. Diuen les dones, les dones que en saben, que
els homes som molt simples, francs i legibles. I en general és cert. Les
que afirmen que no, no ens enganyem, és que encara no han assimilat
fracassos pretèrits. El tòpic comú a la inversa és que les dones són
complexes, polièdriques, inaprehensibles. També això és cert. El fet
mateix del cicle menstrual, amb les seves oscil·lacions i el seu efecte
en l'ànim quotidià, ja dona una bona idea de la diversitat inherent a
l'interior femení. Com no hauríem de sentir-nos hipnotitzats per tot
això? O ho reconeixem i ho acceptem o busquem vergonyants escapatòries. A
veure, no pretenc fer literatura d'aquesta atracció fatal. Ni a través
de la dona en general ni de cap dona en particular. El temps lírics dels
trobadors és ja caduc, sepultat. Però sí que rendeixo armes davant de
l'evidència: aquest sentiment d'imantació femení reconegut i
determinant. El què és, és, no s'hi pot fer més.
La matèria dels petons: cristalls
Quan vaig fer el primer petó a una noia, jo tenia 16 anys. És tard, ho
sé, però tampoc no vull enganyar ningú. Com acostuma a succeir, en tinc
un magnífic record, per molts motius. Tanmateix, el què més em va sobtar
en l'aspecte del contacte físic, va ser la humitat bucal. En això hi
tenia molt a veure la noieta, de 15 anys,
que besava posant molt d'èmfasi en el moviment de llengua, fet que
posteriorment, i encara ara, ho he enyorat, no és tan comú com sembla.
No m'agraden els petons purament de llavis perquè atorguen protagonisme
únic a aquesta part de la boca. Si els llavis són molsuts i sucosos, oli
en un llum; si són fins i allargats, malament, perquè es perd
substància. La llengua, en canvi, és universal. Una llengua és una
llengua aquí i a la Xina. La gratitud del seu contacte depèn no de la
morfologia, sinó del moviment. I el dinamisme lingual obeeix a la
voluntat del subjecte, a la seva acció i, al capdavall, a la seva
perícia. En un petó, la mobilitat de la llengua és bàsica, almenys
segons el meu parer, i també el meu gust. Per tant, en els petons, nois i
noies, tingueu-ho en compte: llengua, entesos? La segona cosa que em va
sobtar del meu primer petó va ser la salinitat de la saliva. Era estiu,
a més, i la suor accentuava aquest sabor, per la davallada de l'aigua
corporal. Recordo que vaig pensar, ai, cony, la boca de les dones és
igual de salada que la meva. I encara més, perquè el gust propi pot
arribar a ser bastant negligit. Ni se m'havia acudit de pensar-ho abans,
verge com era. Es tractava d'un descobriment rudimentari, pedestre,
però, en fi, érem així de tendres. La saliva salada..., havíem descobert
Amèrica. Amb els anys, tanmateix, he anat matisant això de la saliva
salada. En realitat, ho és, però no es percep com a tal. Quan els petons
són llargs, minuciosos i sentits, existeix una elevació de la
temperatura corporal, allò que des de l'exterior es detecta per
l'enrojoliment de les orelles, i aleshores s'esdevé la metamorfosi: la
saliva càlida es transforma en dolça, en pura i ardent mel. El pòsit de
sal desapareix o s'obvia, vés a saber, però en resta una calidesa
ensucrada, una dolçor de vellut, de batre d'ales. Passeu-me la
cursileria, però és com una mena de sabor de primavera, de renaixement.
És una lava incandescent amb sabor de merenga. Un alè de crema, la
transparència de la canya de sucre. I està molt bé que sigui així. La
sal adorna, condimenta, però només el sucre fa tancar els ulls de
delícia. Sal i sucre: dos cristalls que convergeixen en el miracle de la
besada.
Qui vol un petó per sopar?
