Polles (i 2)

En una nit de joc eròtic amb la meva tercera parella, li vaig demanar:

--Pots ficar-te un ou a la boca?

--Els del meu exmarit, sí –va revelar--. Els teus, no. Són massa grans.

--Oh, bé... --vaig dir jo alçant la mandíbula i aclucant els ulls i sentint música de lires a les altures.

--En canvi –va continuar ella--, amb la polla em passa a l'inrevés... La teva és més petita, no sé, més manejable... Ei, va, no t'enfadis...

........................

Uns dies després, vaig respirar molt a fons, em vaig encomanar a tots els sants, i li vaig preguntar:

--La polla, al teu exmarit, quant li fa de llargària?

--Oh, no ho sé –va dir ella--. Però la té molt gran.

--Vinga –vaig inquirir--, no hi ha home que no sàpiga quant li allarga...

--Era molt gran.

--18?

--Més.

--20?

--Més.

--Més...? 25...?

--Sobre els 25.

Uf. Entesos, era ell, el superdotat, l'artista de circ, el monster dick, que en diuen ara a internet, i no pas jo el ridícul, misèrrim i patètic pixatova. Però 25..., mare de déu! Quina barbaritat, nen! Que l’altíssim te la conservi molts anys, palangana!