Qui estimarà els vells, tan sols?

Per què no ens adonem, o no volem admetre, que tenim a mà una debacle mundial molt més lesiva que qualsevol Guerra Mundial –jo sostinc la teoria que estem en la III, però sembla que això no susciti gaire interès--. I la debacle és la demografia. La generació del baby boom dels seixanta, ens anem fent vells, i amb la revolució tecnològica, i de la tecnologia aplicada a la medicina i als hàbits de vida, els experts vaticinen que a finals del segle XXI, arribarem als 100 anys com a esperança de vida. Al 1900, estàvem en els 35-40 anys. Tota l’estructura d’assistència, de pensions, de jubilacions a Florida o Torredembarra o Marina d'or, s’estroncarà, pel motiu estúpid que no hi haurà prou població activa que la suporti. I, si n’hi hagués, pitjor encara. La hiperpoblació mundial seria insostenible. I l’etapa comença ara, amb petits detalls (petits?, ficant mà als fons de pensions, als plans de vellesa i les retallades, entre altres?) Això em desvetlla una pregunta: qui estimarà els vells? Algú estima l’antiga batedora que va fer la seva funció antany però que ara jau en el fons d’un armari de cuina, oxidada i oblidada?

Amics, estem davant d’un tema molt seriós. Milers i milers de vells han passat aquest Nadal estant sols sense voler-ho. Jo mateix he passat les festes sol, sovint remembrant els Nadals de temps ha, quan ens assèiem a taula 20 persones i, malgrat tots els ets i uts, gaudíem d’una celebració relativament raonable. Si no recordo malament, Ikea basa la seva publicitat de Nadal en l’absència de cadires. Nòrdics. I imbècils. El problema real és que, de cadires, en sobren, ho sento pel negoci del magnat suec. Els ancestres han mort i la descendència és mínima, això, quan n’hi ha. Fem fictícia una festa de família quan justament la família s’ha desestructurat o senzillament no existeix. Perquè la família, entesa a la clàssica, ja no és.

Quant de mal ha fet Hollywood amb el seu sentit romàntic de la família –quan mentrestant els divorcis se succeïen--. La família moderna per a ells, encarnada per la sèrie “Modern family” es dedica sols a canviar un pares heterosexuals que adopten una filla per una parella d’homosexuals, i un matrimoni convencional que introdueix una llatina (qui se la pogués cardar) com a esposa. Diuen que estem en un canvi estructural. Ho estem, certament, però no com aquest. Va més enllà. El patriarcat ha mort, com a base de la família. Ara, tot és regeix per les lleis del vincle materno-filial (delenda als pares). Ja s’ho faran: si jo hagués de fecundar ara, els juro que elles el semen se l’empassarien per la boca o el anus, mai per la vagina, i disculpin la cruesa. No pintem, els mascles, res més que mers fecundadors en aquesta necessària però complexa reproducció de l’espècie. De fet, quan fa 12 anys vaig veure el truc –les lleis, l’absència de la custòdia compartida, el favor per a la mare, amb advocades (també mares, incloses), etc--, ja em vaig autovasectomitzar en les relacions sexuals. I potser vaig perdre la meva millor parella. Qui sap. Però tant és.

I així, sense adonar-nos, va passant el temps. I ens fem vells. I vells en soledat. Elles, perquè l’eix de la seva vida se’ls ha convertit en la soledat de la síndrome del niu buit, i ells, nosaltres, perquè ens van fer fora legalment fa 15 anys i perquè no en sabíem més, teníem més de 50 anys.

En la meva –segurament nostra—generació, amb el model de família feta una cruel i desnonada i devastada Síria, què ens espera? Soledat, o, com argumentava en un altre Tastet, el psicoanalista --o el coach, que en diuen ara amb les collonades del PNL i altres ruïnes personals que arruïnen les altres persones--?

He viscut moltes morts solitàries al barri. Potser una de les pròximes, de mort, sigui la meva, tant m’és. Éren ànimes solitàries vagant pels carrers, a penes sostenint-se, remembrant els vells temps, les antigues injustícies de la vida, parant a bars no pas per beure –o no beure massa—sinó per trobar companyia, per fugir de la tele i la massacrant buidor d’un llit fred, a l’edat en què sempre es té fred per més mantes que hom es posi al damunt. L’infart, l’ictus, l’embòlia, la caiguda o el suïcidi, un bon dia acaben amb tot i tal dia farà un any, i l’oblid fa la seva comesa incommensurable de cementiri.

