Fornicar és pecat. Qué bé!

Vaig tenir una parella de convivència que era catòlica. No practicava, no anava a missa, però sí que mantenia certs cultes de fetitxisme a sants, dels qui guardava estampetes al moneder i a les figures dels quals de tant en tant anava a posar espelmes a determinades esglésies de la ciutat. Em recordava una mica a la meva àvia, que tenia una verge de Montserrat al rebedor i un Sant Pancraç a la cuina, guarnit amb julivert: salut i feina. És curiós, la meva àvia, just abans de morir, en les hores d’agonia, em va confessar que no creia en déu, però la litúrgia, el simbolisme, la superstició sobre sants sempre l’havia mantingut. Eren altres èpoques, aquí, hi havia el maleït catolicisme espanyol i institucional, que condicionava. En fi. Penso que en contra del què diu el tòpic, les dones religiosament catòliques són molt més fructíferes en el sexe que les cèlebres protestants liberals. Per a aquestes últimes, no hi ha pecat. Per a les catòliques, sí. El pecat, el misteri, l’obscur, l’ocult, la transgressió d’allò prohibit fa que s’ho agafin amb més ganes, amb més delectança, amb més passió. Existeix fruita més dolça que aquella que està prohibida? Si fins i tot en l’Antic Testament, en el Gènesi, ja ho expliciten amb tota transparència, en l’episodi de la poma de l’arbre de la Ciència del Bé i del Mal, fet que em qüestiona la suposada infinita saviesa del totpoderós. Si déu sap des de l’origen dels temps que tot allò clandestí encurioseix, atrau i fascina, ¿com és que els manaments catòlics condemnen la luxúria –si no és amb finalitat reproductiva—sabent, primer, que el sexe forma part de la naturalesa humana, i segon, que pel sol fet de considerar-lo il·lícit, ja comptarà amb una gernació de tremolosos i ardents practicants? Molt intel·ligents no semblen, oi, a priori, els preceptes cristians respecte de la fornicació? En conseqüència, com a amants –i generalitzant massa a la valenta--, no hi ha res millor que les catòliques, per l’element afegit de la morbositat de la transgressió. 

Tanmateix, personalment no estic segur que les creences religioses tinguin res a veure amb la sexualitat. Són dos àmbits distints, sense cap coincidència. La percepció de la divinitat és una història i la rauxa per la pell n'és una altra. Però sí que haig de confessar que sempre he gaudit de magnífiques relacions sexuals amb dones que s'han definit com a catòliques. No em demanin el per què d'aquesta circumstància, ni jo mateix m'ho explico, però ha estat així. Una d'elles va ser un breu embolic que vaig tenir fa uns anys a l'estranger. Era una noia turca, rossa i d'ulls blaus, fet que resulta una paradoxa si ens atenem al clixé racial i religiós. Va ser inoblidable que, en el moment de fer una fel·lació i en aquells instants en què el rostre d'ella descendia cap el meu membre, la creu d'or que duia penjada en el coll se li va avançar a la boca i va restar uns instants trontollosos dipositada, plana, sobre el gland, per a després descendir-hi molt pausadament per un cantó com si llisqués per un tobogan. Encara ara recordo com si fos avui aquella imatge casual, inaudita, que em va semblar aleshores sacrílegament morbosa. Vam mig riure, com déu mana, i després l'acte va seguir el seu curs substanciós i previsible. Però què belles aquelles imatges, observades íntimament a càmera hiperlenta, farcides d'un significat violador, blasfem, satànic. Va esdevenir una dolça i càlida venjança pels anys d'adolescència perduts a causa de l'odiosa repressió de l'educació nacional-catòlica franquista. Des de llavors, estem en pau amb la religió. O, si més no, en treva, una mica a veure-les venir.

Tu ves fent preguntes, gamarús

Fa un temps, en una estona de llit, entre una relació sexual i una altra, una amiga em va demanar:

            --Hi ha alguna fantasia sexual que no hagis acomplert?

            Vaig rumiar uns instants.

            --Sí, una –vaig dir.

            Ella va posar les mans sobre el meu pit, somrient.

            --Digues-me-la. La faré realitat.

            --No ho crec. És muntar-m'ho amb dues dones, un menàge á trois.

            Ella va tornar a la seva banda del llit, deixant-se caure.

            --Això no.

            --Ja ho sabia.

            Al cap d’uns minuts de silenci, vaig ser jo qui, engallit, vaig burxar.

--I tu? --vaig preguntar a la noia-- Hi ha alguna fantasia sexual que et quedi per realitzar?

Ella va mirar-me amb ulls diàfans.

            --No –va respondre'm.

            --Cap ni una? --vaig demanar.

            Ella va encongir-se d'espatlles.

            --No. Cap ni una.

            --Segur?

            --Sí, segur –va alçar les celles--. Et molesta?

            --No, no.

