Pel comú, les
parelles tendeixen a equiparar-se en físic, resulta així de real i cru. Els
guapos van amb els guapos, els mitjans amb els mitjans i els lletjos amb els
lletjos. És molt difícil veure desequilibris en aquest aspecte: només cal
asseure’s en un banc al carrer i fer la prova empírica: observar. Quan existeix
una discordança de físics –un home lleig amb una dona guapa o una dona lletja
amb un home guapo--, tots tendim a pensar que el lleig té més diners que l’altre
i que l’actiu físic es compensa per la banda crematística, que ras i curt un
compra amb diners la bellesa de l’altre. Existeix un cas general, tanmateix, en
què cap d’aquestes dues regles genèriques no s’acompleix. És quan un home lleig,
sense diners, té com a companya una rutilant dona de bandera. Tots ens
preguntem: com s’ho ha fet? I tots ens responem: alguna cosa ha de tenir. Un
incís, no parlo ara de la situació inversa, que una dona lletja vagi amb un
home guapo, perquè hom pensa de forma categòrica que ella deu posseir
capacitats amatòries inhabituals, allò que abans es deia que hi deuria tenir un
brillantet, al·ludint de forma velada al clítoris, ja antigament sabien de què
anava la cosa. Tanquem incís. Què deu tenir ell, l’home lleig que s’emporta la
més bella? Bondat? Tendresa? Excepcional dotació genital? Actiu artístic? Carisma?
És possible que aquí hi concorrin alguns d’aquests aspectes, però no són
l’essencial. La meva opinió és que ha de posseir un dels valuosos havers de la
humanitat: el do de la paraula. Al·ludim a la dita bíblica, aquella que
determina que “al principi fou el Verb”. Déu és Verb. L’home que posseeix la
capacitat de la paraula mostra un bé inusual --figuradament es divinitza--, glòria
que compensa la possible imperfecció física. El verb fascina a les dones, el
reclamen de forma constant (és que mai no parlem!) Troben totes les virtuts a
l’home que posseeix el do de la paraula. Ja en les tribus ancestrals hi havia
dos mascles que cridaven l’atenció de les femelles: el caçador i el bruixot. El
primer era valorat per la seva capacitat de proveir de la caça, el bé material;
el segon, perquè els seus salms posaven en contacte a la comunitat amb els déus,
el bé espiritual. Encara avui en dia hi ha algunes dones que prefereixen l’home
musculat i de bona aparença, el caçador –el que compra, proveeix--, que fa molt
de goig de passejar davant les amigues, però d’altres es decanten per l’home
que parla bé, el bruixot –qui conforta l’ànima--, insuperable en sopars amb
tertúlia posterior, també davant de les amigues. L’ideal per elles seria
tenir-ho tot en un mateix envàs, però són conscients que això és pràcticament
impossible, perquè esdevindria el paradigma de príncep blau i saben prou bé que
el príncep blau no existeix i, si existeix, sempre l’enamora i se l’emporta una
altra, més jove, més guapa, més tonta i més arpia. Però potser no calgui
recórrer a l’antropologia per explicar el fenomen. Hi ha la teoria neuropsicològica
que les dones valoren allò sobre el què saben, la paraula, perquè en coneixen
els paràmetres, els ets i uts, perquè la dominen, en són expertes, i tenen per
tant referències per apreciar els diversos matisos de la capacitat retòrica masculina,
per calibrar-ne graus de domini, per deixar-se seduir per una brillant habilitat
expressiva. De passada, en aquest procés, deixen en un segon pla per manca de
referents --perquè no hi estan tan dotades--, l’aspecte espacial, el cos, que
així, a primera vista, no les excita genitalment. És com si a alguna persona agraden els
cotxes, que sabrà apreciar les minúcies de tots els models i fer-ne una íntima
estimació. En canvi si aquesta persona no té cap mena d’interès per la moda, ja
se li pot dissertar al voltant de les noves col·leccions de primavera, que ho passarà
a un segon pla del seu interès. Quan vaig començar a escriure, cap als 16 anys,
vaig ensenyar uns textos al meu professor de llengua i literatura, i després de
llegir-los em va dir: “No estan malament, continua escrivint. En el pitjor dels
casos et servirà per lligar”. Deuria voltar la cinquantena i ja sabia l’efecte
que la retòrica tenia sobre les dones, i jo només era un il·lusionat, tràgic,
maldestre adolescent. Però el temps ha anat passant amb la seva maleïda
parsimònia i sí, m’ha servit per lligar. Sempre en el pitjor dels casos. Els
millors, encara, per dissort, no els he tastat, però tot arribarà, espero.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada