dimarts, 29 de novembre del 2016

La paradoxa extrema: l’amor fereix (“Love hurts”)




No aconsello, perquè aconsellar és posar-se per damunt d’un altre, i això no va amb mi. En tot cas, poso sobre la taula –i que cadascú faci allò que li plagui--, una versió fascinant de la cançó “Love hurts”, interpretada per Keith Richards i Norah Jones. Al iutube us sortirà de seguida. És gran, perquè la cançó és gran. La música; la lletra és mediocre, més enllà del títol i alguna metàfora. Com per exemple “l’amor és una flama que crema quan fa calor”. En aquesta recomanable versió, en Richards anava ben posat (i per sort no s’enfilava a una palmera). Es recolzava amb la Jones, i ella li apartava la cara, suposo que per no sentir el seu alè de tot, cadàver en vida i que sobretot, paradoxalment, sobreviu, el seu amic Depp en té constància, coses de les arts escèniques. Ella va passar una vergonya d’stage infinita i ell, no ho sé, volava per algun lloc de la galàxia, on sols hi ha els escollits, on al demiürg gràcies, portava la guitarra acústica enganxada al cos com una prolongació d’extremitats, i la tocava com un déu omnipotent. Sabeu que els acords de “Start me up”, dels Stones, van trigar més d’un any a ser concebuts? (Un altre vídeo important és quan Richards, de jove, entomava la crítica dictatorial del seu mestre i mentor, Chuck Berry, que li deia que era tonto del cul per no atinar en l’acord inicial de “Maybelline”, crec). El mateix que va fer Phil Spector amb Johnny Ramone, cercant el to bàsic que introduïa el “Rock and roll at high school”. Spector li va arribar a treure una arma, apuntant-lo, i el dur (“53 and 3”, quina gràcia) Ramone va fugir per peus i cames ajudeu-me. Ara, el productor Spector, jeu en una cel·la (putes geminades) de per vida, per haver tret una pistola i matat una noia que podria ser la seva neta. Les armes les carrega el diable. L’estupidesa, també.

“Love hurts”. Sí, d’acord. Però abans, una cosa, ja que parlem de guitarres i guitarristes. El millor, el sublim, l’extàtic, l’escènic, l’empàtic guitar man és, per a mi, Carlos Santana, a qui vaig sentir i percebre en directe. Hagués hagut de ser el quart component que el mestre, Paco de Lucía, va fer amb dos bluesmen –no recordo el nom—en un diàleg de cordes absolutament descomunal. Santana hi hauria funcionat. Vull que el concert aquest de de Lucía soni en la meva defunció, i que acabi amb la versió de Kim Karnes del “No body knows”, una composició gospel molt estranya que va posar punt i final a la pel·lícula (putes geminades) de Guillermo Cabrera Infante, “Vanishing point”, que aquí van traduir maldestrament com a “Punto límite cero”, que no sé què vol dir. Vanishing point significa més o menys, punt d’evanescència, molt d’acord amb la filosofia de la pel·licula (putes geminades) i que després, anys enllà, en Vigo Mortensen, l’actor argentí, crec que va versionar amb poc èxit. Ho sento, tio, però malgrat que ets un crack com a actor, mai no substituiràs a l’introvertit Barry Newman. Kowalski sempre serà ell. First name, unkown. Ja saps, Vigo, i saps que tinc raó, encara que no piloti un Dodge Challenger.

I jo vaig vagarejant sobre el tema que no vull abordar: que l’amor dol, fereix, danya. I ho fa com més sensible o hipersensible és un. Ho sé per pròpia experiència. Segurament no gestiono bé els sentiments, com en Richards, que va cancel·lar (putes geminades) un gira multimilionària dels Stones, quan es va enfilar a una palmera per agafar un coco, va caure i va haver de ser intervingut cranialment d’urgència, el soroll de la serra quirúrgica sobre l’os, encara m’esgarrifa. Se n’ha sortit, per a sort dels amants de Florència –l’altre dia vaig posar que seria florentí abans que català, i ho vaig atribuir a una carta de Joan Vinyoli a Miquel Martí i Pol; fals, m’ho vaig inventar i vaig jugar amb la cita enganyosa; disculpeu i passeu-m’ho per alt, puc ser també un tipus miserable. Vinyoli a Martí i Pol, en les cartes, sols li deia que tenia terror a la cirrosi, bevedor brutal de ginebra com era i que li va comportar no tenir una merescuda Creu de Sant Jordi (li van dir a en Pujol: l’hi donem? Beu massa. Doncs no. En Pujol es va cobrir de glòria aleshores, després molt més per mor de la seva arpia-dona i la descendència pija, i va enaltir un Espriu indigest, pobre, iberista i per tant estúpid, asexuat, i plagiador dels mites grecs i judeocristians, com Shakespeare)--.

