El meu pare va morir. Jo tenia vint anys.

Reitero: el meu pare va morir. Jo tenia vint anys. Vaig agafar la moto i des de la Vall d’Hebron, lloc de l’òbit, vaig anar a Sants, a casa dels avis materns, suposo que buscant companyia. Vaig dir al meu avi –el sogre-- que el pare havia mort. Ell en tenia al voltant dels 80. Lentament, resignadament, va asseure’s a una cadira i em va dir:

--El teu pare era una bona persona.

--Sí, ho era.

I vam restar en silenci, compartint una profunda i muda tristesa. És curiós i paradoxal com de vegades, en el moll de l’os de la desesperació, s’hi troba una punta de bellesa. Una mena d’harmonia còsmica, que es dóna en estones de felicitat i també d’abatiment, imbricar-se en l’entorn, fondre-s’hi, conformar-hi una unitat, el centre imposible de Cortázar. Inexplicable, perquè parlem de dolor, però és així. Comèdia i drama, confluència de la cara i la creu de la vida, i de la cara i la creu de la mort.

No he superat encara ara la mort del meu pare. Penso en ell molt sovint, i curiosament recordo les seves mans, les primeres en acariciar-me; la seva tendresa, la seva protecció, els seus consells, el seu mestratge, el seu amor. Darrerament em frapa molt el mite cristià de la resurrecció de la carn, en la qual no hi crec, però seria tan bonic. Una darrera abraçada, un darrer no saps quant t’estimo, un estar allí, plegats, un esguard còmplice, un passeig pels llocs que solíem freqüentar, reflexions sobre la vida, que aleshores, abans de la seva mort, començaven a sovintejar, un cop abastada la meva jove adultesa, ja foragitada l’estúpida i rebel adolescència. Un tu a tu de saviesa –d’ell-- i d’un ímpetu jovenívol –jo--, però junts, converses en què dirigia de forma subtil el meu encetat itinerari vital. Recordo una anècdota curiosa. Feia pocs anys que escrivia i ell era el meu millor seguidor.

--Has escrit alguna cosa?

--Sí, un conte.

Cautelosament, em deia:

--El puc llegir?

--Sí, és clar.

Va acumular una dotzena de narracions meves, no eren cap meravella, estava aprenent. Però les seves valoracions eren sempre positives, suposo que l’amor i orgull de pare, i tal. Mesos després de la seva mort, els vaig voler recuperar, eren una única còpia, temps de les màquines d’escriure, res de memòria en el disc dur del PC. Vaig regirar entre les seves coses, les que encara quedaven (com moren les coses dels morts!) i no els vaig trobar. Vaig tractar de tornar-los a escriure, però amb un resultat més aviat patètic: reescriure un conte és el millor sistema del fail, del road to ruin. Un any més o menys després, en una celebració, vaig treure les estovalles de fer bonic d’un calaix de la vitrina del menjador i allí, a sota, estaven els meus escrits. Els havia amagat, els havia fet seus, una complicitat entre ell i jo, fora de l’abast del meu germà i la meva mare. També hi havia la col•lecció dels meus primers articles periodístics publicats a la revista El Temps, puntals del meu aprenentatge en premsa. Ell n’estava orgullós, i més perquè no anava jo a oferir-los, sinó que me’ls demanaven, i sols estava a segon curs de la facultat. En retrobar-los allí, ocults, vaig entendre que potser eren més importants per a ell que per a mi. Era molt afalagador aleshores que et publiquessin. Publicaven a Noel Clarassó a La Vanguardia, articles que ell, quan jo en tenia deu o dotze, em feia llegir i després escriure redaccions segons el seu estil. Clarassó tancava molt bé els seus escrits, feia un cercle equidistantment rodó amb l’argument inicial. Anys després, vaig guanyar-me la vida escrivint les redaccions de batxillerat de companys de classe, a 500 pessetes la peça. Tots treien mínim, notable.

--Prova de fer-ho així, com en Clarassó –em deia el pare.

I jo era publicat, un inici inversemblant –no hi havia precedents literaris en la família—d’arribar a ser tot el que representava el reputat (-putat) periodista, algú que negre sobre blanc feia de la seva visió de la vida ingenus preceptes universals. I jo anava cap allí, i el meu pare, ho vaig veure quan vaig retrobar els meus escrits oferts i ocults, aquella confiança seva en mi, la seva complicitat. Havia mort i ja era massa tard per a agrair-li-ho. Tantes coses per parlar van quedar en el tinter. Ell, el pare, perviu en la meva memòria, però la memòria és tan etèria, tan insubstancial, tan fràgil. Però no tenim res més per a conservar els morts, els nostres morts, la feridora, dramàtica, letal absència. Sé del cert que quan mori, el meu darrer pensament serà per a ell. Si no hi ha resurrecció de la carn, com a mínim creuré en la pervivència de l’ànima, un univers espiritual on potser, qui sap, podríem retrobar-nos, l’últim tast de felicitat.

--Hola, pare.

--Hola, carinyo.

--He trobat els meus escrits.

--Ho sé, aquí dalt ho sabem tot.

Sé del cert que som, en el fons, una piràmide, un cúmul d’absències. Als meus gairebé 53 anys n’he deixat tants pel camí... Ara començo a entendre el meu avi, la resignació –asseient-se lentament en rebre la noticia del defalliment-- sobre l’inevitable, el calc de la frase còsmica: ha mort. Buit sobre buit, here today gone tomorrow, l’efímer de l’existència, la línia fina que separa la vida de la mort. And, más allá o más acá, all is over.

Bé i mal, o l'hòstia perpètua

No sé per on començar. S’acumulen les informacions. S’entrellacen les referències. Es potencien els coneixements. El ruc de Buridan no té dos possibilitats. Té enèsimes possibilitats. Enèsimes possibilitats d’escollir, molt més enllà de quedar-se aturat entre dos i finar. No és una de dos. És una d’infinites. Reitero: no sé per on començar, amb tanta diversitat. Que sé que estic mort, és una evidència. Que tot el què surti de mi serà una esgarrapada a la vida, o a allò que en considerem vida. Ja no som Leonardo da Vinci, ni Casanova. No som renaixentistes, on tots els coneixements podien engrapar-se amb una sola closa emfàtica de mans. Tot és tan divers, tan profund, tan prolífic, que desborda. Com quan un plugim que ni requereix una caputxa d’anorac es torna un vendaval d’aiguat, llamps i trons que et deixen amarat en una plaça cruenta, oberta i inhòspita, a la intempèrie –vinyolià, ho sé--. Desborda, sobrepassa –el sorpasso--, estressa. Queda la incertesa, com un estrès post traumàtic després d’una guerra, la I Mundial, la II Mundial, Camboia, Vietnam, Irak, Bàltic, Síria, etc. No cal cap guerra explícita per a això. Estem en guerra perpètua. Guerra soterrada, colgada, obscura, però guerra al capdavall. I això és el que és pitjor. Que no la veiem clara, que no la percebem com a tal, que ens lamina subtilment cos i ànima i no sabem entendre per què. Ens desespera.

Cap on anem? Enlloc i arreu. El súmmum de l’absolut en un sentit i altre. Apa-li, company!
Sols queda doncs esgarrapar, com deia abans, com deia Juanes, “un segundo más de vida”, i, a sobre, “a Dios le pido”, no fos cas que la deïtat existís.

Publicava avui un article a doble pàgina –o ahir, què més dóna--, comprat per “La Vanguardia”, deliciós, brillant, visionari, d’en Andy Robinson, titulat “La epidemia de la desesperación”, en el qual posava de manifest que la classe mitjana moria, epidèmicament, per autodestrucció. Alcohol, drogues, suïcidis, el què sigui. La classe mitjana morta o matant-se. I la socialdemoocràcia, l’expressió política d’ella, esborrant-se del mapa per falta de vots i excés de deutes econòmics, un nou equilibri parlamentari mundial que qui sap on ens portarà, carn de populismes que no fan més que mostrar la suprema imbecilitat humana. Abans la gent moria de mort natural. De mort accidental. D’homicidi. De suïcidi. Però ¿de desesperació? Doncs sí, ara de desesperació. (Ho vaig vaticinar fa anys: estupideses d’estúpid –i inútil--, pretenciós clarivident). Sols, que li havia posat un altre nom: autodestrucció. Autodestrucció o desesperació, és al capdavall el mateix. Si la vida s’allargassa, no s’allarga, s’allargassa, sols hi ha dues opcions: o som saludables, magnífics, gloriosos i esportistes, o caiem en l’abjecta, lamentable i plorosa espiral de la desídia, el tantsemenfotisme, el hastío, la hivernació d’una sola, única –i pròpia—existència, gloria ad eternum, senyor Kierkegaard.

Augurava Cortázar a “Rayuela”, brutícia i bogeria. Augurava Sábato a “Sobre héroes y tumbas”, esperança o desesperança. I augurava Hemminway tirant pràcticament de vermuts i còctels a la Costa Blava mentre cobrava els primers xecs de les seves delicioses notes –“El jardí de l’eden”, anys 60, com Simenon, i d’altres, ah, que té la Provença (us ho sabria dir, però, ja comentava, massa informació, Jordi Ventura, excels càtar, in memoriam)--.

