No aconsello, perquè aconsellar és posar-se per
damunt d’un altre, i això no va amb mi. En tot cas, poso sobre la taula –i que
cadascú faci allò que li plagui--, una versió fascinant de la cançó “Love
hurts”, interpretada per Keith Richards i Norah Jones. Al iutube us sortirà de
seguida. És gran, perquè la cançó és gran. La música; la lletra és mediocre,
més enllà del títol i alguna metàfora. Com per exemple “l’amor és una flama que
crema quan fa calor”. En aquesta recomanable versió, en Richards anava ben
posat (i per sort no s’enfilava a una palmera). Es recolzava amb la Jones, i
ella li apartava la cara, suposo que per no sentir el seu alè de tot, cadàver
en vida i que sobretot, paradoxalment, sobreviu, el seu amic Depp en té
constància, coses de les arts escèniques. Ella va passar una vergonya d’stage
infinita i ell, no ho sé, volava per algun lloc de la galàxia, on sols hi ha
els escollits, on al demiürg gràcies, portava la guitarra acústica enganxada al
cos com una prolongació d’extremitats, i la tocava com un déu omnipotent. Sabeu
que els acords de “Start me up”, dels Stones, van trigar més d’un any a ser
concebuts? (Un altre vídeo important és quan Richards, de jove, entomava la
crítica dictatorial del seu mestre i mentor, Chuck Berry, que li deia que era
tonto del cul per no atinar en l’acord inicial de “Maybelline”, crec). El mateix que va fer Phil Spector
amb Johnny Ramone, cercant el to bàsic que introduïa el “Rock and roll at high
school”. Spector li va arribar a treure una arma,
apuntant-lo, i el dur (“53 and 3”, quina gràcia) Ramone va fugir per peus i
cames ajudeu-me. Ara, el productor Spector, jeu en una cel·la (putes geminades)
de per vida, per haver tret una pistola i matat una noia que podria ser la seva
neta. Les armes les carrega el diable. L’estupidesa, també.
“Love hurts”. Sí, d’acord. Però abans, una
cosa, ja que parlem de guitarres i guitarristes. El millor, el sublim,
l’extàtic, l’escènic, l’empàtic guitar man és, per a mi, Carlos Santana, a qui
vaig sentir i percebre en directe. Hagués hagut de ser el quart component que
el mestre, Paco de Lucía, va fer amb dos bluesmen –no recordo el nom—en un
diàleg de cordes absolutament descomunal. Santana hi hauria funcionat. Vull que
el concert aquest de de Lucía soni en la meva defunció, i que acabi amb la
versió de Kim Karnes del “No body knows”, una composició gospel molt estranya
que va posar punt i final a la pel·lícula (putes geminades) de Guillermo
Cabrera Infante, “Vanishing point”, que aquí van traduir maldestrament com a
“Punto límite cero”, que no sé què vol dir. Vanishing point significa més o
menys, punt d’evanescència, molt d’acord amb la filosofia de la pel·licula
(putes geminades) i que després, anys enllà, en Vigo Mortensen, l’actor
argentí, crec que va versionar amb poc èxit. Ho sento, tio, però malgrat que
ets un crack com a actor, mai no substituiràs a l’introvertit Barry Newman.
Kowalski sempre serà ell. First name, unkown. Ja saps, Vigo, i saps que tinc
raó, encara que no piloti un Dodge Challenger.
I jo vaig vagarejant sobre el tema que no vull
abordar: que l’amor dol, fereix, danya. I ho fa com més sensible o
hipersensible és un. Ho sé per pròpia experiència. Segurament no gestiono bé
els sentiments, com en Richards, que va cancel·lar (putes geminades) un gira
multimilionària dels Stones, quan es va enfilar a una palmera per agafar un
coco, va caure i va haver de ser intervingut cranialment d’urgència, el soroll
de la serra quirúrgica sobre l’os, encara m’esgarrifa. Se n’ha sortit, per a
sort dels amants de Florència –l’altre dia vaig posar que seria florentí abans
que català, i ho vaig atribuir a una carta de Joan Vinyoli a Miquel Martí i
Pol; fals, m’ho vaig inventar i vaig jugar amb la cita enganyosa; disculpeu i
passeu-m’ho per alt, puc ser també un tipus miserable. Vinyoli a Martí i Pol,
en les cartes, sols li deia que tenia terror a la cirrosi, bevedor brutal de ginebra
com era i que li va comportar no tenir una merescuda Creu de Sant Jordi (li van
dir a en Pujol: l’hi donem? Beu massa. Doncs no. En Pujol es va cobrir de
glòria aleshores, després molt més per mor de la seva arpia-dona i la
descendència pija, i va enaltir un Espriu indigest, pobre, iberista i per tant
estúpid, asexuat, i plagiador dels mites grecs i judeocristians, com
Shakespeare)--.
