Benvolguts amics, us deixo. Acabo el blog de Tastets Emocionals. I ho faig amb tot l’afecte amb què el vaig començar. He tingut milers de visites, que s’han entroncat en una determinada visió de la vida, la pròpia --dit amb modèstia--, amb arguments a favor o en contra, tant és, però hi han mostrat interès, que és el què compta. Això és impagable des d’un punt de vista d’un creador. Dir alguna cosa és senzilla. Que algú t’escolti, no tant. Suposo que des de l’òptica d’autor, fa que un es retrobi amb si mateix. I mola mazo, com deia el decadent i astut alacantí, en Camilo Sexto. Costa que et segueixin, és una feina àrdua, a no ser que hom faci les públiques barbaritats excèntriques que va fer en Cela abans que li donessin el Nobel, amb Jesús Hermida com a còmplice des de TVE, com shows d’absorció aquosa intestinal i viatges a l’Alcarria amb exòtiques --aleshores-- negres a l’estil Grace Jones com a xofers, tot s’hi val per vendre’s, amb màxim i delirant narcisisme, epifànica megalomania. Tan important és crear com vendre, que li ho preguntin si no a Picasso o Dalí o Warhol. Suposo que avui en dia tots dos membres de l’equip, Cela i Hermida, crien malves, com déu mana, de què et va servir la primavera, oh rossinyol. I els altres, els descendents, al marge de tot l’esforç per l’efímera glòria, els pirategen amb la navalla entre les dents l’herència, rei mort, rei post, la vídua és la culpable, res que no passi en les millors famílies.
Abandono el blog, sí. I també amb una certa amargura –fàstic-- existencial. Després d’analitzar relacions humanes i socials, sóc conscient que deixem en un món de voltors la descendència, a mans d’internet i les noves tecnologies i el batibull que generen a tutti plen, pel broc gros, a la bravíssima. La deixem immersa un context mundial d’estupidesa violenta i d’estupidesa beatífica i d’estupidesa a seques, i que déu els empari, pobres. Ho deia Hanlon: abans que en maldat, pensem en imbecilitat, i és el què és (una altra cosa és si jo vull inscriure-m’hi o prescindir-ne). Sols hi trobaran caos, caos dins del caos, un espiral de caos vertiginós, una maranya d’interessos on les lleis no seran les de sempre, les de viure, sinó les de sobreviure. Les lleis de vida estan sotmeses a la moral i l’ètica, al bé i al mal. Fem bé o fem malament, i ho considerem, i ho fem a sobre en funció de la relativitat dels nostres actes. Hitler va ser un monstre per a la humanitat, el mal suprem. Però va tenir cura de la seva família fins al final, pastor alemany inclòs, magnífic animal, que li van agrair en vida la seva tendra protecció. Nefast genocida per a uns, meravellós alliberador per a altres, digressions infinites sobre el calibre ètic dels nostres actes. Això, sobre l’acte de viure. Sobre la supervivència, les coses canvien radicalment. No en fem debat retòric, d’entrada, és superflu. El moll de l’os de la supervivència és senzilla: campi qui pugui. Si un rosegó de pa ha de salvar-me a mi i no a tu, me’l quedo per a mi. O mors tu o moro jo. L’instint ens fa voraços, xacals, hienes, voltors, qualsevol carronyer, més enllà d’un principi moral. És això el què ens espera: el què els espera. Suposo que en algun moment, nosaltres, els causants de tot, els culpables de deixar misèria als nostres fills, de llegar-los un món pitjor del què ens van transmetre els pares a nosaltres, tindrem la decència d’abandonar la vida voluntàriament entre –com deia en Vinyoli—“el mal i la vergonya”. Ens hauran de facilitar l’eutanàsia, i no serà una mort digna, perquè ningú no mor dignament. Dignament es viu, i no ho hem fet, mea culpa. Si no tenim la decència de suïcidar-nos, ja déu se’ns endurà mentre esgarrapem amb dents i ungles l’entranya d’una vida vergonyant per l’avarícia, egoista com poques, individualista, fictíciament pròspera, d’esquenes a la misèria planetària, deslligada per l’artifici del curs ineludible –i natural-- de la naturalesa.
Un parèntesi, sobre això: dels set pecats capitals estem pagant –i pagaran, “an”—el pitjor de tots, el de la cobdícia, la nostra. Ens van oferir de tot, ens van enllaminir. Van ajuntar la malignitat de l’avarícia amb la de la temptació, principis bàsics del descens als inferns sols per separat –ja junt, ni t’explico-- i la catàstrofe estava cantada, àngels caiguts en l’abisme, autosatanitzats, Lucifer no ens és extern, el vam fer germinar i acréixer dins de nosaltres. Quantes vegades no m’hauré preguntat si el ying no preval sobre el yan i que el cèlebre equilibri es tracta sols de paradigmes de somiatruites, d’estúpids bufanúvols, de monjos tibetans amb el cap rapat, gongs reverberants, paisatge de serralades impossibles i mantres inútils.
