La lluna està sola i té una part obscura

Tots tenim, més o menys, un projecte de vida, conscient o inconscient. Sí, tots. Deliniem un horitzó on hi tracem un punt de fuga, que situem en un punt o altre de la nostra perspectiva. Vers allí conflueixen tant els nostres pensaments com les nostres accions. L'objectiu és com una diana remota, cap on tensem l'arc i apuntem amb la fletxa, i anem disparant de forma quotidiana. No fer-ho, o dit d'una altra forma, quan no es fa, significa que estem en crisi --n´hi ha diverses al llarg de la vida-- i dubtem, giravoltem arrepapats en uns cavallets de fira, atabalats per la música, el vaivé vertical, la coloraina que ens envolta, roda i ens atordeix. Si admetem que estem un una època raonablement plàcida, no en crisi, fora dels vertiginosos carrussels, i que dissenyem un projecte de vida, la qüestió és si la projectem sols o en companyia. Situem aïllament o comunitat en aquest punt de fuga? Personalment, sempre he tendit a projectar-me en parella, no és cap secret, ho he dit a la mínima que he tingut l'ocasió i m'ho han permès. És així com ho sento i no vull pas enganyar ni enganyar-me. Ara, però, la situació ha canviat. S'ha transformat violentament el context extern –aquesta brutal revolució tecnòlogica-financera que afecta tots els àmbits-- i m'ha obligat a reformular de forma profunda, existencialement, el futur que se m'apareix com a incert i fins a un cert punt decebedor. Desenganyem-nos, no tenim la ment preparada per sostenir èpoques llargues d'incertesa, funcionem a base de referents, de boies en alta mar, nítides i visibles. La soledat futura és una possibilitat real, als 50. M'informava no fa gaire una amiga que en William, andorrano-danès, homosexual, que fa 20 anys em tirava pedretes a la finestra, amb l'elegància del dandy que era i sense més esperança que la companyonia asexuada –i alguna engrapada de tant en tant, el deixava fer--, que s'havia llençat desesperat per la finestra de la residència per evitar viure el què li quedava de vida en la degradant soledat de l'habitació del complex. Em va doldre, la notícia, apreciava en William. El cabró m'entrava parlant de Kierkegaard, el seu compatriota, a qui tant admiro, era hàbil. Bé, la solitud com a punt de fuga. I per què no, companys? Llencem l'ham a l'oceà, ben lluny, potser resseguint el reflex de la lluna en l'aigua, en les ones, i cap allí ens dibuixem, tracem, anem. La lluna, no es pot oblidar, està sola en les altures. Sola. I té una banda obscura, invisible, qui sap si atroç, com els segons d'estimbament d'en William cap a la dura terra cimentada i amb el cru no res com a final. Tios –benvolguts lectors--, viurem en companyia o sols? ¿En solitud però no solitaris, com deia Martí i Pol? ¿O la petem del tot, cap on sigui, com la tan catalana rebentada d'en Vicens Vives?