Estimava el meu pare. Era un home de postguerra. Cautelós, pacífic, auster –l’únic cop que el vaig veure entrar en un bar va ser per un mal de queixal; es va demanar mitja ginebra, la va glopejar, i la va escopir al lavabo –on és el bany?, allí, ara torno--.

--Pare, com va el mal de queixal? –li vaig demanar.

--Crec que una mica millor –em va mentir.

Curiosament, va morir de cirrosi. Un tipus que no havia begut mai. Una injecció a la “mili”, la puta insidiosa terrible nefasta i idiota “mili”, i que mal vent se l’emporti, li va contagiar una hepatitis C –poseu-vos en fila que us vacunem, la xeringa en alcohol i que déu reparteixi sort--, que aleshores ningú no sabia què era. Sols les transaminases altes. Vostè no begui i no mengi ous, que li van dir els metges. I no ho va fer mai. Recordo, pel seu relat, confirmat per la seva nòvia, després ma mare, que va passar tres mesos a l’Hospital Militar, on jo em vaig lliurar del servei militar per exagerar una miopia a base de no portar ulleres durant mesos, una castració visual que em va resultar molt millor que una castració personal enfusellant un Zetme en les guàrdies –o els mesells argentins que a mans de criminals van guerrejar a les Malvines-- que m’haurien tocat de fer. Ha! Recordo que fent filera per passar la inspecció mèdica, un pipiolo idiota que estava al càrrec de tot plegat, va dir: que se callen, coño, que están incordiando. Jo, des de l’anonimat de la fila, vaig dir:

--Si vais más rápido, acabamos antes!

--Has sido tú.

--¿Yo?

--Sí, tú. Ponte el último de la fila.

Vaig entendre, submís, humiliat per un nunyato filldeputa, aleshores, que allò de l’ordre militar no anava amb mi. Els caps ordenen atacar. Si ataques, et pelen –revisiteu la darrera época de “L’escurçó negre”--. Si te’n vas enrere, els teus cruelment et sacrifiquen amb una bala en el clatell, per covard, perquè el valor se le supone y luego paz y gloria i potser misèria eterna.

Un dia, el meu pare va cagar sang. Va vomitar sang. I vam anar de pressa i corrents a urgències la Vall d’Hebron. Vaig passar la nit amb ell, dormitant al seu costat en una cadira incomodísima –era el de menys--. A les nou del matí, em va dir: ves-te’n. Has d’anar a la botiga.

--Pare, t’he netejat sang del cul, has pixat sang i t’he posat la falca, t’he sostinguts els vòmits de sang. Tu creus que haig de marxar?

--Sí.

--No et penso deixar sol.

--Ja me’n sortiré –tenia esperança, tot havia estat tan sobtat.

Vaig rumiar, com mai no ho havia fet –jo tenia a penes 20 anys--.

--Pare, si jo estigués en el teu lloc, tu marxaries?

Va pensar, engroguidament, la puta icterícia.

--No, no marxaria.

--Doncs em quedo.

Van passar hores, vaig anar trucant a la puta botiga, demanant clemència perquè la seva dona (això és una esposa?) i el meu germà bessó vinguessin.

--El pare s’està morint.

No van venir. Sols després, anys enllà, el meu germà bessó em va dir, com que hi eres tu, vam preferir no passar pel mal tràngol. Clar, la mort no és agradable per a ningú. I si hi ha un Eduard per parar els cops, per què ens hem de molestar?

A les sis de la tarda, el meu pare es va aixecar a la desesperada del llit. El vaig sostenir, amb una mà a la pera de reclam d’urgències. Es va arquejar cap enrere –jo aferrant-lo—i va explotar amb un sortidor de sang arterial absolutament espectacular. Rebentament massiu de varius esofàgiques. Ensangonat jo també, el vaig dipositar amb tendresa en el llit; els altres companys d’habitació ens miraven amb ulls esbatanats, potser a ells també els esperava aquella mort, qui ho sap. Vaig veure els ulls del pare, mai no els oblidaré, enfocats cap amunt, inexpressius, inerts. “Està mort”, vaig pensar. Les infermeres em van fer fora d’allí a empentes, van tractar de reanimar-lo, però jo ja sabia que no h havia res a fer. Mitja hora després es va fer oficial l’hora de l’òbit.