Estimava el meu pare. Era un home de postguerra.
Cautelós, pacífic, auster –l’únic cop que el vaig veure entrar en un bar va ser
per un mal de queixal; es va demanar mitja ginebra, la va glopejar, i la va
escopir al lavabo –on és el bany?, allí, ara torno--.
--Pare, com va el mal de queixal? –li vaig
demanar.
--Crec que una mica millor –em va mentir.
Curiosament, va morir de cirrosi. Un tipus que
no havia begut mai. Una injecció a la “mili”, la puta insidiosa terrible
nefasta i idiota “mili”, i que mal vent se l’emporti, li va contagiar una hepatitis
C –poseu-vos en fila que us vacunem, la xeringa en alcohol i que déu reparteixi
sort--, que aleshores ningú no sabia què era. Sols les transaminases altes.
Vostè no begui i no mengi ous, que li van dir els metges. I no ho va fer mai.
Recordo, pel seu relat, confirmat per la seva nòvia, després ma mare, que va
passar tres mesos a l’Hospital Militar, on jo em vaig lliurar del servei
militar per exagerar una miopia a base de no portar ulleres durant mesos, una
castració visual que em va resultar molt millor que una castració personal
enfusellant un Zetme en les guàrdies –o els mesells argentins que a mans de
criminals van guerrejar a les Malvines-- que m’haurien tocat de fer. Ha!
Recordo que fent filera per passar la inspecció mèdica, un pipiolo idiota que estava al
càrrec de tot plegat, va dir: que se callen, coño, que están incordiando. Jo,
des de l’anonimat de la fila, vaig dir:
--Si vais más rápido, acabamos antes!
--Has sido tú.
--¿Yo?
--Sí, tú. Ponte el último de la fila.
Vaig entendre, submís, humiliat per un nunyato filldeputa, aleshores, que allò de l’ordre militar no anava amb mi. Els caps
ordenen atacar. Si ataques, et pelen –revisiteu la darrera época de “L’escurçó
negre”--. Si te’n vas enrere, els teus cruelment et sacrifiquen amb una bala en
el clatell, per covard, perquè el valor se le supone y luego paz y gloria i
potser misèria eterna.
Un dia, el meu pare va cagar sang. Va vomitar
sang. I vam anar de pressa i corrents a urgències la Vall d’Hebron. Vaig passar
la nit amb ell, dormitant al seu costat en una cadira incomodísima –era el de
menys--. A les nou del matí, em va dir: ves-te’n. Has d’anar a la botiga.
--Pare, t’he netejat sang del cul, has pixat
sang i t’he posat la falca, t’he sostinguts els vòmits de sang. Tu creus que
haig de marxar?
--Sí.
--No et penso deixar sol.
--Ja me’n sortiré –tenia esperança, tot havia
estat tan sobtat.
Vaig rumiar, com mai no ho havia fet –jo tenia
a penes 20 anys--.
--Pare, si jo estigués en el teu lloc, tu
marxaries?
Va pensar, engroguidament, la puta icterícia.
--No, no marxaria.
--Doncs em quedo.
Van passar hores, vaig anar trucant a la puta
botiga, demanant clemència perquè la seva dona (això és una esposa?) i el meu
germà bessó vinguessin.
--El pare s’està morint.
No van venir. Sols després, anys enllà, el meu
germà bessó em va dir, com que hi eres tu, vam preferir no passar pel mal
tràngol. Clar, la mort no és agradable per a ningú. I si hi ha un Eduard per
parar els cops, per què ens hem de molestar?
A les sis de la tarda, el meu pare es va
aixecar a la desesperada del llit. El vaig sostenir, amb una mà a la pera de
reclam d’urgències. Es va arquejar cap enrere –jo aferrant-lo—i va explotar amb
un sortidor de sang arterial absolutament espectacular. Rebentament massiu de
varius esofàgiques. Ensangonat jo també, el vaig dipositar amb tendresa en el
llit; els altres companys d’habitació ens miraven amb ulls esbatanats, potser a
ells també els esperava aquella mort, qui ho sap. Vaig veure els ulls del pare,
mai no els oblidaré, enfocats cap amunt, inexpressius, inerts. “Està mort”,
vaig pensar. Les infermeres em van fer fora d’allí a empentes, van tractar de
reanimar-lo, però jo ja sabia que no h havia res a fer. Mitja hora després es
va fer oficial l’hora de l’òbit.
Jo estimava el pare. Love hurts. I tant que hurts, collons.
30 anys després, vaig patir una depressió
clínica. No vaig poder treballar ni per tant passar la pensió (exorbitant,
aleshores els gossos es lligaven amb llonganisses) a la subnormal de la meva ex
dona. Em va deixar un temps prudencial, fins que un dia ho va parar.
