El còctel hormonal de l’enamorament i la possibilitat de no tornar-se imbècil del tot

L’enamorament continua sent un misteri. Al menys en el moment en què escric aquestes línies, el 2015. És molt possible que d’aquí a uns anys, i més al ritme evolutiu en què progressen els coneixements, sapiguem a ciència certa què és què i de cada cosa més. Quan jo em vaig educar sexualment –i això de l’educació sexual, en els meus temps adolescents, era un eufemisme--, sabíem poca cosa més que els rudiments del sistema de reproducció. La llavor del papa s’ajuntava amb la llavor de la mama, i naixia una criatura, i es feia perquè ells, tots dos, en el llit, s’abraçaven i s’estimaven. D’adolescent, dels ets i uts de la reproducció vaig passar als del sexe, a la generació de plaer que produïa el contacte dels òrgans sexuals, a través dels petons inacabables i la masturbació mútua. Recordo amb nostàlgic afecte que, amb 16 anys, amb la novieta de torn, vam anar a Studio 54, l’antiga discoteca del Paral·lel de Barcelona, que pretenia imitar el Studio 54 original, de Nova York, i que tant de moda estava aleshores. Ballar, el mínim, ni ella ni jo érem donats a la dansa. I jo, que sóc tímid per naturalesa en molts ordres de la vida, paradoxalment he estat sempre molt llençat en qüestions de sexe, i li vaig proposar de pujar al “galliner”, atès que el local havia estat un antic teatre, i el darrer pis era una miscel·lània d’ombres proscrites en zel d’alt voltatge. Allí, a les fosques, envoltats de parelles que si no cardaven poc els faltava, vam asseure’ns en dues butaques i vam procedir a fer allò que en les pinedes de Castelldefels dúiem fent tot l’estiu, perquè ella havia el meu primer amor d’estiu. El petting, que és com s’anomena ara. Llavors i en plata: contacte sexual sense penetració. 

En un moment donat, amb les hormones disparades, vaig gosar a posar-li la meva mà en el sexe, tenint tota la certesa del món que ella me l’apartaria. Era una època en què les noies, per definició, deien sempre que no, perquè les estructures familiars i socials de pudícia i malentesa honra així ho requerien. No ho va fer. I jo em vaig quedar absolutament perplex. A veure, i jo, ara, què cony faig? El cony, clar i català, el tenia a la mà. I la mà, no me l’apartaven. I, en fi, vaig començar a moure-la sobre la vulva, per damunt de la costura dels texans ajustats, i ella va començar a gemegar ensordinadament, amb sospirs anòxics. En públic, per més a les fosques que estiguéssim, els genitals van mantenir-se en el seu lloc sota la roba i al cap d’una estona, després de molts t’estimo, i amb les orelles i galtes granes, vam obrir-nos pas, perdó, perdó, cap a pisos no indecents (ara res no és indecent) i atapeïts del local. Quina gràcia que avui en dia, això soni tan estúpid com quan el meu pare –una generació enrere-- em deia que ell, a la meva edat, era més imbècil que jo i que, com a molt, sobre els 20 anys, en ple obscurantisme de postguerra, se sentia satisfet quan a mar o a la piscina s’encavalcava una noia sobre les espatlles en jocs aquàtics, que tenien més de satànic que de seràfic: el cony d’elles es refregava en el seu clatell. I no hi havia ni petting. El que feia ell, a mar o a la piscina, ja ho havia fet jo molt abans, als 12 o 13 anys, en els innocents jocs de les “convivències” dels Maristes (la puta qui els va parir) amb altres col·legis de advocació mariana, femenins. Les pujava a cavall per aconseguir un estúpid mocador a l’altra punta del camp de futbol, i els grapejava el cul a cor que vols mentre elles refregaven xixi sobre el meu sacre i, de tornada, estant jo a sobre, les abraçava sobre els pits ballarins i elles, com sempre, en tota la història, en tota l’evolució, no se n’apartaven. Avui en dia penso en la meva filla i en la meva neboda, ambdues de menys de 20 anys –una generació posterior--, i bé, tot i la seva tendresa adolescent, segur que ja han deixat més ex (ecs) que els de la meva època abans dels 40. I així és la vida.

Vaig començar a estudiar seriosament, i a entendre l’anatomia del sexe femení un dia que en una d’aquelles inacabables i delicioses tardes jovenívoles passades en llibreries de vell, de segona mà, vaig comprar un exemplar estrany, que versava sobre el sexe i que estava escrit per una psiquiatra americana. Any de publicació, si no recordo malament, el 1974. No en puc dir el nom ni l’editorial, mexicana, crec, atès que, entusiasmat, el vaig deixar a un amic i com sempre ocorre amb els llibres cedits, no te’ls tornen, i al cap dels anys oblides a qui els has passat, i ja te’n pots oblidar de recuperar-los. Però sí que recordo la tesi exposada en aquell text. La doctora, psiquiatre de corrent psicoanalista, es qüestionava personalment les tesis de Sigmund Freud, que assenyalava que una dona immadura sexualment obtenia l’orgasme a través de l’estimulació clitoridiana i que, quan ja era madura, adulta, aconseguia el gaudi mitjançant la penetració vaginal. Ella, com moltes altres dones, sols arribava a l’orgasme, amb penetració o sense, amb l’habitual frenètic frotis clitoridià, i no pensava que fos en cap cas immadura sexualment. I va començar a investigar sobre el clítoris. La conclusió que exposava en el seu llibre era que el clítoris no era sols la part externa, visible quan se li corria la marquesina de pell, sinó que tenia a més un tronc i unes arrels. Just en aquells temps, Cosmopolitan i altres revistes d’adoctrinament femení i feminista, propagaven la gran descoberta neurobiològica planetària, el punt G, anomenat així pel seu descobridor –descobridor, de què?--, Ernst Gräfenberg, sobre el qual centrava el plaer sexual de les femelles.