Jo estimava el pare. Love hurts. I tant que hurts, collons.

30 anys després, vaig patir una depressió clínica. No vaig poder treballar ni per tant passar la pensió (exorbitant, aleshores els gossos es lligaven amb llonganisses) a la subnormal de la meva ex dona. Em va deixar un temps prudencial, fins que un dia ho va parar.

--Pare –em va dir la Júlia, la meva nena--, haig d’escollir, i escullo la mare, perquè és ella qui m’ha criat.

--T’ha criat ella per decisió d’un jutge. Jo vaig demanar la custòdia compartida, perquè tens dret a tenir pare, com tothom.

--Ho sé. Però me’n vaig amb ella, perquè haig d’escollir.

I va afegir: el bloquejo del telèfon, del Facebook, del Twiter, i de tot. Tu i jo hem acabat.

--Tant de mal t’he fet?

--No. És el que hi ha –mai en ma vida he tingut una conversa tan intel·ligent (putes geminades), que ara sintetizo, si jo tinc un 150 de CI, ella en té molt més, i sap com aplicar-lo.

Love hurts. 

I Love Hurts d’una forma brutal, feridora i mortal. D’això de la nena, de la Júlia, han passat dos anys i escaig. No he plorat, perquè jo mai no ploro, però m’han saltat sovint les llàgrimes com una cascada americana. He sentit dolor físic, un desentranyament inconcebible, una laminació corporal que sols una absència personal pot manifestar. No d’un amor, no d’una amant, no d’una amiga. D’una única filla. Penseu, idiot(a)s, que en algun moment us vau estimar el pare, i que ell us va estimar a vosaltres, i que aquest vincle pot arribar a ser més sòlid que el maternal. Aneu a fer compres, aneu a prendre gelats, aneu al cinema a veure “El diario de Noa”, aneu a on la puta mare us va parir. Però l’amor, la protecció, la tendresa, la incondicionalitat d’un pare, un puto mascle, un "patriarcal" que ara està tant idiotament de moda, més dolç d’allò que ens està permès, això, això, això, això. Això no ho trobareu mai ni enlloc.

He fracassat com a pare. Sabia que les arpies matriarcals de la meva família política, no m’ho posarien fàcil, tenien antecedents. Un bon dia el germà del pare de la meva ex-dona em va dir, ei, ets bon tio, et coneixo de fa molts anys; el meu germà també ho és; què els hem fet a aquesta puta família que ens tracten així?. I bé, elles han estat devastadores, enfonsants, mortíferes. Versejava en Jorge Luis Borges, que havia pervertit l’essència dels seus pares: no havia estat feliç. Jo hauria volgut ser feliç per al meu pare, per la meva filla. No-n'he-estat-capaç. Mea culpa.

Sense ascendents ni descendència, sols hi queda la solitud. Des d’ella escric. Per a veure si algun dia, en algun moment, la línia familiar s’estructura en llaços d’amor. Un amor que no dolgui. Un amor que don’t hurts. Un amor que creï i no destrueixi. Un amor que en Richards clamava al cel i estava en el cel. A la Jones, que la donin pel cul: tenir una bona figura et garanteix sols una glòria efímera. I les tetes són sols una autoimitació sexual, que ja practicaven els primats fa milers d'anys. Una reverència al geni9, senyora Jones. Do you mistres Jones?

Love hurts. I de debò. 

Però la nostra condició és sobreviure al dolor, a qualsevol tipus de dolor. Potser per això ens creiem que creiem en Déu.


3 comentaris:

  1. Un text molt introspectiu, molt sentit, molt catàrtic, potser. Estàs sembrat, Edu, enhorabona¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies. Maite. Sols una cosa, quin sentit té "sembrat" en aquest context?

      Elimina
  2. Mestre, prenc apunts i estic feliç d'haver-te trobat, no havia vist mai el cantant Richards, no donaré consells però jo tinc memòria de peix. Hi ha un vídeo que m'agrada com canta, i no riguis : to ergaleio.

    ResponElimina