En un segle hem triplicat l’esperança de vida. Em pregunto: val la pena? Hem de viure 90 anys, per a què? Vam deixar el sexe als 50 o als 60 –llei de vida--, l’única cosa gratificant, de franc, que ens enaltia l’ànima. Hem deixat l’estúpid romanticisme disnenià, hem deixat l’oro i el moro i el senyor de Puerto Rico, que no sé què hi pinta, però l’hi poso, hem deixat l’olla d’or que niava beatíficament a l’arrel de l’arc de Sant Martí. Hem deixat a Doris Day i Rock Hudson, hem deixat la Sandra Bullock, l’alguna cosa per a recordar al cim de l’Empire State Building, el Harry va trobar Sally i les memòries d’Àfrica i els plor deplorable de la Meryl Strep. El diari de Noa i la puta qui les va parir a totes plegades. Ho hem deixat tot.

Què ens queda, doncs?

Dones?

Ni una.

Però ni una.

Prou que ens han cardat majoritàriament al llarg de la vida –millor la soledat que el terrorisme maternoinfantil matriarcal –el rei sacrosant de la casa més els pits caiguts, les estries abdominals, la cel·lulitis de cuixa, els turmells d’elefantiasi, el cul flonjo i les varices tornassolades--. El fill, això sí, d’un altre--. La xarxa de matriarques soterrada sota l’estúpid clam, avui en dia, del desfasat, furibund i àcid feminisme –el contrari del masclisme és ara el feminisme, o feminazis, que en diuen--.
Sols un lent caminar cap a les platges de Barcino, “junto al mar”. Rendir armes, remembrar els nois de les trinxeres de la I Guerra Mundial, i definitivament claudicar. La resta, amics meus, són funcionàries, les antigues empollones, la classe mitjana, que mor i ens enfonsa. La guerra no escrita, que va més enllà de sexes i que sols demana no morir almenys avui. Demà, demà mateix, qui sap. Fills de la desesperança, i molt més.

Delenda a John Lenon. All you need is love, carn de banal publicitat. I quatre trets a l’espatlla. Harrisson i My sweet lord, i apunyalat a casa seva, salvat de miracle –per acabar morint d’un damnat càncer de pulmó--. Parfitt (Status Quo), un drama, un fill mort de dos anys, com Clapton, als sis. Berry, pedòfil i empresonat. Richards, caigut d’un cocoter. Dean, Hendrix, Joplin, Winehouse, Morrison, el que vulguis. Hi ha talent i glòria, però també un preu, dramàtic, mortífer.
No sé ara què hi ha. Ho entreveig. Entre Ghandi i el homo hominis lupus, la dicotomia es perpetua. El bé i el mal. Gairebé càtar, els bons homes, ha! Un ressentit Cortázar deia: “las mujeres son la muerte”. Engendren vida, però després la maten. Dicotòmicament, com Déu mana, eros i tànatos. Però ni Crist, ni el Profeta, ni Sant Francesc, ni Ghandi, ni Hesse, ni King, ni Dylan, ni Lennon, ni els satèl·lits del bonisme en forma de coach o psicopedagogs, triomfen. Sols hi ha la tragèdia, aquest cèlebre embrió de les arts escèniques. ¿Amor?: Romeu i Julieta, on no roman viu ni l’apuntador. Per això combrego amb Coppola i el seu Rumble fish i amb Cabrera Infante i el seu Vanishing point, i el Pare nostre que en Marlon Brando resava mentre enculava, dramàticament, l’adolescent Maria Schneider.

Sóc fill de l’existencialisme, en el pitjor vessant. No en les morals hel·lèniques, que contraposaven masturbatòriament el pèrfid Plató. Sinó en els fills del no res kierkergaardià, sartrià, camusà, el tedium viate, l’interregne en què els infants entre joc i joc manifesten quan diuen: m’avorreixo. El hastio castellà, una de les grans paraules de l’idioma opressor, que no té traducció al català. Però que és, i perviu.

És quan moro que hi veig clar. M’ho va dir el pare –els pares són l’excelsa Cassandra, no les mares--, la vida és una gran estafa. Tenia la meva edat. Ho subscric.
Motorcicle reigns, que somniava Tom Waits, Coppola. Regna la idea. Però sols es manifesta pel mal, la tragèdia, la desesperació. En “ese instante terriblemente dulce en que lo mejor sin lugar a dudas hubiera sido inclinarse para afuera y dejarse ir, paf, se acabó”. Horacio Oliveira dixit.

Tant de bo fos així.

Qui estimarà els vells, tan sols?

Per què no ens adonem, o no volem admetre, que tenim a mà una debacle mundial molt més lesiva que qualsevol Guerra Mundial –jo sostinc la teoria que estem en la III, però sembla que això no susciti gaire interès--. I la debacle és la demografia. La generació del baby boom dels seixanta, ens anem fent vells, i amb la revolució tecnològica, i de la tecnologia aplicada a la medicina i als hàbits de vida, els experts vaticinen que a finals del segle XXI, arribarem als 100 anys com a esperança de vida. Al 1900, estàvem en els 35-40 anys. Tota l’estructura d’assistència, de pensions, de jubilacions a Florida o Torredembarra o Marina d'or, s’estroncarà, pel motiu estúpid que no hi haurà prou població activa que la suporti. I, si n’hi hagués, pitjor encara. La hiperpoblació mundial seria insostenible. I l’etapa comença ara, amb petits detalls (petits?, ficant mà als fons de pensions, als plans de vellesa i les retallades, entre altres?) Això em desvetlla una pregunta: qui estimarà els vells? Algú estima l’antiga batedora que va fer la seva funció antany però que ara jau en el fons d’un armari de cuina, oxidada i oblidada?

Amics, estem davant d’un tema molt seriós. Milers i milers de vells han passat aquest Nadal estant sols sense voler-ho. Jo mateix he passat les festes sol, sovint remembrant els Nadals de temps ha, quan ens assèiem a taula 20 persones i, malgrat tots els ets i uts, gaudíem d’una celebració relativament raonable. Si no recordo malament, Ikea basa la seva publicitat de Nadal en l’absència de cadires. Nòrdics. I imbècils. El problema real és que, de cadires, en sobren, ho sento pel negoci del magnat suec. Els ancestres han mort i la descendència és mínima, això, quan n’hi ha. Fem fictícia una festa de família quan justament la família s’ha desestructurat o senzillament no existeix. Perquè la família, entesa a la clàssica, ja no és.

Quant de mal ha fet Hollywood amb el seu sentit romàntic de la família –quan mentrestant els divorcis se succeïen--. La família moderna per a ells, encarnada per la sèrie “Modern family” es dedica sols a canviar un pares heterosexuals que adopten una filla per una parella d’homosexuals, i un matrimoni convencional que introdueix una llatina (qui se la pogués cardar) com a esposa. Diuen que estem en un canvi estructural. Ho estem, certament, però no com aquest. Va més enllà. El patriarcat ha mort, com a base de la família. Ara, tot és regeix per les lleis del vincle materno-filial (delenda als pares). Ja s’ho faran: si jo hagués de fecundar ara, els juro que elles el semen se l’empassarien per la boca o el anus, mai per la vagina, i disculpin la cruesa. No pintem, els mascles, res més que mers fecundadors en aquesta necessària però complexa reproducció de l’espècie. De fet, quan fa 12 anys vaig veure el truc –les lleis, l’absència de la custòdia compartida, el favor per a la mare, amb advocades (també mares, incloses), etc--, ja em vaig autovasectomitzar en les relacions sexuals. I potser vaig perdre la meva millor parella. Qui sap. Però tant és.

I així, sense adonar-nos, va passant el temps. I ens fem vells. I vells en soledat. Elles, perquè l’eix de la seva vida se’ls ha convertit en la soledat de la síndrome del niu buit, i ells, nosaltres, perquè ens van fer fora legalment fa 15 anys i perquè no en sabíem més, teníem més de 50 anys.

En la meva –segurament nostra—generació, amb el model de família feta una cruel i desnonada i devastada Síria, què ens espera? Soledat, o, com argumentava en un altre Tastet, el psicoanalista --o el coach, que en diuen ara amb les collonades del PNL i altres ruïnes personals que arruïnen les altres persones--?

He viscut moltes morts solitàries al barri. Potser una de les pròximes, de mort, sigui la meva, tant m’és. Éren ànimes solitàries vagant pels carrers, a penes sostenint-se, remembrant els vells temps, les antigues injustícies de la vida, parant a bars no pas per beure –o no beure massa—sinó per trobar companyia, per fugir de la tele i la massacrant buidor d’un llit fred, a l’edat en què sempre es té fred per més mantes que hom es posi al damunt. L’infart, l’ictus, l’embòlia, la caiguda o el suïcidi, un bon dia acaben amb tot i tal dia farà un any, i l’oblid fa la seva comesa incommensurable de cementiri.