Cual Sherlock Holmes de l’anatomia genital femenina, vaig pensar que si el clítoris tenia tronc i arrels, aquestes devien introduir-se en la cavitat pelviana, envoltant la vagina (no anirien pas cap a la bufeta o els intestins), i per tant l’exaltat punt G no podia ser res més que el tronc o les arrels d’allò tan increïblement meravellós que era el clítoris.

--El punt G no existeix. És el clítoris –vaig dir un cop a una amiga en aquella època, que em va mirar com si fos un peix abissal emergit de les profunditats marítimes, amb antenes fosforescents i brànquies estroboscòpiques.

I vés per on, jo tenia raó. Mai no m’ha servit de res tenir raó, però la tenia. I avui ho demostren les imatges tridimensionals que se’n fan d’aquest fastuós òrgan, en les quals, i tot afinant les teories de l’anorgàsmica vaginal doctora X --que l’anomenaré--, es veu amb claredat que el clítoris és més que la part externa visible al capdamunt de la juntura superior dels llavis menors. I no són tres parts. N'és una i molt més profunda i embolcallant d’allò que es pot percebre a primer cop d’ull, fins i tot més gran que un penis, però intern. La tècnica ha fet avançar la ciència. I la ciència, les relacions humanes. I les relacions humanes, la comunitat. I la comunitat, la societat. Una altra cosa és saber si, com deia Cortázar, la agarramos por el lado malo, que això és una altra història.

En paral·lel a les investigacions sobre la genitalitat femenina, els científics s’han abraonat sobre l'estudi al voltant de l’afectivitat de les dones, sempre tan misteriosa, complexa i inaprehensible. Com que més o menys –més o menys—està estatuït que la seva sexualitat resta vinculada les emocions i els sentiments, han atacat aquest pla com Braveheart ho va fer sobre els exèrcits saxons. Sense roba interior i a la brava. El lloc d’incisió bèl·lic, molt senzill, el flanc feble: la bioquímica de l'amor. Si el sexe de les dones està vinculat a processos cerebrals, han anat cap aquí, de la matèria gris als genitals, i han arribat a la tesi que allò que activa l'erotisme femení són les hormones. Les informacions són múltiples, confuses i encara per escatir en la seva amplitud. Però així, de boleia, podem explicar que en l’enamorament-sexe hi intervenen quatre tipus d’hormones diferents. La primera, els estrògens, com a element d’activació del desig, de la mateixa forma que en els homes hi prima la testosterona –que tants acudits andrògins provoca--. La segona, l’adrenalina, que es dispara i provoca les palpitacions davant de la persona estimada, l’enrogiment de galtes, el nerviosisme i el tartamudeig. La tercera, la dopamina, generada en l’hipotàlem, el centre del plaer cerebral i que provoca l’eufòria inherent a l’enamorament i la focalització d’atenció sobre l’objecte de l’amor. I finalment, l’oxitoxina, que és l’hormona que es produeix en les dones després del part, que fa pujar la llet al pit, i que estimula l’alletament del bebè, la seva necessitat i, per extensió, de l'home en el cas d’estimació passional. Tot això, junt i barrejat, conforma a grans trets la bioquímica de l’amor, allò que tant ens trasbalsa i, segons com, enfolleix. És obvi que, en no ser jo cap científic, parlo d’oïdes, si més no en les informacions que es poden trobar avui en dia a la xarxa, i que molt probablement d’aquí un temps potser es descobreixin noves substàncies i nous receptors d’aquestes, i tot es capgiri com un mitjó. Però de moment, grosso modo, això és el què hi ha.

La qüestió és, si ara ja sabem tot això, ¿perd l’enamorament el seu encís de potència i d’enigma? Doncs no. També sé que un dels meus plats preferits, que és l’entrecot a la graella, conté minerals, vitamines, greixos, aminoàcids i carbohidrats, i no per això deixo de trobar-lo una experiència palatal exquisida, a la qual, per poc que pugui, no hi renunciaré fins que no em clavin un llapis en una orella i me’l facin sortir per l’altra.

Una altra història, i aquest és el quid del tema, és que el benestar gastronòmic de l’entrecot no m’altera l’estat d’ànim i, en canvi, l’enamorament sí, i no sé jo si a la meva edat m’interessa molt tornar a tornar-me imbècil com quan m’enamorava d’adolescent o bé senzillament percebre un sentiment més pausat i poderós com l’amor –a seques--, i continuar percebent la realitat tal i com és i no tal i com la figuren un còctel d’hormones desbocades i embriagadores. Amor o enamorament? De madur, amor. De jovenet, enamorament. És molt possible que aquesta evolució sigui llei de vida, l’evolució de l’eufòria a la calma, com els coets de la NASA, que arrenquen de Cap Cañaveral amb una ignició terrorífica i al cap del temps acaben plàcidament gravitant per l’espai intergalàctic. 