--Pare –em va dir la Júlia, la meva nena--,
haig d’escollir, i escullo la mare, perquè és ella qui m’ha criat.
--T’ha criat ella per decisió d’un jutge. Jo
vaig demanar la custòdia compartida, perquè tens dret a tenir pare, com tothom.
--Ho sé. Però me’n vaig amb ella, perquè haig
d’escollir.
I va afegir: el bloquejo del telèfon, del
Facebook, del Twiter, i de tot. Tu i jo hem acabat.
--Tant de mal t’he fet?
--No. És el que hi ha –mai en ma vida he tingut
una conversa tan intel·ligent (putes geminades), que ara sintetizo, si jo tinc un 150 de CI, ella
en té molt més, i sap com aplicar-lo.
Love
hurts.
I Love Hurts d’una forma brutal, feridora i mortal. D’això de la nena, de la Júlia, han passat dos anys i escaig. No he plorat, perquè jo mai no ploro, però m’han saltat sovint les llàgrimes com una cascada americana. He sentit dolor físic, un desentranyament inconcebible, una laminació corporal que sols una absència personal pot manifestar. No d’un amor, no d’una amant, no d’una amiga. D’una única filla. Penseu, idiot(a)s, que en algun moment us vau estimar el pare, i que ell us va estimar a vosaltres, i que aquest vincle pot arribar a ser més sòlid que el maternal. Aneu a fer compres, aneu a prendre gelats, aneu al cinema a veure “El diario de Noa”, aneu a on la puta mare us va parir. Però l’amor, la protecció, la tendresa, la incondicionalitat d’un pare, un puto mascle, un "patriarcal" que ara està tant idiotament de moda, més dolç d’allò que ens està permès, això, això, això, això. Això no ho trobareu mai ni enlloc.
I Love Hurts d’una forma brutal, feridora i mortal. D’això de la nena, de la Júlia, han passat dos anys i escaig. No he plorat, perquè jo mai no ploro, però m’han saltat sovint les llàgrimes com una cascada americana. He sentit dolor físic, un desentranyament inconcebible, una laminació corporal que sols una absència personal pot manifestar. No d’un amor, no d’una amant, no d’una amiga. D’una única filla. Penseu, idiot(a)s, que en algun moment us vau estimar el pare, i que ell us va estimar a vosaltres, i que aquest vincle pot arribar a ser més sòlid que el maternal. Aneu a fer compres, aneu a prendre gelats, aneu al cinema a veure “El diario de Noa”, aneu a on la puta mare us va parir. Però l’amor, la protecció, la tendresa, la incondicionalitat d’un pare, un puto mascle, un "patriarcal" que ara està tant idiotament de moda, més dolç d’allò que ens està permès, això, això, això, això. Això no ho trobareu mai ni enlloc.
He
fracassat com a pare. Sabia que les arpies
matriarcals de la meva família política, no m’ho posarien fàcil, tenien
antecedents. Un bon dia el germà del pare de la meva ex-dona em va dir, ei, ets
bon tio, et coneixo de fa molts anys; el meu germà també ho és; què els hem fet
a aquesta puta família que ens tracten així?. I bé, elles han estat
devastadores, enfonsants, mortíferes. Versejava en Jorge Luis Borges, que havia
pervertit l’essència dels seus pares: no havia estat feliç. Jo hauria volgut
ser feliç per al meu pare, per la meva filla. No-n'he-estat-capaç. Mea culpa.
Sense ascendents ni descendència, sols hi queda
la solitud. Des d’ella escric. Per a veure si algun dia, en algun moment, la
línia familiar s’estructura en llaços d’amor. Un amor que no dolgui. Un amor
que don’t hurts. Un amor que creï i no destrueixi. Un amor que en Richards
clamava al cel i estava en el cel. A la Jones, que la donin pel cul: tenir una
bona figura et garanteix sols una glòria efímera. I les tetes són sols una autoimitació sexual, que ja practicaven els primats fa milers d'anys. Una reverència al geni9, senyora Jones. Do you mistres Jones?
Love
hurts. I de debò.
Però la nostra condició és sobreviure al dolor, a qualsevol tipus de dolor. Potser per això ens creiem que creiem en Déu.
Però la nostra condició és sobreviure al dolor, a qualsevol tipus de dolor. Potser per això ens creiem que creiem en Déu.
Un text molt introspectiu, molt sentit, molt catàrtic, potser. Estàs sembrat, Edu, enhorabona¡
ResponEliminaGràcies. Maite. Sols una cosa, quin sentit té "sembrat" en aquest context?
EliminaMestre, prenc apunts i estic feliç d'haver-te trobat, no havia vist mai el cantant Richards, no donaré consells però jo tinc memòria de peix. Hi ha un vídeo que m'agrada com canta, i no riguis : to ergaleio.
ResponElimina