Vivim dues vides: la primera en família, la segona en relacions

Desnonada la família, ¿què ens queda, ara? Les relacions. Expliquem-ho bé això. La família és una institució integrada en una estructura social convencional, amb lleis sòlidament establertes, i en el seu moment la formàvem perquè així ho dictaven els costums i les normes, i també per la simplicitat de perquè tocava, perquè ens trobàvem en l’època d’aparellament i reproducció. Ningú no la posava en qüestió fa pocs anys, com qui diu a penes una generació. Ara sí, ara el model de la família ja no és vàlid, perquè fins i tot les més aparentment sòlides s’han esfondrat com un fràgil castell de naips. No és estrany que en avui en dia, per posar un exemple, es doni la circumstància que en un sopar d’amics s’observi que de casats en primeres núpcies n’hi hagi ben pocs, o cap ni un. La resta, o bé van acompanyats de segones o terceres parelles o senzillament gaudeixen de l’estatus de divorciats, separats, solters, singles o solitaris. El problema rau doncs a veure com s’encara la vida després del fracàs del primer matrimoni, el més llarg i amb descendència, etapa que particularment se m’ha donat per anomenar segona vida.

La segona vida és aquella que comença al voltant dels 40-50 anys amb el primer divorci del casament originari, i que es prolonga el doble de temps enllà, fins a la vellesa, però no la vellesa com l’enteníem abans, sinó la vellesa de debò, la senectut de bolquers i caminadors i defunció per apergaminament, a causa en gran mesura a la influència de la tècnica en la medicina, que augmenta la qualitat i quantitat de vida cada dia que passa. Ningú no ens havia educat per a aquesta segona existència, si més no als membres de la nostra generació, i per això regna el desconcert i la deriva davant de la diversitat de possibilitats relacionals factibles i la dificultat d’elecció entre tots els models proposats, tant si es tracta de mantenir amb tossudesa la idea de la família tradicional de caire romàntic, la de junts per a tota la vida, fusionant de nou llaços sanguinis, patrimoni i capital, com si s’opta per apropar-se als nous i de vegades estranys, curiosos i estrafolaris models d’unions en boga en l’actualitat. Qualsevol cosa excepte la solitud, sembla.

D’entre tot aquest garbuix relacional, una cosa queda clara, i és que per més romanticisme que s’hi posi a la potinga, la gent jove, les noves generacions, aquelles que enlloc d’haver mamat des del bressol matrimonis que duraven tota la vida, s’han alletat de discussions, separacions, divorcis, progenitors postisos, reguitzells d’amants dels pares, estranys a qui han de considerar entre cometes germans o germanes, etc., han forjat en la seva ment la idea de què la família és una farfolla, els cònjuges per a tota la vida tres quarts del mateix elevat al cub, i que la parella, com l’acte sexual, dura el què dura dura. És a dir, que les parelles, que es desitgen i es busquen per mor de l’afectivitat i la companyia, són matèria finita, amb data de caducitat impresa en l’envàs. Ho veu la gent jove, això, i molt poc a poc ens n’adonem nosaltres, els pasarells de la mitjana edat, per més a contracor que ho fem i per més llàgrimes cardíaques que ens generi la cosa. Les relacions avui en dia són relacions immanents, no van més enllà del fet de què dues persones decideixin lliurement de viure o d’estar plegades, tot sabent que en el moment en què un dels dos membres, o tots dos alhora, diguin que la història s’ha acabat, pels motius que siguin, la unió s’haurà trencat i tal dia farà un any i ho celebrarem amb responsoris. Per això, aquestes parelles no tenen nom, els filòlegs encara no han encunyat el substantiu al diccionari, bàsicament perquè el poble encara no els l’hem facilitat. La gent està, o estem, junts, i punt i final. D’aquí prové el reguitzell de parelles exclusives i encadenades, les relacions fidels seqüencials, una mica com abans ens arribaven les notícies que feien els artistes de Hollywood, que enllaçaven un matrimoni darrere l’altre. Doncs el mateix, però sense passar pel jutjat, la vicaria o Las Vegas.

Com que aquest tipus de relacions no estan sotmeses a les regles religioses o socials d’abans, les úniques normes que les regeixen són les que estableixen de forma particular i privada ambdós membres de la unió, per això comentàvem al principi d’aquestes línies que, acabada la família, en restaven només les relacions. Dues persones han de posar-se d’acord amb el tipus de vincle que desitgen, parlar-lo, negociar-lo, pactar-lo i, a poder ser, complir-lo. És més que mai una cooperativa de dos, dos individus que posen en comú els seus actius no pas per fusionar-se (una família) sinó per unir-se (estar amb). En una altra ocasió ja parlarem de les dificultats que presenten aquestes noves relacions, que en tenen, i moltes: és significatiu que conegudes webs de contactes a internet, que van començar anys enllà la seva singladura amb la publicitat de trobar l’amor de la vida, ara s’acontentin amb anunciar que es visqui una història d’amor o una història a seques, sense apel·lar a la qualitat ni la llargària de l’hipotètic vincle, i ells tan panxos i fent caixa per pay-pal.

Finalment s’ha de subratllar que la celèrica evolució de la família tradicional cap a la relació contemporània comporta un canvi essencial molt útil en cas de trencament. Mentre que la família es crea amb voluntat d’eternitat, de que sigui per tota la vida –fins que la mort us separi--, i conté per tant un component d’idealisme nítid i indiscutible, la relació neix, per contra, amb el concepte de la finitut integrat en el seu codi genètic, de que és transitòria i caduca, i que durarà mentre sigui gratificant i satisfaci a tots dos membres, fet que implica que no existeix un ideal, sinó un cru i explícit realisme. La distància entre la idea i la realitat és el què s’anomena tragèdia, i és just d’aquesta forma, tràgicament, com han viscut molts matrimonis la seva ruptura final, perquè no sols es tractava de posar fi a una unió sinó que veien com de cop i volta s’estroncava tot un projecte ideal de vida: l’horitzó projectat es fonia com una aquarel·la sota la pluja. En canvi, la ruptura d’una relació queda eximida de l’element tràgic. El mal que causa donar carpetada a una parella és idèntic, perquè afecta als sentiments i les emocions, i cal fer el procés de dol pertinent, però com a mínim no existeix el tràgic esparracament de la línia existencial, allò del i ara què faré jo amb la meva vida, com sobreviuré sense ell o sense ella. Entre el dolor tràgic o el dolor a seques, és obvi que, si no s’és masoquista, l’elecció és facilíssima: el dolor tràgic. Nooo, que és broma...! L’altre, l’altre...