Depilació escrotal masculina, ¿voulez vous?

En els darrers anys he rebut diverses peticions de què em depilés el cos, com ara sembla que ho perpetren molt homes, arrel de la moda ja d’anys de la metrosexualitat. Se sap que els metrosexuals tenen una extremada cura per la seva salut i la seva aparença física, una mica a l’estil de com ho han fet sempre les dones, tant en revisions mèdiques, com en figura, roba, cabell i ús d’ungüents de bellesa. És evident que els metrosexuals van aparèixer quan es va posar en marxa el procés social de feminització masculina, on a part de la minuciositat estètica també s’hi incloïa la demostració pública dels sentiments i les emocions sense pudor ni vergonya, i fins i tot els plors públics, tendència que hauria posat els pels de punta a un mascle dur a l’antic estil com en John Wayne. Aquest nou paradigma d’home, tendre i sensible, allunyat de la rudesa imperant en l’arquetip masculí de tota la vida, ha afavorit enormement la indústria cosmètica, fins al punt que sempre hi haurà l’etern debat de si va ser aquest sector econòmic qui va influir per tal que els homes es tornessin tan pulcres i meticulosos com ho són en l’actualitat, o la feminització masculina va ser qui va engegar la producció de potingues de bellesa for men. És en d’aquest context on s’introdueix el tema de la depilació. En un principi, s’afaitaven els esportistes d’elit, nedadors, corredors i ciclistes, perquè en les seves curses obsessives per arrencar dècimes de segon al cronòmetre havien d’adquirir la màxima aerodinàmica, i la resistència a l’aire que suposaven els pèls els podia significar quedar fora del pòdium en competició d’alt nivell. El fenomen, emperò, es va estendre  a la vida quotidiana i es va considerar un valor estètic afegit lluir a la platja o al llit un cos harmònic i de pell llisa i llampant com el d’una femella. Braços, cames, pit i ventre, tot sense pèl. I aquí arribem al quid de la qüestió. Com les dones es depilaven el sexe totalment o parcial, ells, doncs, bé, el mateix. Dilema: pèl a l’escrot sí o pèl a l’escrot no.

A veure, per a mi, no. I ho dic amb coneixement de causa, ja que un cop em vaig depilar tot el baix ventre. Deuria voltar el 30 anys i una antiga amant em va encomanar ladelles --no res, una ferida de guerra--, ja explicaré un dia la història, que s’ho val, i cansat d’empastifar-me amb antiparasitaris sense cap resultat positiu, vaig optar per tallar a la valenta, i armat amb una maquineta d’afaitar a una mà, amb el pot d’escuma a l’altra, i amb convulsions a l’ànima vaig –cric, cric, cric...—deixar-me els ous de mascle més pelats que uns ous de gallina, valgui la vulgar sinonímia. Em vaig emportar per endavant pelussera, paràsits, llémenes i orgull, i tal dia va fer un any. El mirall del bany em va demostrar després que el resultat estètic no era gens afavoridor, tot i que encara tenia l’escrot dur i tibant com el d’un fadrí en carnal desdejuni. En això coincideixo amb el genial còmic Berto Romero, quan afirmava:

--L’arquitectura testicular és molt ingrata per a veure-la sense pèl.

Per contra, entenc que el pèl al cos està destinat a la desaparició natural, encara que encara restin milers d’anys per a què això succeeixi. Ancestralment, el pèl a l’entrecuix té l’objectiu de protegir les parts sensibles destinades a la reproducció, però des que es va imposar de forma massiva la roba interior, els sexes, tan masculins com femenins, ja queden a recer per calces i calçotets i per tant la pelussera sobra. Quan això ens quedi integrat en el codi genètic, les noves generacions desenvoluparan òrgans reproductors amb absència de pèl, atesa la seva falta de funcionalitat, la seva inutilitat. Però encara ha de ploure molt. Mentrestant, jo, que tinc afecte a la meva epidermis pilosa, la mantindré allunyada de màquines d’afaitar, de ceres o cremes depilatòries, encara que hagi de ser sotmès a l’assetjament d’algunes dones tossudes i capricioses.

--Estaries millor sense pèl.

--En tinc poc.

--Raó de més, menys feina a depilar-te.

--Quan passi l’hivern.

--Estem a l’estiu.

--L’any vinent.

--Sí, home...!

Penso també --no puc evitar-ho-- en què sense pelussera es perdria aquella gràcia de la incomoditat dels pèls extraviats en la pràctica del sexe oral. Elles, com que engoleixen el penis, el pèl rebel se’ls queda ancorat a la gola, i executen la divertida onomatopeia de la raspera: hg, hg, hg...! “Vols una mica d’aigua?” “Sí, hg, hg, hg...” Nosaltres, en canvi, duem a terme el numeret sense preu d’extreure’ns amb una ganyota facial i dos dits, el gros i l’índex, el maleït pèl encaixat entre els incisius. “Te l’has tret?” “No encara...” “Ja...?” “No..., cony de pèl!” “No, pèl de cony!” I vinga a riure, uns i altres. On hi ha pèl hi ha alegria, que dimonis, i amb tots els respectes, els metrosexuals poden ben bé encerar-se les parts amb oli de llinassa, que els resplendeixi així la flamant llisor testicular. Ja els posarem després enormes miralls inclinats, com en els gimnasos, per a què puguin admirar amb l’adequat i orgàsmic narcisisme la preuada obra de Mr. Gillette.