Els ex, o ecs, el més pròxim a Tasmània

Els ex. Ara, en estar separat i passada la quarentena, tant de dol com d’edat, cada nova dona porta adossats diversos ex a l’esquena com un gep granulós, pocs si són de relacions de convivència, molts si hi comptem les relacions esporàdiques més o menys prolongades, i moltíssims si hi computem els de les nits boges. No hi ha res més tediós que haver de suportar la xerrameca d'elles sobre els ex. A veure, si entre els homes ja ens diem en confidència que què pesat que resulta haver d'escoltar el monodiscurs d'elles en el procés de seducció, no hi ha res pitjor que haver de sentir la mateixa extensa i avorrida elocució respecte dels seus ex. Elles es queixen de les nostres mirades perquè som visuals --a no ser que els agradem--, i nosaltres del seu parlar, atès que són verb --a no ser que ens agradin--. És curiós, tinc la sensació que els ex només són ex quan es refereixen als altres, mai que parlin de tu mateix com a ex, que de ben segur que en parlen, per a desgràcia dels següents amants. I m'agafa la urticària de xoc cada cop que una dona em diu que té bona entesa amb els seus ex, i que s'hi veu de tant en tant. No he aconseguit mai, però mai, citar-me regularment amb les meves ex en tant que amigues, que ex parelles. Quan la relació s'ha trencat, pels motius que siguin, les trobades amb elles desapareixen. Això, de jovenet, m'havia arribat a molestar, fins i tot a ferir. Jo havia de suportar les cites de les meves nòvies amb els ex i, en canvi, quan l'ex era jo, no hi havia cita que valgués. Per què hauria de quedar amb tu?, em demanaven. Per la mateixa raó que quedaves amb el teu ex nòvio, contestava jo. I aquí, en fi, s'embolicava tot.

            Vaig pensar en el seu moment que havia estat massa important per a elles com per mantenir després una relació inferior, diguem-ne d'amistat, i que els altres ex eren únicament relacions passatgeres, innòcues, insignificants, que mereixien la clemència de trobades posteriors. És possible que de mi s'haguessin enamorat i que de ells no, i que veure's després amb ells no les danyés i en canvi amb mi sí. Tanmateix, no era així, perquè d'ells també hi estaven enamorades en el seu moment. Aleshores la culpa passava a ser meva, ja que era incapaç de mantenir una relació nova, lleugera, superficial, després d'una relació afectiva intensa. La segona possibilitat és que jo fos un monstre i que, sense la passió amorosa, de mi només en restés aquesta detestable part, amb la qual cosa es feia inviable el contacte posterior. Però tampoc no era això, atès que no sóc cap monstre, en absolut. Més aviat tendeixo al contrari, a la bonhomia, a una bonhomia voluntària, a l'ajut i l'entesa, com ho demostra la fidelitat dels meus amics i coneguts. Malament aniríem, si no. I la tercera opció era que els ex continuessin, per qui sap quina estranya habilitat, mantenint trobades sexuals esporàdiques amb elles, trobades sexuals d'aquestes que no consten en acta perquè –hem de creure-- que no estaven planificades i que sorgien espontàniament, ja fos per desig o nostàlgia. És evident que si no hi ha res que més separi que un passat comú, també és veritat que la intimitat sexual pot ser reactivada en qualsevol moment, atès que el primer i més important pas ja va ser donat: el de l'atracció. És més fàcil per a una dona fer l'amor amb algú amb qui ja s'hi ha anat al llit que amb un desconegut que passa pel carrer. I aquest darrer cas, creguin-me, l’he patit més d’un cop al llarg de la vida.

            Dit tot això, cap dels tres supòsits exposats sobre la categoria dels ex no deixen ben parat. Tant si sóc inhàbil per baixar una relació d'afecte a la d'una suposada amistat, com si sóc un monstre, com si sóc un cornut, el fet és que res d'això no em satisfà gens.

            En realitat, la deducció de tot plegat és senzilla, si som honestos: no hi ha cap motiu per quedar amb un o una ex. Cap ni un. Si la relació es va tallar en el seu moment, per alguna cosa seria. I fem el vincle invers: si es queda amb ell (o ella, tot el què dic és biunívoc), és que hi ha alguna raó. Entenc que motius convencionals per quedar-hi són la represa de la relació o bé, per contra, la gestió d'un divorci, sempre al despatx dels advocats, o bé senzillament una conversa sobre fills, si n'hi ha. Fora d'això, no existeix mòbil coherent per fer-ho. I no hi ha més. D'aquí, la meva suspicàcia sobre aquestes relacions d'amistat, bondadoses, candoroses, beatífiques, celestials, seràfiques, amb els ex. D'un ex, se n'ha de parlar en passat, i prou. L'únic present que pot haver-hi amb un ex és l'exemple que escenifiquen Johnny Depp i Timothy Hutton a “La finestra secreta”, basada en una novel·la d'Stephen King, en la qual nou marit i antic marit pacten acabar d'una vegada per totes amb les negociacions econòmiques del divorci perquè l’ex deixi de tenir contacte amb la seva ex esposa i tots dos mascles no hagin de veure's mai més en la vida. La resta, que si ara els ex són amics i tal –que no són amics, perquè un amic és un amic i un ex un ex--, deixem-ho com a excuses de mal pagador, i preludi de les poques preguntes que poden sorgir des de la més sangonosa desesperació, la dramàtica de: per què ho has fet?