L’enamorament
continua sent un misteri. Al menys en el moment en què escric aquestes línies,
el 2015. És molt possible que d’aquí a uns anys, i més al ritme evolutiu en què
progressen els coneixements, sapiguem a ciència certa què és què i de cada cosa
més. Quan jo em vaig educar sexualment –i això de l’educació sexual, en els
meus temps adolescents, era un eufemisme--, sabíem poca cosa més que els
rudiments del sistema de reproducció. La llavor del papa s’ajuntava amb la
llavor de la mama, i naixia una criatura, i es feia perquè ells, tots dos, en
el llit, s’abraçaven i s’estimaven. D’adolescent, dels ets i uts de la
reproducció vaig passar als del sexe, a la generació de plaer que produïa el
contacte dels òrgans sexuals, a través dels petons inacabables i la masturbació
mútua. Recordo amb nostàlgic afecte que, amb 16 anys, amb la novieta de torn,
vam anar a Studio 54, l’antiga discoteca del Paral·lel de Barcelona, que
pretenia imitar el Studio 54 original, de Nova York, i que tant de moda estava
aleshores. Ballar, el mínim, ni ella ni jo érem donats a la dansa. I jo, que sóc
tímid per naturalesa en molts ordres de la vida, paradoxalment he estat sempre
molt llençat en qüestions de sexe, i li vaig proposar de pujar al “galliner”,
atès que el local havia estat un antic teatre, i el darrer pis era una
miscel·lània d’ombres proscrites en zel d’alt voltatge. Allí, a les fosques,
envoltats de parelles que si no cardaven poc els faltava, vam asseure’ns en
dues butaques i vam procedir a fer allò que en les pinedes de Castelldefels dúiem
fent tot l’estiu, perquè ella havia el meu primer amor d’estiu. El petting, que
és com s’anomena ara. Llavors i en plata: contacte sexual sense penetració.
En
un moment donat, amb les hormones disparades, vaig gosar a posar-li la meva mà
en el sexe, tenint tota la certesa del món que ella me l’apartaria. Era una
època en què les noies, per definició, deien sempre que no, perquè les
estructures familiars i socials de pudícia i malentesa honra així ho requerien.
No ho va fer. I jo em vaig quedar absolutament perplex. A veure, i jo, ara, què
cony faig? El cony, clar i català, el tenia a la mà. I la mà, no me l’apartaven.
I, en fi, vaig començar a moure-la sobre la vulva, per damunt de la costura
dels texans ajustats, i ella va començar a gemegar ensordinadament, amb sospirs
anòxics. En públic, per més a les fosques que estiguéssim, els genitals van
mantenir-se en el seu lloc sota la roba i al cap d’una estona, després de molts
t’estimo, i amb les orelles i galtes granes, vam obrir-nos pas, perdó, perdó,
cap a pisos no indecents (ara res no és indecent) i atapeïts del local. Quina
gràcia que avui en dia, això soni tan estúpid com quan el meu pare –una generació
enrere-- em deia que ell, a la meva edat, era més imbècil que jo i que,
com a molt, sobre els 20 anys, en ple obscurantisme de postguerra, se sentia
satisfet quan a mar o a la piscina s’encavalcava una noia sobre les espatlles
en jocs aquàtics, que tenien més de satànic que de seràfic: el cony d’elles es
refregava en el seu clatell. I no hi havia ni petting. El que feia ell, a mar o
a la piscina, ja ho havia fet jo molt abans, als 12 o 13 anys, en els innocents
jocs de les “convivències” dels Maristes (la puta qui els va parir) amb altres
col·legis de advocació mariana, femenins. Les pujava a cavall per aconseguir un
estúpid mocador a l’altra punta del camp de futbol, i els grapejava el cul a
cor que vols mentre elles refregaven xixi sobre el meu sacre i, de tornada, estant
jo a sobre, les abraçava sobre els pits ballarins i elles, com sempre, en tota
la història, en tota l’evolució, no se n’apartaven. Avui en dia penso en la
meva filla i en la meva neboda, ambdues de menys de 20 anys –una generació
posterior--, i bé, tot i la seva tendresa adolescent, segur que ja han deixat
més ex (ecs) que els de la meva època abans dels 40. I així és la vida.
Vaig
començar a estudiar seriosament, i a entendre l’anatomia del sexe femení un dia
que en una d’aquelles inacabables i delicioses tardes jovenívoles passades en
llibreries de vell, de segona mà, vaig comprar un exemplar estrany, que versava
sobre el sexe i que estava escrit per una psiquiatra americana. Any de
publicació, si no recordo malament, el 1974. No en puc dir el nom ni l’editorial,
mexicana, crec, atès que, entusiasmat, el vaig deixar a un amic i com sempre ocorre
amb els llibres cedits, no te’ls tornen, i al cap dels anys oblides a qui els
has passat, i ja te’n pots oblidar de recuperar-los. Però sí que recordo la
tesi exposada en aquell text. La doctora, psiquiatre de corrent psicoanalista,
es qüestionava personalment les tesis de Sigmund Freud, que assenyalava
que una dona immadura sexualment obtenia l’orgasme a través de l’estimulació
clitoridiana i que, quan ja era madura, adulta, aconseguia el gaudi mitjançant
la penetració vaginal. Ella, com moltes altres dones, sols arribava a l’orgasme,
amb penetració o sense, amb l’habitual frenètic frotis clitoridià, i no pensava
que fos en cap cas immadura sexualment. I va començar a investigar sobre el
clítoris. La conclusió que exposava en el seu llibre era que el clítoris no era
sols la part externa, visible quan se li corria la marquesina de pell, sinó que
tenia a més un tronc i unes arrels. Just en aquells temps, Cosmopolitan i
altres revistes d’adoctrinament femení i feminista, propagaven la gran descoberta
neurobiològica planetària, el punt G, anomenat així pel seu descobridor –descobridor,
de què?--, Ernst Gräfenberg, sobre el qual centrava el plaer sexual de les
femelles.
