L’amiga íntima de la meva nòvia m’odia, per què?!

Parlaré d’un conflicte curiós i indigest, però que és molt més habitual del què sembla. També hi ha una qüestió personal, no m’importa reconèixer-ho, i és que l’he sofert diverses vegades, massa, al llarg de la vida: que la millor amiga de la teva dona, parella o relació (en endavant, nòvia, per unificar nomenclatura) t’odiï. L’anècdota que ara explicaré és privada, ho sé, però han passat anys i ja està prescrita, a part que tant m’és, però recordo especialment un episodi en què la cosina germana, i millor amiga, de la meva primera dona, en passar uns dies a casa, a la nit i abillada amb un minúscul pijama d’estiu de tirants, es va posar al costat meu per contemplar junt amb mi, recolzats a la finestra, la foscor xafogosa del pati interior de l’illa de cases. En abocar-se exhibia pits i mig els mugrons, depenent del moviment, i va establir una conversa vàcua i trèmula, que en aquell moment es poden imaginar que era el què menys interessava. Jo, que voltava els 25, sí senyor, trempat a la valenta, com un ruc, sort dels texans. I molt incòmode, no sabia com posar-me ni cap a on mirar. Sense que una cosa tingués res a veure amb l’altra, aquella nit em vaig desvetllar de matinada i en ser incapaç de reprendre el son, vaig anar al menjador a fumar. Al cap d’uns minuts, de cop i volta es va obrir la porta de l’habitació conjugal i va aparèixer la meva dona gairebé corrents i mirant a banda i banda espantada.

--Què fas?

--Fumo –vaig dir amb els ulls esbatanats.

--I la meva cosina?

--No ho sé –vaig dir, perplex--, suposo que dormint a l’habitació.

Va sospirar, alleugida.

--M’he despertat –va confessar—i en no veure’t al llit he pensat que havies anat a follar-te-la.

--Què dius?!

--De tu me’n refio poc –va dir--, però d’ella gens.

Jo veia pampallugues, m’hagués agradat pensar que era una broma de mal gust, però no ho era, de broma; el fet tenia mal gust, això sí. Doncs bé, un cop superada l’anècdota i passats els anys, la cosina germana de marres, i millor amiga, va canviar les tornes i va ser, amb labor tenaç de formigueta, la principal i furibunda activista d’un minuciós i constant procés de convenciment sobre la meva dona per tal que m’abandonés. Cap el final i amb una obcecació delirant, fins i tot li va presentar, en una trobada de dies i embolcallat amb una antologia de panegírics, el seu il·lustre millor amic, per tal que ella s’hi enrotllés, i l’altra, en fi, s’hi va enrotllar. Va aconseguir el seu propòsit, bravo per ella, la meva dona em va deixar.

La seqüència en què les millors amigues de les nòvies em rebin al principi amb tot de festes i enhorabones i després, per causes ignotes, capgirin la seva forma de pensar i de cop i volta em converteixin en poc menys que un ogre, ha estat una constant en la meva existència. No he entès mai que, sense haver mogut un peu fora del cercle de la cordialitat i la bonhomia, elles s’hagin dedicat al terrorífic esport de lapidar-me. Una amiga em confessava: les dones no som dolentes, només som monstres per a nosaltres mateixes. Alguna cosa del cert hi ha en aquesta afirmació, una mena de mulierum feminarum lupus. Inicialment creia, ingenu, perquè sóc un ingenu majúscul, que les amigues reaccionaven d’aquesta forma per la regla de tres senzilla de què com més temps passaven les nòvies amb mi, menys temps els dedicaven a elles, però l’experiència m’ha demostrat que no és tant així. Esdevé més un motiu de competitivitat entre femelles, una pulsió malèfica que se satisfà generant cruelment i absurda infelicitat en l’altra. Mostrant oberta animadversió cap a l’home a qui estima, l’amiga íntima planteja un escenari, formulat o no, d’infausta elecció per a la nòvia: o ell o jo. 

