Per això me l’estimo encara

Tot just jo despertava del son dels infants. Tenia deu o dotze anys. Va ser quan alguna cosa potentíssma i enigmàtica em va començar a empènyer cap al nebulós univers femení, una acceleració cap a la dona, que encara no m’ha abandonat i que segurament, ara ja puc dir-ho amb certesa, serà l’ombra de la meva ossada fins que ficticis campanars toquin a mort, la meva, per infart, càncer o qualsevulla que sigui la malura –mal vent—que se m’emporti. Amb deu o dotze anys, deia, ella va esdevenir el meu primer somni, concretat en una figura femenina que, senzillament, em va captivar, enamorar. A casa, teníem una torre a Castelldefels, i a l’altra banda del migrat jardí s’hi alçava allò que en dèiem el terrat, una petita edificació que en els baixos actuava de garatge i traster, i que en la part superior, plana, servia d’estenedor de roba, envoltat de baranes de rajoles en gràcil forma d’arc.

En aquella època, la colla de xavalots en fèiem un ús pervers i alhora tremendament divertit. Amb tiradors fets amb professionalitat, amb disjuncions sòlides de branques de roure, càmeres retallades de camió –cortesia del meu tiet, que era mecànic (“pels nanos”)—i fil d’espart, armàvem unes armes que, per ser prepúbers, tenien el seu ostentós mèrit. En els llargs capvespres d’estiu ens dedicàvem a tirar contra les orenetes, que sempre s’escapaven del còdol, vés quina cosa. Un dia vam tenir una idea millor. Enlloc de tirar contra el blau del cel, ho podíem fer sobre les vidrieres del club, barra americana aleshores, situat enllà, a l’altra banda de la riera. I així ho vam fer. La idea bàsica consistia a, amb l’estrèpit, fer sortir les putes espantades en semitopless, i poder veure’ls els pits. Elles ignoraven d’on havien sorgit els trets ni quina intenció tenien, però eixien del local, per a gatzara nostra. És obvi que ho feien d'una molt comprensible mala bava i sense preocupar-se de la seva indumentària. Bingo! Objectiu acomplert, Houston. Ajupits com a marines arran de terra, un enrajolat de terrissa, i ploriquejant de riallades ensomortides, espiàvem aquells bikinis exigus de club dels principis dels 70. Eren altres temps.

Un cop, tanmateix, la cosa se’ns va anar de les mans. Un dels trets dels tiradors va petar com sempre contra la vidriera, però enlloc de fer sols un simple espetec, la va fer miques, la va desplomar. Aleshores no van ser elles qui van sortir, sinó ells, els macarres. Sense més endergues, van creuar la riera, van endinsar-se en les maresmes i van desplegar-se, tot anant cap a nosaltres, deduint amb bona lògica que les pedrades només havien pogut sorgir d’aquell indret. Els vam tenir al dessota exclamant improperis d’estibador –ja percebíem que eren gent perillosa—que mai abans no havíem escoltat. I tenien raó a estar enrabiats, els pobres, suposo que aquells vitralls deurien valer una petita fortuna per ser un putis d’aquella minsa magnitud, de barriada, com si diguéssim. Ens vam espantar, aquella gent no era la quitxalla de la banda del ferrocarril, que era la nostra colla adversària de baralles habituals, sinó gent adulta i de males puces. Se’ns van glaçar les rialletes, se’ns van encongir els estómacs i els testicles recent baixats se’ns van enlairar de cop i volta, afegint-se a les nostres glàndules de la gola, els qui encara les conservéssim.

La fauna insectívora –ningú no sap com eren temps enllà unes maresmes mediterrànies en un capvespre d’estiu--, amb immensos núvols de mosquits, i la perfecta conjunció dels astres, alienats amb tiralínies, ens van ser propicis, i aquella bona mala gent van tornar cap el club esmentant-nos l’estirp fins a la quarta generació, a veure com podien recompondre el disbarat causat. Vam saber aleshores, i molt més ho sé ara, que si ens haguessin trobat ningú no ens hauria deslliurat de rebre tres quatre o cinc clatellots ben donats, tampoc la gent no s’encrueleix amb les criatures –o potser sí, qui sap--. Merescuts, d’altra banda. I aquí m’aturo per recordar-me que un de nosaltres, el Joan Carles, va morir als 32 anys d’un maleït càncer d’estómac, que tots els àngels el bressolin entre els seu braços.

