L'amor, més lluny com més ens cal

La tècnica i la revolució tecnològica ens ha aportat moltes coses, entre elles la longevitat i la minimitzatzació del dolor físic. I això, desenganyem-nos, és molt lloable. Abans la gent moria d'un refredat o una ferida infectada, i ho feia patint. El promig de vida –i ara parlo grosso modo--, deuria voltar els 50-55 anys encara no fa un segle. Recordo quan era un crio i venien els turistes americans a torrar-se al sol a Castelldefels, que em va sobtar veure un iaio amb texans i esportives. Aquí la gent a aquella edat, 60-65, potser?, ja havia de vestir i vestia com un vell a l'ús. Ara escolto a persones de 80 anys que diuen que se senten joves. I les previsions són encara més espantoses: en poc temps, l'esperança de vida serà gairebé centenària. Ôbviament, als 50 anys, tindrem encara mitja existència per viure, i és possible que amb un nivell de salut notablement alt. A la cinquantena, per tant, ens queda encara –prefereixo dir-ho així-- una segona vida, cosa que no deixa de ser una arma de doble fil. La pregunta és senzilla: què en fem d'ella? Quan vam nèixer ningú no ens havia advertit d'aquest fet inaudit. I ens l'hem trobat de sobte de cara, com un xoc --i shock-- de tràilers de gran tonatge, una catàstrofe de dimensions epidèmiques. Estàvem preparats per tenir una dona o home per tota la vida, ¡però no per dues vides! Passàvem de més joves l'etapa reproductiva, criàvem, abans dels 60 envellíem i després, senzillament, moríem. La majoria de les parelles arriben a una edat –sovint mitjana edat-- en què se separen o divorcien, amb fills petits o adolescents per causa de la maternitat tardana, i agafa't que va de vals. Perquè després d'això, què? Segones parelles amb o sense descendència, terceres o quartes –amb descendència ja molt diversa i mesclada--, relacions encadenades, èpoques de promiscuïtat, llars monoparentals, maternitat in vitro a la carta, etc, tota una múltiple amalgama relacional que comença i acaba en la perplexitat, l'astorament, i sovint en el buit i el desencís. El problema existencial que tot això provoca és curiosíssim: el fenomen de la soledat. Quanta gent no se sent (ens sentim) sols davant de tal garbuix? Tanmateix,  paradoxalment, busquem encara l'amor --de gènesi romàntica, mitificada i banalitzada per Hollywood--. Cal un antídot contra la soledat? Doncs tenim l'amor, estimar i ser estimats. Però resulta que com més ens cal aquest meravellós ungüent per l'esperit, més dificil se'ns fa assolir-lo, per les circumstàncies descrites. L'amor, l’estima, allò que ens hauria de redimir del pecat de viure, es fa més necessària, més imperiosa, més transcendent com més lluny estem d’abastar-la. A veure com ens en sortim d'aquest bucle letal, amics, perquè si alguna cosa no perdona en aquesta puta vida, si alguna cosa té efectes devastadors, si alguna cosa fa entrar en barrena cap al tedi i la depressió, és la maleïda soledat, i anys per endavant per sofrir-la.