Sis de cada deu vells ingressats en una residència, hi són a desgrat. Tenia un bon amic, de 80, que en quinze dies de ser-hi, es va estimbar voluntàriament d’un balcó.

Si abans els vells feien nosa, i el tòpic d’abandonar-los en una benzinera era un acudit hilarant, ara les coses han canviat. Com tot. Perquè no serem un vell, sinó molts vells. Hi haurà prou benzineres? La classe mitjana ha mort, la socialdemocràcia ha mort, i l’amor pels nostres vells, els avis, bé, potser el retrobarem el dia de la ressucitació de la carn. I això és poc probable que passi.

Prenguem l’hòstia (catòlica) perquè l’altra (la rudimentària) ja ens l’han donada –o estem a punt de rebre-la--.

Com de por fa enfrontar-nos al futur, a les nostres més esgarrifants pors. Ala mort en solitud.

Paraules d’amor (senzilles i tendres) per a la Júlia (i per a sa puta mare)

Julieta, tants records de tu se m’acumulen, que ni em deixen espai a la tristesa. Perverteixo, ho sé, els versos de Miquel Martí i Pol. Tants records de tu se m’acumulen –de tota la vida--, que no deixen espai a la tristesa, deia. ¿Què li passa a la tristesa, inclosa en la memòria? Entenem-nos, la memòria, no treballa amb seqüències, sinó amb imatges (la tristesa és un hàlit, que sura i sura, com un Duracell qualsevol). La memòria, clac-clac-clac,fotografies. I en són tantes, que el LSD, el peyote, els derivats dels opiacis –que mai no he tastat, consti--, els deliris, el què sigui, són superflus. He viscut tant, que em sobren fotobiografies, tantes tan banals. Fins al punt que el meu neocòrtex se satura amb una vehemència total. Al capdavall, sartrianament, en quines d’elles sóc verament jo?

El més pròxim que puc entendre és quan la meva filla, la Júlia, anava al llit, li explicava un conte i quan veia que els seus ull s’adormien, li deia: fem la mòmia? I ella, perquè ho esperava, pel costum, em deia, sí, i l’acotxava amb l’edredó, fent falca amb les mans al voltant del seu cos, situant la part superior de la flassada sobre el seu coll tendre, li feia un petó al front i li deia bona nit, carinyo. I ella s’adormia plàcidament, amb un somrís de gratitud, amb un sentit de la seguretat que tots hem viscut i agraït tant en descendència com en progenitors. Recordo en aquest vessant, una anècdota inversa en el temps. El meu cosí germà –estimat Albert-- va patir una apendicitis. El vam anar a veure a l’hospital, ell encara estava mig adormit per l’anestèsia, i em va impressionar –jo tenia 7 o 8 anys--. Hores després a mi em va venir mal l’abdomen i vaig començar a vomitar, creia que jo també tenia apendicitis. No va ser res, és clar, pura osmosi, la meva extrema i estúpida empatia, hipersensibilitat. Però jo tenia la por cerval de l’hospital –a algú li agrada estar en un hospital?.

En aquella nit àrdua, d’insomni infantil, després de la visita al meu cosí, recordo que el meu pare va venir al meu llit, es va asseure en un caire, va dir-me, què et passa, i ell va començar un monòleg extemporani al voltant dels caces de la II Guerra Mundial. Que si els Messerschmitt que si els Stukas, que si els Mosquitos, els bombarders, que si... I em vaig sentir feliç, algú que m'emmelosia usant les paraules, paraules d’amor senzilles i tendres,: apaivagava l’angoixa, una llarga i insubstancial conversa per a tranquil·litzar. Són gestos, sacrificis –ell renunciava a la seva son, ma mare dormía, i encara dorm afortunadament dins les seves cendres--, que deixen màcula en la memòria, l’entesa, l’avinentesa entre un i altre. Que deixen dormir amb placidesa sabent que el pare està allí, que et protegeix, i que t’acotxa com si fossis el seu més preuat or del món. Que, per a ell, ho era, i sempre ho seré, i a la inversa, papi (un argentinisme de la meva família a l'Argentina, que vaig escoltar de petit), allí on siguis o allí on no hi siguis. Potser sí que algun dia haurem de creure en la resurrecció de la carn, ni que sigui sols per fer la darrera abraçada, el darrer petó, rossinyol que te'n vas a França, que te’n vas anar a França i que mai no has tornat i que potser d'on mai no en tornaràs.

Aquesta tendresa, no l’he sabuda transmetre eficaçment cap a la meva filla. He usat els mateixos mecanismes de dolçor, de con-cor (cor)-dia, d’avinentesa. Fins que vaig deixar de pagar la pensió econòmica –l’atur general, la manca d’ingressos, el desastre de la UE i l’euro, que ja en parlarem—, un temps de turbulència personal, però amb un càstig posterior absolutament indigne, esqueixador i letal. En definitiva, no pensió, no filla. Que estúpid, que absolutament estúpid. Que ningú no ho dubti: com més cau un, més són els peus que ensorren. Ho deia –com aquell qui no vol--, en Thomas Harris: quan un animal xiscla, la guineu s’acosta, i no precisament per ajudar-la. Això no ho contemplava en Dante ni en el pitjor grau dels seus múltiples esglaons dels inferns.

La tristesa lírica d’en Martí i Pol, tenia el seu vessant positiu, com en Llach i en Guardiola van entendre. Jo encara no el sé trobar, encara haig d’aprendre molt del Mestre. Sols sé que no he sabut transmetre el sentit de l’amor, de la concòrdia, de la comunió, cap a la meva filla, com el meu pare ho va fer amb mi. Sols sé que, en aquesta comesa, he fracassat. Directament: he fracassat com a pare. I ara visc com en Vinyoli, en Hesse, en Cortázar, en Lowry, i altres, amb una navalla en el calaix, per si de cas em calgués d’usar-la (ara tothom és vinyolià, abans el repudiaven, just quan als 20 anys em fascinava a mi i altres imbècils s’embadalidien amb l’eunuc de l’Espriu). Trobaré la poesia? Trobaré el cartell màgic? Trobaré els piolines i les hefpistoles? Un Manú coratjós, una Talita que et petonegi? Trobaré en algun moment la redempció kierkegaardiana?

Oh carinyo, oh Júlia, oh filla meva, ¿haig de percebre't en el misticisme, en l’espiritualitat, en l’asèpsia de l’espai galàctic, en les llàgrimes físiques que m’esquarteren l’ànima, que em laminen sangonosament l’esperit? He de trobar-te en el buit dolorós de la soledat, que omple la vacuïtat de qualsevol estança amorfa? He de veure’t sols en els records en els quals ets fas present com una cada cop més dèbil pampalluga abstracta? He de veure’t en paisatges estivals on la teva vitalitat expandia, papallonejava, enverdia i il·luminava l’atmosfera? He de sentir-te en un gràcil record on sols hi ha tendresa, llibertat i estima?

Stop right there, que cantava en Meatloaf amb la tontarraca de la Cher.

Julieta, entre el llegat del meu pare i el què jo he tractat de transmetre’t, hi ha un mur infranquejable. Ho he intentat, filla meva, amor meu. Ho he intentat fins al punt de l’extrema unció o la reanimació cardiodesfibriladora. No me n’he sortit. El meu projecte de vida ha fracassat. Era el què havia après, el què sentía, el que omplia de sentit el meu ésser, i el què volia conseqüentment transmetre. L’amor o funciona o decau o s’ajorna o fineix. Com deia Sant Pau als Corintis, qui estima és bondadós, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja. Ho va plagiar segles enllà el fraudulent Sant Agustí. El meu actiu, el meu jo, la meva existència existencialista, fa anys, està en les teves mans, o en les mans que et manipulen.

Pren-lo, aquest actiu (sols si vols).

Serem, existirem. Únicament això. Llei de vida. Puc demanar més? Podem demanar més?

Sempre, en el meu cor i en el meu record, et faré la mòmia, filla meva, Julieta, si no físicament, sí des del gratificant hipotàlem. I dormiràs com jo dormía quan el meu pare m’acotxava: sentint-me protegit. Com si hi hagués, per si de cas, un Déu per damunt meu, per damunt nostre. 

Io sono ancora qua, que versejava en Vasco Rossi.