Sis de cada deu vells ingressats en una residència, hi són a desgrat. Tenia un bon amic, de 80, que en quinze dies de ser-hi, es va estimbar voluntàriament d’un balcó.

Si abans els vells feien nosa, i el tòpic d’abandonar-los en una benzinera era un acudit hilarant, ara les coses han canviat. Com tot. Perquè no serem un vell, sinó molts vells. Hi haurà prou benzineres? La classe mitjana ha mort, la socialdemocràcia ha mort, i l’amor pels nostres vells, els avis, bé, potser el retrobarem el dia de la ressucitació de la carn. I això és poc probable que passi.

Prenguem l’hòstia (catòlica) perquè l’altra (la rudimentària) ja ens l’han donada –o estem a punt de rebre-la--.

Com de por fa enfrontar-nos al futur, a les nostres més esgarrifants pors. Ala mort en solitud.

Paraules d’amor (senzilles i tendres) per a la Júlia (i per a sa puta mare)

Julieta, tants records de tu se m’acumulen, que ni em deixen espai a la tristesa. Perverteixo, ho sé, els versos de Miquel Martí i Pol. Tants records de tu se m’acumulen –de tota la vida--, que no deixen espai a la tristesa, deia. ¿Què li passa a la tristesa, inclosa en la memòria? Entenem-nos, la memòria, no treballa amb seqüències, sinó amb imatges (la tristesa és un hàlit, que sura i sura, com un Duracell qualsevol). La memòria, clac-clac-clac,fotografies. I en són tantes, que el LSD, el peyote, els derivats dels opiacis –que mai no he tastat, consti--, els deliris, el què sigui, són superflus. He viscut tant, que em sobren fotobiografies, tantes tan banals. Fins al punt que el meu neocòrtex se satura amb una vehemència total. Al capdavall, sartrianament, en quines d’elles sóc verament jo?

El més pròxim que puc entendre és quan la meva filla, la Júlia, anava al llit, li explicava un conte i quan veia que els seus ull s’adormien, li deia: fem la mòmia? I ella, perquè ho esperava, pel costum, em deia, sí, i l’acotxava amb l’edredó, fent falca amb les mans al voltant del seu cos, situant la part superior de la flassada sobre el seu coll tendre, li feia un petó al front i li deia bona nit, carinyo. I ella s’adormia plàcidament, amb un somrís de gratitud, amb un sentit de la seguretat que tots hem viscut i agraït tant en descendència com en progenitors. Recordo en aquest vessant, una anècdota inversa en el temps. El meu cosí germà –estimat Albert-- va patir una apendicitis. El vam anar a veure a l’hospital, ell encara estava mig adormit per l’anestèsia, i em va impressionar –jo tenia 7 o 8 anys--. Hores després a mi em va venir mal l’abdomen i vaig començar a vomitar, creia que jo també tenia apendicitis. No va ser res, és clar, pura osmosi, la meva extrema i estúpida empatia, hipersensibilitat. Però jo tenia la por cerval de l’hospital –a algú li agrada estar en un hospital?.

En aquella nit àrdua, d’insomni infantil, després de la visita al meu cosí, recordo que el meu pare va venir al meu llit, es va asseure en un caire, va dir-me, què et passa, i ell va començar un monòleg extemporani al voltant dels caces de la II Guerra Mundial. Que si els Messerschmitt que si els Stukas, que si els Mosquitos, els bombarders, que si... I em vaig sentir feliç, algú que m'emmelosia usant les paraules, paraules d’amor senzilles i tendres,: apaivagava l’angoixa, una llarga i insubstancial conversa per a tranquil·litzar. Són gestos, sacrificis –ell renunciava a la seva son, ma mare dormía, i encara dorm afortunadament dins les seves cendres--, que deixen màcula en la memòria, l’entesa, l’avinentesa entre un i altre. Que deixen dormir amb placidesa sabent que el pare està allí, que et protegeix, i que t’acotxa com si fossis el seu més preuat or del món. Que, per a ell, ho era, i sempre ho seré, i a la inversa, papi (un argentinisme de la meva família a l'Argentina, que vaig escoltar de petit), allí on siguis o allí on no hi siguis. Potser sí que algun dia haurem de creure en la resurrecció de la carn, ni que sigui sols per fer la darrera abraçada, el darrer petó, rossinyol que te'n vas a França, que te’n vas anar a França i que mai no has tornat i que potser d'on mai no en tornaràs.