Cual
Sherlock Holmes de l’anatomia genital femenina, vaig pensar que si el clítoris
tenia tronc i arrels, aquestes devien introduir-se en la cavitat pelviana,
envoltant la vagina (no anirien pas cap a la bufeta o els intestins), i per
tant l’exaltat punt G no podia ser res més que el tronc o les arrels d’allò tan
increïblement meravellós que era el clítoris.
--El
punt G no existeix. És el clítoris –vaig dir un cop a una amiga en aquella
època, que em va mirar com si fos un peix abissal emergit de les profunditats
marítimes, amb antenes fosforescents i brànquies estroboscòpiques.
I
vés per on, jo tenia raó. Mai no m’ha servit de res tenir raó, però la tenia. I
avui ho demostren les imatges tridimensionals que se’n fan d’aquest fastuós
òrgan, en les quals, i tot afinant les teories de l’anorgàsmica vaginal doctora
X --que l’anomenaré--, es veu amb claredat que el clítoris és més que la part externa
visible al capdamunt de la juntura superior dels llavis menors. I no són tres
parts. N'és una i molt més profunda i embolcallant d’allò que es pot percebre
a primer cop d’ull, fins i tot més gran que un penis, però intern. La tècnica
ha fet avançar la ciència. I la ciència, les relacions humanes. I les relacions
humanes, la comunitat. I la comunitat, la societat. Una altra cosa és saber si,
com deia Cortázar, la agarramos por el lado
malo, que això és una altra història.
En
paral·lel a les investigacions sobre la genitalitat femenina, els científics s’han
abraonat sobre l'estudi al voltant de l’afectivitat de les dones,
sempre tan misteriosa, complexa i inaprehensible. Com que més o menys –més o
menys—està estatuït que la seva sexualitat resta vinculada les emocions i els
sentiments, han atacat aquest pla com Braveheart ho va fer sobre els exèrcits
saxons. Sense roba interior i a la brava. El lloc d’incisió bèl·lic, molt
senzill, el flanc feble: la bioquímica de l'amor. Si el sexe de les dones està vinculat a processos
cerebrals, han anat cap aquí, de la matèria gris als
genitals, i han arribat a la tesi que allò que activa l'erotisme femení són les hormones. Les informacions són múltiples, confuses i encara
per escatir en la seva amplitud. Però així, de boleia, podem explicar que en l’enamorament-sexe
hi intervenen quatre tipus d’hormones diferents. La primera, els estrògens, com
a element d’activació del desig, de la mateixa forma que en els homes hi prima
la testosterona –que tants acudits andrògins provoca--. La segona, l’adrenalina,
que es dispara i provoca les palpitacions davant de la persona estimada, l’enrogiment
de galtes, el nerviosisme i el tartamudeig. La tercera, la dopamina, generada
en l’hipotàlem, el centre del plaer cerebral i que provoca l’eufòria inherent a
l’enamorament i la focalització d’atenció sobre l’objecte de l’amor. I
finalment, l’oxitoxina, que és l’hormona que es produeix en les
dones després del part, que fa pujar la llet al pit, i que estimula l’alletament
del bebè, la seva necessitat i, per extensió, de l'home en el cas d’estimació
passional. Tot això, junt i barrejat, conforma a grans trets la bioquímica de l’amor,
allò que tant ens trasbalsa i, segons com, enfolleix. És obvi que, en no ser jo
cap científic, parlo d’oïdes, si més no en les informacions que es poden trobar
avui en dia a la xarxa, i que molt probablement d’aquí un temps potser
es descobreixin noves substàncies i nous receptors d’aquestes, i tot es capgiri com
un mitjó. Però de moment, grosso modo, això és el què hi ha.
La
qüestió és, si ara ja sabem tot això, ¿perd l’enamorament el seu encís de
potència i d’enigma? Doncs no. També sé que un dels meus plats preferits, que
és l’entrecot a la graella, conté minerals, vitamines, greixos, aminoàcids i
carbohidrats, i no per això deixo de trobar-lo una experiència palatal
exquisida, a la qual, per poc que pugui, no hi renunciaré fins que no em clavin
un llapis en una orella i me’l facin sortir per l’altra.
Una
altra història, i aquest és el quid del tema, és que el benestar gastronòmic de
l’entrecot no m’altera l’estat d’ànim i, en canvi, l’enamorament sí, i no sé jo
si a la meva edat m’interessa molt tornar a tornar-me imbècil com quan m’enamorava
d’adolescent o bé senzillament percebre un sentiment més pausat i poderós com l’amor
–a seques--, i continuar percebent la realitat tal i com és i no tal i com la
figuren un còctel d’hormones desbocades i embriagadores. Amor o enamorament? De
madur, amor. De jovenet, enamorament. És molt possible que aquesta evolució
sigui llei de vida, l’evolució de l’eufòria a la calma, com els coets de la
NASA, que arrenquen de Cap Cañaveral amb una ignició terrorífica i al cap del
temps acaben plàcidament gravitant per l’espai intergalàctic.
