[Ostres, reina, quina bona olor que fas]

La qüestió és l’olor. Tots tenim la nostra olor particular. Si em permeten entrar en confidències personals, els diré que les meves parelles mai no m’han destacat ni per fer una olor forta i desagradable ni per excel·lir en una flaire personal desbordant i arrabassadora. Sóc vulgar en aquest aspecte i ja m’està bé. Senzillament mai no ha comportat rebuig ni m’ha obligat a la molèstia d’una higiene específica i suplementària. De qualsevol forma és bo admetre que molta part de la nostra olor ve condicionada per allò que mengem. La suor no deixa de ser una secreció i les secrecions s’aromatitzen per les menges. Un dels tòpics clàssics del cinema pornogràfic és que l’actor no hagi ingerit espàrrecs en els dies previs a la filmació d’una pel·lícula, perquè les actrius consideren, amb coneixement de causa de primera mà, perdó, gola, que el gust de l’esperma esdevé després molt desagradable, amargant. L’olor de les dones és tot un món en si mateix. Cada dona té el seu olor corporal propi i intransferible. Cada dona és també el seu aroma. Tota la indústria de perfums i colònies i d’higiene s’ha basat en aquest efluent precepte. No oblidem que els éssers humans som mamífers, i els mamífers s’oloren per reconèixer-se i empatitzar. Mirem, si no, els gossos. El teu gos i el meu gos se saluden, no donant-se la mà ni fent-se un petó, sinó olorant-se, primer el morro, i després el sexe i el cul. És molt prosaic, rudimentari, una mica desagradable, si es vol, però és així, són regles naturals. De ben segur que els ha passat alguna vegada que, en una presentació social convencional, una dona que no els havia desvetllat cap mena d’interès, després dels preceptius petons a les galtes, i en un moment d’inspiració d’aire involuntari, un aroma personal, sorgit d’aquell espai magnífic en què la mandíbula i el coll s’uneixen sota el lòbul de l’orella, els ha colpit en la pituïtària i s’han allunyat d’ella amb una atracció sobtada, intensa i il·lusionant: els ha cridat l’atenció agradablement. Els gais són molt sensibles a aquestes impactes odorants, i no s’estan d’expressar-ho: ostres, reina, quina bona olor que fas. Els heterosexuals, en canvi, som més cautelosos en la formulació d’aquesta impressió, i amb motius de pes. Ho percebem de la mateixa forma i amb idèntica intensitat, però majoritàriament ens ho guardem per a nosaltres, perquè hi tenim més a fer i també més a guanyar o a perdre: és el moment emocionant de posar en marxa l’estratègia ad hoc de seducció. Si, pel contrari, passa a l’inrevés, i és ella qui té el valor, l’espontaneïtat o la desimboltura de dir que quina bona olor que fem, vailets, no ho dubteu, la meitat ja la teniu al sac: mal comparat seria com haver-li fet saltar de cop el fermall dels sostenidors. El verb o la imatge poden enganyar; l’olor, no. Perquè encara que caminem erectes, no deixem de ser vulgars i rudimentaris mamífers, animalons que flairen i ensumen.