He passat uns dies voltant moltíssim en moto, per la feina. De passar el
dia al carrer el que més m’ha sobtat, entre moltes bestieses diverses, han
estat les bicicletes. És increïble com entorpeixen el trànsit. D’entrada,
parlem, no dels ciclistes, sinó de les ciclistes. No es poden imaginar les
vegades que he alentit la marxa a ritme de pedal, i fins i tot variat el
trajecte, per tal de seguir-les, observar-les i admirar-les. D’esquena,
sobretot. El seient de les bicicletes, aplicat al cos femení, té uns efectes
estèticament fastuosos, excelsos. La moto sense dipòsit, l’escòter, embelleix
les cames. La bicicleta, en canvi, silueteja el cul. El seient de la bicicleta,
esmolat, falcador, divideix en dos els malucs. Dreta i esquerra. Tradueix a la
realitat el vell adagi dels folladors impenitents: “Et partiré en dues”. El
seient accentua la regatera del cul, tensa les galtes, les comprimeix. En això
hi té molt a veure la singular posició damunt la bicicleta. Majoritàriament, el
cos es decanta cap endavant, cap el manillar, amb la qual cosa la pressió
bàsica del seient s’efectua sobre el frontal del perineu. Recordo l’escena de
la pel·lícula “El balneari de Battle Creek”, en què les dones
victorianes se satisfeien orgàsmicament passejant camp a través amb bicicleta,
amb un trontoll que tenia brutals efectes sobre els òrgans pèlvics. Molt
divertit i real. Bé, amb el cos recolzat en braços i espatlles, el cul s’alça,
despunta, s'ofrena. Adquireix, per aquesta complexa morfologia dels malucs
femenins, una forma sinusoidal, còccica, aguitarrada. Es configuren dues
esferes mòrbides sota el guiatge de la pelvis, l’ós sacre planteja el doble
hemisferi, executa la bessona rodonesa tensada i mòbil. El dinamisme simètric
dels pedals, a més, distribueix per extensió les adorables masses musculars.
Mentre una s’allarga i s’arrodoneix, l’altra es contrau i resta tallada per la
base, però no amb una secció brusca, de matxet, sinó delineada, dibuixada,
pinzellada. L’arquejament cap endavant produeix un efecte de punt de fuga. La
ronyonada s’estreny, l’esquena es fon en un infinit pròxim, els cabells a
l’aire es difuminen en el panorama ciutadà. Allò pròxim, verídic, tangible i
exhibit és el cul. És la punta de llança, l’arma definitiva de l’impacte
visual. Els homes, que som oculars, i a més infantils, veiem allò que desitgem
i desitgem allò que veiem. El cul de les ciclistes, tant a tocar de mà, tan deliciosament pompós, tan
fruita prohibida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada