diumenge, 28 de maig del 2017

El meu pare va morir. Jo tenia vint anys.





Reitero: el meu pare va morir. Jo tenia vint anys. Vaig agafar la moto i des de la Vall d’Hebron, lloc de l’òbit, vaig anar a Sants, a casa dels avis materns, suposo que buscant companyia. Vaig dir al meu avi –el sogre-- que el pare havia mort. Ell en tenia al voltant dels 80. Lentament, resignadament, va asseure’s a una cadira i em va dir:

--El teu pare era una bona persona.

--Sí, ho era.

I vam restar en silenci, compartint una profunda i muda tristesa. És curiós i paradoxal com de vegades, en el moll de l’os de la desesperació, s’hi troba una punta de bellesa. Una mena d’harmonia còsmica, que es dóna en estones de felicitat i també d’abatiment, imbricar-se en l’entorn, fondre-s’hi, conformar-hi una unitat, el centre imposible de Cortázar. Inexplicable, perquè parlem de dolor, però és així. Comèdia i drama, confluència de la cara i la creu de la vida, i de la cara i la creu de la mort.

No he superat encara ara la mort del meu pare. Penso en ell molt sovint, i curiosament recordo les seves mans, les primeres en acariciar-me; la seva tendresa, la seva protecció, els seus consells, el seu mestratge, el seu amor. Darrerament em frapa molt el mite cristià de la resurrecció de la carn, en la qual no hi crec, però seria tan bonic. Una darrera abraçada, un darrer no saps quant t’estimo, un estar allí, plegats, un esguard còmplice, un passeig pels llocs que solíem freqüentar, reflexions sobre la vida, que aleshores, abans de la seva mort, començaven a sovintejar, un cop abastada la meva jove adultesa, ja foragitada l’estúpida i rebel adolescència. Un tu a tu de saviesa –d’ell-- i d’un ímpetu jovenívol –jo--, però junts, converses en què dirigia de forma subtil el meu encetat itinerari vital. Recordo una anècdota curiosa. Feia pocs anys que escrivia i ell era el meu millor seguidor.

--Has escrit alguna cosa?

--Sí, un conte.

Cautelosament, em deia:

--El puc llegir?

--Sí, és clar.

Va acumular una dotzena de narracions meves, no eren cap meravella, estava aprenent. Però les seves valoracions eren sempre positives, suposo que l’amor i orgull de pare, i tal. Mesos després de la seva mort, els vaig voler recuperar, eren una única còpia, temps de les màquines d’escriure, res de memòria en el disc dur del PC. Vaig regirar entre les seves coses, les que encara quedaven (com moren les coses dels morts!) i no els vaig trobar. Vaig tractar de tornar-los a escriure, però amb un resultat més aviat patètic: reescriure un conte és el millor sistema del fail, del road to ruin. Un any més o menys després, en una celebració, vaig treure les estovalles de fer bonic d’un calaix de la vitrina del menjador i allí, a sota, estaven els meus escrits. Els havia amagat, els havia fet seus, una complicitat entre ell i jo, fora de l’abast del meu germà i la meva mare. També hi havia la col•lecció dels meus primers articles periodístics publicats a la revista El Temps, puntals del meu aprenentatge en premsa. Ell n’estava orgullós, i més perquè no anava jo a oferir-los, sinó que me’ls demanaven, i sols estava a segon curs de la facultat. En retrobar-los allí, ocults, vaig entendre que potser eren més importants per a ell que per a mi. Era molt afalagador aleshores que et publiquessin. Publicaven a Noel Clarassó a La Vanguardia, articles que ell, quan jo en tenia deu o dotze, em feia llegir i després escriure redaccions segons el seu estil. Clarassó tancava molt bé els seus escrits, feia un cercle equidistantment rodó amb l’argument inicial. Anys després, vaig guanyar-me la vida escrivint les redaccions de batxillerat de companys de classe, a 500 pessetes la peça. Tots treien mínim, notable.

--Prova de fer-ho així, com en Clarassó –em deia el pare.

I jo era publicat, un inici inversemblant –no hi havia precedents literaris en la família—d’arribar a ser tot el que representava el reputat (-putat) periodista, algú que negre sobre blanc feia de la seva visió de la vida ingenus preceptes universals. I jo anava cap allí, i el meu pare, ho vaig veure quan vaig retrobar els meus escrits oferts i ocults, aquella confiança seva en mi, la seva complicitat. Havia mort i ja era massa tard per a agrair-li-ho. Tantes coses per parlar van quedar en el tinter. Ell, el pare, perviu en la meva memòria, però la memòria és tan etèria, tan insubstancial, tan fràgil. Però no tenim res més per a conservar els morts, els nostres morts, la feridora, dramàtica, letal absència. Sé del cert que quan mori, el meu darrer pensament serà per a ell. Si no hi ha resurrecció de la carn, com a mínim creuré en la pervivència de l’ànima, un univers espiritual on potser, qui sap, podríem retrobar-nos, l’últim tast de felicitat.

--Hola, pare.

--Hola, carinyo.

--He trobat els meus escrits.

--Ho sé, aquí dalt ho sabem tot.

Sé del cert que som, en el fons, una piràmide, un cúmul d’absències. Als meus gairebé 53 anys n’he deixat tants pel camí... Ara començo a entendre el meu avi, la resignació –asseient-se lentament en rebre la noticia del defalliment-- sobre l’inevitable, el calc de la frase còsmica: ha mort. Buit sobre buit, here today gone tomorrow, l’efímer de l’existència, la línia fina que separa la vida de la mort. And, más allá o más acá, all is over.

1 comentari:

  1. Al calaix que has retrobat els escrits perduts també hi has descobert l'orgull i l'amor del pare que els hi va dessar. Es la primera emoció de la que n'he fet un tast, com diu el nom del blog. Felicitats. Segur que ells, els que ja no hi son, vetllen per nosaltres i encara pensen que ens en sortirem. En Guille t'envia records i jo et dessitjo sort.

    ResponElimina