Mai cap mite sobre la feminitat em resulta tan
incomprensible com el de la virginitat. I encara molt més el testamentari que
la Verge Maria hagués concebut a Déu fill sense fecundació animal. A l’Altíssim
o a qui sigui gràcies, el cos de la dona ens garantitza la perpetuació de
l’espècie i per això ha de fer germinar en el seu ventre, mitjançant l’ajut
cordial i profund del mascle, és a dir, nosaltres, els embrions que esdevindran
futures i magnífiques criatures. I això no es pot dur a terme amb protecció
himenística, amb virginitat. S’ha de fer com la natura determina, i la natura
determina que el pòl·len ha de dipositar-se diàfanament en el pistil. El mite
de la puresa tampoc no em serveix, i molt menys la que se’n deriva, la
contradicció bizantina entre verge i puta, Maria i Magdalena. No hi ha més imperi que el de la
naturalesa, el de l’espècie, el de la perduració. La resta, per més mites que
siguin, per més sagrades que siguin, em semblen coses molt, però molt,
imbècils. Res és més cafre en aquest món que la glorificació d’una membrana tan
infantívolament funcional, i tan neutra i insubstancial, com el maleït himen.
No només el cristianisme
advoca per la virginitat. També ho fa l’islam. Fa un parell d’anys, recordo que
vaig disposar eventualment d’un matí lliure, i vaig anar a la platja, on vaig
descobrir com de reveladora esdevenia la massificació carnívora al sol. La
proximitat de les tovalloles permetien la visualització d'uns detalls íntims
anatòmics que, la veritat, sobtaven per la seva prolixitat i detall. Vaig
assentar-me amb la tovallola a ras de mà allí on vaig trobar prou espai. Estava
envoltat de cossos a frec de tela. En un moment donat, la parella que tenia
enfront va marxar i en pocs minuts s'hi va situar un grup de cinc estrangeres,
que van plantar les seves armes –les seves tovalloles-- a un pam del meu cap
–jo estava de panxa al terra--. Cinc parells de plantes de peu van entrar en el
meu camp visual a frec de nas. Eren boniques, tendres, suaus –com s'ho fan les
adolescents per a què les sandàlies no els deixin ni màcula ni olor?-- I així
va ser inevitable la inspecció dels seus sexes al capdavall de la unió entre
les cames, que van mantenir (suposo que) negligentment obertes. A algunes
d'elles se'ls feia un plec vertical en la peça de baix del bikini, en la
majoria l'única que duien. Fins i tot vaig sentir-me incòmode. Elles, en canvi,
no. Elles em miraven amb cordialitat i diria que simpatia. Eren conscients, en
realitat, de la seva exhibició franca, impúdica. Hi havia coqueteria fins i tot
des de la nuesa, o des de gairebé la nuesa.
Mentre gaudíem de la situació, i jo, a més, de
l'espectacle, va arribar un home crec que marroquí, amb una nevera per a la
venda de llaunes de cerveses i coca-coles. Va veure les cinc noies, va plantar
la nevera a la sorra, molt a prop –massa a prop--, i va asseure-s’hi a sobre.
Va temptejar-les però entre els seus modes, més aviat poc subtils, i el seu nul
anglès, va ser escupit del lloc amb prestesa per elles, mitjançant una feridora
passivitat. Abans de marxar, va mirar-me a mi, com cedint-me petulantment el
territori, i em va preguntar:
--Casat?
--No.
--Edat?
--49 –vaig dir, sec, amb ganes que fotés el camp.
Va mirar de nou a les noies.
--Encara tens edat per trobar alguna verge, eh, amigo?
--Va, vinga –vaig fer amb fastigueig.
Quan va marxar, vam mirar-nos amb cara d'inevitabilitat
amb les noies –el pesat de torn--.
--Aquell tio –els vaig informar-- m'ha dit que encara
podria trobar a alguna de vosaltres verge...
Vam riure.
--La religió –va dir una d'elles.
--No –vaig dir--. Només l’estupidesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada