Els anissos dels collons i l’hòstia dels capellans

La nostra cultura té una innegable i accentuada arrel judeocristiana, de tendència patriarcal, que redueix la dona a la trista dicotomia de verge o puta. És la Maria Magdalena santa o la Maria Magdalena puta. Avui en dia encara és diu que si aquella és la monja de la classe, perquè refusa els nois, o aquella la puta de la classe, perquè hi té massa afecció: o sigui, la que no se la tira ni déu o bé la que se la tira tot déu. No hi ha un terme mig entre tots dos conceptes antagònics, no hi ha una feminitat única, no hi ha una dona global. Entenc amb la mà al cor que les dones poden ser bondadoses, poden ser sexuades, poden ser mares, poden ser-ho tot en un sol envàs, i a més ser-ho en perfecta harmonia amb elles mateixes i amb l’entorn i amb l’univers. Però la marca, o xacra, de la creu com se sol dir és allargada i la seva influència castrant i anihiladora. Aquest fet ens ha creat de sempre un conflicte intern, tant a homes com a dones, perquè contraposa estúpidament el fet de poder ser bona persona amb el saludable gaudi de la sexualitat. Sempre ens quedarà l’esperança que la secularització de la societat acabi mica a mica amb aquestes indigeribles bagatel·les transcendentals, i enlloc de la Mare de Déu imperi per fi la Mare Naturalesa, molt més d’acord amb la nostra essència carnal.

Aquest tipus de coses m’han suggerit sempre una rebel·lia irreverent. Així com un Marlon Brando deixat de la mà de déu enculava a cor que vols a la pàmfila Maria Schneider ajudat per la mantega i tot recitant un parenostre, jo també vaig fer les meves tentines sexuals impietoses amb la religió aquesta de catòlica que ens va tocar de viure, patir, repudiar i finalment prescindir. De jovenet ja, on l’altivesa i la fúria eren més notables, un dia d’improvís se’m va acudir d’anar a per totes, de rebentar-la, i après mois, le déluge. A l’època utilitzàvem bastant com a anticonceptiu el coitus interruptus, ja que no existia ni l’antic fantasma de la sífilis ni el futur apocalipsi de la sida, i l’única preocupació que teníem els amants fadrins era evitar de totes totes que es produís un embaràs no volgut. Així, quan arribava l’orgasme, tenia la precaució de sortir del cos de la noia i acabar la feina de la forma que més bonament em passava pel cap. Sovint eren elles qui feien la cortesia de la mamada, diligents i educadetes com eren. Bé, doncs li vaig dir a la novieta de torn, entre urgents esbufecs, que tragués la llengua, que m’escorreria allí, i ella hi va accedir àvida, amb delectança, ens ho passàvem de mort, tot era tan novell i fantàstic. I així ho vam fer, ella estirant la llengua cap enfora, plana com una safata, i jo dipositant-t’hi amb un ull cluc per afinar la punteria els anissos de les meves preuades gònades. Ja era complicat, ja, perquè la potència dels vint anys era d’escàndol i les primeres xeringades semblaven ràfegues de metralladora epilèptica, però, en fi, certament vaig aconseguir que el semen caigués sobre l’eucarística llengua –sí, eucarística llengua!--, que s’oferia amb delit a acollir la lleterada de la mateixa manera que abans, poc abans o anys abans, a missa havia rebut la Sagrada Forma de mans d’un capellà. No era el cos ni la sang de Crist, sinó –com diuen els gavatxos-- el licor de la vida de l’Edu, allò que ens sumia en sacra comunió. Em venien ganes de dir en el nom del pare, del fill i de l’esperit sant, amen, com en Brando cantava el parenostre, però no ho vaig fer, tan agosarat per unes coses i tan tímid per a unes altres.

Aquesta innocent pràctica, que tenia més d’insolència íntima que de vertadera insurrecció, l’he anat realitzant de tant en tant al llarg de la meva satisfactòria vida de catre, perquè la irreverència, per l’educació rebuda, sempre m’ha atorgat un plus de morbositat al fet, una pinzellada malèfica vessada sobre el beatífic blau cel del mantell virginal. Penso, per dintre, cada cop que ho faig: aquí tens l’hòstia, l’hòstia líquida, l’hòstia blanca, l’hòstia veritablement sagrada, aquella que va fecundar a Santa Maria i que tothom, en vint segles d’història, ha amagat vergonyantment com un pet sonor en la silenciosa vetlla en un tanatori. Perquè, xxxt..., diuen que va ser un colom. Un colom..., i uns collons!