Vivim dues vides: la primera en família, la segona en relacions

Desnonada la família, ¿què ens queda, ara? Les relacions. Expliquem-ho bé això. La família és una institució integrada en una estructura social convencional, amb lleis sòlidament establertes, i en el seu moment la formàvem perquè així ho dictaven els costums i les normes, i també per la simplicitat de perquè tocava, perquè ens trobàvem en l’època d’aparellament i reproducció. Ningú no la posava en qüestió fa pocs anys, com qui diu a penes una generació. Ara sí, ara el model de la família ja no és vàlid, perquè fins i tot les més aparentment sòlides s’han esfondrat com un fràgil castell de naips. No és estrany que en avui en dia, per posar un exemple, es doni la circumstància que en un sopar d’amics s’observi que de casats en primeres núpcies n’hi hagi ben pocs, o cap ni un. La resta, o bé van acompanyats de segones o terceres parelles o senzillament gaudeixen de l’estatus de divorciats, separats, solters, singles o solitaris. El problema rau doncs a veure com s’encara la vida després del fracàs del primer matrimoni, el més llarg i amb descendència, etapa que particularment se m’ha donat per anomenar segona vida.

La segona vida és aquella que comença al voltant dels 40-50 anys amb el primer divorci del casament originari, i que es prolonga el doble de temps enllà, fins a la vellesa, però no la vellesa com l’enteníem abans, sinó la vellesa de debò, la senectut de bolquers i caminadors i defunció per apergaminament, a causa en gran mesura a la influència de la tècnica en la medicina, que augmenta la qualitat i quantitat de vida cada dia que passa. Ningú no ens havia educat per a aquesta segona existència, si més no als membres de la nostra generació, i per això regna el desconcert i la deriva davant de la diversitat de possibilitats relacionals factibles i la dificultat d’elecció entre tots els models proposats, tant si es tracta de mantenir amb tossudesa la idea de la família tradicional de caire romàntic, la de junts per a tota la vida, fusionant de nou llaços sanguinis, patrimoni i capital, com si s’opta per apropar-se als nous i de vegades estranys, curiosos i estrafolaris models d’unions en boga en l’actualitat. Qualsevol cosa excepte la solitud, sembla.

D’entre tot aquest garbuix relacional, una cosa queda clara, i és que per més romanticisme que s’hi posi a la potinga, la gent jove, les noves generacions, aquelles que enlloc d’haver mamat des del bressol matrimonis que duraven tota la vida, s’han alletat de discussions, separacions, divorcis, progenitors postisos, reguitzells d’amants dels pares, estranys a qui han de considerar entre cometes germans o germanes, etc., han forjat en la seva ment la idea de què la família és una farfolla, els cònjuges per a tota la vida tres quarts del mateix elevat al cub, i que la parella, com l’acte sexual, dura el què dura dura. És a dir, que les parelles, que es desitgen i es busquen per mor de l’afectivitat i la companyia, són matèria finita, amb data de caducitat impresa en l’envàs. Ho veu la gent jove, això, i molt poc a poc ens n’adonem nosaltres, els pasarells de la mitjana edat, per més a contracor que ho fem i per més llàgrimes cardíaques que ens generi la cosa. Les relacions avui en dia són relacions immanents, no van més enllà del fet de què dues persones decideixin lliurement de viure o d’estar plegades, tot sabent que en el moment en què un dels dos membres, o tots dos alhora, diguin que la història s’ha acabat, pels motius que siguin, la unió s’haurà trencat i tal dia farà un any i ho celebrarem amb responsoris. Per això, aquestes parelles no tenen nom, els filòlegs encara no han encunyat el substantiu al diccionari, bàsicament perquè el poble encara no els l’hem facilitat. La gent està, o estem, junts, i punt i final. D’aquí prové el reguitzell de parelles exclusives i encadenades, les relacions fidels seqüencials, una mica com abans ens arribaven les notícies que feien els artistes de Hollywood, que enllaçaven un matrimoni darrere l’altre. Doncs el mateix, però sense passar pel jutjat, la vicaria o Las Vegas.

Com que aquest tipus de relacions no estan sotmeses a les regles religioses o socials d’abans, les úniques normes que les regeixen són les que estableixen de forma particular i privada ambdós membres de la unió, per això comentàvem al principi d’aquestes línies que, acabada la família, en restaven només les relacions. Dues persones han de posar-se d’acord amb el tipus de vincle que desitgen, parlar-lo, negociar-lo, pactar-lo i, a poder ser, complir-lo. És més que mai una cooperativa de dos, dos individus que posen en comú els seus actius no pas per fusionar-se (una família) sinó per unir-se (estar amb). En una altra ocasió ja parlarem de les dificultats que presenten aquestes noves relacions, que en tenen, i moltes: és significatiu que conegudes webs de contactes a internet, que van començar anys enllà la seva singladura amb la publicitat de trobar l’amor de la vida, ara s’acontentin amb anunciar que es visqui una història d’amor o una història a seques, sense apel·lar a la qualitat ni la llargària de l’hipotètic vincle, i ells tan panxos i fent caixa per pay-pal.

Finalment s’ha de subratllar que la celèrica evolució de la família tradicional cap a la relació contemporània comporta un canvi essencial molt útil en cas de trencament. Mentre que la família es crea amb voluntat d’eternitat, de que sigui per tota la vida –fins que la mort us separi--, i conté per tant un component d’idealisme nítid i indiscutible, la relació neix, per contra, amb el concepte de la finitut integrat en el seu codi genètic, de que és transitòria i caduca, i que durarà mentre sigui gratificant i satisfaci a tots dos membres, fet que implica que no existeix un ideal, sinó un cru i explícit realisme. La distància entre la idea i la realitat és el què s’anomena tragèdia, i és just d’aquesta forma, tràgicament, com han viscut molts matrimonis la seva ruptura final, perquè no sols es tractava de posar fi a una unió sinó que veien com de cop i volta s’estroncava tot un projecte ideal de vida: l’horitzó projectat es fonia com una aquarel·la sota la pluja. En canvi, la ruptura d’una relació queda eximida de l’element tràgic. El mal que causa donar carpetada a una parella és idèntic, perquè afecta als sentiments i les emocions, i cal fer el procés de dol pertinent, però com a mínim no existeix el tràgic esparracament de la línia existencial, allò del i ara què faré jo amb la meva vida, com sobreviuré sense ell o sense ella. Entre el dolor tràgic o el dolor a seques, és obvi que, si no s’és masoquista, l’elecció és facilíssima: el dolor tràgic. Nooo, que és broma...! L’altre, l’altre...