Tinc un amic, separat com jo, que en una d'aquelles converses sobre
l'estat actual de solteria, em va dir que l'únic que trobava a faltar
eren els petons. A tu no t'agraden els petons?, em va preguntar. Li vaig
dir que és clar que m'agradaven però que fins ara no m'havia plantejat
que els petons poguessin enyorar-se tant com la
companyia nocturna en el llit, les carícies o el sexe. En realitat, el
sexe el què menys, perquè no deixa de ser el més fàcil d'aconseguir.
Just aquell vespre, una mica més tard, en el mateix bar, ens vam aplegar
una colla casual de coneguts, quan de sobte va sonar la cançó Besos, de
El Canto del Loco, que va ser corejada amb una veu enfàtica, gairebé
suplicant, per una de les dones presents, també sense nòvio: “Y eso es
lo que quiero, besos./Que todas las mañanas me despierten de esos,/que
sea por la tarde y siga habiendo besos./Y luego por la noche hoy me den
más besos pa cenar”. El meu amic em va picar l'ullet i va posar aquella
expressió de cara que indica inevitabilitat, reforçada per un lleu
encongiment d'espatlles: ho veus com tots volem el mateix? D'acord, ho
concedeixo, els petons. Però sobre les besades cal dir que els anys hi
posen un punt d'inflexió. Així com de joves, enduts per la fúria
ebullescent de la sang, ens delíem per fer petons, quan arribem a una
certa edat, posem-hi aquesta fatídica dels 40, desitgem més que ens els
facin que no pas fer-los. Ignoro si això té a veure amb la vicissitud de
la soledat i la necessitat que algú, a través de les besades, ens faci
creure en el miratge de ser estimats. Es tracta específicament d'això:
que ens estimin. Ser estimats, per allò que representa de passivitat, de
docilitat, suposa menys esforç que estimar, acte pel qual s'hi ha de
prendre part actora, implicació, i és evident que amb el pas dels anys
ens tornem més còmodes. Que facin elles (o ells). Potser també els homes
ens feminitzem amb el temps i busquem més allò que deien elles de
joves, que era trobar un home morè, alt, intel·ligent, sensible i que
m'estimi. Mai no havia entès que en l'actiu d'un home ideal s'hi pogués
incloure el que m'estimi. En tot cas, resultava una mica a la inversa,
trobar una noia que ens arrabassés el cor, que ens subjugués, que ens
cridés a adorar-la. El cert és que quan el meu amic trobava a faltar
petons, en realitat estava sol·licitant afecte. Afecte i benestar. Quan
hom rep besades càlides i pausades sense que això comporti l'activació
del desig, de la trempera instantània, sòlida i urgent, el què de
veritat anhela és una delícia sensorial, una felicitat epidèrmica, una
incursió en l'univers flonjo de l'esgarrifança i la pell de gallina, la
calidesa i la humitat. I també el contrast entre l'encoixinat dels
llavis i la duresa de la dentadura, la rosada vaporosa de l'alè, la
ingravidesa paradisíaca on circular a saltirons en càmera lenta mentre
allí, lluny, cors de serafins extreuen música de les seves lires
celestials. En nits de soledat, vaig confeccionar una il·lusió del desig
de companyia femenina, i consistia a tenir una noia que s'enllacés a la
meva esquena, en posició fetal, mentre jo li demanava dins de
l'obscuritat mansa de l'habitació que em fes petonets al clatell, i li
preguntava si l'endemà em despertaria amb una mamada, i ella em deia, és
clar, amor, i així, confortat, podia lliurar-me a la son. Els petons
proporcionen beatitud, satisfacció, goig, la llunyana idea d'amor i
d'estima. Entenc que el meu amic els estranyi, i que també els ansiegi
la noia del bar i que El Canto del Loco reclami magnífics besos pa
cenar. I per a dormir, també, collons.