            Vaig encendre a càmera lenta un altre Winston i capficat vaig exhalar el fum cap el sostre. Sentia una nosa inespecífica a la boca de l’estómac, com si hi circulés un intermitent corrent elèctric. Havia oblidat les preceptives normes no escrites: no preguntis si no vols saber. Què imbècil. No m’escau el posat de machito, el deixo per d’altres.

Jazz, espelmes, encens i t’estimos

És curiós com al final els tòpics, en la seva majoria, acaben per ser certs. Bé, probablement per això són tòpics, perquè són idees que compartim el comú de la gent. Pensava ara en concret en aquell de clàssic que diu que els homes, per cardar, ho han de prometre tot, i després d'haver cardat, res de res, esborrar les promeses i sumir-se en un estat d’amnèsia comatós, fer ostentació d’un lúgubre oblit. Com més va, més dones hi ha que admeten que van a clavar un clau i prou, el sexe pel sexe, però la majoria d’elles encara tendeixen a decorar les relacions sexuals amb intangibles emocionals i afectius, de la mateixa forma que de púbers guarnien amb cors, flors i coloraines els apunts escolars. Potser la primera nit no ho verbalitzin, la segona possiblement tampoc, però si les vetllades es van repetint de forma regular, sempre arriba el moment en què exigeixen què hi ha més. Fan saber que senten alguna cosa que va més enllà del mer contacte sexual –no cal que sigui l’amor de la seva vida--, i demanen si són correspostes i amb quina intensitat. Durant molts anys sempre vaig ser honest i, amb molta delicadesa, indicava que més enllà de què ella m’agradava com a persona i com a dona, el component afectiu encara estava per venir, que ja arribaria –si s’esqueia--, però que calia deixar passar una mica de temps, a veure com evolucionava la relació. Ho acceptaven a contracor, amb una ganyota de desencís en el rostre i una expressió d’ulls de desesperada impaciència, del ja hi tornem a ser, dimonis. Però la caixa dels trons s’havia destapat i en trobades posteriors continuaven regirant-la de dalt a baix amb una fastiguejada ostentació. El tema en litigi del què sents per mi, imprescindible i urgent per a elles, molest i tediós per a nosaltres, generava discussions periòdiques, de vegades només de cares llargues, de vegades de ganivet entre les dents, fins que arribava un punt de no retorn en què deien prou. Acorralats amb subtileses reiterades o requeriments explícits, havíem de definir-nos finalment si era blanc, negre o gris, i si era gris, quina tonalitat de grisor tenia, i assenyalar-lo amb precisió en el ventall del pantone. O això, o bé si es persistia en l’ostracisme, la relació sense saber ni com ni per què entrava en una rutina d’esllanguiment, la passió i les trobades minvaven, i elles activaven el radar per buscar-se un mascle substitut, moltes seguint els exaltats consells de les seves enemigues de l’ànima: si no et diu que t’estima és que no t’estima, i si t’estima i no t’ho diu, és com tots, un covard, i no et mereix perquè tu vals molt, i això no t’interessa, el què has de fer és deixar-lo i trobar-ne un altre, com si el món no estigués ple de tios, per déu. 

En tot cas jo no enganyava i els concedia a elles el dret de fer i desfer el fregall d’espart emocional que les confonia i exasperava, els atorgava per convenciment moral la possibilitat real d’escollir tot dient-los amb franquesa el què hi havia, mai no els feia decidir res en fals, tenien tota la baralla ben desplegada sobre el tapet verd per a prendre la decisió més convenient pels seus interessos. Ara, no obstant, començo a dubtar molt si la forma d’actuar hagués hagut d’estar l’antagònica, com la que assenyala el tòpic clàssic: no ser sincer i jurar pels morts, prometre per l’ànima, assegurar per l’onomàstica, posar a l’altíssim per testimoni que el meu cor batega per tu i sols per tu, que el teu món i el meu formen una unitat refosa i invulnerable, que estem predestinats a ser l’un de l’altre i l’un per l’altre i que viurem feliços i menjarem anissos i bombons de praliné. Moltes dones ho reclamen així, ho ordenen, imposen un codi femení de paraules xiuxiuejades a frec d'orella, de remor mel·líflua que amoroseix consciències, d’ornament que assossega l'atmosfera, que tranquil·litza i conforta. Es tracta d’un element més del ritual amatori, com la música de jazz a baix volum, les espelmes rogenques distribuïdes estratègicament per l’estança, l’encens que enlaira des de la punta al roig el serpentí de fum, les copes de vi de criança que acaloren l’estómac i desinhibeixen els instints i, si Sant Pere és clement, el plugim hipnòtic que repica en el cel obert i que tan lànguidament fa brillar les mirades: clar que t’estimo, amor meu, tu ets diferent, ets única per a mi, com pots dubtar-ho? Entès des d’aquesta perspectiva, no crec que pugui parlar-se de deshonestedat o hipocresia masculina, atès que es confecciona una exigida i forçada escenificació teatral, un joc il·lusori no regulat d’acoloriment ambiental que potencia el intercanvi pedestre de contactes i fluids. 

