Un cony és com un instrument musical: si es toca bé, es pot extreure
una deliciosa simfonia de plaer del seu l’interior. De fet, tot el cos de la
dona és així en general. Però el sexe femení té el privilegi de condensar un
increïble nombre de terminacions nervioses, connectades amb el hipotàlem,
altrament dit centre del plaer. Una de les formes més bondadoses de manejar
aquest deliciós instrument és amb la llengua (cunnus: vulva; lingere: llepar),
en l’exercici saludable i saborós del cunnilingus. En plata: menjar o llepar el
cony. Com en tot, fer-ho és senzill; però fer-ho bé, no. Requereix aprenentatge,
ofici i finalment mestria –se suposa que a una certa edat, tots els homes ja n’hem
après (se suposa)--. Costa perquè així com els homes acostumem a ser bastant
uniformes en l’activació del nostre nucli sexual, el miserable gland, les vulves
femenines, potser a causa de la seva polisensibilitat, són molt diverses a
l’hora de respondre als mecanismes de la carícia. Cada dona és diferent, cada
cony és un univers en si mateix, i òbviament cal estimular-lo d’acord amb les
seves particularitats. S’ha de ser curós, sensible, destre. S’han de posseir
recursos, s’ha de dominar la
improvització, s’ha de ser imaginatiu. Per realitzar un cunnilingus és millor
ser subtil, res d’allò barroer d’anar directe a l’atac de l’òrgan, cap blitz
germànic, sinó que s’ha de passejar pel seu voltant, pel ventre, els malucs, les
cuixes, pujar als mugrons, tornar a baixar, rosegar una mica el pèl púbic,
joguinejar amb el melic, mossegadeta (ai!) al cul, en fi, posar tota la
parsimònia del món i demorar fins a aquell punt de desesperació d’elles l’acció
a executar. Arribar-hi just quan ja no puguin més, i encara una mica més.
Perquè elles i nosaltres sabem què anem a fer, i l’espera emocionant de la
recompensa provoca sempre una excitació ansiosa, que ben assaborida
proporciona un dolcíssim doloret. I aleshores, sí, aleshores obrir-les bé les
cames, també amb lentitud; jo sempre suggereixo fer una llepada inicial externa
i prolongada –canina-- pels llavis
menors, amb final al clítoris, que hauria d’arrencar el primer gemec de plaer.
Després, depèn de cadascú, perquè com en els escacs, hi ha diverses obertures:
amb la llengua esmolada com un estilet anar ensalivant i separant alhora els
llavis menors, mesclant fluids, saliva i flux, en la seva part interna,
començant un moviment rotatori íntim que anirà eixamplant els dos deliciosos
pètals; o bé, igualment amb la llengua afinada, rotar sobre la marquesina del
clítoris, humitejant-lo, recorrent si cal a buscar secrecions més avall per
continuar amb l’òrgan del goig, assegurant-se que la carícia està proveïda
d’òptima humectació. I anar escoltant les notes que sonen, sobretot escoltant.
Nosaltres estarem a baix, desconnectats del món, en l’univers
particular d’entre les cuixes i el sexe, amb els ulls tancats, en absoluta
foscor i aïllament, com en un submarí submergit, concentrats el substanciós
quefer; però dalt, a la superfície, hi ha vida, hi ha respirs, sospirs, gemecs –melodies--,
un coll que es retorça i mans que aferren o volen aferrar –aconsellable un
capçal de barres--. Passats els preliminars, l’ideal és confegir una unitat
entre el clítoris i el principi de la vagina, de forma que aquesta zona resti ben
liquada, cosa que facilita molt el resseguiment lingual, perquè la superfície
es converteix en lliscosa i ardent. Com en tot, el tacte mai no ha de ser gaire
extens, ja que entretenir-se gaire en un mateix lloc acaba per anestesiar-lo,
insensibilitzar-lo, i per tant cal anar provant, fer tempteigs, ara
inspeccionar el principi de la vagina, ara resseguir la zona cap amunt, fins a
tornar de nou al clítoris, ja amb la intenció d’aprofundir-hi, i restar atent a
què succeeix allà dalt. Hi ha dones que no accepten la carícia directa sobre
aquest òrgan, per ser brutalment sensible, i n’hi ha d’altres que reclamen una
manipulació brusca, intensa, salvatge, de mà de pelotari. S’ha de veure el què.