Etiquetes de comentaris:
besos,
mamada,
sentimientos,
sexo,
soledad
El zel de les felines
Abans veia el sexe de les dones com un pegat de borrissol adherit al
seu entrecuix. O com un curiós rebrec multiforme i dilatable. O bé com
una obscura i misteriosa cavitat intrapèlvica. Però, tot, formant una
unitat amb el cos femení. En l'actualitat, després de qui sap quins
avatars en la vida al respecte d'aquest òrgan, i de la seva,
per fi, familiaritat, sóc perfectament capaç de percebre'l com a un ens
autònom, particular, amb batec propi. Es nota molt evidentment en el
lloable exercici de la masturbació, sobretot quan la noia està a prop de
l'èxtasi. És fàcil d'introduir-li els quatre dits de la mà,
abraçant-lo, cenyint-lo, mecanitzant un balanceig que activa
simultàniament la sensibilitat interna i externa. L'eixamplament i les
contraccions li atorguen una dinàmica autònoma, lliure, espasmòdica,
desvinculada del cos. I és clar que presenta relació amb el centre de
generació de plaer cerebral, que és el que provoca les sensacions de
felicitat. Però també és cert que aquest lligam directe és indetectable
des de l'exterior, i negligit, ofegat, sobrepassat, des de la percepció
íntima. El vincle ha de ser-hi, però flueix com un torrent subterrani
d'estímuls bidireccionls, un potent soterrani de sinapsis desbordades.
Va vinga, diguem-ho, no m'hi puc estar més: s'assembla a una boca
inferior, voraç, anhelant. Una boca absorbent que guia sovint,
cíclicament, la resta de l'organisme. Si se'ns acusa als homes de pensar
amb el sexe, no és menys cert que l'òrgan sexual femení governa
l'actuació de les dones amb una tirania pantagruèlica. Cert és que ho fa
més de tant en tant, sense tanta immediatesa, amb una relació de causa i
efecte més subtil i enrevessada, però que ho fa, i ho fa amb una
determinació germànica, d'això que ningú no en tingui el més mínim
dubte. És un batec tan vigorós que sovint em recorda el zel de les
gates, tan esqueixant, tan tràgic. De vegades veig una dona, li observo
l'entrecuix i penso en aquelles dentadures de broma, mecàniques, que els
dones corda i baten les seves mandíbules figurades, amb un so de
carraca burlesca. Rialles amb vida pròpia. El mateix passa amb el sexe
femení. Alguna cosa així com el meu cony i jo. Elles i el seu cony. I
jo, com tots els homes, al seu darrere, què hi farem.
Etiquetes de comentaris:
boca,
masturbación,
mujeres,
placer,
sexo
Física de vasos comunicants
Les dones són més intel·ligents que els homes. En cas de confrontació,
guanyen sempre elles, per més que ell sigui el més intel·ligent dels
homes i ella sigui la més lamentable de les dones. Dominen l'astúcia
personal amb una habilitat que a nosaltres ens és desconeguda, com si
pertangués a una altra dimensió. A les seves mans,
nosaltres som titelles, peluixs. Admès això, he arribat a la conclusió
que els homes hem d'evitar en tot moment entrar en qualsevol
controvèrsia, que tenim, d'entrada, rotundament perduda. Ens queden,
doncs, poques possibilitats d'actuació. Una d'elles, possiblement
l'única, és dir que no. Aquest “no” té forma de maletes, d'estació de
tren, de mocador a l'aire: me'n vaig. Insisteixo, cal tallar les inútils
confrontacions que ens emboliquen, ens desesperen i ens indiquen el
tediós camí de la derrota. Seguem-les en sec amb una fugida a temps, a
poder ser amb elegància: no accepto el què tu em proposes, o desitges, o
fas, i per tant me'n vaig. Patirem igualment les absències però com a
mínim tindrem la consciència tranquil·la, perquè no les vam propiciar
nosaltres. Allà elles, després, i la seva culpa, sentiment al qual hi
són molt sensibles. Compensem una mica els desequilibris, és una llei
física, de vasos comunicants.
Etiquetes de comentaris:
adiós,
despedida,
discusiones,
hombres,
mujeres
Subscriure's a:
Missatges (Atom)