Homes amb motxilles i no són excursionistes

He parlat del catatonisme emocional de gran part dels homes arribats a una certa edat i del seu terror genèric a comprometre’s amb noves parelles, i de com això exasperava el sistema nerviós central i perifèric de les dones. És injust això per a elles, ja ho deia, però també és cert que per a ells els resulta funcionalment adaptatiu, atès que la lògica de l’equació “si no estimo, no sofreixo” és d’una solidesa fèrria, impecable. Tècnicament se n’ha donat per dir-ne “filofòbia”, es defineix com a una por persistent i anormal a sentir-se enamorat o a estimar, i es caracteritza per adoptar conductes de no implicació relacional en el camp dels afectes. Com que fins ara he comentat el tema més des de l’òptica teòrica que de la pràctica, caldria passar de les idees a l’experiència quotidiana, als casos concrets. Una amiga em comentava fa poc que se sentia absolutament decebuda i desesperançada perquè després de set anys de separació i d’haver pujat pràcticament sola tres criatures, ara adolescents, les dues parelles que havia tingut –cadascú a casa seva, pels fills--, just quan portaven mig any de relació i l’entesa era cada cop més vivificant i encoratjadora, tots dos l'havien abandonada sense motiu de cop i volta, sense dir ni adéu, fonent-se en el més escruixidor no res. Al segon d’ells el va poder atrapar sols perquè li expliqués les raons de la fugida, que ja era el segon cop que la patia i la tenia desconcertada, atordida, desballestada, i l’home li va confessar que havia començat a sentir alguna cosa per ella, que això l’havia espantat, i havia optat per tocar el dos com un esperitat, que li sabia greu però que així eren les coses.

--Veniu amb massa motxilles –va lamentar-se’m, baixant uns ulls brillants.

--Sí –vaig confirmar--, i ben carregades.

--No hauria de ser així.

--No.

La meva amiga va deduir que era el mateix que havia passat amb l’anterior, i havia deduït bé: experiències com aquestes n’he escoltades abans moltes de boques femenines, gairebé com una constant. Tant és així que vam concloure amb ella, des d’una trista desafecció i escepticisme, que es tractava d’un procedir masculí molt habitual avui en dia. Ho cantava Joaquín Sabina en una pesarosa i bella cançó: “No acuses a mi corazón / tan maltrecho y ajadao / que está cerrado / por derribo”. Jo mateix, posats el cas, de vegades –no sempre-- també m’he esverat –veritables atacs de pànic-- en sentir els primers símptomes d’alguna cosa que em remetés ni que fos de lluny a l’espantós i narcotitzant enamorament, tot i que mai no he desaparegut a la valenta. He desaparegut, per descomptat, no caldria si no, però usant un altre sistema que ha deixat la meva educació, cortesia i dignitat ben parades de portes enfora, sistema que no penso explicar ara i aquí perquè quedaria inhabilitat per continuar usant-lo en el futur, se m’ha de comprendre.

Tanmateix, allò que ni se m’havia acudit, potser perquè la meva perversitat, que té un cert nivell i sofisticació, no ho negaré pas, però que no arriba a segons quins extrems, és dur a terme allò que una altra amiga em va dir que li havia revelat un amic seu. I es tracta que, davant la possibilitat d’escollir entre dues o més dones, decidir d’iniciar la relació amb la que menys li agradava, ja que d’aquesta gasiva –i roïna—manera tenia la certesa que en el futur ella, l’”afortunada”, no li desvetllaria cap mena de sentiment, tant si les trobades es perllongaven en el temps com si es reduïen a escassos encontres. És evident que no lloo aquesta forma de procedir, que la trobo d’una baixesa moral indescriptible, però haig de reconèixer que té la seva part saludable de practicitat. I molt menys encara vull entrar en les raons que menen a un home a comportar-se amb tal mesquinesa, perquè com sempre es diu, tot i que no en aquest sentit, cherchez la femme, sí, busqueu la o les dones, les anteriors. Ser dolent cansa, desgasta i estressa, així que si algú es comporta amb maldat ha de fer-ho forçat, a desgrat, de forma reactiva, per la qual cosa sospito que a aquest amic de la meva amiga el devien haver estovat prèviament amb gust i ganes com a un matalàs de llana dels antics, deixant-lo ben atrotinat, al pobre. Encara sort que no va substituir les dones per l’alcohol o les drogues, que d’aquests també en conec.

