Escolto sovint una afirmació, que em dol:
--Tens sort que les dones t’estimin.
Fins ara he respost sempre, honestament i
ingènua:
--No és sort. Alguna cosa hauré fet de bo, si
m’estimen.
Un cop una dona em va dir: saps en tot moment
allò què un dona vol escoltar, i ho saps en cada dona en concret, i ho apliques.
Els dones allò que volen. I per això triomfes, les enamores. Fa temps que dono
voltes a això. Des d’una base de bondat, pots atraure i captivar dones. L’amor
que atorgues, et correspon, sigui tant per part de l’objecte de l’amor –que pot
ser que no-- com, posteriorment, per altres persones alienes al fet afectuós i recompensat cap a altres individus. Sóc partidari de la teoria de la cadena de favors, actes de
generositat que s’han de fer sense esperar res a canvi, perquè després la
bondat s’universalitza i redunda en el benestar de la comunitat, de la
societat, de l’espècie. El màxim grau d’egoisme és l’altruisme, no hi donem més
voltes. Hi he pensat molt, deia. I és complicat. Ahir veia el futbol en un bar,
a prop de casa però no en el barri. El partit va ser entretingut i les passions
es van desfermar. Hi havia una taula àmplia on s’hi asseien una dotzena de
persones –barcelonistes, és clar--. Al final del partit, tot van ser abraçades
per la victòria del Barça. Una de les persones de la taula, una dona, de la
meva edat i amb molt bona figura, se’m va acostar al final –el desconegut--, i
se’m va presentar. Em va donar una abraçada.
--Ets guapo –em va dir, sense que vingués a
col·lació.
--Gràcies, t’ho agraeixo. Un plaer
conèixer-te.
Ens vam acomiadar, ella se’n va anar amb la
seva colla i jo vaig agafar la moto i me’n vaig anar a casa. No hi havia
voluntat de seducció immediata per part d’ella –dic jo--, sols un comentari
cortès i agraïdament rebut.
Un element més a la reflexió. El meu atractiu
és que sigui guapo a ulls d’algunes dones? No. Tinc el pitjor actiu físic que
pot tenir un home a ulls d’una dona. Faig 1.70 m i ja se sap que l’ideal de les
dones són els homes alts o com a mínim d’estatura mitjana. Cert és que tinc
harmonia de rostre i de físic, més de ballarí que de culturista, i això juga al
meu favor. Ho compensa. Però continuo sent baix. No és, per tant, una qüestió
de físic. Ni tampoc de bondat –sóc molt borde quan m’ho proposo--. Ni de saber
dir allò què elles volen sentir. La qüestió, doncs, rau a saber què és.
Ja he dit que hi he donat moltes voltes,
durant anys. Crec, després de molt pensar-hi, que l’actiu és tan simple com
complex. És conèixer mínimament la naturalesa humana. I això no t’ho ensenyen a
cap universitat, no hi ha cap assignatura que en mestregi. Sols la vida, les relacions i les lectures dels savis. I dic
mínimament perquè com més se sap de la naturalesa humana, més se sap que no se
sap res. És molt socràtic, ja ho sé, però passin-m’ho per alt. Tanmateix sembla ser que aquest
mínim ja és molt. Com un gran actiu. Com si hi arribés poca gent. No me’n poso
medalles. Sòcrates va cardar-se la copa de cicuta amb gust i ganes, decebut dels congèneres, amb amargura, com alliberant-se, mentre Diògenes
buscava, fora, un “home” amb una llàntia en l’obscuritat, també amargat i decebut. Mirin, la meva
bíblia és “Rayuela”, de Júlio Cortázar. És un llibre que són tres llibres. El
primer, del protagonista, Horacio Oliveira, a Europa. El segon, del mateix
protagonista repatriat a l’Argentina. El tercer, són retalls, un calaix de
sastre, no té cap més importància per la trama del llibre. El millor són els capítols
finals: a Europa, Horacio acaba submergit en la merda, la brutícia, la “bosta”,
apel·lant intel·lectualment a Heràclit l’Obscur, que es va sepultar en un femer per guarir-se de la hidropesia. A l’Argentina, finalitza embogint en un manicomi
del qual n’hauria d’ésser a la fi un dels seus dirigents. Brutícia i demència,
claus de la naturalesa humana.
Entre estar ficat en la merda i ser un tocat
de l’ala, tractar de buscar l’amor i la bellesa, com he pretès tota la vida, és
una tasca idealistament titànica. Perquè es tracta d’això, al capdavall. L’amor
i la bellesa, no hi ha més de grat en la nostra paupèrrima existència. L’única part
positiva d’aquest animaló que en diem home.
No obstant, lluitar per això té un cost
personal. S’ha de baixar als inferns per a tornar a ascendir, com Dante (per
veure finalment les estrelles). O com Dostoievski. O Wilde. O Capote. O Sábato.
O Camús. O Hemingway. O Doyle. O Poe. O Gogol. O Bukowski. O Navokov. I tants
d’altres.
Tens sort, que agrades les dones, que em
diuen. No és sort, és feina i duríssima. Ho dic sense dramatismes. Es tracta de
fer un viatge existencial, vital, universal, que elles fan a cavall teu, arrecerades
de les malures, i que des d’aquesta distància de seguretat, les fascina. Elles
poden crear des de l’úter, no els cal res més. Nosaltres, no, sols ho podem fer des de l’avern. Els dimonis –los chicos malos--, matisat el terme, sempre
atrauen. Perquè, --los malos-- en el fons, sols busquem la veritat, la veritat de
l’existència, bussegem en el fang de la naturalesa humana. Aristotèlicament,
com més se sap, més bons hem de ser, una simple regla de tres, i prou eficaç en la seva despietada misèria.
Que elles m’estimen, i és clar! Les hòsties,
ja me les emporto jo, com si fos per a elles una carrosseria fràgil, estellosa i letal.
I que déu, o qui sigui, m’empari. Millor que sigui déu que els cardiòlegs de la
UCI. Perquè, a la fi, dantescament, hem de veure les estrelles. En el doble sentit (per l'esperança literària i l'hòstia personal prèvia). I ándale. I que duri.
