Ens estem coneixent, deixem que tot flueixi...

De l’època industrial estem passant a l’era tecnològica, és un fet sabut. Aquest canvi, una revolució, de fet, afecta a tots els terrenys de la nostra existència. Pel que fa a les relacions humanes, es fa complicat d’aventurar-se a dir-ne el què. És idèntic cas que en l’economia, que tots els especialistes analitzen la realitat de forma acadèmicament brillantíssima però quan se’ls pregunta cap a on anem –clar i català, com s’acabarà la crisi?--, somriuen, callen o surten per la tangent: no ho saben. Estem, sí, tots, desorientats, i desorientats del tot i en tot. La particularitat d’aquesta revolució tecnològica és que es du a terme amb una celeritat inversemblant, tant, que el nostre cervell no és capaç de processar els canvis que es produeixen. Integrar socialment la impremta, per exemple, va costar cinc segles, en canvi per assimilar internet a les nostres vides només han calgut 25 anys. L’únic que puc entendre sobre les relacions humanes actuals és que es regeixen pel màxim desconcert. Les vivim perquè les hem de viure, perquè la soledat ens espera a la cantonada amb una escombra en alt, i això ens terroritza, però tots sabem que hem de decidir fora de temps i d’espai, fet que resulta un camp abonat per a l’error i el fracàs. Recorden allò de ser al lloc adequat en el moment oportú? Doncs és justament això però a la inversa: fora de lloc, fora de moment. Romanem en un món de cavallets de fira on tot giravolta constantment, on tot flueix, que se’n diu ara –a bones hores redescobrim Heràclit--. Deixem que tot flueixi, amor –ens diem à la page a cada nova relació--, sabent que no fluirà res, perquè tenim l’esquena carregada de desenganys, la pell abrusada d’aguts deliris, les espatlles prenyades d’amargura, i tot per ser conscients que al final rendirem armes a la platja de Barcino, junt al mar, com en la versió serratiana d’un terminal Quixot.

Els esdeveniments, per primer cop en la història, van més ràpids que la percepció que tenim d’ells i de la capacitat de què disposem per a assimilar-los. El passat, a part de ser passat, ens queda infinitament llunyà, la nostra infantesa i joventut resten a milles lluny del nostre jo d’ara: érem uns altres, el nostre entorn era un altre. Si els sóc franc, jo no em reconec en tant que jo amb 30 anys menys, ni reconec aquella vida que ara catalogaria d’humana, de dimensions raonablement humanes –que tampoc no ho era del tot--. En l'actualitat em percebo com un jo múltiple, polièdric, desbordat, enxarxat i hiperconnectat. Un jo que acull la seva part virtual potser com a doppelgänger, un altre jo que és maligne i em devora, com Saturn als seus fills. Ens acostumem a desgrat al canvi constant, a l’aigua que ens rega els peus i passa, a la liquiditat que no solament és líquida, sinó que ens transforma en líquids a nosaltres mateixos, fonent-nos en un univers d’onatge oscil·lant, sense referents ni boies, agònicament extraviats.

Rumbs erràtics, passions inútils, esperances esqueixades, epidermis que no es reconeixen per més pròximes que estiguin. Ho sabem molt bé els nous solters, els separats o divorciats en el va periple de recerca d’una nova parella, que per no tenir no té ni nom. Sortim junts? No, ja no som adolescents. Som nòvios? No, això és pels qui es van a casar. Som amants?. No, som més que sexe. Som amics? No, perquè ens fiquem al llit. Som parella? No, perquè hauríem de viure plegats. 

--Tu i jo què som? --es pregunta.

--No ho sé –es respon--, ens estem coneixent, deixem que tot flueixi...

Ens definim, al capdavall, d’acord amb la nomenclatura vaga i inèdita dels nous temps canviants, líquids, fluents: anem junts, ens veiem, estem l’un amb l’altre. Res més que un present estricte amb data de caducitat, un capritx de companyia eventual a repèl, que dura el què dura i prou, que en qualsevol moment es pot transformar en una altra cosa, com qui passa a una nova pàgina de power point. Mentrestant, en maleïdes nits d’insomni, acariciant el sexe d’ella, que s’humiteja entre roncs lleus (no la volem despertar), pensem que Ernesto Sábato tenia tota la raó del món quan ens definia: la soledat humana és olímpica. Així naixem, així morim. Així vivim.