Tot això, a no ser, és clar, que comenci a establir-se per part de tots dos una relació més sòlida i profunda, un projecte de futur comú seriós i dissenyat a dues mans, on aleshores sí que aquest digue'm que m'estimes encara que sigui mentida pot arribar a ser danyí, cruel, immoral i inhumà. Quan s’hi va de debò, quan existeix implicació d’afectes, quan s’estima realment de cor, la parafernàlia mecànica, fingida, postissa, fa nosa, sobra, i allò què es verbalitza ha de ser exposat i sentit honradament, profunda i sincera. Però si aquest no és el cas, i la majoria de les vegades no ho és, utilitzar el verb estimar amb profusió, amb accent trobadoresc, com a música verbal, com a carícia per les oïdes, no crec que resulti perniciós. Al capdavall, les relacions, com sempre succeeix, les que hagin de durar, duraran, i les que no, doncs no.

Corregudes a estentòria cappella

Fa diversos estius vaig tenir un embolic amb una dona que acabava de separar-se, jo li vaig fer gràcia, i crec que cap dels dos no tenia gran cosa més a fer davant dels següents mesos de somnolenta calor. En el llit presentava la particularitat, que jo descobria per primer cop, de tenir uns orgasmes molt sonors, escandalosos. Només en recordo uns altres acústicament comparables a aquells, i eren uns que corresponien a l'habitació del costat de La Casita Blanca, on una nit una parella clandestina de l'època i jo vam haver d'aturar el discret moviment amatori, avergonyits davant la contundent sessió operística de la nostra companya d'instal·lacions, a l'altra banda de l'envà. Era envejable, enlluernador. Com s'ho feien, aquell parell? No hi ha cap truc, en realitat. Es tracta d'una naturalesa expressiva femenina molt particular, que de tant en tant es dóna en algunes femelles joioses, expansives, simfòniques. Ho vaig entendre el dia que, amb la noia de l’estiu, davant d'un festival de xiscles i esgarips seus, em vaig aturar dins d'ella amb els ulls esbatanats, pensant que què en pensarien els veïns davant de tal migdiada festiva d'estiu amb el balcó obert i la ressonància particular del carrer estret, d'altaveu.

            --Sóc de les que crido –va dir ella--. Et molesta?

            --A mi no, però els veïns...

            Aquell dia vam acabar amb una relativa moderació acústica. Al cap de pocs minuts, em vaig girar i vaig trobar-la tot agafant-se amb les dues mans el baix ventre i doblegant-se entre gemecs.

            --Què et passa?

            Ella es va eixugar les llàgrimes dels ulls.

            --Quan no puc cridar durant l'orgasme –em va dir--, em fan molt de mal els ovaris.

            Vaig rascar-me el lòbul d'una orella.

            --Què tenen a veure els crits en l'orgasme amb el dolor d'ovaris? --vaig demanar.

            --No tinc ni idea, però si no xisclo després em fan mal.

            No vaig contradir-la pas, ella coneixia millor el seu cos que jo. Vaig romandre una bona estona mirant perplexament el sostre. Finalment vaig encendre un Winston.

            --Vols que et porti un ibuprofeno?

            --No, ja se’m passarà.

            La història amb aquesta noia es va acabar al cap de poc, per causa meva. Això que els veïns m'assenyalessin amb el dit mai no vaig saber com portar-ho amb elegància, ni que fos per una eventualitat tan nímia, i fins i tot simpàtica, com la de provocar uns orgasmes en la meva parella de llit tan propagandístics, jo, que sóc discret per naturalesa. Amb el temps m’he adonat que em vaig equivocar. No per la dona en si, ens agradàvem i prou, no hi havia més, sinó pel fet de torbar-me per les corregudes abundantment xisclants, a semblança de degollaments estentoris de bestiar. Cada femella viu l’orgasme a la seva manera, algunes l’interioritzen amb sospirs a penes perceptibles, sort hi ha dels espasmes, les contraccions i el recargolament parasimpàtic dels dits dels peus per saber que no han estat fingint, i d’altres l’expressen èpicament, wagnerianament, a intera orchestra. Amb el temps he trobat més dones que excel·lien en aquesta darrera modalitat, i al final he acabat per pensar que a mesura que les femelles aparquen les inútils vergonyes, si els apeteix entonar amb gust i ganes les seves ganes i el seu gust, ho fan sense pudicícia ni miraments –sols les talla si hi ha els fills a prop--. I què dimonis, que tots els mals socials siguin aquests, que el del segon segona està de gresca.

--I els veïns...? –va dir-me una l’estiu passat, rient entremaliada.

--Que n’aprenguin! –vaig articular entre esbufecs, mentre em desplomava taquicàrdic al seu costat.