Va ser en aquest precís lloc, el terrat del terrat, on jo vaig imaginar-me el meu primer amor. Tot el d’abans era una forma de contextualitzar, passeu-m’ho per alt. Perquè allí es fonien els capvespres rojos donde se acostumbraron mis ojos, els grisos difuminats de les lleus muntanyes a la llunyania, l’enreixat que formaven la munió immensa de tot tipus d’insectes sobre els gris-ocres maresmencs, les rieres naturals que segaven aleatòriament el paisatge –i on hi fèiem motocross pel matí--, les insinuades cases encalades d’un proletariat encara més proletari que el nostre, les taques de pinedes distants on intuíem les fèrtils pinyes i l’olor de la pinassa, els canyissars que encerclaven amb capritx oscil·lant l’espai, el vol xisclant i gairebé brownià de les oh gavines voladores, el lent, grat, zènic, edènic, ocultament del sol gros i ataronjat. En aquest context, allí, jo em figurava que ens trobàvem amb ella. La imaginava, no sé per què, d’estil nòrdic, púber i esvelta, fredament càlida, d’epitelis tendríssims, ulls transparents i marítims, llavis roigs, volcànics, humits, i dentadura perfecta, blanca i perlada.

Ens trobàvem allí, ens foníem amb el paisatge, participàvem de la natura, compartíem el migrat reclòs on amunt les pinces d’estendre restaven immòbils, acolorint el blau del cel com garlandes de revetlla, i les orenetes, tan esquives a les nostres pedrades, feien giragonses en l’eternitat de les altures. Ens miràvem amb dolçor, sense impaciències ni desigs, assaborint tan sols l’acte diví de gaudir de la presència l'un de l’altre, conformant, a la fi, un univers únic, compartit, fusionat, de comunió. Dos inequívocament en u.

Una carícia a la galta, una mà que es posa sobre un braç, un somrís que s’eixampla i que és correspost amb gratitud, dits lliscant per uns cabells llisos i daurats com si descendissin per una mansa font de clar de bosc. Al final de cada trobada, tenyida per la melositat, vellutada per la tendresa, matisada per la innocència, irisada pel vol de gràcils papallones, un acostament mutu, pausat, subtil, amorós, entrellaçava els nostres llavis en una besada candorosa, on allò bo és resumia simplement en l’absència de lubricitat. Un vel de puresa que ens cobria com un bany d’estrelles fugaces que eren eternament fugaces i que eternament ens banyaven.

Ella sí que sé on para: en els ecos, en les reminiscències dels desigs d’allò que sempre serà irrealitzable. En aquell món que en podríem anomenar dels somnis, sempre inabastables, sempre immortals. I per això me l’estimo encara.  

Un putiferi descomunal. Que l’últim estiri de la cadena!

La promiscuïtat humana és natural, tots ho sabem. Podem posar el sexe en un lloc superior o inferior en la nostra escala de valors, però allò que no podem evitar és que la recerca de plaer sexual sigui una constant en la nostra vida. Alliberats del jou religiós, cristià en el nostre cas, d’altres religions en altres casos, fer l’amor o cardar, com se li vulgui dir, es manifesta de forma tediosament quotidiana. I més perquè el desig ja no és aquell terrabastall tsunàmic pels homes o allò reprimit, exigu o inexistent per les dones. A tot déu –i fins i tot a déu si existís—li cal follar al llarg de la vida adulta i a fe de déu que fer el fet proporciona molt de gustet (el mateix fill de déu, Jesús, tenia a una devota Maria de Magdala per a tal menester). Recordo un episodi de “House MD” en què una felina dra. Cameron li explicava al guapet i insuls dr. Chase tots els símptomes que l’acte sexual ocasionava en l’organisme humà, al qual portava al límit de resistència. Va acabar el seu discurs clínic amb un comentari personal: si déu no ho hagués fet “tan divertit”, l’espècie humana s’hauria extingit fa segles. I esmento a déu tants cops sols per enfotre-me’n de la virginitat mariana i tantes altres bagatel·les --déu sap que això és cert--.

En resum, que tots plegats formem un putiferi descomunal, colossal, catàrtic. Observo la meva ciutat, Barcelona, qualsevol divendres o dissabte per la nit, el batibull relacional nocturn que s’hi forma, i la posterior cara beatífica i complaent de la gent el diumenge a l’hora del vermut, amb perfum d’aloe vera de dutxa post coitum sobrevolant l’ambient, i si tots no estem contagiats per una MTS (Malaltia de Transmissió Sexual) és perquè déu no ho vol. Va, paro ja amb les conyes sobre el SS (Ser Suprem). El folleteig particular és massiu. El col·lectiu, menys. He visitat per feina molts locals d’intercanvi de parelles i la llàstima és que ho vaig fer de massa jove. Ho fes ara, valgui’m déu! [Edu, prou!]