La solidaritat femenina, en aquest aspecte, és tan fonedissa com un mascle maltractat, que n’hi ha, i molts: les dones no entenen que cada home que deixen a la bona de déu a la cuneta esdevindrà un llast carregós per a una altra dona, que patirà, de la mateixa forma que elles també sofriran en futures relacions les barrabassades dutes a terme prèviament sobre homes per altres fèmines. Em canso d’argumentar-ho, això, de reclamar solidaritat de sexe a les dones, però veig que esdevé una predicació en el desert, ja que pel què sembla l’egoisme –sobretot en el tema fills i economia—, els capricis aleatoris o els rebots per despit pesen més que l’equilibri i la sensatesa. I els homes –així de bàrbarament ho exposen els sociòlegs--, que som babaus, malgrat ser babaus finalment hem decidit de deixar de fer el pallús de forma integral. Se’m pot argumentar que a les dones els passa el mateix, i ho admeto, però a la majoria d’elles mai no els falta il·lusió per tornar-ho a intentar de nou, que aquest cop sí que sortirà bé, cosa que no entenem nosaltres, que ho considerem un procedir suïcida, a no ser que admetem que si les traiem del seu florit món dels sentiments se senten tan erràtiques com partícules vagant en el buit intergalàctic.

De ben segur que n’hi ha d’altres maneres masculines de fugir del camp de batalla sentimental, ja se sap que tants caps tants barrets, i qui més qui menys deu tenir el seu sistema particular per posar el miocardi a l’aixopluc de les fletxes de Cupid, però esdevenint líric amb les metàfores és ben cert que amb els anys i els estralls emocionals, a molts homes ens creix damunt de l’epidermis una nova i funcional pell de dofí, llampant, viscosa i inapresable, de forma que sempre llisquem, no ens atrapen ni amb ganxos de furibunda estibadora. I així de cafre és la vida amorosa, almenys l’atordidora i confusa que ens ha tocat de viure per època.

Follo amb altres però et juro per déu que et sóc lleial

Ja fa anys que s’ha estès la teoria de la lleialtat a la parella en contraposició a la tradicional fidelitat conjugal. S’entén per lleialtat fer honor al compromís adquirit amb l’altra persona, al projecte de futur en comú, mentre que la fidelitat consistia --i consisteix-- en fet de mantenir una estricta exclusivitat sexual, tot i que la majoria de matrimonis prefereixen que tot dos conceptes vagin junts i de la mà, tal com queda explicitat en l’ensucrat i angèlic ritual de noces. Es pot ser lleial al compromís amb el cònjuge però ser-li infidel sexualment, o a la inversa, fidel sexualment però deslleial al pacte de parella. La lleialtat fa referència a una causa –el compromís--, mentre que la fidelitat afecta a la persona –la parella--. Així mateix, la lleialtat tindria a veure amb la raó, ja que els pactes es negocien des de l’intel·lecte, mentre que la fidelitat se sostindria sobre la base dels sentiments, atès que se suposa que una persona enamorada prescindiria de mantenir sexe amb tercers, per més atractius que siguin i per més desig que desvetllin. Això és el què més o menys argumenta aquesta teoria. Però mirant ben bé el diccionari, la diferenciació exposada entre tots dos termes presenta zones d’intersecció, de confluència, i molt boiroses. De fet, lleial i fidel són sinònims i fins i tot podrien perfectament significar el mateix. Per a mi, el matís de distinció no ho és tant com aparenta o es vol pretendre que sembli. Però en fi, doctors tindrà l’església d’aquest culte a les progres i bonifàcies banyes. 

Va, admetem que sí, que es pot ser lleial i infidel, o deslleial i fidel. El primer aspecte que hi veig és que, sense tanta parafernàlia moral, es tracta ras i curt que un matrimoni s’atorgui la llibertat de llençar de tant en tant una cana al vent sense que l’acció consti en acta, un espai de llibertat sexual per a aventures ocasionals, que ja es consideren a priori com a segures i inevitables. De fet, ho contemplo com una forma matisada i guarnida de la parella oberta. Molt madurs han de ser tots dos membres com per acceptar que l’altra part digui “et seré lleial però no fidel” sense que l’estómac es rebregui sorollosament i comenci a segregar àcids a full i el fetge bilis a tuttiplen. Han de ser molt madurs o bé molt freds i pràctics, o bé tan sols membres actius d’aquesta minoria de persones a qui no els fa res que la seva parella tingui altres companys sexuals, i per a les quals els súmmum de l’elegància consisteix a, sense deixar de llegir el diari o una revista en el sofà, preguntar a l’altre, quan arriba de catre aliè, si s’ho ha passat bé. 

--Sí, molt bé. 

--Me n’alegro, carinyo. 