La paradoxa extrema: l’amor fereix (“Love hurts”)

No aconsello, perquè aconsellar és posar-se per damunt d’un altre, i això no va amb mi. En tot cas, poso sobre la taula –i que cadascú faci allò que li plagui--, una versió fascinant de la cançó “Love hurts”, interpretada per Keith Richards i Norah Jones. Al iutube us sortirà de seguida. És gran, perquè la cançó és gran. La música; la lletra és mediocre, més enllà del títol i alguna metàfora. Com per exemple “l’amor és una flama que crema quan fa calor”. En aquesta recomanable versió, en Richards anava ben posat (i per sort no s’enfilava a una palmera). Es recolzava amb la Jones, i ella li apartava la cara, suposo que per no sentir el seu alè de tot, cadàver en vida i que sobretot, paradoxalment, sobreviu, el seu amic Depp en té constància, coses de les arts escèniques. Ella va passar una vergonya d’stage infinita i ell, no ho sé, volava per algun lloc de la galàxia, on sols hi ha els escollits, on al demiürg gràcies, portava la guitarra acústica enganxada al cos com una prolongació d’extremitats, i la tocava com un déu omnipotent. Sabeu que els acords de “Start me up”, dels Stones, van trigar més d’un any a ser concebuts? (Un altre vídeo important és quan Richards, de jove, entomava la crítica dictatorial del seu mestre i mentor, Chuck Berry, que li deia que era tonto del cul per no atinar en l’acord inicial de “Maybelline”, crec). El mateix que va fer Phil Spector amb Johnny Ramone, cercant el to bàsic que introduïa el “Rock and roll at high school”. Spector li va arribar a treure una arma, apuntant-lo, i el dur (“53 and 3”, quina gràcia) Ramone va fugir per peus i cames ajudeu-me. Ara, el productor Spector, jeu en una cel·la (putes geminades) de per vida, per haver tret una pistola i matat una noia que podria ser la seva neta. Les armes les carrega el diable. L’estupidesa, també.

“Love hurts”. Sí, d’acord. Però abans, una cosa, ja que parlem de guitarres i guitarristes. El millor, el sublim, l’extàtic, l’escènic, l’empàtic guitar man és, per a mi, Carlos Santana, a qui vaig sentir i percebre en directe. Hagués hagut de ser el quart component que el mestre, Paco de Lucía, va fer amb dos bluesmen –no recordo el nom—en un diàleg de cordes absolutament descomunal. Santana hi hauria funcionat. Vull que el concert aquest de de Lucía soni en la meva defunció, i que acabi amb la versió de Kim Karnes del “No body knows”, una composició gospel molt estranya que va posar punt i final a la pel·lícula (putes geminades) de Guillermo Cabrera Infante, “Vanishing point”, que aquí van traduir maldestrament com a “Punto límite cero”, que no sé què vol dir. Vanishing point significa més o menys, punt d’evanescència, molt d’acord amb la filosofia de la pel·licula (putes geminades) i que després, anys enllà, en Vigo Mortensen, l’actor argentí, crec que va versionar amb poc èxit. Ho sento, tio, però malgrat que ets un crack com a actor, mai no substituiràs a l’introvertit Barry Newman. Kowalski sempre serà ell. First name, unkown. Ja saps, Vigo, i saps que tinc raó, encara que no piloti un Dodge Challenger.

I jo vaig vagarejant sobre el tema que no vull abordar: que l’amor dol, fereix, danya. I ho fa com més sensible o hipersensible és un. Ho sé per pròpia experiència. Segurament no gestiono bé els sentiments, com en Richards, que va cancel·lar (putes geminades) un gira multimilionària dels Stones, quan es va enfilar a una palmera per agafar un coco, va caure i va haver de ser intervingut cranialment d’urgència, el soroll de la serra quirúrgica sobre l’os, encara m’esgarrifa. Se n’ha sortit, per a sort dels amants de Florència –l’altre dia vaig posar que seria florentí abans que català, i ho vaig atribuir a una carta de Joan Vinyoli a Miquel Martí i Pol; fals, m’ho vaig inventar i vaig jugar amb la cita enganyosa; disculpeu i passeu-m’ho per alt, puc ser també un tipus miserable. Vinyoli a Martí i Pol, en les cartes, sols li deia que tenia terror a la cirrosi, bevedor brutal de ginebra com era i que li va comportar no tenir una merescuda Creu de Sant Jordi (li van dir a en Pujol: l’hi donem? Beu massa. Doncs no. En Pujol es va cobrir de glòria aleshores, després molt més per mor de la seva arpia-dona i la descendència pija, i va enaltir un Espriu indigest, pobre, iberista i per tant estúpid, asexuat, i plagiador dels mites grecs i judeocristians, com Shakespeare)--.

Estimava el meu pare. Era un home de postguerra. Cautelós, pacífic, auster –l’únic cop que el vaig veure entrar en un bar va ser per un mal de queixal; es va demanar mitja ginebra, la va glopejar, i la va escopir al lavabo –on és el bany?, allí, ara torno--.

--Pare, com va el mal de queixal? –li vaig demanar.

--Crec que una mica millor –em va mentir.

Curiosament, va morir de cirrosi. Un tipus que no havia begut mai. Una injecció a la “mili”, la puta insidiosa terrible nefasta i idiota “mili”, i que mal vent se l’emporti, li va contagiar una hepatitis C –poseu-vos en fila que us vacunem, la xeringa en alcohol i que déu reparteixi sort--, que aleshores ningú no sabia què era. Sols les transaminases altes. Vostè no begui i no mengi ous, que li van dir els metges. I no ho va fer mai. Recordo, pel seu relat, confirmat per la seva nòvia, després ma mare, que va passar tres mesos a l’Hospital Militar, on jo em vaig lliurar del servei militar per exagerar una miopia a base de no portar ulleres durant mesos, una castració visual que em va resultar molt millor que una castració personal enfusellant un Zetme en les guàrdies –o els mesells argentins que a mans de criminals van guerrejar a les Malvines-- que m’haurien tocat de fer. Ha! Recordo que fent filera per passar la inspecció mèdica, un pipiolo idiota que estava al càrrec de tot plegat, va dir: que se callen, coño, que están incordiando. Jo, des de l’anonimat de la fila, vaig dir:

--Si vais más rápido, acabamos antes!

--Has sido tú.

--¿Yo?

--Sí, tú. Ponte el último de la fila.

Vaig entendre, submís, humiliat per un nunyato filldeputa, aleshores, que allò de l’ordre militar no anava amb mi. Els caps ordenen atacar. Si ataques, et pelen –revisiteu la darrera época de “L’escurçó negre”--. Si te’n vas enrere, els teus cruelment et sacrifiquen amb una bala en el clatell, per covard, perquè el valor se le supone y luego paz y gloria i potser misèria eterna.

Un dia, el meu pare va cagar sang. Va vomitar sang. I vam anar de pressa i corrents a urgències la Vall d’Hebron. Vaig passar la nit amb ell, dormitant al seu costat en una cadira incomodísima –era el de menys--. A les nou del matí, em va dir: ves-te’n. Has d’anar a la botiga.

--Pare, t’he netejat sang del cul, has pixat sang i t’he posat la falca, t’he sostinguts els vòmits de sang. Tu creus que haig de marxar?

--Sí.

--No et penso deixar sol.

--Ja me’n sortiré –tenia esperança, tot havia estat tan sobtat.

Vaig rumiar, com mai no ho havia fet –jo tenia a penes 20 anys--.

--Pare, si jo estigués en el teu lloc, tu marxaries?

Va pensar, engroguidament, la puta icterícia.

--No, no marxaria.

--Doncs em quedo.

Van passar hores, vaig anar trucant a la puta botiga, demanant clemència perquè la seva dona (això és una esposa?) i el meu germà bessó vinguessin.

--El pare s’està morint.

No van venir. Sols després, anys enllà, el meu germà bessó em va dir, com que hi eres tu, vam preferir no passar pel mal tràngol. Clar, la mort no és agradable per a ningú. I si hi ha un Eduard per parar els cops, per què ens hem de molestar?

A les sis de la tarda, el meu pare es va aixecar a la desesperada del llit. El vaig sostenir, amb una mà a la pera de reclam d’urgències. Es va arquejar cap enrere –jo aferrant-lo—i va explotar amb un sortidor de sang arterial absolutament espectacular. Rebentament massiu de varius esofàgiques. Ensangonat jo també, el vaig dipositar amb tendresa en el llit; els altres companys d’habitació ens miraven amb ulls esbatanats, potser a ells també els esperava aquella mort, qui ho sap. Vaig veure els ulls del pare, mai no els oblidaré, enfocats cap amunt, inexpressius, inerts. “Està mort”, vaig pensar. Les infermeres em van fer fora d’allí a empentes, van tractar de reanimar-lo, però jo ja sabia que no h havia res a fer. Mitja hora després es va fer oficial l’hora de l’òbit.

Jo estimava el pare. Love hurts. I tant que hurts, collons.

30 anys després, vaig patir una depressió clínica. No vaig poder treballar ni per tant passar la pensió (exorbitant, aleshores els gossos es lligaven amb llonganisses) a la subnormal de la meva ex dona. Em va deixar un temps prudencial, fins que un dia ho va parar.

--Pare –em va dir la Júlia, la meva nena--, haig d’escollir, i escullo la mare, perquè és ella qui m’ha criat.

--T’ha criat ella per decisió d’un jutge. Jo vaig demanar la custòdia compartida, perquè tens dret a tenir pare, com tothom.

--Ho sé. Però me’n vaig amb ella, perquè haig d’escollir.

I va afegir: el bloquejo del telèfon, del Facebook, del Twiter, i de tot. Tu i jo hem acabat.

