Hi ha secrets de grup que
afecten a la solidaritat de sexe, que mai no es poden revelar, i mai no ho he
fet. Però avui sí, avui m’hi atreviré, i no em preguntin per què. Em plau i
prou, un caprici, falta de control d’impulsos, que diria un psicòleg. No ho
visc com a traïció als meus congèneres barons, tot i que potser ho sigui. Tanmateix,
l’objecte d’aquests escrits és dir, o millor, dir-nos, les veritats pel broc
gros i sense parpellejar. Doncs, vinga, va, escupe,
Guadalupe. La cosa va de com ens ho enginyem els homes per fer veure que
escoltem les dones. Sí, fer veure, ho han llegit bé. Els homes per naturalesa
practiquem l’economia expressiva, la síntesi verbal, som garrepes de paraules,
però les dones, també per essència, no ho són gens, ans tot el contrari, i quan
ens encarem en el quadrilàter mortal de la xerrera és com fer combatre a David
contra Goliat, sols que traient-li la fona a David i aferrant-li les mans ben aferrades
a l’esquena. Hem d’afrontar, d’aguantar, de sofrir, la –per a nosaltres-- megaloquacitat
d’elles, que ens fatiga, desespera i sobrepassa. Fem l’esforç d’escoltar, d’acord,
però hi ha un moment en què no ho resistim més i ens veiem obligats a desconnectar.
Però com que a elles les molesta en sobre manera no ser escoltades, hem de recórrer
al sempre efectiu “com si”. Com si les escoltéssim.
Positivem la qüestió,
tanmateix. Un dels estudis clàssics de la psicologia estableix que si a un home
se li pregunta com sap que la seva parella l’estima, respon que perquè practica
sexe amb mi. Si el mateix se li demana a una dona, contesta que perquè
m’escolta. Som conscients, perquè no som rucs del tot, que hem d’escoltar-les
perquè se sentin estimades i al seu torn, en justa correspondència, ens estimin
a nosaltres, és a dir, ens obrin les comportes del sexe, gest per al qual elles
en tenen la clau mestra. Siguem clars, el preu de la passió de baixos passa
indefectiblement pel verb, el d’elles naturalment. Si l’objectiu d’un home és
acabar cartonant els llençols del llit amb una femella, ha de satisfer la tediosa
penyora d’escoltar-la. Això no presenta cap problema perquè elles són mestres
dels mots, no debades gaudeixen de dues zones cerebrals específiques per
aquesta funció, una de gran a la part frontal de l’hemisferi esquerre i una
altra de més petita a l’hemisferi dret, i en canvi els homes no en tenen cap de
definida, cap ni una. Hi ha estudis demostren que les dones acostumen a pronunciar
entre sis i vuit mil paraules diàries, mentre que els barons només ho fem entre
les dues i les quatre mil, i això sense entrar el tema de la funció comunicativa,
que també és diferent en ambdós sexes, tant en qualitat com en quantitat. Amb
el lúbric objectiu exposat, els homes han d’aconseguir que les dones parlin,
per tal d’escoltar-les, fet que resulta senzill, com també hem dit, però si per
una raó o altra ens trobem amb una dona parca en paraules, hi ha un sistema prou
eficient per fer-les parlar. És el punt “A”.
A.- Apel·lar als
sentiments. En efecte, el món de les emocions és extremadament prolix en les dones,
tot o gairebé tot ho viuen a través del prisma sentimental. No crec que calgui
posar exemple d’aquesta afirmació, n’hi hauria a cabassos. El baró, doncs,
davant d’una eventual migradesa expositiva d’una dona, només ha de formular-li
la pregunta màgica: i tu com et senties? És l’espoleta que fa deflagrar els focs
d’artifici verbal d’elles, tant és el tema del qual es tracti, que pot ser el
més insubstancial del món. Si ella diu, per exemple, ahir vaig esperar mitja
hora a què arribés l’autobús, ell ha d’inquirir: ostres, mitja hora... I com et
vas sentir? O bé: no entenc la regla del fora de joc. Inútil explicar-la,
tirin, senyors, pel dret: i això et fa sentir insegura quan veus un partit, no?
