El gènere es mira però no es toca

Fa temps una amiga va definir-se’m com a una dona “no fàcil”. Vaig aixecar l'índex:

            --Doncs, mira, jo, fàcil, ho he estat tota la vida.

            --Em refereixo a què mai no he estat enamoradissa... --va precisar.

            Vaig arrufar les celles.

            --Bé, enamoradís, jo tampoc –vaig concedir--. Però fàcil, el què se'n diu fàcil, ho he estat sempre.

       I és veritat, a tothora havia estat un tipus fàcil, i fins i tot en estones d’embadaliment em figurava que algun dia coincidien dues amants meves i que una li deia a l'altra:

            --L'altre dia, me'n vaig anar al llit amb l’Edu.

            I l'altra li responia:

            --Au, va, això no té cap mèrit, a aquest se'l tira qualsevol...

        I xarrupaven després, aplicadament, les canyetes del gintònic. I parlaven d’altres homes, és sabut que allò fàcil, la carn fàcil, el sexe fàcil, mai no desvetlla interès.

            Però ara ja no és així. A mesura que he anat sumant anys, m’he tornat més selectiu. De no tenir un no per a cap dona, també en això del llit m’he convertit més acurat, més refinat, més gourmet. Em valoro més i em faig valorar (“El gènere és mira però no es toca”, que penso, digne, orgullós, petulant). Ja no baixo el llistó com abans o si calia, en cas de sequera, llençava empipat el llistó al terra, franquejant l’accés a la meva pell a qualsevol noia que s’hi interessés tot movent la cua i posant-se en posició. Clar i català: per fi he après a dir que no. Sembla mentida com el temps situa les coses en la seva justa casella, ben encaixada, amb la llengüeta de la balança en perfecte equilibri. No ho hauria imaginat pas deu anys enrere, com canvia tot plegat, redéu, jo, l’Edu, dient que no. Puf.