Dones que indulten dones

Els homes, encara que no ho sembli a moltes dones, no anem pel món fornicant sense cap mena de sentiment, sense cap torbament, sense cap mínima adhesió. Estem més sotmesos a la tirania de les emocions del què pretenem aparentar, no és estrany que Bogart, Eastwood o McQeen siguin els nostres durs, somniats i inabastables herois del cel·luloide. Som més infantils, sensibles i pusil·lànimes que elles, malgrat que la litúrgia verbal de mascle, per vergonyant compensació, ens obligui a fer creure just el contrari, que som homes d’acció, ferms i coratjosos, de temperament granític i cor immutable. Fa una dècada, un apreciat amic, que per aquell aleshores voltava els 50 i pocs, separat, amb dos fills ja adults, se’m va sincerar entre rondes de cerveses, tot dient-me que a la seva edat l'únic que volia és que cap dona no li fes mal. Vaig mirar-me'l amb ulls sorneguers i vaig exclamar, hòsties, tio, ara resultarà que ens has sortit hipersensible. Però ell no es va cohibir i va remarcar que me’n fotés tot el què volgués, que l'únic que volia és que no li fessin més mal. No me'n foto en l’actualitat, deu anys després. Gens. Tenia llavors més experiència que jo i he acabat per determinar que es tractava d'una experiència ben digerida. Ara que m’acosto a la seva edat d’aquella època, li atorgo tota la raó. És cert que hi ha hagut dones que ens han danyat, sovint amb menyspreu i crueltat, i que ens han deixat llagues sagnants que qui sap si algun dia arribaran a convertir-se en insensibles i decoratives cicatrius, però també reconec que tendim més a centrar-nos en el dolor que no pas en les estones de felicitat, per la raó cruixent que el dolor ens fa sentir vius, ja que el percebem amb cruesa i ferocitat, i el goig, en canvi, ens situa en un univers d’irrealitat i fantasia, en el setè cel que diu la gent, molt més volàtil, inapresable i fugisser. Vull ser just: hi ha hagut tantes dones que m’han fet mal com dones que s’han portat amb mi de manera dolça i exquisida. Per això, vaig fer l’exercici conscient d’oblidar els estralls causats per senyores cobdicioses i tòxiques, i vaig començar a apreciar --i aprecio més com més va-- aquelles dones que et reconcilien amb les dones, femelles magnífiques i magnànimes que obliguen, no amb coacció sinó amb conducta, amb bona fe, amb bondat, a establir nous ajustos amb la feminitat, a revisar el contingut de greuges pretèrits, a reparar espolis i injúries enquistades i a tranquil·litzar els ànims que les propiciaren. Dones que indulten dones sense saber-ho i sense breus armisticis, res d’això, fora, fora, sinó amb generoses i caritatives amnisties globals, una sort de gràcia definitiva que apropa a la desitjada concòrdia i harmonia entre sexes. Aquests últimes, redemptores, que beneïdes siguin per sempre.