La gent de la nostra generació, la del baby boom, si la noia no era verge o semi verge, és a dir, amb un o dos noviets anteriors, una petita experiència i tal, poc que ens hi acostàvem, o sols per cardar. O verges o putes, llastimosament. Ara, sense segregació sexual educativa, la interactuació entre nens i nenes és d’absoluta naturalitat, i d’adolescents passa el què passa, i passa com els conills però a càmera ultraràpida. Conec noies que sense ni el carnet de conduir ja fan recompte dels seus ex i els falten dits de les mans, quan no de mans i peus, per treure’n l’entrellat. Quan en tinguin 50, ¿quin historial mesalínic no hauran acumulat?

I ara parlo des dels meu 50 amb les dones de 50 i em confessen –totes totes—que després del divorci van passar per una època de promiscuïtat, era lògic, no? Era lògic?, em demano, mentre dic que és clar que sí.

--I ara? –els pregunto.

--Ara no.

--Per què?

--Perquè ara selecciono. Vull tornar a fer parella.

L’instint de la majoria dels homes de la meva generació –els de les d’abans i els de les després, ni idea--, i prou que ens ho parlem, escaridament però ens ho parlem, és de pensar, bé, d’acord, amiga, però jo prefereixo ser el teu següent amant que la teva següent parella, però ens ho callem com a putes, no fos cas que ens perdéssim el polvo, encara que faci tant mal dir i de tan perversament interpretar. Però és. Per aquest motiu molts homes desapareixen davant d’aquests exemplars de femelles al cap de poques trobades o al cap d’un temps –pura comoditat sexual--, mig any, com a molt. El problema és que fora d’aquests exemplars de femelles, no n’hi ha d’altres. Ni tampoc de tios que no siguin tios putes, perdeu, noies, l’esperança. Sols les excepcions que confirmen la regla en un cas i altre.

A veure, és com una altra cosa que està de rabiosa actualitat, com escrivia jo en els meus temps de premsa. I és que es manté una primera trobada i de seguida, després de la tediosa conversa sobre les vides pròpies, i si hi ha connexió o química (o deixem que tot flueixi, o un cafè i després el què sorgeixi, com es diu ara, aquesta nova litúrgia vaselínica de ritual d’aparellament com repetia en Rodríguez de la Fuente), es planteja directament l’encontre sexual. Passem la nit junts?, diem nosaltres, els tios. Millor que no, en la primera cita, no, diuen elles.

--Ei, m’has dit que abans ho havies fet.

--Sols algunes vegades...

--I que tenien ells que no tingui jo?

La negociació és curiosa i entretinguda, més que les dels programes de televisió de les cases d’empenyorament d’objectes inservibles. Una mica de cessió per aquí, una mica de magreig (o petting, que en diuen ara els i les profes cursis i cursas) per allà, una semi oferta afectiva, etcètera, i al final tot acaba amb a casa teva o casa meva. Va, siguem seriosos, s’ha dissertat molt al voltant de la competència entre femelles, i poc sobre la dels mascles. Tots competim, cadascú contra els seus congèneres. Els homes volem ser alfa dogs i si elles gaudeixen oferint una imatge de dones sexuades i promíscues, perquè tots ho som en pro de la natura i la igualtat, allí on altres han triomfat, no fracassarem nosaltres. I elles saben que avui en dia Meetic o Badoo ens ho posen tot a dos ous. O tu, o una altra, i n’hi ha moltes fent cua. Aquestes pàgines web que els van resultar molt productives a elles quan van sorgir, ara ens resulten molt productives a nosaltres.

És un putiferi, que deia abans. I és un embolic, ho reconec. Un embolic d’embolics, a més. L’entesa entre homes i dones es complexifica. Tot se sofistica. És com entrar a un supermercat i tractar de comprar fulles d’afaitar: abans existia Gillette i la competència. Ara hi ha de tot i amb mil quantitats i ofertes, i al final tots acabem com el ruc de Buridan, que es va morir per no poder escollir entre dos farcells de palla situats equidistantment a ell. Això ens passa amb les relacions sentimentals i sexuals d’avui en dia. La diversitat, multiplicitat i embrollament. Si no volem morir-nos com el ruc, fem usualment un campi qui pugui a la desesperada, que això s’ensorra, i el darrer que estiri de la cadena. I allò de què es van conèixer al POF i ara formen una sòlida parella, deixem-ho pel déu que s’ho cregui. Sí, què passa?: he dit déu de nou!

