La mirada canalla

Tinc en molt notable estima el què em va dir la primera noia, una noia magnífica, amb qui em vaig embolicar just després de la meva primera separació matrimonial. La seqüència va ser la següent: destrossat anímicament per la separació, i no tant per la dona en si, l’ex, per fortuna reemplaçable, sinó per perdre el dret de compartir la creixença diària de la meva filla, aleshores de tendres quatre anys, vaig passar 15 dies tancat i aïllat a casa, en jornades de dol. La resurrecció va venir telèfon en mà, a la imprecació mental desesperada de quina ha estat la darrera noia a qui sé que agrado i amb qui voldria compartir aquests dies de crisi, d'inseguretat i de demanda de calor. Vaig recordar a aquesta amiga i la vaig trucar. Vam quedar, un caribeny jorn de platja a Sitges, on vivia, i ens vam embolicar. Va començar ella, petonejant-me l’espatlla mentre jèiem de bocaterrosa a les tovalloles, jo no donava gaire de si, ni per prendre la iniciativa. Més tard, a casa seva, va revelar-me:

            --M'agrades. I ho sé des del dia en què et vaig veure pipar una cigarreta. Vaig fixar-me en els teus llavis i després en els ulls, i vaig pensar que en el llit hauries de ser un perfecte canalla.

            Ja m’ho havien fet notar això, i més que m’ho han dit amb posterioritat. Es refereixen als meus ulls, que en temps d'intimitat presenten aquella guspira de desig, de perversitat, de passió, de luxúria. Es veu que miro i miro amb ganes. En realitat, em fixo en allò que desitjo. Estudio, atent, el cos que vull fruir i que fruiré, la persona que vull satisfer i que vull alhora que em complagui. La millor forma de mirar, la més confident, la més còmplice, és aquella que es fa en la més càlida proximitat, amb els cossos enllaçats, els sexes encaixats, els pits a frec. Es diu amb els ulls: et posseeixo i m'agrada, estic dintre teu i ho gaudeixo, t'ofreno plaer i te’l demando. T'estimo, et valoro, i vull que tu m'estimis també, que em valoris. Reclamo amb l'esguard: exhibeix-te, mostra't, allibera't. Exigeixo: llueix, desborda'm, arrabassa'm. Suplico: rapta’m, enlaira’m, fon-me. Que jo et faré de tot.

Sempre m’han comentat que, de natural, en conversa quotidiana, el meu esguard és afable, bondadós, fins i tot innocent. Però que en el llit em transformo rotundament. Sorgeix un altre jo, un jo desconegut, delerós, bandarra, salvatge, obscè. Una cosa així com guspirejant, al roig, igni, volcànic. No sé com miro, en realitat. No puc veure'm a mi mateix. Però haig de creure-les a elles, o bé demanar-les que em tirin una foto d’aquelles espontànies. I que immortalitzin després l’escurçó luxuriós que em nia a les pupil·les fent-ne vistoses litografies.