Tinc la impressió, tanmateix, que el tema de la lleialtat versus la fidelitat no es planteja en general de forma gaire oberta. Almenys fins allí on he pogut parlar amb gent, i també per experiència pròpia, crec que s’usa més com a autoprivilegi, tot arrogant-se un mateix, sense comentar-ho amb la parella, el dret unívoc a treure el ventre de penes si un tercer es posa a tret d’intercanvi de fluids. És només en el supòsit de ser descobert, que l’argumentació de t’he estat infidel però et sóc lleial, es posa damunt la taula ara sí explícitament, en un intent sovint debades de minimitzar l’imminent cataclisme. Potser a cops se salvi la relació, tot i que sospito que és en la minoria dels casos. A part, que la situació es veu diferent en funció del sexe que se sigui. Ancestralment, el mascle busca perpetuar els seus gens, mentre que la femella cerca protecció i subsistència pels fills. Així, la infidelitat sexual resulta més traïdorenca pels homes, perquè algú altre ha dipositat semen a la vagina de la seva parella i la transmissió genètica es troba en risc, mentre que per la dona la deslleialtat és més important, ja que això connota que les preferències de la parella s’adrecen cap a una altra persona, una contrincant, posant en perill el proveïment per a la descendència, béns que poden passar d’ella a l’altra. En els nostres temps, aquesta distinció es formula en termes ad hoc. Com que per la dona el sexe encara s’associa molt a l’afectivitat, una infidelitat de llit esgarrifa a l’home, atès que suposa inconscientment que l’activitat sexual pot no només quedar-se en això, i comportaria per tant implicacions sentimentals o emocionals. Ja sé que ara les dones cada cop separen més el sexe de l’amor, però encara tenim gravat en els gens l’alarma de perill quan la parella ens fa el salt, per temor a què la relació toqui a funesta fini quitança. Per contra, aquest risc, per elles, es dóna més en la deslleialtat que en la infidelitat, en la traïció al projecte en comú –que s’enamori d’una altra—que no pas en el fet que hagi tingut una aventura sexual ocasional, agafada al vol. Per això les dones, quan descobreixen una infidelitat, el primer que pregunten és: però l’estimes, a ella? Si es dóna la resposta adequada, que és: no, per descomptat que no, aleshores relaxen musculatura i ja poden planificar des de la tranquil·litat d’ànima el festival cruel, sanguinari i saborós de la revenja. Perquè que les alarmi més la deshonestedat no significa en absolut que perdonin a l’incaut i dat i benït infidel. 

En realitat, i deixem-nos estar d’històries, tots, homes i dones, volem el mateix: una parella fidel que ens acompanyi i suporti en el nostre dia a dia vital, i fer festius experiments d’alcova amb altres persones que ens cridin l’atenció i estimulin humectadorament el baix ventre. Volem parella i amants, seguretat i aventura. Ho volem i, si mirem dins nostre sense enganyar-nos, també ho aconseguim, en major o menor grau. Tots ho volem tot, i tots fem el que podem. Egoisme? Sí. Però qui és que diu que la naturalesa humana no és egoista...? 

Per finalitzar, constatar que en cas d’infidelitat la qüestió de si cal dir-ho a la parella es resol amb un monosíl·lab contundent, emfàtic i immutable: no! Llevat de quatre somiatruites idealistes i semisuïcides, la gent fa i calla. Perquè si s’ha pres la decisió de jitar-se extramatrimonialment amb una altra persona, s’ha de tenir el coratge, l’habilitat i la consideració d’ocultar-li-ho. Cal menjar-se la mala consciència sense amanir ni condimentar, és un fet. En això, elles pateixen més, perquè són més sensibles al sentiment de culpa, però també dominen millor els mecanismes del silenci i la dissimulació, perquè planifiquen millor i tenen més cura dels detalls, ja que és justament en els detalls on es revela la mentida, per on t’enxampen ben enxampat. Els homes som més babaus, en aquest aspecte. I en molts d’altres, ja posats a dir-nos les veritats.  

Si sabem que som promiscus, ¿per què ens dolen tant les infidelitats?

Partim d’una base inequívoca: homes i dones som promiscus. És la nostra naturalesa, com ho és també la de més del 90 per cent de mamífers. I ho som per igual tots dos sexes. Abans se sostenia que les dones associaven el sexe a les emocions, i moltes encara ho viuen així, però no obstant això cada cop sura més en l’aire, com un eco, la frase amable però contundent d’elles de “és només sexe”. Ara actuen com ho han fet tradicionalment els homes, diferenciant el que és purament sexe del que és sexe amb amor o sentiments. En definitiva, que seguint el seu instint primari practiquen sexe, i ho fan tant --o més-- que nosaltres. Podem, sobre aquest fet, donar-ne una explicació evolutiva, que es resumeix a determinar que els homes tot fecundant moltes femelles asseguren la continuïtat genètica de cara a la nova generació, mentre que les dones, amb diversos amants, garanteixen millor els recursos i la protecció de la descendència. Un detall curiós: s’han preguntat mai perquè el penis té el gland amb forma de fletxa? No és perquè entri millor en la vagina, perquè si tingués l’ergonomia de cigar pur dels primers consoladors –quins temps!--, la penetració seria encara molt més senzilla. El gland fa la protuberància al capdavall del penis perquè en el moviment coital, cada cop que es tira enrere, s’endú --amb el topall que confecciona la corona-- part de l’esperma dipositat amb anterioritat per un altre mascle, per un efecte mecànic d’arrossegament. S’estima que lleva al voltant del 70 per cent de líquid seminal, i després, és clar, en l’ejaculació, hi entafora el nou esperma, renovant-lo respecte del d’abans, se suposa que amb voluntat d’oferir una càrrega genètica de major qualitat. Adaptació en estat pur, doncs, fins i tot en la forma dels òrgans sexuals. Surt a col·lació aquest fet anatòmic per emfasitzar l’evidència que si els homes som promiscus, també ho són les femelles, i en igual proporció, perquè és amb elles amb qui mantenim activitat sexual, no pas amb gallines, per dir alguna cosa.

Els sers humans, en essència, ens organitzem en societats monògames, polígames o promíscues, aspecte relacional, aquest darrer, que cada cop més s’associa al terme “poliamor”, vagin acostumant-se a aquesta paraula, que es posarà aviat tan de moda com abans s’hi va posar la dels singles, ara ja tan comuna, popular. Jo, com molts de vostès, he estat educat en la tradició europea de la monogàmia i l’amor romàntic, i en els moments actuals, a mitjana edat, m’adono de com d’incoherent i castrador ha estat aquest model, per la causa òbvia que si els éssers humans som de naturalesa promíscua, no té cap sentit encorsetar tal tendència amb la camisa de força de la monogàmia exclusivitzadora, ja sigui d’origen religiós, legal o consuetudinari, tant és. Seria com canalitzar un riu, que es faci el què es faci, sempre segueix el seu curs natural, perquè l’aigua obeeix a immutables lleis gravitatòries. Només així s’entén l’alt nombre de divorcis i separacions en les parelles monògames, que volta el 70-80 per cent, i més com més va, fenomen que ens obliga a afirmar sense enrojolament que la família tradicional es troba sumida una crisi profunda i fatal, si no ferida de mort. La raó? Senzilla: és antinatural.