Si la resposta és positiva, es pot provar d’alçar-ne la pell que el cobreix,
escapollar-lo, i dolçament acostar-hi la llengua. Ja ens faran saber si resulta
agradable o no. Si es que no, descaminem el trajecte pretèrit i tornem cap
avall, regirem una mica per allí, entretinguem-nos-hi una estona. Si és que sí,
endavant, el camp és verge per experimentar: moviment rotatori, vertical –dalt
baix--, dinamisme celèric, després màxima suavitat –si és alternat, millor--,
picadisses amb la punta de la llengua, succions globals, boca en forma de “O”,
abastant tot el voltant i xuclar en ventosa, amb opció de tintinejar-lo alhora
amb la llengua, o bé xuclar, estirar i deixar-lo anar de cop i repetir l’acció
diverses vegades. I finalment allò que mai no falla: la llengua plana sobre el
llavi inferior i la dentadura de baix, i directament llepar. Es pot fer de dues
formes, la primera, per a clítoris hipersensibles, caninament, com un gos, de
forma primària, amb suavitat; de vegades, paradoxalment, el més suau dels
contactes és el que proporciona més plaer. Costa d’entendre, però a més
delicadesa, més goig. Obliga a ser lent i pausat, i sí, resulta avorrit: es
tracta d'anar fregant vellutadament un i altre cop, ad eternum.
La segona forma és més divertida i activa. Consisteix a, igualment
enllaçats llengua, llavi i dents, dipositar-los sobre el clítoris, però enlloc
d’executar una carícia suau, pressionar-lo fins al punt que aquest òrgan s’afegeixi
a la triada bucal. Aleshores, s’ha d’efectuar un moviment
que desplaci el clítoris sobre la seva base mòbil, contra l’os pelvià. Aquesta
dinàmica és al gust del consumidor, sempre atent a les reaccions d’allà dalt –a
les músiques que ixen de la gola--, que, no ho oblidem, són les que ens guien
en tot moment, ens indiquen qualsevol variació a dur a terme. Les carícies poden
ser rotatòries, laterals, de baix a dalt o qualsevol altre moviment que se’ns
passi per la imaginació i que les satisfaci. En la majoria dels casos, l’excitació
femenina té una cadència esglaonada, és com pujar unes escales –no és meteòrica
com la d’un home--. La gradació del plaer augmenta de forma fragmentada, i
sovint es pren el seu envejable temps de goig a cada replà. Cada nou i precís
estímul inaugura un inèdit i superior estadi de plaer. S’ha d’anar en compte
perquè, a mesura que l’alegria augmenta, pot produir-se un estancament en un d’aquests
esglaons, no ser capaç de fer tirar més amunt. S’ha de buscar aleshores un
altre punt de sensibilitat, que activi de nou l’excitació, si no, entraríem en
un punt mort del qual en seria difícil sortir. Si no és així, i la majoria dels
cops no ho és, cal insistir en aquesta ferma i reiterada carícia fins a l’adormiment
de la llengua i el dolor de la mandíbula. La finalitat és que elles arribin al
punt de no retorn, que també el tenen, com nosaltres. És aquí on es demostra la
heroïcitat del mascle –les altres heroïcitats són collonades--; tirar la
tovallola perquè “ja no puc més”, a part de ser una mala passada per la dona,
ens pot fer incórrer en la catàstrofe de veure com s’esfondra el castell de
naips que tant ha costat de bastir. Poc a poc, s’anirà veient com despunten les
primeres espurnes de l’orgasme, que pot tenir tantes variants com dones hi ha
en el món. No hi entrem, ara, en això. I sí, un últim esforç i allí a dalt, a
la superfície comencen les piules, les traques, el castell de focs i la
foguera, el vaivé convuls de pelvis, l’arqueig invers de la columna, el so espasmòdic
de les contraccions internes, la cascada de flux a borbolls que ens rega la
barbeta, el clímax orquestral de gemecs, crits i esgarips.
Fins que t’agafen suament el cap.
--Para, para.
És el moment de treure el periscopi i d’emergir a la superfície, apaivagant amb petons delicats
el terratrèmol anterior, a poder ser mirant-se directament als ulls, gairebé a
frec de pupil·les, i comunicar allò pel qual l’ésser humà encara no ha inventat
ni fonemes ni paraules. I passa el temps, un minut o una eternitat, descansem ara
ja de panxa enlaire, i no cal dir el què pensem –“et toca”—perquè elles,
sàvies, satisfetes, agraïdes, ja saben el què han de fer, i ho fan de gust, amb
ganes, tornen el favor amb un cos que els sembla surar entre núvols de cotó, difús,
ingràvid i eteri.