La mirada canalla

Tinc en molt notable estima el què em va dir la primera noia, una noia magnífica, amb qui em vaig embolicar just després de la meva primera separació matrimonial. La seqüència va ser la següent: destrossat anímicament per la separació, i no tant per la dona en si, l’ex, per fortuna reemplaçable, sinó per perdre el dret de compartir la creixença diària de la meva filla, aleshores de tendres quatre anys, vaig passar 15 dies tancat i aïllat a casa, en jornades de dol. La resurrecció va venir telèfon en mà, a la imprecació mental desesperada de quina ha estat la darrera noia a qui sé que agrado i amb qui voldria compartir aquests dies de crisi, d'inseguretat i de demanda de calor. Vaig recordar a aquesta amiga i la vaig trucar. Vam quedar, un caribeny jorn de platja a Sitges, on vivia, i ens vam embolicar. Va començar ella, petonejant-me l’espatlla mentre jèiem de bocaterrosa a les tovalloles, jo no donava gaire de si, ni per prendre la iniciativa. Més tard, a casa seva, va revelar-me:

            --M'agrades. I ho sé des del dia en què et vaig veure pipar una cigarreta. Vaig fixar-me en els teus llavis i després en els ulls, i vaig pensar que en el llit hauries de ser un perfecte canalla.

            Ja m’ho havien fet notar això, i més que m’ho han dit amb posterioritat. Es refereixen als meus ulls, que en temps d'intimitat presenten aquella guspira de desig, de perversitat, de passió, de luxúria. Es veu que miro i miro amb ganes. En realitat, em fixo en allò que desitjo. Estudio, atent, el cos que vull fruir i que fruiré, la persona que vull satisfer i que vull alhora que em complagui. La millor forma de mirar, la més confident, la més còmplice, és aquella que es fa en la més càlida proximitat, amb els cossos enllaçats, els sexes encaixats, els pits a frec. Es diu amb els ulls: et posseeixo i m'agrada, estic dintre teu i ho gaudeixo, t'ofreno plaer i te’l demando. T'estimo, et valoro, i vull que tu m'estimis també, que em valoris. Reclamo amb l'esguard: exhibeix-te, mostra't, allibera't. Exigeixo: llueix, desborda'm, arrabassa'm. Suplico: rapta’m, enlaira’m, fon-me. Que jo et faré de tot.

Sempre m’han comentat que, de natural, en conversa quotidiana, el meu esguard és afable, bondadós, fins i tot innocent. Però que en el llit em transformo rotundament. Sorgeix un altre jo, un jo desconegut, delerós, bandarra, salvatge, obscè. Una cosa així com guspirejant, al roig, igni, volcànic. No sé com miro, en realitat. No puc veure'm a mi mateix. Però haig de creure-les a elles, o bé demanar-les que em tirin una foto d’aquelles espontànies. I que immortalitzin després l’escurçó luxuriós que em nia a les pupil·les fent-ne vistoses litografies. 

El gènere es mira però no es toca

Fa temps una amiga va definir-se’m com a una dona “no fàcil”. Vaig aixecar l'índex:

            --Doncs, mira, jo, fàcil, ho he estat tota la vida.

            --Em refereixo a què mai no he estat enamoradissa... --va precisar.

            Vaig arrufar les celles.

            --Bé, enamoradís, jo tampoc –vaig concedir--. Però fàcil, el què se'n diu fàcil, ho he estat sempre.

       I és veritat, a tothora havia estat un tipus fàcil, i fins i tot en estones d’embadaliment em figurava que algun dia coincidien dues amants meves i que una li deia a l'altra:

            --L'altre dia, me'n vaig anar al llit amb l’Edu.

            I l'altra li responia:

            --Au, va, això no té cap mèrit, a aquest se'l tira qualsevol...

        I xarrupaven després, aplicadament, les canyetes del gintònic. I parlaven d’altres homes, és sabut que allò fàcil, la carn fàcil, el sexe fàcil, mai no desvetlla interès.

            Però ara ja no és així. A mesura que he anat sumant anys, m’he tornat més selectiu. De no tenir un no per a cap dona, també en això del llit m’he convertit més acurat, més refinat, més gourmet. Em valoro més i em faig valorar (“El gènere és mira però no es toca”, que penso, digne, orgullós, petulant). Ja no baixo el llistó com abans o si calia, en cas de sequera, llençava empipat el llistó al terra, franquejant l’accés a la meva pell a qualsevol noia que s’hi interessés tot movent la cua i posant-se en posició. Clar i català: per fi he après a dir que no. Sembla mentida com el temps situa les coses en la seva justa casella, ben encaixada, amb la llengüeta de la balança en perfecte equilibri. No ho hauria imaginat pas deu anys enrere, com canvia tot plegat, redéu, jo, l’Edu, dient que no. Puf.