Fornicar és pecat. Qué bé!

Vaig tenir una parella de convivència que era catòlica. No practicava, no anava a missa, però sí que mantenia certs cultes de fetitxisme a sants, dels qui guardava estampetes al moneder i a les figures dels quals de tant en tant anava a posar espelmes a determinades esglésies de la ciutat. Em recordava una mica a la meva àvia, que tenia una verge de Montserrat al rebedor i un Sant Pancraç a la cuina, guarnit amb julivert: salut i feina. És curiós, la meva àvia, just abans de morir, en les hores d’agonia, em va confessar que no creia en déu, però la litúrgia, el simbolisme, la superstició sobre sants sempre l’havia mantingut. Eren altres èpoques, aquí, hi havia el maleït catolicisme espanyol i institucional, que condicionava. En fi. Penso que en contra del què diu el tòpic, les dones religiosament catòliques són molt més fructíferes en el sexe que les cèlebres protestants liberals. Per a aquestes últimes, no hi ha pecat. Per a les catòliques, sí. El pecat, el misteri, l’obscur, l’ocult, la transgressió d’allò prohibit fa que s’ho agafin amb més ganes, amb més delectança, amb més passió. Existeix fruita més dolça que aquella que està prohibida? Si fins i tot en l’Antic Testament, en el Gènesi, ja ho expliciten amb tota transparència, en l’episodi de la poma de l’arbre de la Ciència del Bé i del Mal, fet que em qüestiona la suposada infinita saviesa del totpoderós. Si déu sap des de l’origen dels temps que tot allò clandestí encurioseix, atrau i fascina, ¿com és que els manaments catòlics condemnen la luxúria –si no és amb finalitat reproductiva—sabent, primer, que el sexe forma part de la naturalesa humana, i segon, que pel sol fet de considerar-lo il·lícit, ja comptarà amb una gernació de tremolosos i ardents practicants? Molt intel·ligents no semblen, oi, a priori, els preceptes cristians respecte de la fornicació? En conseqüència, com a amants –i generalitzant massa a la valenta--, no hi ha res millor que les catòliques, per l’element afegit de la morbositat de la transgressió. 

Tanmateix, personalment no estic segur que les creences religioses tinguin res a veure amb la sexualitat. Són dos àmbits distints, sense cap coincidència. La percepció de la divinitat és una història i la rauxa per la pell n'és una altra. Però sí que haig de confessar que sempre he gaudit de magnífiques relacions sexuals amb dones que s'han definit com a catòliques. No em demanin el per què d'aquesta circumstància, ni jo mateix m'ho explico, però ha estat així. Una d'elles va ser un breu embolic que vaig tenir fa uns anys a l'estranger. Era una noia turca, rossa i d'ulls blaus, fet que resulta una paradoxa si ens atenem al clixé racial i religiós. Va ser inoblidable que, en el moment de fer una fel·lació i en aquells instants en què el rostre d'ella descendia cap el meu membre, la creu d'or que duia penjada en el coll se li va avançar a la boca i va restar uns instants trontollosos dipositada, plana, sobre el gland, per a després descendir-hi molt pausadament per un cantó com si llisqués per un tobogan. Encara ara recordo com si fos avui aquella imatge casual, inaudita, que em va semblar aleshores sacrílegament morbosa. Vam mig riure, com déu mana, i després l'acte va seguir el seu curs substanciós i previsible. Però què belles aquelles imatges, observades íntimament a càmera hiperlenta, farcides d'un significat violador, blasfem, satànic. Va esdevenir una dolça i càlida venjança pels anys d'adolescència perduts a causa de l'odiosa repressió de l'educació nacional-catòlica franquista. Des de llavors, estem en pau amb la religió. O, si més no, en treva, una mica a veure-les venir.