No ens esquincem les vestimentes per això. Qui més qui menys, ja a una certa edat, hem caigut de la figuera i coneixem per experiència pròpia que en parelles llarga durada res no és tan densament diabètic com ens ho pintaven les pel·lícules de Rock Hudson i Doris Day, i sí, en canvi, que presenten el contra gust amarg dels amants i les amants, que estan anotats amb tinta de fluids en un ocult ordre del dia, ja siguin aventura d’una nit o bé parelles en paral·lel o, en un entremig, tota una gamma hàbil de possibilitats extra conjugals hagudes i per haver. Per escriure aquestes ratlles, he fet preguntes a algunes amigues –res científic, clar--, i totes sense excepció m’han reconegut que havien estat objecte d’infidelitat o infidelitats al llarg de la seva vida de parella –o parelles--, però, compte, també n’han estat subjectes, que sabem que ningú no està lliure de pecat i no veig jo moltes pedres volant per l’aire.

La qüestió és que, per què, si sabem tot això, encara ens dol tant ser objecte d’una infidelitat? Per què la vivim com a catàstrofe? Per què, en la majoria dels cops, acaba amb el projecte de parella?

Molt probablement, perquè s’experimenta com a estafa emocional. En una relació hi invertim afectes, i l’amor té un component innegable de possessió respecte de l’objecte estimat. Aquí no m’hi val el discurs marxista o neo marxista segons el qual l’instint de possessió sobre l’objecte de l’amor és la resultant de la cultura possessiva i avariciosa capitalista, ni tampoc el del bonisme hippie o neo hippie de donar llibertat total perquè la possessió és com tallar les ales a un ocell, que no pot volar més i així el retenim al nostre costat, i que l’important és deixar-li les ales i si realment ens estima no marxa o, si se’n va, sempre torna a nosaltres. No, el fet és més complex. Una criatura, encara no condicionada per la cultura ni la societat, tendeix a engrapar i a apropiar-se d’allò que veu, que vol, que desitja, que estima, és un instint bàsic. L’amor implica possessió d’allò estimat, sempre dins d’uns límits raonables. No parlo d’una possessió malaltissa, on aleshores serien els psiquiatres els qui hi haurien de dir la seva. I entre amor i possessió d’un, i amor i possessió de l’altre, combinació que podria generar conflictes, es tira pel dret i s’efectua un pacte. S’acorda un compromís de projecte comú exclusiu i de fidelitat, sovint a través de l’instrument del matrimoni. Se sap que és antinatural, però la monogàmia té els seus avantatges, com atorgar estabilitat sentimental, afavorir la freqüència del contacte sexual, establir una comunitat econòmica i proporcionar afable companyia. El que succeeix, emperò, és que els anys passen i les persones evolucionen, i el pacte d’exclusivitat pot no sentir-se com a propi temps enllà, quan l’experiència transforma la persona, tot modelant-la. És aleshores quan sorgeix el sentiment de no vinculació al pacte pretèrit, perquè l’acord el va fer un jo més jove, un jo que no era ben bé el jo d’ara, que es reconeix poc si no gens, i apareixen l’avorriment, la monotonia, les crisis existencials, la insatisfacció, la soledat, la curiositat, etc., factors que són camp abonat per a infidelitats futures.

La persona que és objecte d’infidelitat, en assabentar-se, se sent estafada potser perquè ella sí que ha romàs fidel al pacte d’exclusivitat, i entra en un procés d’ira, de decepció, de baixa autoestima i de sentiment de fracàs. La immensa majoria de la gent concorda que el daltabaix és dolorós, dramàtic, definitiu. La parella se sumeix en crisi durant una bona temporada, crisi que costa molt de superar si és que se supera. Alguna cosa s’ha trencat. No es mira a l’altre de la mateixa forma, les preguntes assetgen –sobretot les de “per què ho ha fet?” i “quantes vegades més ho ha fet que jo no sé…?”--, la letal desconfiança entra a escena i passa a formar part de la vida quotidiana, com una làmina fantasma però infranquejable entremig de tots dos en el sofà. Pot donar-se després, i sovint es dóna, la infidelitat reactiva, la venjança copulatòria del cornuts, el no set sinó setanta vegades set, i després la satisfacció de dir-ho, refregant-t’ho a la cara del cònjuge amb malèfica intenció i sense ni pestanyejar. I, en fi, que mala peça al teler, certament.

I dol, i aquest és el misteri, fins i tot si l’objecte de la infidelitat ha estat prèviament infidel sense ser descobert. Perquè una cosa sí que és clara, i és que quan som infidels i no pretenem que la cosa vagi més enllà d’una aventura, sexe ocasional, no tenim la sensació d’estar causant dany a ningú, i en canvi quan ens són infidels a nosaltres en els mateixos termes sí que sentim dolorosament l’engany. I no hauria de ser així, perquè resulta contradictori, i enigmàtic i insondable. Més o menys com tot en les inaprehensibles passions humanes.