--Tant de mal t’he fet?

--No. És el que hi ha –mai en ma vida he tingut una conversa tan intel·ligent (putes geminades), que ara sintetizo, si jo tinc un 150 de CI, ella en té molt més, i sap com aplicar-lo.

Love hurts. 

I Love Hurts d’una forma brutal, feridora i mortal. D’això de la nena, de la Júlia, han passat dos anys i escaig. No he plorat, perquè jo mai no ploro, però m’han saltat sovint les llàgrimes com una cascada americana. He sentit dolor físic, un desentranyament inconcebible, una laminació corporal que sols una absència personal pot manifestar. No d’un amor, no d’una amant, no d’una amiga. D’una única filla. Penseu, idiot(a)s, que en algun moment us vau estimar el pare, i que ell us va estimar a vosaltres, i que aquest vincle pot arribar a ser més sòlid que el maternal. Aneu a fer compres, aneu a prendre gelats, aneu al cinema a veure “El diario de Noa”, aneu a on la puta mare us va parir. Però l’amor, la protecció, la tendresa, la incondicionalitat d’un pare, un puto mascle, un "patriarcal" que ara està tant idiotament de moda, més dolç d’allò que ens està permès, això, això, això, això. Això no ho trobareu mai ni enlloc.

He fracassat com a pare. Sabia que les arpies matriarcals de la meva família política, no m’ho posarien fàcil, tenien antecedents. Un bon dia el germà del pare de la meva ex-dona em va dir, ei, ets bon tio, et coneixo de fa molts anys; el meu germà també ho és; què els hem fet a aquesta puta família que ens tracten així?. I bé, elles han estat devastadores, enfonsants, mortíferes. Versejava en Jorge Luis Borges, que havia pervertit l’essència dels seus pares: no havia estat feliç. Jo hauria volgut ser feliç per al meu pare, per la meva filla. No-n'he-estat-capaç. Mea culpa.

Sense ascendents ni descendència, sols hi queda la solitud. Des d’ella escric. Per a veure si algun dia, en algun moment, la línia familiar s’estructura en llaços d’amor. Un amor que no dolgui. Un amor que don’t hurts. Un amor que creï i no destrueixi. Un amor que en Richards clamava al cel i estava en el cel. A la Jones, que la donin pel cul: tenir una bona figura et garanteix sols una glòria efímera. I les tetes són sols una autoimitació sexual, que ja practicaven els primats fa milers d'anys. Una reverència al geni9, senyora Jones. Do you mistres Jones?

Love hurts. I de debò. 

Però la nostra condició és sobreviure al dolor, a qualsevol tipus de dolor. Potser per això ens creiem que creiem en Déu.

Autoretrat. Voleu saber de mi...?

De crio, de púber i d’adolescent, tenia un talent especial pel dibuix i la pintura. Hi influenciava molt el fet de la visualitat enxarxada amb els dits i, sobretot, l’avorriment, el tediós avorriment, més enllà assumit com a procliu i disbauxat tedium vitae. Acabava els deures a classe, i a casa, més ràpid que ningú, i curiosament amb notes excel·lents, i després, hòsties, allò que hauria de ser magnífic, esdevenia un indigne què faig? M’avorreixooo. I dibuixava. A casa els pares, hi vivia al segon pis, un pintor, que treballava bàsicament les aquarel·les (engegueu a prendre pel cul les eles geminades, plis). I li va dir al pare: “Porteu als nens a l’escola Massana –el meu germà bessó (un fill de puta de Cal Déu) també excel·lia en el dibuix, tot i que de forma diferent, ell era molt més sintètic i jo més detallista--. El pare es va esgarrifar. Amb bon criteri per l’època, i per coneguts de l’art del dibuix (penso en en Julián, marit de la cosina germana de la meva mare, que treballava en còmics, amb un talent exquisit, i que venia els seus treballs sobretot a Itàlia –crec que allí en deien fumetti--, amb un estil de la trepa d’en Tinent Blueberry, el mestre; d’en Jabato, d’en Corsario de Hierro, etc.--, i veient les dificultats econòmiques que passava, va tallar en sec la idea de l’escola de La Massana.

--Primer, que estudiïn una carrera –va dir el pare--. I després, ja d’adults, si volen, que es facin fotre dibuixant.

La jugada li va sortir malament, al pare, en glòria estigui i a qui tant estimo i estimaré. La creativitat va eixir, com aigua bullent dins d’una olla a pressió segellada, a la brava, en tots els aspectes de la meva vida, i sí, vaig anar a la universitat, vaig cursar Ciències de la Informació, i vaig canviar, un maleït dia, de sobte, el dibuix per l’escriptura. El meu model era sartrià: un bar, uns papers i un bolígraf, una La Vanguardia, i vinga, a escriure. Vaig haver de decidir si fer-ho en català o en castellà. Com que l’espanyol em resultava fictici en els diàlegs, perquè parlava en el barri en català, vaig decidir escriure en aquest idioma. Previ Pla –els comunistes del PSUC van cometre amb ell una de les moltes estupideses que han perpetrat--, vaig aprendre l’idioma escrit, a través del paper, el bolígraf, i un diccionari anomenat Pompeu Fabra, que eludia allò que tots busquem en els diccionaris: els mals mots, com puta, cony, polla, etc. Ja sabeu a allò que em refereixo. 35 anys després d’escriure gairebé a diari, he après, modestament, l’artesania de l’escriptura. Si aquesta escriptura menestral conté talent o no, són els altres qui ho han de valorar i decidir. Jo sols puc crear, des de la més profunda humilitat, des de la ignonímia (per què el corrector no m’accepta el mot?) del full en blanc (o la pantalla en blanc –no entraré en debats com García Márquez de si l’escriptura a mà, la màquina d’escriure, manual o elèctrica, o l’ordinador, canvien la forma d’expressió. Tot això me la ben pela--).

I així vaig forjar el meu model de vida: lector impenitent, escriptor obsessiu, solitari en la taula més allunyada d’un bar, corrector ad eternum dels meus escrits, una mena de llop estepari que a Hesse gràcies –molt infravalorat avui en dia--, gravitava per la comunitat, el barri, amb un cert grau de prestigi, la consideració dels xamans, els dotats per convocar els déus i traslladar-los verbalment a la rudimentària terra, al comú dels éssers humans, altrament dits persones. A segon de carrera, em van cridar a publicar, i vaig excel·lir (putes geminades) en els reportatges. Els reis de la narració, els contes negrament conclosos, allò que els americans postgraduats en periodisme a Standford o Harvard en deien “quina història tens?”. Vaig aprendre després l’entrevista, la crònica, l’article (títol, subtítol, avant títol, destacats, titulets, leads, etc.), la contracrònica, el retrat, la “pastilla”, l’articulet, l’informe, l’article d’opinió..., en fi, tot allò que ningú no t’ensenya però que s’aprèn a base de molta feina i de deixar les neurones en estat de bulímia total. Això, en periodisme. En literatura (passeu-me la grolleria narcisista de pretendre ser un literat), en televisió, i en el self made man en blog avui en dia, ara que tots ens hem de reinventar perquè el sistema no dóna per a més, perquè està mort, i l’altre sistema, els de les CUPs, l’anarquisme-comunisme decimonònic, no és cap alternativa possible, per estúpida i genocida, alguna cosa he après. I ho manifesto amb la mateixa cruesa – i força!-- que han fet immortals en Bukowski, els The Ramones, en William Styron, en el seu impagable i desconegut –aquí—“La memòria de la bogeria”--, i la delicatessen documentada d’en Thomas Harris, pare –després d’en Erle Stanley Gardner—de tots els CSIs del món, a Las Vegas, a Miami o a Nova York –el CSI de Barcelona és una mariconada, perdó, una gaiada, hi vaig passar una setmana fent un reportatge per a la televisió i sols puc salvar d’ell l’actiu humà; el material era molt precari, per no dir que insignificant, que els dotin més econòmicament, que s’ho han guanyat amb escreix per a salvaguarda pròpia; sort que les morts actives a Catalunya són poques, i en no existir cultura d’armes de foc per protecció (la caça és diferent), la feina és poca, i les càmeres de seguretat virtuoses, i a cada cantonada fan el seu fet forense d’espia.

I tot aquest rotllo, per a què?, em podeu demanar. I si ho feu, serà ben pensat i rebut.

Doncs perquè aquest estil de vida, d’existència, ha estat sempre bohemi. Vida precària i desordenada, segons el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana. Eixir de la norma. Travessar límits. “La bogeria” de Narcís Oller –ho dic de memòria, que sovint, a aquestes alçades, em falla--. “El llop estepari”, sempre amb la navalla a punt, com en Vinyoli, a tocar de calaix, per si de cas. I això, això, atrau les dones. Una mena de guaperes sobre una Harley Davidson fent la ruta 66, i la del 69 de passada, com si no hi hagués un demà –en James Dean, ho va fer amb un Porsche i no va tenir demà, als vint-i-pocs, ja veus tu--. Atrau les dones, deia. I això vol dir polvos reiterats, passionalment, gònadament, assecants –ho sento, però ja m’he retirat del sexe, per edat i per “hastío”, no hi ha traducció al català--. Recordaré sempre el dia en què la mare de la meva filla em va dir:

--Tots els homes són grisos. Quan en trobes un de diferent, encara que sigui malote (jo no ho era, més aviat era hippie, a l’època), t’enganxa. 