Aquesta tendresa, no l’he sabuda transmetre eficaçment cap a la meva filla. He usat els mateixos mecanismes de dolçor, de con-cor (cor)-dia, d’avinentesa. Fins que vaig deixar de pagar la pensió econòmica –l’atur general, la manca d’ingressos, el desastre de la UE i l’euro, que ja en parlarem—, un temps de turbulència personal, però amb un càstig posterior absolutament indigne, esqueixador i letal. En definitiva, no pensió, no filla. Que estúpid, que absolutament estúpid. Que ningú no ho dubti: com més cau un, més són els peus que ensorren. Ho deia –com aquell qui no vol--, en Thomas Harris: quan un animal xiscla, la guineu s’acosta, i no precisament per ajudar-la. Això no ho contemplava en Dante ni en el pitjor grau dels seus múltiples esglaons dels inferns.

La tristesa lírica d’en Martí i Pol, tenia el seu vessant positiu, com en Llach i en Guardiola van entendre. Jo encara no el sé trobar, encara haig d’aprendre molt del Mestre. Sols sé que no he sabut transmetre el sentit de l’amor, de la concòrdia, de la comunió, cap a la meva filla, com el meu pare ho va fer amb mi. Sols sé que, en aquesta comesa, he fracassat. Directament: he fracassat com a pare. I ara visc com en Vinyoli, en Hesse, en Cortázar, en Lowry, i altres, amb una navalla en el calaix, per si de cas em calgués d’usar-la (ara tothom és vinyolià, abans el repudiaven, just quan als 20 anys em fascinava a mi i altres imbècils s’embadalidien amb l’eunuc de l’Espriu). Trobaré la poesia? Trobaré el cartell màgic? Trobaré els piolines i les hefpistoles? Un Manú coratjós, una Talita que et petonegi? Trobaré en algun moment la redempció kierkegaardiana?

Oh carinyo, oh Júlia, oh filla meva, ¿haig de percebre't en el misticisme, en l’espiritualitat, en l’asèpsia de l’espai galàctic, en les llàgrimes físiques que m’esquarteren l’ànima, que em laminen sangonosament l’esperit? He de trobar-te en el buit dolorós de la soledat, que omple la vacuïtat de qualsevol estança amorfa? He de veure’t sols en els records en els quals ets fas present com una cada cop més dèbil pampalluga abstracta? He de veure’t en paisatges estivals on la teva vitalitat expandia, papallonejava, enverdia i il·luminava l’atmosfera? He de sentir-te en un gràcil record on sols hi ha tendresa, llibertat i estima?

Stop right there, que cantava en Meatloaf amb la tontarraca de la Cher.

Julieta, entre el llegat del meu pare i el què jo he tractat de transmetre’t, hi ha un mur infranquejable. Ho he intentat, filla meva, amor meu. Ho he intentat fins al punt de l’extrema unció o la reanimació cardiodesfibriladora. No me n’he sortit. El meu projecte de vida ha fracassat. Era el què havia après, el què sentía, el que omplia de sentit el meu ésser, i el què volia conseqüentment transmetre. L’amor o funciona o decau o s’ajorna o fineix. Com deia Sant Pau als Corintis, qui estima és bondadós, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja. Ho va plagiar segles enllà el fraudulent Sant Agustí. El meu actiu, el meu jo, la meva existència existencialista, fa anys, està en les teves mans, o en les mans que et manipulen.

Pren-lo, aquest actiu (sols si vols).

Serem, existirem. Únicament això. Llei de vida. Puc demanar més? Podem demanar més?

Sempre, en el meu cor i en el meu record, et faré la mòmia, filla meva, Julieta, si no físicament, sí des del gratificant hipotàlem. I dormiràs com jo dormía quan el meu pare m’acotxava: sentint-me protegit. Com si hi hagués, per si de cas, un Déu per damunt meu, per damunt nostre. 

Io sono ancora qua, que versejava en Vasco Rossi.