Italianes, revenges i una caixa forta (que no sé què hi pinta)

He conegut dones estranyes, en aquesta vida. I algunes d’elles, dins de la raresa, curiosament particulars. Fa quatre o cinc anys vaig coincidir, en trobada d’una nit, amb una italo-hongaresa, aparentment bona persona –res no m’ha demostrat el contrari posteriorment--. Vam començar a parlar de casualitat en un bar del Poble Sec i vam despertar l’endemà a casa seva, en un carreró del Casc Antic de Barcelona, en un llampant i enlluernador dia de primavera. Era més jove que jo, estava separada fa temps de la parella i tenia una filla. Recordo que mentre enfilava cap a la plaça del Pi calibrava la possibilitat de transportar una immensa caixa forta que tenia en el pis –“ja hi era quan vaig llogar-lo i no hi ha hagut collons que ningú se l’emportés”, em va dir, “si la vols...”--. Era com les de les pel·lícules del far west, i em va fer gràcia, però m’arribava a la gola del coll i no hi havia nassos ni de fer-la vibrar mal que hi recolzés tot el cos i tota l’ànima. Llàstima, decorativament era impecable, i impagable.

Caminava cap el metro jo molt xiroi pel fet d’haver mantingut una relació fugissera amb una italiana –semi italiana, en aquest cas--, perquè les italianes sempre han suposat un enorme repte per a mi. Per a mi i per a molts mascles de la nostra generació, la del 1964, i posteriors. M’explico, tot i que els meus coetanis barons ja ho han d’haver entès a la primera. Quan es va disputar el Mundial de futbol d’Espanya, el 1982, sota l’emblema ridícul i patètic del “naranjito” (gran portada aquella de El Jueves de “Pelamos el naranjito”), la selecció italiana va jugar la fase de grups a Barcelona, i la capital catalana va ser envaïda per tiffosi a causa de la proximitat amb la península itàlica. Com que la infraestructura hotelera barcelonina aleshores era més aviat precària, els afeccionats italians van haver de ser allotjats fora de la capital, i ¿on hi havia més hotels que a la Costa Brava? Doncs cap allí els van portar. I ells, que no la coneixien, de cop i volta van descobrir el paradiso, fins al punt que el Mundial els va resultar el de menys. Estiu, Costa Brava, platja, noies en topless i follables. A casa seva no havien vist un pit en la vida, i molt menys en una platja, i si sucaven el melindro perquè déu és gran, s’havien de casar amb la interfecta amb tots els fratelli d’ella desembutxacant la trapera per si se’ls acudia de fugir a Azerbaidjan abans de la cerimònia. En canvi, aquí, amb les catalanes, liberals, podien posar-la en remull sense que cap germà, si és que n’hi havia algun, i si n’hi havia algun, si és que apareixia, a penes digués que vigila que no et deixi prenyada. Itàlia va guanyar la final a Alemanya amb el simpàtic Sandro Pertini fent saltets a la llotja del Bernabeu, però això va ser el de menys. El de més és que els italians, mascles, havien descobert la Costa Brava i s’havien quedat amb la impressió que les espanyoles –ni idea que eren catalanes, en aquella època—eren, segons el seu florit llenguatge, unes “putanes”. I ens els anys següents, tot pertinentment propagat pel boca-orella, van envair la costa catalana hordes d’italians en excursions sexuals d’estiu a La Selva i els Empordans que perpetraven embotits –cinc mínim—en un Fiat Uno, carregat com marroquins en agost per la A-7, desembarcant en càmpings de Llafranc, Pals, Lloret, Blanes o Tossa, i passejant el seu atractiu, la seva finetzza, la dolça cantarella de l’idioma, la pàtina de gent curtida en el bell canto i les belles arts en conjunt, i la malèfica frase de: 

--Dammi un bacio... –amb un somriure que fonia glaciars antàrtics.

Van triomfar durant anys, una dècada mínim, fins que les noies d’aquí, ja molt escamades, els van veure el llautó i van preferir acceptar en el futur els favors d’un mafiós georgià que d’un edulcorat florentí. Però van deixar un llast de catalanes enamorades i després abandonades amb promeses de duro sevillà i una minoria tenaç i irredenta que van emigrar a Itàlia per casar-se amb ells, matrimonis que van durar el que van tardar a arribar les primeres eleccions legislatives, on la mamma d’ells les va obligar a votar a la Democràcia Cristiana, perquè era el què votava la famiglia, i quan s’hi van negar, els van fer un buit que les van obligar a tornar a la nostra terra amb la cua entre les cames, les il·lusions trinxades, la tonteria a flor de pell i la sensació de què la imbecilitat femenina es manifestava en la realitat real i no sols en les diabètiques telenovel·les veneçolanes. És estrany que en les dones de la meva generació, i de posteriors, n’hi hagi alguna que no hagi posat un italià en la seva vida. Això és estadísticament i sociològicament cert. Tanmateix, i això és l’important, a quin preu?

Doncs al preu de deixar en precari sexualment a diverses generacions de catalans, que vam veure com les nostres nòvies potencials es deixaven seduir per italians empolainats, que se les follaven sense remilgos, mentre nosaltres havíem de tirar d’alemanyes grosses i borratxes, de franceses cadavèriques en el llit, o de tres tristes palles. Perquè a l’inrevès, amb els italians, no passava: les italianes no venien. I si venien, estaven envoltades de família que al primer gest de seducció et miraven cobdiciosament els testicles amb la paraula castrato escrita amb sang en el front. Vam haver d’esperar dècades a que les coses canviessin. Que ells fossin objecte de refús, per pesats, interessats i hipòcrites, i que elles s’alliberessin i ens visitessin a Barcelona –ja no a la Costa Brava—amb la ment oberta i la vagina ad hoc. I és aquí on vam executar la nostra venjança. Una venjança mútua, crec. Si més no, així m’ho han comentat elles mateixes. Perquè elles se’ns van oferir també amb el pruïja d’haver estat refusades en el seu moment per culpa de les catalanes: tal faràs, tal trobaràs. Cada italiana amb qui he practicat sexe ha estat un plaer celestial. Pel polvo en si i, sobretot, per la revenja del previ greuge adolescent. I, a més, dues dècades després. Qui digui que la venjança és un plat que se serveix fred, té raó. I qui digui que la venjança no val la pena, s’equivoca. Val la pena i molt. No ens torna allò perdut, però ens fa guanyar la gota destil·lada d’alambí d’anys de santa i soferta paciència. I això no es paga amb diners.

Tornem a l’inici, a la noia italo-hongaresa de la caixa forta. Passaré per alt les seves habilitats amatòries fora de tota mesura. Sí que m’interessa remarcar que tan bon punt vam començar a petonejar-nos en un pub nocturn, va separar-se de mi, va escodrinyar-me els ulls i em va proposar de passar la nit plegats.

--Amb una condició –va advertir.

--Quina?

--Que deixem Cupido a part.

Vaig somriure.

--Fet.

Dies després, ella marxava crec que era a Cadis, de vacances, i vam parlar per telèfon. En un moment de la conversa em va dir:

--Eduard, el teu problema és que et prens les relacions massa seriosament. T’ho has de prendre en broma, perquè tot és, al capdavall, una immensa barrabassada.

Era el mateix que Enrique Jardiel Poncela pregonava a “Amor se escribe sin hache”. Encara no sé si una i altre tenen raó. Però en tot cas esdevé una teoria més en el laberint incognoscible dels afectes, i gens menyspreable.