Sortir de la norma fascina. La norma és important, perquè ens permet viure sense matar-nos. Tot i que veient la història del segle XX, tinc els meus dubtes. Franco, Mussolini, Hitler, Stalin, m’ho fan molt difícil d’argumentar. Però admetem que la norma és positiva, com entre Castro (en gerrillero descansi, prou que va fer el Che a anar a morir a Bolívia, com en Paul Newman i en Robert Redford) i JFK, en la Bahía de los Cochinos i el hard rain is gonna fall, del meravellós Nobel de Dylan –Romance in Durango i This dream of you són millors cançons. Sobre gustos i emocions...--.

Hiroshima i Nagasaki han capgirat la història de les guerres. Corol·lari (puta geminada), una guerra mundial és un suïcidi global. USA i URSS, als seixanta, ho van veure a temps, i per això vivim i per això hem passat la millor època de la humanitat, la classe mitjana votant de la socialdemocràcia, eventual, conjuntural, estratègica, divisòria, però finalment i fatalment pervertida per mor dels diners: si jo recapto i distribueixo, me’n quedo una part. La cobdícia, o avarícia humana –la diferència entre els conceptes és subtil, un acapara, l’altre, no—és el jack pot dels pecats capitals. Som cobdícia, no hi ha dubte. I encara no hi ha cap llei de finançament de partits polítics. Algú creu encara en la democràcia moderna? En la separació de poders de Montesquieu (un dia vaig sobrevolar el seu castell manejant un avió planejador)? En podria parlar anys i panys, a l’estil Castro, ara que s’ha mort i que la seva oratòria desaforada hauria de ser objecte d’estudi. I com per què, en Che Guevara, l’argentí asmàtic i romàntic (els seus diaris no tenen pèrdua), va veure la mandíbula queixalesca del depredador “revolucionari” i amb un trastorn narcisista de la personalitat, tan comú en els líders polítics, carismàtics o no.

L’excepcional enganxa. Com que no s’entén, enganxa. Com que va contra natura, enganxa. Com un insecte en la teranyina aràcnida. Però al final, el negre es torna blanc, allò que atrau a les dones, amb el pas dels anys, els resulta danyí, a pesar de la bona fe dels llops esteparis. Elles tenen raó, com sempre, perquè són terra, segons García Márquez. Són la mort, segons Cortázar. Som, en definitiva, Moravia. I som Evelyn Waught, som Sagarra –“Vida privada”, hauria estat un Nobel si no hagués estat escrit en català (i la seva llegenda del compte Arnau, brutal i cruel, molt per damunt del romanticisme mel·lifu, puta ele geminada, d’en Maragall sobre el mateix mite), som Sábato, som Hesse, som Zola, som Waught, som Cabrera Infante, som Twain, som Dostoievski, som Simenon, entre molts altres. I finalment som Malcom Lowry i Charles Bukoswki, per raons òbvies, adictives i determinants. Dic tots aquests noms de memòria, si fallo en ortografia, deixeu-me-ho passar, no tinc ara internet per consultar.

No m’ho perdonaria mai en Fèlix Balanzó, el meu mestre –ell potser no ho sap prou però l’últim cop que el vaig veure tots sortíem d’una exposició gratuïta (té algun preu?) de més d’una cinquantena d’escultures de Rodin, al Cosmo Caixa, èxtasi sols compartit amb la visualització antiga, enllà i sense ell, dels quadres d’en Sorolla a Xàvia (per què no en vaig robar algun, si el vigilant feia la migdiada de diumenge a la tarda, absent de tot?, sols a la valenciana es podia fer una exposició de Sorolla amb un abúlic vigilant paint la paella de diumenge mentre els autòctons vaguejaven a l’espera de la missa dominical, quins collons, i els visitants teníem milions d’euros a tocar de mà), i d’una visita per professió guiada per la directora de El Prado, on els Goyas i el Velázquez i els Murillos i els Zurbaran, etc., florentinaven l’atmosfera amb una hàlit de bellesa incommensurable. En Balanzó, el lingüista, el mestre, el xaman, l’educador per excel·lència (putes geminades), el professor global, el tipus que un bon dia a classe, a primera hora del matí, va comunicar-nos que no es trobava bé, però que ell seguiria donant classe i si per hac o per be queia al terra, que li donéssim una puntada de peu que ja s’aixecaria (són coses de coratge –en John Waine és una mariqueta, perdó, una reinona gai--), que va mestrejar més enllà de l’inimaginable, i el què em va dir, en conversa privada, molt benèvolament als meus 20 anys:

--Escriu. Si no en tens ganes, porta un diari, no hi ha res més interessant i encoratjador que parlar d’un mateix.

I d’aquí al Fabra, no en sabíem més, teníem 20 anys, eren altres èpoques.

Allò que de bohemi enganxa, amb el decurs dels temps, mata. El puto mite de les dones: ja et canviaré. No hi ha forma de canvi. Com la faula de la granota i l’escorpí. Em pots portar a l’altra riba del riu? Sí. I a meitat del camí, l’escorpí clava l’agulló mortal a la granota. I ella, agònica, li demana: per què ho has fet? I l’escorpí li diu: perquè està en la meva naturalesa. I moren tots dos. Una “Guerra de los Rose”, autodestructiva i fatal.

Allò que atrau en la joventut, es desestructura, es fon, mor, en la maduresa. Les dones, busquen, antropològicament, un niu, una seguretat on tenir cura de la descendència, acte molt legítim, natural, dolç i tendre. Cerquen abans un mascle a la mesura dels seus actius i dels seus ideals, i com més sigui diferent, molt millor és per als seus gens, l’exogàmia és impecablement enriquidora. “Ja el canviaré”, es diuen. No. Fals. L’escorpí, el llop estepari, l’Horacio Oliveira, el Paul Newman de “La leyenda del indomable”, i tants altres exemples, tenen el seu destí, com els hippies de les Harley de l’“Easy rider”. No es pot modificar. Ni el destí ni la naturalesa.

Jo sóc així –no sé com--. Potser, com més vell em faig, més aristotèlicament sóc bonàs, per la puta lògica aristotèlica, deixeu estar la reiteració. I això té un preu: el sacrifici. Pregunteu a Jesús en la creu i a Sant Josep avant-Betlem el dia en què Maria li va dir que estava embarassada d’un colom. El primer va morir entre tortures i el segon va desaparèixer entre la indiferència viscuda i escrita. I així ja veieu què és la puta vida.

Va, reis, llegiu el Nou Testament. Sobretot la llegenda del “Pare, per què m’has abandonat?” O potser, la del “Pare, perdona’ls perquè no saben el què es fan”.

Sabem el què es fan? Saben elles el que fan?

Torturem, matem, enterrem i engeguem a l’infern el romanticisme

Vaig donar per finiquitat el blog. Per qüestions personals he passat mesos sense escriure. Però escriure és com anar en bicicleta o succionar un mugró: un cop après i experimentat, no s’oblida mai. I, com aquell qui no vol, es torna a provar, i se sent no tant la mateixa satisfacció sinó la seva càlida remembrança, l’evocació, el transport cap a l’etapa més feliç de la vida després de ser foragitats del líquid amniòtic: la infantesa. La infantesa és un món de meravelles, on tot està per fer i tot és possible, que versejava en Miquel Martí i Pol. 

Comencem la història, va. 

Vaig conèixer una dona per internet. Una concreta entre centenars, és el que té la xarxa, la facilitat de la hipercomunicació. I totes les elles contactades, en un sentit o altre, han estat extraordinàries. Vam quedar. Vivia a Barcelona, al Poble Sec, era andalusa irredenta, i estava sola amb el seu gosset yorkshire. Era l’estiu i em va comentar que li agradava, quan un seu antic amic –no amant-- s’hi prestava, d’anar a la platja de Barcelona, a l’alçada de l’hotel Vela, a banyar-se nocturnament en pilota picada.

--M’hi portes algun dia? –em va demanar.

--Sí –vaig dir amb un pessigolleig gràcil a alguna part interna de l’escrot, próxima a la próstata.

