Qui estimarà els vells, tan sols?

Per què no ens adonem, o no volem admetre, que tenim a mà una debacle mundial molt més lesiva que qualsevol Guerra Mundial –jo sostinc la teoria que estem en la III, però sembla que això no susciti gaire interès--. I la debacle és la demografia. La generació del baby boom dels seixanta, ens anem fent vells, i amb la revolució tecnològica, i de la tecnologia aplicada a la medicina i als hàbits de vida, els experts vaticinen que a finals del segle XXI, arribarem als 100 anys com a esperança de vida. Al 1900, estàvem en els 35-40 anys. Tota l’estructura d’assistència, de pensions, de jubilacions a Florida o Torredembarra o Marina d'or, s’estroncarà, pel motiu estúpid que no hi haurà prou població activa que la suporti. I, si n’hi hagués, pitjor encara. La hiperpoblació mundial seria insostenible. I l’etapa comença ara, amb petits detalls (petits?, ficant mà als fons de pensions, als plans de vellesa i les retallades, entre altres?) Això em desvetlla una pregunta: qui estimarà els vells? Algú estima l’antiga batedora que va fer la seva funció antany però que ara jau en el fons d’un armari de cuina, oxidada i oblidada?

Amics, estem davant d’un tema molt seriós. Milers i milers de vells han passat aquest Nadal estant sols sense voler-ho. Jo mateix he passat les festes sol, sovint remembrant els Nadals de temps ha, quan ens assèiem a taula 20 persones i, malgrat tots els ets i uts, gaudíem d’una celebració relativament raonable. Si no recordo malament, Ikea basa la seva publicitat de Nadal en l’absència de cadires. Nòrdics. I imbècils. El problema real és que, de cadires, en sobren, ho sento pel negoci del magnat suec. Els ancestres han mort i la descendència és mínima, això, quan n’hi ha. Fem fictícia una festa de família quan justament la família s’ha desestructurat o senzillament no existeix. Perquè la família, entesa a la clàssica, ja no és.

Quant de mal ha fet Hollywood amb el seu sentit romàntic de la família –quan mentrestant els divorcis se succeïen--. La família moderna per a ells, encarnada per la sèrie “Modern family” es dedica sols a canviar un pares heterosexuals que adopten una filla per una parella d’homosexuals, i un matrimoni convencional que introdueix una llatina (qui se la pogués cardar) com a esposa. Diuen que estem en un canvi estructural. Ho estem, certament, però no com aquest. Va més enllà. El patriarcat ha mort, com a base de la família. Ara, tot és regeix per les lleis del vincle materno-filial (delenda als pares). Ja s’ho faran: si jo hagués de fecundar ara, els juro que elles el semen se l’empassarien per la boca o el anus, mai per la vagina, i disculpin la cruesa. No pintem, els mascles, res més que mers fecundadors en aquesta necessària però complexa reproducció de l’espècie. De fet, quan fa 12 anys vaig veure el truc –les lleis, l’absència de la custòdia compartida, el favor per a la mare, amb advocades (també mares, incloses), etc--, ja em vaig autovasectomitzar en les relacions sexuals. I potser vaig perdre la meva millor parella. Qui sap. Però tant és.

I així, sense adonar-nos, va passant el temps. I ens fem vells. I vells en soledat. Elles, perquè l’eix de la seva vida se’ls ha convertit en la soledat de la síndrome del niu buit, i ells, nosaltres, perquè ens van fer fora legalment fa 15 anys i perquè no en sabíem més, teníem més de 50 anys.

En la meva –segurament nostra—generació, amb el model de família feta una cruel i desnonada i devastada Síria, què ens espera? Soledat, o, com argumentava en un altre Tastet, el psicoanalista --o el coach, que en diuen ara amb les collonades del PNL i altres ruïnes personals que arruïnen les altres persones--?

He viscut moltes morts solitàries al barri. Potser una de les pròximes, de mort, sigui la meva, tant m’és. Éren ànimes solitàries vagant pels carrers, a penes sostenint-se, remembrant els vells temps, les antigues injustícies de la vida, parant a bars no pas per beure –o no beure massa—sinó per trobar companyia, per fugir de la tele i la massacrant buidor d’un llit fred, a l’edat en què sempre es té fred per més mantes que hom es posi al damunt. L’infart, l’ictus, l’embòlia, la caiguda o el suïcidi, un bon dia acaben amb tot i tal dia farà un any, i l’oblid fa la seva comesa incommensurable de cementiri.

Sis de cada deu vells ingressats en una residència, hi són a desgrat. Tenia un bon amic, de 80, que en quinze dies de ser-hi, es va estimbar voluntàriament d’un balcó.

Si abans els vells feien nosa, i el tòpic d’abandonar-los en una benzinera era un acudit hilarant, ara les coses han canviat. Com tot. Perquè no serem un vell, sinó molts vells. Hi haurà prou benzineres? La classe mitjana ha mort, la socialdemocràcia ha mort, i l’amor pels nostres vells, els avis, bé, potser el retrobarem el dia de la ressucitació de la carn. I això és poc probable que passi.

Prenguem l’hòstia (catòlica) perquè l’altra (la rudimentària) ja ens l’han donada –o estem a punt de rebre-la--.

Com de por fa enfrontar-nos al futur, a les nostres més esgarrifants pors. Ala mort en solitud.