El còctel hormonal de l’enamorament i la possibilitat de no tornar-se imbècil del tot

L’enamorament continua sent un misteri. Al menys en el moment en què escric aquestes línies, el 2015. És molt possible que d’aquí a uns anys, i més al ritme evolutiu en què progressen els coneixements, sapiguem a ciència certa què és què i de cada cosa més. Quan jo em vaig educar sexualment –i això de l’educació sexual, en els meus temps adolescents, era un eufemisme--, sabíem poca cosa més que els rudiments del sistema de reproducció. La llavor del papa s’ajuntava amb la llavor de la mama, i naixia una criatura, i es feia perquè ells, tots dos, en el llit, s’abraçaven i s’estimaven. D’adolescent, dels ets i uts de la reproducció vaig passar als del sexe, a la generació de plaer que produïa el contacte dels òrgans sexuals, a través dels petons inacabables i la masturbació mútua. Recordo amb nostàlgic afecte que, amb 16 anys, amb la novieta de torn, vam anar a Studio 54, l’antiga discoteca del Paral·lel de Barcelona, que pretenia imitar el Studio 54 original, de Nova York, i que tant de moda estava aleshores. Ballar, el mínim, ni ella ni jo érem donats a la dansa. I jo, que sóc tímid per naturalesa en molts ordres de la vida, paradoxalment he estat sempre molt llençat en qüestions de sexe, i li vaig proposar de pujar al “galliner”, atès que el local havia estat un antic teatre, i el darrer pis era una miscel·lània d’ombres proscrites en zel d’alt voltatge. Allí, a les fosques, envoltats de parelles que si no cardaven poc els faltava, vam asseure’ns en dues butaques i vam procedir a fer allò que en les pinedes de Castelldefels dúiem fent tot l’estiu, perquè ella havia el meu primer amor d’estiu. El petting, que és com s’anomena ara. Llavors i en plata: contacte sexual sense penetració. 

En un moment donat, amb les hormones disparades, vaig gosar a posar-li la meva mà en el sexe, tenint tota la certesa del món que ella me l’apartaria. Era una època en què les noies, per definició, deien sempre que no, perquè les estructures familiars i socials de pudícia i malentesa honra així ho requerien. No ho va fer. I jo em vaig quedar absolutament perplex. A veure, i jo, ara, què cony faig? El cony, clar i català, el tenia a la mà. I la mà, no me l’apartaven. I, en fi, vaig començar a moure-la sobre la vulva, per damunt de la costura dels texans ajustats, i ella va començar a gemegar ensordinadament, amb sospirs anòxics. En públic, per més a les fosques que estiguéssim, els genitals van mantenir-se en el seu lloc sota la roba i al cap d’una estona, després de molts t’estimo, i amb les orelles i galtes granes, vam obrir-nos pas, perdó, perdó, cap a pisos no indecents (ara res no és indecent) i atapeïts del local. Quina gràcia que avui en dia, això soni tan estúpid com quan el meu pare –una generació enrere-- em deia que ell, a la meva edat, era més imbècil que jo i que, com a molt, sobre els 20 anys, en ple obscurantisme de postguerra, se sentia satisfet quan a mar o a la piscina s’encavalcava una noia sobre les espatlles en jocs aquàtics, que tenien més de satànic que de seràfic: el cony d’elles es refregava en el seu clatell. I no hi havia ni petting. El que feia ell, a mar o a la piscina, ja ho havia fet jo molt abans, als 12 o 13 anys, en els innocents jocs de les “convivències” dels Maristes (la puta qui els va parir) amb altres col·legis de advocació mariana, femenins. Les pujava a cavall per aconseguir un estúpid mocador a l’altra punta del camp de futbol, i els grapejava el cul a cor que vols mentre elles refregaven xixi sobre el meu sacre i, de tornada, estant jo a sobre, les abraçava sobre els pits ballarins i elles, com sempre, en tota la història, en tota l’evolució, no se n’apartaven. Avui en dia penso en la meva filla i en la meva neboda, ambdues de menys de 20 anys –una generació posterior--, i bé, tot i la seva tendresa adolescent, segur que ja han deixat més ex (ecs) que els de la meva època abans dels 40. I així és la vida.

Vaig començar a estudiar seriosament, i a entendre l’anatomia del sexe femení un dia que en una d’aquelles inacabables i delicioses tardes jovenívoles passades en llibreries de vell, de segona mà, vaig comprar un exemplar estrany, que versava sobre el sexe i que estava escrit per una psiquiatra americana. Any de publicació, si no recordo malament, el 1974. No en puc dir el nom ni l’editorial, mexicana, crec, atès que, entusiasmat, el vaig deixar a un amic i com sempre ocorre amb els llibres cedits, no te’ls tornen, i al cap dels anys oblides a qui els has passat, i ja te’n pots oblidar de recuperar-los. Però sí que recordo la tesi exposada en aquell text. La doctora, psiquiatre de corrent psicoanalista, es qüestionava personalment les tesis de Sigmund Freud, que assenyalava que una dona immadura sexualment obtenia l’orgasme a través de l’estimulació clitoridiana i que, quan ja era madura, adulta, aconseguia el gaudi mitjançant la penetració vaginal. Ella, com moltes altres dones, sols arribava a l’orgasme, amb penetració o sense, amb l’habitual frenètic frotis clitoridià, i no pensava que fos en cap cas immadura sexualment. I va començar a investigar sobre el clítoris. La conclusió que exposava en el seu llibre era que el clítoris no era sols la part externa, visible quan se li corria la marquesina de pell, sinó que tenia a més un tronc i unes arrels. Just en aquells temps, Cosmopolitan i altres revistes d’adoctrinament femení i feminista, propagaven la gran descoberta neurobiològica planetària, el punt G, anomenat així pel seu descobridor –descobridor, de què?--, Ernst Gräfenberg, sobre el qual centrava el plaer sexual de les femelles.

Cual Sherlock Holmes de l’anatomia genital femenina, vaig pensar que si el clítoris tenia tronc i arrels, aquestes devien introduir-se en la cavitat pelviana, envoltant la vagina (no anirien pas cap a la bufeta o els intestins), i per tant l’exaltat punt G no podia ser res més que el tronc o les arrels d’allò tan increïblement meravellós que era el clítoris.

--El punt G no existeix. És el clítoris –vaig dir un cop a una amiga en aquella època, que em va mirar com si fos un peix abissal emergit de les profunditats marítimes, amb antenes fosforescents i brànquies estroboscòpiques.

I vés per on, jo tenia raó. Mai no m’ha servit de res tenir raó, però la tenia. I avui ho demostren les imatges tridimensionals que se’n fan d’aquest fastuós òrgan, en les quals, i tot afinant les teories de l’anorgàsmica vaginal doctora X --que l’anomenaré--, es veu amb claredat que el clítoris és més que la part externa visible al capdamunt de la juntura superior dels llavis menors. I no són tres parts. N'és una i molt més profunda i embolcallant d’allò que es pot percebre a primer cop d’ull, fins i tot més gran que un penis, però intern. La tècnica ha fet avançar la ciència. I la ciència, les relacions humanes. I les relacions humanes, la comunitat. I la comunitat, la societat. Una altra cosa és saber si, com deia Cortázar, la agarramos por el lado malo, que això és una altra història.

En paral·lel a les investigacions sobre la genitalitat femenina, els científics s’han abraonat sobre l'estudi al voltant de l’afectivitat de les dones, sempre tan misteriosa, complexa i inaprehensible. Com que més o menys –més o menys—està estatuït que la seva sexualitat resta vinculada les emocions i els sentiments, han atacat aquest pla com Braveheart ho va fer sobre els exèrcits saxons. Sense roba interior i a la brava. El lloc d’incisió bèl·lic, molt senzill, el flanc feble: la bioquímica de l'amor. Si el sexe de les dones està vinculat a processos cerebrals, han anat cap aquí, de la matèria gris als genitals, i han arribat a la tesi que allò que activa l'erotisme femení són les hormones. Les informacions són múltiples, confuses i encara per escatir en la seva amplitud. Però així, de boleia, podem explicar que en l’enamorament-sexe hi intervenen quatre tipus d’hormones diferents. La primera, els estrògens, com a element d’activació del desig, de la mateixa forma que en els homes hi prima la testosterona –que tants acudits andrògins provoca--. La segona, l’adrenalina, que es dispara i provoca les palpitacions davant de la persona estimada, l’enrogiment de galtes, el nerviosisme i el tartamudeig. La tercera, la dopamina, generada en l’hipotàlem, el centre del plaer cerebral i que provoca l’eufòria inherent a l’enamorament i la focalització d’atenció sobre l’objecte de l’amor. I finalment, l’oxitoxina, que és l’hormona que es produeix en les dones després del part, que fa pujar la llet al pit, i que estimula l’alletament del bebè, la seva necessitat i, per extensió, de l'home en el cas d’estimació passional. Tot això, junt i barrejat, conforma a grans trets la bioquímica de l’amor, allò que tant ens trasbalsa i, segons com, enfolleix. És obvi que, en no ser jo cap científic, parlo d’oïdes, si més no en les informacions que es poden trobar avui en dia a la xarxa, i que molt probablement d’aquí un temps potser es descobreixin noves substàncies i nous receptors d’aquestes, i tot es capgiri com un mitjó. Però de moment, grosso modo, això és el què hi ha.