 Vam continuar la conversa i em va explicar que havia estat casada i que feia deu anys que el seu marit havia mort. Curiosament, li mantenia un dol gitanesc, ell és l’home de la meva vida, ningú no el substituirà, i jo sempre seré la seva vídua, fins que se m’endugui la parca. M’havia trobat ja amb aquest perfil de persones, la viudetat eterna, i no pas per qüestions amargues. Recordo un cas, sobre els vint anys, quan la meva mare va llogar una dona de fer feines, assistenta, que se’n diu ara –la botiga familiar requeria 14 hores diàries de feina i algú havia de fer el dinar i mantenir l’ordre a casa--. Era una gallega de més de 40, a qui el marit, alcohòlic i agressiu, li marcava la cara a cops de puny quan li venia de gust i amb ganes. Eren altres temps, altres cultures, se suportava la ignomínia de la violència domèstica amb resignació, i en casos d’excepció, fins i tot amb amor. Un dia, aquesta dona, em va dir que se sentia molt malament, un dolor abdominal que la feia plorar a llàgrima viva, i jo, jovenet de vint, no sabia què fer.

--Agafo el cotxe i et porto a l’hospital de Bellvitge.

--Sí, Edu, per favor.

Vam esperar quatre hores a la sala d’espera abans que fos atesa, va entrar en box, i al cap d’un temps va sortir amb diagnòstic. Gasos amb dolor irradiat. Ella vivia a El Prat, al barri de Sant Cosme, i tothom que tingui memòria històrica sap que Sant Cosme com Can Tunis com Sant Roc, etc., eren caus de tràfic de drogues, bàsicament heroïna, amb clans i màfies, perfectament estructurades i amb cruels regles no escrites per si cas a algú se li acudia de no correspondre als pactes estatuïts. La vaig deixar a Sant Cosme, amb el meu R-8 atrotinat, herència del meu pare, a la vista de tothom, satisfet de l’ajuda ingènuament prestada. L’endemà va venir a casa, recuperada del dolor casus belli però acolorida de blaus cardenalicis, i jo, pel primer concepte, me’n vaig alegrar.

--La vas cagar ahir, Edu –em va etzibar.

Ulls esbatanats.

--Per què...?

--El meu home creu que m’has follat, que m’has deixat embarassada, i m’has acompanyat a Bellvitge per a què em fessin un avortament. 

Va posar ulls d’en Willie E. Coyote abans de caure en un penya-segat sense fons.

--Ara et vol matar –va sentenciar.

No em va matar. Ell, en canvi, s’estava morint de càncer de pulmó i al cap de poc va entrar en fase terminal, fins que, poques setmanes després, va finar. I ella, contra qualsevol interpretació cartesiana de la paraula, contra qualsevol lògica aristotèlica, contra qualsevol sentit comú o excepcional, el va vetllar, el va acompanyar en l’agonia, li va tancar els ulls de mort ja inexpressius, opacs, petris, i li va mantenir un dol etern, malgrat els maltractaments, els cops, els ulls púrpures d’hòsties, els llavis tumefactes de cops de puny, els blaus defensius dels avantbraços, els cops abdominals que mai no vaig veure per més que se’n queixés amb raó. La vídua perpètua, incomprensiblement perpètua. 

Aquest patró de conducta és la que em vaig trobar amb la dona del Poble Sec. La que volia anar a banyar-se en pilotes a la platja barcelonina sota la llum de la lluna, en mes d’agost, amb el seu gosset i amb mi –els homes, respecte de les dones, sovint som els darrers; primer, els seus fills; després, la seva família; després, els seus animals de companyia; i després, tu, perquè els altres son meus i a tu et vaig trobar al carrer (llegiu “Sobreviviu a un gran amor sis cops”, d’en Lluís Racionero, que desenvolupa discursivament aquesta afirmació)--. Vaig anar en moto al Poble Sec, ens vam trobar –ella i gos--, vam fer un protocolari resfresc, i em va explicar que des de la mort del seu marit no havia mantingut relacions sexuals per respecte a la seva memòria, i que en tot aquest temps, havia sofert problemes clínics de lubricació i dilatació vaginal, que l’impedien practicar sexe convencional.

--Estic prenent medicació per arribar a l’elasticitat normal de la vagina. Per tant –va afegir--, si arribem a alguna cosa, no podràs executar la penetració, em faries mal.

--No t’amoïnis –vaig dir--, el sexe és molt més ric que el moviment d’èmbol clàssic.

--Gràcies, ets molt tendre –va mirar-me fixament ulls--. Per això t’he escollit.

I ara ve l’hòstia: vam cavalcar la moto amb ella, la bossa, i el cistell de nanses on semi empotrava el yorkshire. Jo conduïa tenint cura d’ella i del gosset. Conduïa com una criatura amb rodetes a l’eix posterior de tracció: sense inclinar, negociant les corbes amb el manillar, suavitzant les frenades i vellutant les acceleracions –amb una màquina de 650 cc i més de 200 quilos de pes, resultava tediós, infantil, ridícul--. Bé, arribem a la platja proposada per ella, descavalquem, i passem a la sorra a trenc d’onades. Va desplegar dos fulards, va encendre espelmes de cilindre baix, tota una escena zen a la qual jo assistia com a convidat de pedra, expectant, deixant fer, la tirania femenina escènica, el prurit pel detall, la claudicació de mascle a l’exasperant espera, la –admetem-ho— paciència infinita per arribar a abastar l’abraçada inicial. 

--Vaig a banyar-me. Vens?

--No encara. Ves-hi tu i després m’hi afegeixo.

Es va despullar davant meu –jo posant cara de póker, idiotesa ancestral de cavaller—i es va endinsar en la negror de l’aigua, sota la negror del cel, deixant darrera la negror de l’arena, i sols il·luminats pels llums llunyans de l’skyline marítim barceloní. Va desaparèixer en la fosca de la mar durant temps, era bona nedadora, fins al punt que, passats ben bé dos quarts, vaig començar a preocupar-me. S’hauria ofegat? Si s’hagués ofegat, com podria explicar la meva complicitat en la seva desaparició? Com podria donar raons a la policia d’aquell sense sentit inèdit? Al cap d’uns minuts, just al límit de la meva angoixa, va aparèixer a trenc d’ones, fent-me senyals amb el braç, incitant-me a entrar a l’aigua. Em vaig despullar d’una revolada i vaig anar cap a ella. Vam riure, ens vam abraçar, vam jugar, li vaig tocar els pits, els malucs, el sexe, tot com de pasada –i era una pasada-- percebent la pell càlida però freda per la temperatura aquosa, amb la salsa salada i cordial de les epidermis amarades, bressolats d’una foscor misteriosa, tan sols i aïllats a tocar de la ciutat. S'hi veien, esporàdicament, anecdòticament, muts pescadors, parelles d’amants disperses, vagabunds ombrívols, oficials de neteja fosforescents, agents de seguretat amenaçadors i ensopits, figures vagues que es movien aïlladament, a distància, al nostre voltant. 

Vam tornar a la sorra, sobre els fulards, panteixant, satisfets, feliços. Vam fer un parell o tres de cigarretes, mentre jo li admirava la pell tensa i suau, brillant encara pel bany, els pits de mugró endurit, el sexe depilat com les actrius porno dels anys 80. La lluna circumscrivia l’horitzó. La mar, el cel, la sorra, la ciutat –al nostre darrere--, tot l’hagut i per haver ens envoltava com una mortalla divina. I el gosset, el yorkshire, dormitant als nostres peus, dòcil, indiferent a tot. Si no l’impresionava un viatge amb moto, ja veus tu que li deuria importar la mestressa despullada acompanyat d’un tipus també despullat, realitzant maniobres d’apropament, de festeig i d'aparellament. 

--Disculpin, poden sortir d’aquí? Està a punt de passar l’excavadora de neteja –dos policies municipals, amables, advertien als no hi havia cap amants com nosaltres (Estellés dixit, no els guris), que havíem de tocar el dos. 

Sobre això, un incís, si m’ho permeten. El tema: exacavadores de neteja de sorra. Pocs anys enrere, entre parella i parella, vaig anar a un càmping de Tarragona on el meu germà hi feia l'estiueig cada mes d’agost. Jo hi anava un parell de dies, per gaudir de la living la vida camping. Com no podia ser tractant-se de mi, una nit em vaig citar amb una noia separada, de no vull dir on, i vam sortir de nit. Vam ballar als pubs del port, enganxifats, i finalment vam acabar rebolcant-nos damunt de l’asfalt del moll, fins que vaig obrir els ulls, vaig mirar al damunt i vaig veure un sortidor de gasoil d’aprovisionament per vaixells. I jo amb la cigarreta encesa, a toc de mànega. Sortir pels aires en explosió vistosa de vísceres sangonoses hauria estat el més probable. En aquell moment va existir déu i ens va permetre fugir sense haver d'anar a parar d’urgència d’helicòpter a la unitat de cremats –o la morgue-- de la Vall d’Hebron. I tot va quedar rudimentàriament així: i ara què fem? Li vaig proposar a la noia de ficar-nos a un qualsevol iot dels que estaven amarrats al moll, tan buits, silenciosos i suculents, però ella, poruga, ho va refusar, per si ens enxampaven. No tenia gaire sentit de l’aventura, i jo sí, jo estava, i estic, boig.

--Anem al càmping i ens ho fem a la platja d’enfront –va ordre-proposar ella.

Elles manen, com hi ha déu. Hi vam anar i allí, poc després, treta la roba i encetant els preliminars sexuals, una sobtada excavadora de neteja ens va advertir del seu trajecte amb els seus llums d’interrogatori policial. 

