Per
què no ens adonem, o no volem admetre, que tenim a mà una debacle
mundial molt més lesiva que qualsevol Guerra Mundial –jo sostinc
la teoria que estem en la III, però sembla que això no susciti
gaire interès--. I la debacle és la demografia. La generació del
baby boom dels seixanta, ens anem fent vells, i amb la revolució
tecnològica, i de la tecnologia aplicada a la medicina i als hàbits
de vida, els experts vaticinen que a finals del segle XXI, arribarem
als 100 anys com a esperança de vida. Al 1900, estàvem en els 35-40
anys. Tota l’estructura d’assistència, de pensions, de
jubilacions a Florida o Torredembarra o Marina d'or, s’estroncarà,
pel motiu estúpid que no hi haurà prou població activa que la
suporti. I, si n’hi hagués, pitjor encara. La hiperpoblació
mundial seria insostenible. I l’etapa comença ara, amb petits
detalls (petits?, ficant mà als fons de pensions, als plans de
vellesa i les retallades, entre altres?) Això em desvetlla una
pregunta: qui estimarà els vells? Algú estima l’antiga batedora
que va fer la seva funció antany però que ara jau en el fons d’un
armari de cuina, oxidada i oblidada?
Amics,
estem davant d’un tema molt seriós. Milers i milers de vells han
passat aquest Nadal estant sols sense voler-ho. Jo mateix he passat
les festes sol, sovint remembrant els Nadals de temps ha, quan ens
assèiem a taula 20 persones i, malgrat tots els ets i uts, gaudíem
d’una celebració relativament raonable. Si
no recordo malament, Ikea basa la seva publicitat de Nadal en
l’absència de cadires. Nòrdics. I imbècils. El problema real és
que, de cadires, en sobren, ho sento pel negoci del magnat suec. Els
ancestres han mort i la descendència és mínima, això, quan n’hi
ha. Fem fictícia una festa de família quan justament la família
s’ha desestructurat o senzillament no existeix. Perquè la família,
entesa a la clàssica, ja no és.
Quant
de mal ha fet Hollywood amb el seu sentit romàntic de la família
–quan mentrestant els divorcis se succeïen--. La família moderna
per a ells, encarnada per la sèrie “Modern family” es dedica
sols a canviar un pares heterosexuals que adopten una filla per una
parella d’homosexuals, i un matrimoni convencional que introdueix
una llatina (qui se la pogués cardar) com a esposa. Diuen que estem
en un canvi estructural. Ho estem, certament, però no com aquest. Va
més enllà. El patriarcat ha mort, com a base de la família. Ara,
tot és regeix per les lleis del vincle materno-filial (delenda als
pares). Ja s’ho faran: si jo hagués de fecundar ara, els juro que
elles el semen se l’empassarien per la boca o el anus, mai per la
vagina, i disculpin la cruesa. No pintem, els mascles, res més que
mers fecundadors en aquesta necessària però complexa reproducció
de l’espècie. De fet, quan fa 12 anys vaig veure el truc –les
lleis, l’absència de la custòdia compartida, el favor per a la
mare, amb advocades (també mares, incloses), etc--, ja em vaig
autovasectomitzar en les relacions sexuals. I potser vaig perdre la
meva millor parella. Qui sap. Però tant és.
I
així, sense adonar-nos, va passant el temps. I
ens fem vells. I vells en soledat. Elles,
perquè l’eix de la seva vida se’ls ha convertit en la soledat de
la síndrome del niu buit, i ells, nosaltres, perquè ens van fer
fora legalment fa 15 anys i perquè no en sabíem més, teníem més
de 50 anys.
En
la meva –segurament nostra—generació, amb el model de família
feta una cruel i desnonada i devastada Síria, què ens espera?
Soledat, o, com argumentava en un altre Tastet, el psicoanalista --o
el coach, que en diuen ara amb les collonades del PNL i altres ruïnes
personals que arruïnen les altres persones--?
He
viscut moltes morts solitàries al barri. Potser una de les pròximes,
de mort, sigui la meva, tant m’és. Éren ànimes solitàries
vagant pels carrers, a penes sostenint-se, remembrant els vells
temps, les antigues injustícies de la vida, parant a bars no pas per
beure –o no beure massa—sinó per trobar companyia, per fugir de
la tele i la massacrant buidor d’un llit fred, a l’edat en què
sempre es té fred per més mantes que hom es posi al damunt.
L’infart, l’ictus, l’embòlia, la caiguda o el suïcidi, un bon
dia acaben amb tot i tal dia farà un any, i l’oblid fa la seva
comesa incommensurable de cementiri.
Sis
de cada deu vells ingressats en una residència, hi són a desgrat.
Tenia un bon amic, de 80, que en quinze dies de ser-hi, es va
estimbar voluntàriament d’un balcó.
Si
abans els vells feien nosa, i el tòpic d’abandonar-los en una
benzinera era un acudit hilarant, ara les coses han canviat. Com tot.
Perquè no serem un vell, sinó molts vells. Hi haurà prou
benzineres? La classe mitjana ha mort, la socialdemocràcia ha mort,
i l’amor pels nostres vells, els avis, bé, potser el retrobarem el
dia de la ressucitació de la carn. I això és poc probable que
passi.
Prenguem
l’hòstia (catòlica) perquè l’altra (la rudimentària) ja ens
l’han donada –o estem a punt de rebre-la--.
Com
de por fa enfrontar-nos al futur, a les nostres més esgarrifants
pors. Ala mort en solitud.