L’apassionant món de les cuirasses masculines

Una de les diferències entre sexes que ocasiona més perplexitat és la forma en que vivim i administrem les emocions. Les dones ho fan d’una manera i els homes d’una altra, i per més que ens hi entestem no podem sortir-nos dels marges que ens dicta la nostra genètica. És així, acceptem-ho. Les nenes, de ben petites, conversen, verbalitzen sentiments, intercanvien afectes, empatitzen i es comuniquen socialment, habilitats que mantenen i perfeccionen al llarg de la vida. Els nens, en canvi, són parcs de paraules, silencien el món emocional, es retrauen en si mateixos i es relacionen amb agressivitat, característiques que també els determinaran l’existència futura. Les dones se senten còmodes en l’univers de les emocions, és el seu hàbitat personal, i els homes en tot allò que sigui acció i practicitat, és el seu frenètic univers. Les darreres tendències socials, tanmateix, advoquen per la feminització de l’home, de forma que els mascles ens trobem abocats a entrar en l’àmbit del verb, els sentiments i la comunicació. La primera pedra d’aquesta nova situació la va posar, de forma involuntària, Daniel Goleman amb el seu llibre “La intel·ligència emocional”, on exposava que els nois amb un coeficient d’intel·ligència més alt acostumaven a fracassar en la vida, mentre que altres menys dotats, pels quals ningú no donava un duro, acabaven per convertir-se en brillants triomfadors. Goleman va concloure que la intel·ligència real, la que conduïa a l’èxit, no es basava en la capacitat de llestesa de les persones, sinó en les seves habilitats en la gestió dels sentiments, les emocions, l’empatia i la sociabilitat, talent que les dones porten incorporat de sèrie per mor de la seva genètica. Hàbils, les feministes no van desaprofitar el manà caigut del llibre i van adoptar això com a argument afavoridor per a la seva causa. Corol·lari, si vols tenir èxit, senyor mascle, feminitza’t. I és en aquest punt d’evolució on més o menys ens trobem en els temps que corren.

Això a part, resulta que el patriarcat, fruit de l’època industrial, ha desaparegut, perquè el concepte de patriarcat prové de patrimoni i ara com ara, en treballar fora de casa homes i dones per igual, aquest ja és compartit, i no com abans que sols l’home aportava els diners a la llar i per tant ostentava el poder com a cap de família. Com ja ens ho van advertir els sociòlegs de finals del segle XX, l’era tecnològica comporta un individualisme a ultrança, tant és que se sigui mascle o femella, que el tracte humà es vehicula d’individu a individu, directament de tu a tu. Malament ho tenim els homes, doncs, que hem perdut el poder del patrimoni i ens veiem impel·lits cap a la feminització de la nostra conducta, una dinàmica que, per més esforç que dediquem a adquirir-la, sempre ens vindrà diverses talles grans: primer, perquè atempta contra la nostra estructura i funcionament cerebral, i segon, perquè elles, en aquest terreny, sempre ens portaran galàxies d’avantatge. Em molesta com a home –sóc honest, ho visc així—no trobar-me en una situació d’igualtat entre gèneres, per a la qual jo també havia lluitat des de l’adolescència, advocant pel women’s lib i el feminisme en general; desitjava l’equanimitat entre sexes, però no el mer intercanvi del domini masculí pel femení, que és cap on estem anant en l’actualitat, si és que no hi hem aterrat ja de ple i a quatre grapes. Els homes ens trobem en la següent situació: sense poder econòmic, hem d’entrar forçats en el laberint dels sentiments i les emocions, verbalitzar-los i interactuar a través d’ells (“no siguis masclista, expressa allò que sents...”). Metafòricament, això és com ficar-se en una pista de gel on les dones es mouen amb faldilletes curtes i patins llustrosos fent vistoses giragonses i deliciosos malabarismes, mentre nosaltres obrim la porta de la tanca i hi penetrem amb sabates planes, esporuguits, trontollosos, maldestres com ànecs, i sabent d’antuvi que al primer pas en fals, que el farem, a la primera relliscada, que no tardarà, ens clavarem una hòstia descomunal, de les que marquen època a youtube i a traumatologia del Clínic.

Abans, als homes ens costava comprometre’ns afectivament per allò que tenia d’acceptació de la fidelitat i de renúncia a altres dones. Ara, amb el nou context, ens tornem encara més esquius, si cap, al compromís. Si l’adoptem, tractem de no buscar exclusivitats formals, i si encara així ens veiem obligats a assumir-lo, ens podem prendre la femenina llicència de no acomplir-lo: el pacte d’honor ha estat sempre una estúpida cosa de cavallers, mentre les delicades dames portaven intel·ligentment l’aigua al seu molí amb els instruments que fossin de menester, pragmàtiques, funcionals, deixant la moral ben apartada i aparcada. Poca cosa hi podem fer els homes, davant de tal panorama, és la crònica d’una humiliant submissió anunciada. El catedràtic de sociologia Enrique Gil Calvo propugnava no fa gaire que no acceptéssim la demanda social d’exteriorització de sentiments i reivindiquéssim una trista i vàcua resistència: el dret masculí “a la infelicitat, el desamor i la sequera emocional”, és a dir, renunciar als afectes, convertint-nos en una mena d’autistes sentimentals. És una possibilitat, però no acabo de veure-la clara, perquè anar a repèl d’una situació majoritària margina, isola i fereix, ens col·loca en el centre just de la solitud i la desemparança. ¿Per què no, en canvi, sent putes, la superficialitat afectiva i la hipocresia en el compromís? Sé que sona molt malament, fatal, una incorrecció política que xerrica a les oïdes, però és que no hi trobo cap més remei, pura autodefensa. Bé, i què. Així, els homes, com ens és dictat, parlarem d’amor, ens relacionarem a través dels sentiments, enaltirem el univers dels afectes, ens entendrirem per lacrimògenes emocions, mirarem sense desigs autosuïcides pel·lícules de la Julia Roberts i, en fi, entrarem a la brava en la pista de gel amb lliscoses sabatilles d’esport. Però per a les hòsties que dèiem i prevèiem, també serem cautelosos i ens vestirem amb mil i una cuirasses, armadures superposades que a les dones tan exasperen i que moltes d’elles ja han renunciat a arrencar-nos després de deixar-s’hi moltes ungles, moltes llàgrimes i alguna que altra vàlvula mitral, tot sent conscients uns i altres que alguna cosa hem fet malament en aquesta evolució confusa i de final incert, sense saber ben bé el què ni per què. L’únic verídic és ningú no hi surt guanyant i això ens hauria de fer reflexionar, ni que fos a estones mortes.