--Ens veurà i ens esquivarà –va dir ella.

--Segur –vaig dir jo, mentre no treia els ulls dels focus--. Et continuo menjant el xirri, carinyo.

L’excavadora va anar apropant-se, i quan vam veure que no modificava trajecte, ja molt a prop, vam tenir el temps just d’agafar la roba i saltar cap els costats. L’excavadora va passar, trillant l’empremta a l’arena dels nostres cossos, i jo vaig mirar cap a la cabina i em vaig adonar que el conductor jeia sobre el volant, adormit profundament. Vaig callar-m’ho. M’esperava encara el polvo. Ens hi vam tornar a posar, però el meu petit cap va endinsar-se sota la carcanada pèlvica com una vulgar tortuga de, sí, de platja. Ni el major i suprem sexe oral el va fer revifar. Avergonyits, l’una per no activar, l’altre per no respondre, vam fugir cap a les tendes de campanya i mai més no vam parlar del tema. Ni fins i tot, mesos després, quan vam quedar a casa d’ella, quan vam tornar-ho a provar però la seva narració prèvia, en preliminars, sobre el suïcidi del seu germà esquizofrènic llançant-se per la finestra, aquesta que veus aquí, i davant del meu fill de quatre anys, per acabar mort sobre les rajoles quadriculades del pati interior, va esmicolar l’atmosfera potencialment eròtica. L’enforcall de la malastrugança ens va perseguir a cada cop que ens trobàvem, que enlloc d’alzinar seràficament el meu obelisc de cossos cavernosos, ens va estacar de nou en un stand bye de fredor i asexualitat, on sols hi cabia una avinentesa d’amics, de concòrdia i un afecte suau i superficial.

Amb la noia amb yorkshire de la platja barcelonina –tornem al tema inicial--, cobrint-nos després de l’advertiment municipal, vam passar al passeig marítim, a un banc, arrebossats com croquetes entre el fàstic i l’estètica –amb res més he estat d’acord amb en Cortázar que la roba i pell mullada provoca una angoixa mortal, la darrera línia de defensa, que deia--, i ens vam petonejar com conills en zel, i vam riure quan les parelles de luxe de l’hotel Vela passejaven pel passeig i ens miraven, i l’esperit d’en Bofill gratinava etèriament el nostre bon sentit avi en dia a penes transgressor, i això ho diu algú que com a escenari de sexe inversemblant l’ha practicat a la humida cripta d’una catedral cardenalícia. I pas següent: rudimentari rentat de cames i peus a una de les dutxes ad hoc, calçament, i tira milles cap a la moto. El yorkshire ens seguia automàticament, sols estava atent a l’amor incombustible de la meva parella nocturna, solitària, vídua ancestral, cordial però inhábil, rígida vaginalment parlant. 

--Vols dormir amb mi a casa? –li vaig preguntar.

--Sí.

I ja em veus a mi com la família Ulisses, amb la prole a llom. Moto, ella, el gos, la motxilla, jo manejant manillar i comandaments trontollosos pels nervis, i que per déu que no passi res. Un mal pas, i Clínic i adéu polvo. És curiós com els homes hem de situar-nos en el punt precís de l’equilibri, en l’abast de totes les habilitats, en el malabarisme dels dos únics papers de mascles: el caçador –l’atlètic, la força, la moto—i el xaman –l’espiritual, el verb, la mesura--. Vam arribar a casa meva, al demiürg gràcies, vam pujar, el gos va ajeure’s soporíferament als peus del llit, espero que no per fer de voyeur, i ella i jo vam procedir a l’acte sexual, sense penetració però amb orgasmes clitoridians notòriament notables, i vam descansar amb el tòpic de les cigarretes i l'empipadora tos espasmòdica.

--Me’n vaig –va dir ella.

--T’acompanyo.

--No.

--De Sants al Paral·lel, el camí és llarg, i no hi ha metro a aquestes hores.

--M’agrada caminar.

Vaig alçar les celles.

--Segur?

--Seguríssim.

I aquí es va acabar tot. Una trobada més de xerrera, un ets moltmaco/a, seguim en contacte i tal dia farà un any. Bon record, és clar, si no, no estaria jo escrivint aquest relat. I així és la vida, aquesta vida tan llarga que sí o no estem obligats a viure.  

I ara, per concloure, anem al corol·lari, a la moral d’aquesta modesta faula sense animals androformes. Ni l’eterna vídua andalusa amb gos amant dels banys en pilotes a mitjanit, ni l’afrodita de càmping d’aquí te pillo i aquí te fornico –abans de la benzinera i l’excavadora, i abans de l’episodi evocat del germà suïcida--, ni la dona eterna vídua del marit gelós fins al deliri, han activat, sota cap concepte ni vessant, la síndrome de l’amor romàntic. L’amor, les emocions, el sexe, tot, és rudimentari. No han aparegut quartets de vals, ni grups de ranxeres mexicanes, ni melodies de gospel, ni el Rei cantant “love me tender, love me true”, ni rams de tulipans, roses i violetes fent vistosos centres de taula. Ni cap toia per a deler de les solteres amb picors d’ànima i de parrús.

Som mamífers, més a prop dels primats d’allò que ens pensem, una barreja d’agressius i territorials ximpanzés, de luxuriosos i afables bonobos i de mandrils eròticament autoimitats. Ells no usen el color de rosa en postals, no s’estiren a contemplar l’ossa major en la cúpula celeste, no s’obsequien amb rams de flors dissenyats per gais de bon gust, no s’agenollen armats amb anell en capseta de bellut, no s’escriuen poemes mal rimats d’amor mel·liflu, no fan aplaudir una cafeteria quan ell proposa matrimoni i ella diu que sí, no els diuen que tenen un e-mail ni es troben a la cúpula de l’Empire State Building per segellar un sentiment biunívoc, aparentment sòlid, amb aspiracions d’eternitat, emmelosit com una marenga amb sucre glacée al damunt i rematat per una capa de dolça nata. 

L’amor romàntic és una invenció humana, una artificialitat. Prové, les bases, dels trovadors catalano-provençals, amb cançons a llaüt llenguadoccianes, i del mite nòrdic de Tristany i Isolda. El cos, maleït cos, l’exponencia el romanticisme alemany, sturm und drang, perdó drug. I finalment el popularitza Hollywood, amb aquelles comèdies on la història s’acabava just quan començava: amb un petó postís, sense llengua, que cloïa amb música mel·líflua i un fos cinematogràfic la pel·lícula i que obviava el que vindria després: discussions de parella, infidelitats matrimonials, fills adolescents hiperhormonats, tedium vitae de televisió de diumenge a la tarda, desenvolupaments divergents i antagònics, hostils papers de divorci, baralles gens platòniques sobre diners i béns materials i, finalment, la sensació d’haver estat subjectes passius de la gran estafa de la idealització de les relacions de parella, de l’amor de l’estil de Rock Hudson i Doris Day, permeteu-me el tòpic mite clàssic.

Res a fer. Sers humans de pell, carn i ossos. Aigua i sang. Colesterèmia i diabetis. Roncs i pets. Fetor corporal en l’àmbit excretor, on hi nia el sexe, a la mínima que passem tres dies sense dutxar-nos, i no parlem dels avis, que prenien un bany cada dissabte. Desig inaplacable, urgent, d’homes i dones. Eixugada amb paper higiènic després de fer el fet, que s’adhereix a bocins a gland i vulva. Cos, matèria, sòlids en suspensió i en rappel. Brutícia ancestral que sols l’helvètic i tísic sentit de la neteja apaivaga, perfums parisencs que dissimulen l’olor glandular, actualment transmutats en desodorants no depressors del capa d’ozó. Infeccions infectes que Fleming va neutralitzar amb la penicil·lina (a veure quan les autoritats lingüístiques suprimeixes les eles geminades). Dentistes, i no barbers, impol·luts i asèptics. En fi, tot, tot, per foragitar la bruta base corpòria de les nostres persones. 

No hi ha cap romanticisme en nosaltres. N’hi ha hagut, de base inicialment platònica. Hem de matar Plató. A mi deixeu-me amb Kierkegaard, pare de l’existencialisme modern. Una taula és una taula, no la idea de taula. Vivim en la matèria, en l’existència, l’existència concreta, la teva, la meva, la d’ells, i no en un món de Peter Pan, d’idees, de somnis, de l’inabastable. No oblidem que la distància entre l’ideal i el concret, se’n diu tragèdia. I això, aplicat a les relacions humanes, als pactes de parella, acaben com el rosari de l’aurora hel·lènic. Si no recordo malament, mentre la noia del bany en pilota nocturn ii un servidor ens satisfèiem al llit, el gosset, el maleït yorkshire, es llepava negligentment els genitals. No em va fer gràcia, però vaig aconseguir mantenir l’erecció. I, comptat i debatut, això és el que compta. Ben trempat i amb els anisos a punt, per poc romantic que resulti.