Com que les dones tenen poca resistència a reprimir oralment les pors i les angoixes, sempre acaben per fer explícit aquesta eventualitat al nòvio, cosa que desencadena en ell una reacció lineal de causa i efecte; en plata, que s’emprenya com una mona, per la raó desconcertant que no té consciència d’haver-li fet res de dolent i a ningú no agrada pagar per culpes que no ho són. I ja tenim la nòvia entre dos focs, dos focs que no és inhabitual que esdevinguin generoses fogueres perquè sovint tot plegat acaba en un procés d’odi furibund. Atia les flames el fet que l’amiga de l’ànima continuï sent l’amiga de l’ànima, objecte de confidència com ha passat des de l’època de la infantesa o adolescència, i només es qüestió de temps que picabaralles de nòvios, que sempre hi són, arribin, via confessió, a les oïdes deleroses de l’amiga íntima, que així disposa de camp obert per fer llenya de l’arbre oscil·lant, a mig caure. La nòvia li revela allò que l’amoïna de la disputa conjugal i, com sempre passa, aquest tipus de declaracions es duen a terme des de les vísceres, amb passió candent, i per damunt de tot esbiaixadament al seu favor, perquè al cap i a la fi el què desitja en realitat la nòvia no és saber l’opinió objectiva de l’amiga íntima, sinó confirmar per part d’ella les pròpies i meditades tesis: que li doni la raó, en summa. L’amiga de l’ànima té aleshores els 15 minuts o les 15 hores de glòria, pot deixar anar la bilis a penes reprimida amb una pressió de comporta de pantà, una sort de vudú frenètic sobre l’home absent a qui no xiulen les oïdes perquè encara que parlin de nosaltres les oïdes no ens xiulen si estem bé de pressió arterial. Però que li diu el nom del porc, que no ens càpiga cap dubte. Que si no et convé, que si ara actua així imagina més endavant, que et farà la vida impossible, que és un maltractador psicològic en potència, que ja t’ho havia advertit i tu no em fas cas..., has de deixar-lo! I a casa, amb ambient de maregassa, és molt probable que un nou frec domèstic faci que s’escapi la frase lapidària, enunciada com: ¡si fins i tot la meva amiga diu que el millor que puc fer és deixar-te!

--Que què?!

La decisió és complicada per la nòvia. Si tot fent cas a l’amiga de l’ànima, deixa l’home i es queda amb ella, amb el temps i per poc malament que li vagin les coses amb amants posteriors, pot pensar que es va equivocar, fet que generarà rancúnia contra ella i molt possiblement el trencament de l’amistat. Més d’una, ho confesso, m’ha vingut amb la cua entre les cames per tornar “ni que sigui com a amics”, penedida, que si estava mal aconsellada i tal, i jo he acceptat o no en funció del grau de dolor pretèrit causat i del temps transcorregut. Si en canvi es decanta pel nòvio i va espaiant les trobades amb l’amiga íntima, fins que la companyonia s’esvaeix, pot plantejar-se l’obvietat que d’homes n’hi ha molts i d’amigues de veritat molt poques, i li faci mal el buit ocasionat per l’absència de l’altra. Tanmateix, allò que resulta dificilíssim és compaginar dos odis enfrontats. En algun moment hi ha sortides de grup o festes o celebracions, on han d’estar nòvio i amiga en un mateix espai, i on ambdós acostumen a acariciar sense dissimulació el derringer amb la mà entaforada a la butxaca. 

Com a home, aquesta reacció d’animadversió granítica i fatal em resulta incomprensible. Entre mascles, mantenim un caduc codi de cavallerositat, que ens impedeix d’opinar de la dona de l’amic encara que la susdita ens faci l’efecte d’un raig de vinagre a l’ull. Si ell l’ha escollida i hi està bé, res a dir, que tiri milles fins que s’estimbi, o no. A més, no acostumem a parlar d’aquests temes i si ho fem, sempre és per tractar de qüestions greus, com una infidelitat d’ella, on el màxim que ens permetem d’expressar, succintament com és habitual, és, tio, si no ho suportes, talla. No entrem en competència, ens alegrem que el nostre amic sigui feliç, confeccionem una ferma i solidària pinya. No crec que sigui el cas de les dones, on el terme “amiga” és més complex, variable, ambivalent i potser traïdor, on el benestar de la companya de l’ànima sembla a cops que vagi en detriment de la pròpia ventura, on les abraçades de vegades amaguen un punyal que frega temptadorament l’esquena de l’altra, on l’enveja tinyosa obre les mandíbules d’al·ligàtor a l’espera de la queixalada letal. La pregunta que em faig, que ens fem els homes, és: són realment amigues o tan sols “amigues”? Una volta un conegut em va dir al respecte, i em va fer gràcia, perquè negar-ho, que la millor amiga de la meva nòvia m’odiava perquè s’estava entrenant per ser una bona sogra en el futur. Se non è vero, è ben trobato, que diuen els italians.