Jazz, espelmes, encens i t’estimos

És curiós com al final els tòpics, en la seva majoria, acaben per ser certs. Bé, probablement per això són tòpics, perquè són idees que compartim el comú de la gent. Pensava ara en concret en aquell de clàssic que diu que els homes, per cardar, ho han de prometre tot, i després d'haver cardat, res de res, esborrar les promeses i sumir-se en un estat d’amnèsia comatós, fer ostentació d’un lúgubre oblit. Com més va, més dones hi ha que admeten que van a clavar un clau i prou, el sexe pel sexe, però la majoria d’elles encara tendeixen a decorar les relacions sexuals amb intangibles emocionals i afectius, de la mateixa forma que de púbers guarnien amb cors, flors i coloraines els apunts escolars. Potser la primera nit no ho verbalitzin, la segona possiblement tampoc, però si les vetllades es van repetint de forma regular, sempre arriba el moment en què exigeixen què hi ha més. Fan saber que senten alguna cosa que va més enllà del mer contacte sexual –no cal que sigui l’amor de la seva vida--, i demanen si són correspostes i amb quina intensitat. Durant molts anys sempre vaig ser honest i, amb molta delicadesa, indicava que més enllà de què ella m’agradava com a persona i com a dona, el component afectiu encara estava per venir, que ja arribaria –si s’esqueia--, però que calia deixar passar una mica de temps, a veure com evolucionava la relació. Ho acceptaven a contracor, amb una ganyota de desencís en el rostre i una expressió d’ulls de desesperada impaciència, del ja hi tornem a ser, dimonis. Però la caixa dels trons s’havia destapat i en trobades posteriors continuaven regirant-la de dalt a baix amb una fastiguejada ostentació. El tema en litigi del què sents per mi, imprescindible i urgent per a elles, molest i tediós per a nosaltres, generava discussions periòdiques, de vegades només de cares llargues, de vegades de ganivet entre les dents, fins que arribava un punt de no retorn en què deien prou. Acorralats amb subtileses reiterades o requeriments explícits, havíem de definir-nos finalment si era blanc, negre o gris, i si era gris, quina tonalitat de grisor tenia, i assenyalar-lo amb precisió en el ventall del pantone. O això, o bé si es persistia en l’ostracisme, la relació sense saber ni com ni per què entrava en una rutina d’esllanguiment, la passió i les trobades minvaven, i elles activaven el radar per buscar-se un mascle substitut, moltes seguint els exaltats consells de les seves enemigues de l’ànima: si no et diu que t’estima és que no t’estima, i si t’estima i no t’ho diu, és com tots, un covard, i no et mereix perquè tu vals molt, i això no t’interessa, el què has de fer és deixar-lo i trobar-ne un altre, com si el món no estigués ple de tios, per déu. 

En tot cas jo no enganyava i els concedia a elles el dret de fer i desfer el fregall d’espart emocional que les confonia i exasperava, els atorgava per convenciment moral la possibilitat real d’escollir tot dient-los amb franquesa el què hi havia, mai no els feia decidir res en fals, tenien tota la baralla ben desplegada sobre el tapet verd per a prendre la decisió més convenient pels seus interessos. Ara, no obstant, començo a dubtar molt si la forma d’actuar hagués hagut d’estar l’antagònica, com la que assenyala el tòpic clàssic: no ser sincer i jurar pels morts, prometre per l’ànima, assegurar per l’onomàstica, posar a l’altíssim per testimoni que el meu cor batega per tu i sols per tu, que el teu món i el meu formen una unitat refosa i invulnerable, que estem predestinats a ser l’un de l’altre i l’un per l’altre i que viurem feliços i menjarem anissos i bombons de praliné. Moltes dones ho reclamen així, ho ordenen, imposen un codi femení de paraules xiuxiuejades a frec d'orella, de remor mel·líflua que amoroseix consciències, d’ornament que assossega l'atmosfera, que tranquil·litza i conforta. Es tracta d’un element més del ritual amatori, com la música de jazz a baix volum, les espelmes rogenques distribuïdes estratègicament per l’estança, l’encens que enlaira des de la punta al roig el serpentí de fum, les copes de vi de criança que acaloren l’estómac i desinhibeixen els instints i, si Sant Pere és clement, el plugim hipnòtic que repica en el cel obert i que tan lànguidament fa brillar les mirades: clar que t’estimo, amor meu, tu ets diferent, ets única per a mi, com pots dubtar-ho? Entès des d’aquesta perspectiva, no crec que pugui parlar-se de deshonestedat o hipocresia masculina, atès que es confecciona una exigida i forçada escenificació teatral, un joc il·lusori no regulat d’acoloriment ambiental que potencia el intercanvi pedestre de contactes i fluids. 

Tot això, a no ser, és clar, que comenci a establir-se per part de tots dos una relació més sòlida i profunda, un projecte de futur comú seriós i dissenyat a dues mans, on aleshores sí que aquest digue'm que m'estimes encara que sigui mentida pot arribar a ser danyí, cruel, immoral i inhumà. Quan s’hi va de debò, quan existeix implicació d’afectes, quan s’estima realment de cor, la parafernàlia mecànica, fingida, postissa, fa nosa, sobra, i allò què es verbalitza ha de ser exposat i sentit honradament, profunda i sincera. Però si aquest no és el cas, i la majoria de les vegades no ho és, utilitzar el verb estimar amb profusió, amb accent trobadoresc, com a música verbal, com a carícia per les oïdes, no crec que resulti perniciós. Al capdavall, les relacions, com sempre succeeix, les que hagin de durar, duraran, i les que no, doncs no.