El reclam emocional cap a elles, no cal subratllar-ho, per evident, es pot
formular de forma directa amb el “i com et vas sentir?” o bé indirecta, amb
qualsevol variant del “i això et deu fer sentir tal o qual, oi?” Amb el sistema
ben aplicat, les rèpliques d’elles, esperonades en els flancs dels sentiments,
podrien omplir pàgines a espai senzill i cos 8 de lletra. Bé, ja parlen o ja
les fem parlar, ergo ja les podem escoltar o fer veure que les escoltem. Passem
al punt “B” doncs.
B.- T’entenc. El
“t’entenc” s’ha de repetir tantes vegades com sigui necessari. Elles parlen per
ser escoltades, eufemisme que significa ser tingudes en compte, en definitiva
ser compreses, i per això els hem de fer saber que ho són: t’entenc. T’entenc.
Entenc. Ho entenc. Ahà, entenc. Mmm, entenc. Déu n’hi do, entenc. Tu diràs,
entenc. Me’n faig el càrrec, entenc. Ostres, entenc. I això et va fer?, entenc.
Què dius, ara?, entenc. Etcètera. Mentre els discursos d’elles prosperen i
s’infinitegen, acotxats pels sibil·lins “entenc”, els nostres pensaments o imaginacions
sovint se’ns van cap a altres indrets, molt allunyats del reguitzell d’idees
que ens exposen en aquell instant. Sé que ara les lectores em matarien amb
tortura sofisticada i lentíssima si afirmo que en la majoria dels casos que es
dóna aquesta situació, i succeeix sovint, nosaltres l’únic que desitgem és que tanquin
la boca de rec verbal i que ens facin un petó, per exemple, però que s’aturin ja.
Com que no ho fan, la nostra ment continua errant per temes quotidians, de la
feina, del futbol, d’altres dones –sí!—, o morals o filosòfics, o bé senzillament
s’aquieta i es queda en blanc. I podem fer-ho, això de quedar-nos en blanc, perquè
els mascles, quan el cervell es troba en repòs, n’aturen neurovegetativament el
70 per cent de l’activitat elèctrica. És aquí quan, embadalits, elles, que són
detallistes, poden adonar-se que els mecànics “entenc” camuflen el més decepcionant
desinterès, i ens criden enèrgicament a l’alto: ei, què m’escoltes?! Toca ara ràpidament
tractar el punt “i C”.
I C.- És complicat.
Quan ens enxampen vivint en els llimbs mentre elles parlen, hem de posar cara
d’absoluta circumspecció, fer un lleu que no amb el cap i dir pesarosament: és
que “és complicat”. Així donem a entendre que en realitat sí que escoltàvem i
que ho fèiem amb tanta atenció que fins i tot rumiàvem en profunditat sobre les
seves paraules. En la immensa majoria dels casos, elles reprendran el discurs
amb un “clar que és complicat!, perquè...” i continuaran exposant-nos els seus
neguits. Amb preferència cal escoltar en els propers minuts, no gaire, tampoc
no cal extralimitar-se, ja després podrem deixar els nostres pensaments vagar
per les més verdes praderies mentals que aconseguim d’imaginar. Nota al marge:
no descurar els “t’entenc”. Bàsics.
En fi, de vegades la
natura, que passa per sàvia però no ho és gens, ens situa a tots dos sexes en
contextos complexos i contradictoris, i a sobre ens crea la necessitat els uns dels
altres, cosa que genera un camp abonat per a la controvèrsia i el conflicte. L’únic
intel·ligent davant d’això seria la pràctica activa de l’homosexualitat, per
igualar condicions neurobiològiques, però la condemna a l’heterosexualitat, els
qui ho som, també és demiürgicament inapel·lable. Arribats a aquest punt, amics,
dringa la campana: hem de pujar al ring (i no som Cassius Clay).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada