Admesa
la promiscuïtat de l’ésser humà, la qüestió és que aquesta pot convertir-se en
infidelitat. Els nostres pares i avis tenien la seva execució més difícil perquè seguien
una vida estàtica. Passaven tota l’existència en un mateix lloc, mantenien
sempre la mateixa feina i a la mateixa empresa, i els propis amics o veïns --la
xafarderia-- denunciaven l’endimoniat infidel. Avui, per contra, els temps postmoderns
són de canvi constant, per trasllat continu de tot, fet que impossibilita el
control de l’entorn i per tant fer el salt a la parella esdevé un joc de
criatures de mamella. Infidelitats n’hi ha hagut sempre i sempre n’hi haurà.
Però en els nivells en què es dona avui en dia, el fet s’ha convertit en una
vertadera epidèmia. Les causes que sostenen aquesta afirmació són múltiples, multidisciplinars,
com es diu ara. Són òbviament els mètodes anticonceptius, l’agonia cantada de
la família, la permissivitat moral comunitària, la igualtat sexual i de desig
entre homes i dones, la megasexualització global de l’ambient, la superior
llargària de la vida, l’exhibicionisme impúdic en la vestimenta, l’augment de
parelles que viuen cadascú a ca seva, i l’imperi d’un estès hedonisme social,
que fa que la gent ho desitgem tot, és a dir, una parella estable i anar
cardant pels descosits a fora –i la parella vol el mateix, clar--.
Tot
això, i internet.
Si
la memòria no em falla, la influència de la xarxa en aquest fenomen va començar
en la llunyania dels correus electrònics, passant per aquells vetustos xats amb
nicks, continuant per les pàgines de contactes (Meetic, Badoo...), prosseguint per
la increïble revolució del facebook i el seu privat (ara MSN), i acabant per la
universal expansió del whatsapp. I tot ara sense necessitat d’ordinador sinó a
l’abast d’un minúscul aparellet anomenat telèfon mòbil, i qui sap que més ens
espera en el futur. Això darrer fa cert l’antic eslògan de Nokia: “Connecting
people”. Redéu si la connecta: a tots i als uns a sobre els altres. No parlem
ja de les noves pàgines especialitzades en encobrir els infidels, com Gleeden.com,
amb més de 2 milions d’usuaris en tot el món, sense comptar els usuaris de la
seva competència. En summa, tot un apocalipsi relacional que apropa el foc, els
homes, a les brases, les dones, que, és clar, cremen junts a les llars de foc. Dic
això últim per a qui m’argumenti que no s’és infidel si no es vol. Fals: també
les armes les carrega el diable. I per a qui sostingui que cal tenir confiança
en la parella, d’acord, que la hi tingui, però que algun dia faci la prova del
nou i li demani d’improvís de veure el whatsapp, a veure què passa. Si l’altre
hi accedeix i no diu allò tan discutible de la privacitat, que ningú no es faci
il·lusions. El fet d’allò privat s’ha de reconsiderar, atès que si els temps
han canviat, també ho hauria de fer aquest caduc concepte, entès a l'antiga.
És
sabut que la meitat de les relacions extraconjugals comencen a les xarxes. I
qui no hagi estat subjecte o objecte d’una infidelitat, que llenci la primera
tablet. Les estadístiques apunten a què una tercera part de la població
masculina ha estat infidel a la parella, i una quarta part la femenina. Això em
fa gràcia, perquè aquest deu per cent d’homes restants, amb qui són infidels? Amb
aliens? Una altra cosa que em resulta hilarant és que la infidelitat duu el
segell intrínsec de l’ocultació i el secretisme. Aquestes dades, fetes en una
enquesta –institut IPSOS, que va recollir La Vanguàrdia--, suposo que, com
totes les enquestes, deu haver estat feta per nanos a peu de carrer. M’imagino
l’escena: “Vostè ha estat mai infidel a la seva parella?” “Sí, rei, a tu t’ho
diré!” Per si de cas. D’això n’infereixo que l’índex d’infidelitat ha de ser
molt superior d’allò finalment fet públic. Encara més, estic convençut que està
enormement generalitzada avui en dia, ja que la temptació està tan i tan a l’abast.
La meitat de la població reconeix que ha flirtejat amb una altra persona aliena
a la parella, i flirtejar, per aquestes terres, se’n diu lligar, que té un
objecte final de catre. Els i les escalfabraguetes han passat a la història. En
l’actualitat, allò que s’escalfa, es menja, i més a partir d’una certa edat,
que enlloc de mamar-nos el dit ho fem..., etcètera.
Considerat
aquest fenomen fruit del temps –la hipercomunicació ocasionada per les xarxes
socials, ja siguin per ordinador o mòbil, que ens interelaciona a tots en malla--, el corol·lari
que se n’ha d’extreure és que tenir parella no és cap xollo, atès que esdevé una
road to ruin cap a les banyes. Que els ho diguin si no a qui posa cara de pomes
agres quan a l’altre li sona un whatsapp o MSN temporani o extemporani.
--Qui
és?
--Ehhh... Ningú.
Si
no decidim d’estar sols, hem d’acceptar sí o sí que actualment el nucli de la
parella té un acusat component de cornamenta. L’extraconjugalitat is on the
air, ben lúbrica, fet que d’altra banda ho conec molt bé per experiència
personal, m’ho han fet i ho he fet, i en conec tants i tants altres casos de
gent que els ha succeït el mateix –de vegades de qui menys ho pensaries-- que
per dir puc dir que no en sé cap en sentit contrari.
Crec
que en un sentit realista, pràctic, les parelles ja haurien de considerar-se
implícitament o esplícita obertes. Sí, parelles obertes, que ningú no s’escandalitzi.
Si la garantia de mantenir la fidelitat és l’intercanvi de pins dels aparells
tecnològics, doncs tampoc no s’hi val, perquè qualsevol rastre electrònic es
pot esborrar. Digueu-me pessimista si considero que això de l’amor romàntic s’ha
acabat, aquest tipus d’amor idealista que és un artifici recent i manifestament
inoperant. Doris Day i Rock Hudson ja són història del segle passat, on només
hi havia telèfons de sobretaula. El temps tira endavant i no té aturador en
aquesta era tecnològica, època que –ves per on—paradoxalment, ens porta de nou
a les coves, on no hi havia matrimonis ni lligams i qui no corria, volava,
perdó, follava.