Deixem als fills una guerra, una guerra global, una III Guerra Mundial –ho pontificava en Sampietro, quan ja estava terminal i res no hi tenia a perdre--. La pitjor guerra de totes és la que no es veu, de la mateixa forma que la bala o la navalla que més danya és aquella que es dispara per l’esquena o que es clava des de la faixa oculta. Una III Guerra Mundial on la fal·làcia d’Europa es desmunta sobre una belga burocràcia inútil –els britànics ho han vist molt clar--, on els pàries del Mitjà Orient i Àfrica grimpen a cara o creu cap al somni germànic de riquesa, que mor en filats i policia i camps de refugiats a les fronteres, on les revolucions ghandianes s’estavellen contra la forca inclement dels bancs centrals, on la superpoblació mundial requereix de regulacions demogràfiques, sempre massives, cruels i sanguinàries; on el miratge de la democràcia sucumbeix en la perversió dels tres poders clàssics –executiu, legislatiu i judicial--, als quals se’ls afegeix un altre, el financer, i a sobre, sense la separació que proclamava Montesquieu, sinó tots quatre poders junts i en egoista acord; on el major estadi de la humanitat, la classe mitjana, es dessagna en favor d’un grapat –una seixantena-- de multirics i donant indiferentment l’esquena a la gran massa de població, que fina en la pobresa i la misèria de l’absència de menjar, subministres bàsics, sostre i acaba en el carrer i els cartrons, un escenari propi de Gogol o Mad Max; on l’Estat del Benestar es reclou en opositors i funcionaris –els únics que tenen sou segur de per vida--, que generen una riquesa fictícia (retornen a l’Estat el què l’Estat el dóna) i sempre tan queixosos i recelosos dels seus patètics privilegis; on el creixement econòmic arriba a ser tan irrealitzable i estúpid que els poders fàctics financers estatueixen el neologisme cretí del “creixement negatiu” –com es pot créixer en negatiu?--; on els bancs s’ensenyoreixen de tal forma de l’economia que transmuten el comerç, concret i legítim, en les finances, abstractes i il·lícites; on l’esperança de vida es potencia sense mesura mentre tothom oblida que de què serveix viure cent anys si la meitat d’ells es faran sobre la base d’uns caminadors i una pensió insuficient, si és que algun dia existeixen caminadors i pensions sense que una gran base de població posterior, activa i retributiva, financiï una cosa i l’altra; on la quotidianitat monetària de la gent, particular o massiva, s’escriu amb l’esfereïdor substantiu de “deute” i, a més, perpetu: persones, famílies, comunitats, països endeutats ad eternum; on el PIB s’hipoteca en favor de grans lobbies internacionals –dits ara globals--, agermanats amb els seus congèneres de privilegis, hipoteca que deixa la producció com un hamster corrent en l’interior d’una nòria que no es desplaça, sols es perpetua; on el debat actual –demà mateix en serà una altre—rau a com establirem el valor de les coses, si en diners com fins ara, o bé en diner virtual, bonus d’intercanvi, mercadeig de serveis, tornada a l’or, el què sigui, ningú no ho sap encara; on es grava l’educació, la sanitat, la ciència, la cultura i la mort, el negoci funerari, deixades a mà de déu o, com en diuen ara, de què cadascú “trobi el seu nínxol”, que és el mateix que dir que busca’t –insolidariament-- la vida; i on, en definitiva, el “no future” del punk dels 70, visionari, adquireix la seva major dimensió essencial, destructiva i ruïnosa.
Pel que fa a l’objecte d’aquests Tastets, sentiments, emocions i sexe, la cosa no és molt més afalagadora. Primer, preparem-nos a gestionar la soledat, que és el què majoritàriament ens espera –amb el terapeuta com a companyia per hores, si el podem pagar--. I segon, oblidem-nos dels sentiments en favor de les emocions. Els afectes s’han banalitzat fins a tal punt, s’han convertit en tan volàtils i oportunistes, en tan mercantilitzats en funció de l’actiu anti-soledat, que han perdut tota classe de solvència. Per mitigar aquesta buidor, han aflorat en sentit ple les emocions, com ho demostra el fet de les vint-i-cinc mil bufonades que la gran xarxa d’internet ens transmet al voltant del riure i el plor i totes les emocions que tots dos extrems poden contenir, fet que es pot comprovar tot veient qualsevol programa televisiu prestesament hilarant de zapping. I sobre el sexe, un supermecat, oferta i demanda, intercanvi prest i banal, cos sense ànima, físic sense persona, genitals en estat pur, hedonisme sense epicureisme, tècnica sense esperit, pell sense cor, acte i conversa artificial, espasmes matematizats –quant et dura un orgasme, quants en pots tenir--, tot molt d’acord en societats hipersexualitzades, des de pubertat fins a la senectut, folla i après mois la tovalloleta, el paper de wàter o el cobrellit. Res a dir sobre aquest món dels sentits, és legítim: escórrer-se forma part del nostre organisme. Però no sols –sols—sentits, no sols –sols-- escórrer-se, ha d’haver-hi alguna cosa més, alguna litúrgia, algun conjur, alguna creença humana global, un cosmos integrador, un cronopi cortazià, un concentricitat de cercles, superposició de paper de calc, vaga idea d’unitat, aquest inabastable ideal dels místics.
I això, a tall de resum, és tot, benvolguts amics. Poc amable, ho sé. Ara únicament toca sobreviure o llençar la tovallola. Mentrestant, mentre la decisió no sigui presa, un petó i una abraçada, què menys, i una oració d’ermita a qui sigui per tal de no caure encara més en aquesta pobresa extrema, material o espiritual, o material i espiritual, que ens atorga, via tecnologia, aquest nou segle d’incerta glòria, de gloriosa incertesa, de constatable pobresa, de mortífera combustió interna y externa. Cada dia, ara, anar cap el futur és empentar un cotxe amb la bateria inerta. I sense saber què ens espera darrera del proper revolt, que la noia fantasma que ens adverteix del perill mortal de la corba sabem tots que és sols una maleïda llegenda urbana.