La qüestió és, si ara ja sabem tot això, ¿perd l’enamorament el seu encís de potència i d’enigma? Doncs no. També sé que un dels meus plats preferits, que és l’entrecot a la graella, conté minerals, vitamines, greixos, aminoàcids i carbohidrats, i no per això deixo de trobar-lo una experiència palatal exquisida, a la qual, per poc que pugui, no hi renunciaré fins que no em clavin un llapis en una orella i me’l facin sortir per l’altra.

Una altra història, i aquest és el quid del tema, és que el benestar gastronòmic de l’entrecot no m’altera l’estat d’ànim i, en canvi, l’enamorament sí, i no sé jo si a la meva edat m’interessa molt tornar a tornar-me imbècil com quan m’enamorava d’adolescent o bé senzillament percebre un sentiment més pausat i poderós com l’amor –a seques--, i continuar percebent la realitat tal i com és i no tal i com la figuren un còctel d’hormones desbocades i embriagadores. Amor o enamorament? De madur, amor. De jovenet, enamorament. És molt possible que aquesta evolució sigui llei de vida, l’evolució de l’eufòria a la calma, com els coets de la NASA, que arrenquen de Cap Cañaveral amb una ignició terrorífica i al cap del temps acaben plàcidament gravitant per l’espai intergalàctic. 

Xatos, a menjar pèl

 

Un cony és com un instrument musical: si es toca bé, es pot extreure una deliciosa simfonia de plaer del seu l’interior. De fet, tot el cos de la dona és així en general. Però el sexe femení té el privilegi de condensar un increïble nombre de terminacions nervioses, connectades amb el hipotàlem, altrament dit centre del plaer. Una de les formes més bondadoses de manejar aquest deliciós instrument és amb la llengua (cunnus: vulva; lingere: llepar), en l’exercici saludable i saborós del cunnilingus. En plata: menjar o llepar el cony. Com en tot, fer-ho és senzill; però fer-ho bé, no. Requereix aprenentatge, ofici i finalment mestria –se suposa que a una certa edat, tots els homes ja n’hem après (se suposa)--. Costa perquè així com els homes acostumem a ser bastant uniformes en l’activació del nostre nucli sexual, el miserable gland, les vulves femenines, potser a causa de la seva polisensibilitat, són molt diverses a l’hora de respondre als mecanismes de la carícia. Cada dona és diferent, cada cony és un univers en si mateix, i òbviament cal estimular-lo d’acord amb les seves particularitats. S’ha de ser curós, sensible, destre. S’han de posseir recursos, s’ha de dominar la improvització, s’ha de ser imaginatiu. Per realitzar un cunnilingus és millor ser subtil, res d’allò barroer d’anar directe a l’atac de l’òrgan, cap blitz germànic, sinó que s’ha de passejar pel seu voltant, pel ventre, els malucs, les cuixes, pujar als mugrons, tornar a baixar, rosegar una mica el pèl púbic, joguinejar amb el melic, mossegadeta (ai!) al cul, en fi, posar tota la parsimònia del món i demorar fins a aquell punt de desesperació d’elles l’acció a executar. Arribar-hi just quan ja no puguin més, i encara una mica més. Perquè elles i nosaltres sabem què anem a fer, i l’espera emocionant de la recompensa provoca sempre una excitació ansiosa, que ben assaborida proporciona un dolcíssim doloret. I aleshores, sí, aleshores obrir-les bé les cames, també amb lentitud; jo sempre suggereixo fer una llepada inicial externa i prolongada  –canina-- pels llavis menors, amb final al clítoris, que hauria d’arrencar el primer gemec de plaer. Després, depèn de cadascú, perquè com en els escacs, hi ha diverses obertures: amb la llengua esmolada com un estilet anar ensalivant i separant alhora els llavis menors, mesclant fluids, saliva i flux, en la seva part interna, començant un moviment rotatori íntim que anirà eixamplant els dos deliciosos pètals; o bé, igualment amb la llengua afinada, rotar sobre la marquesina del clítoris, humitejant-lo, recorrent si cal a buscar secrecions més avall per continuar amb l’òrgan del goig, assegurant-se que la carícia està proveïda d’òptima humectació. I anar escoltant les notes que sonen, sobretot escoltant. 

Nosaltres estarem a baix, desconnectats del món, en l’univers particular d’entre les cuixes i el sexe, amb els ulls tancats, en absoluta foscor i aïllament, com en un submarí submergit, concentrats el substanciós quefer; però dalt, a la superfície, hi ha vida, hi ha respirs, sospirs, gemecs –melodies--, un coll que es retorça i mans que aferren o volen aferrar –aconsellable un capçal de barres--. Passats els preliminars, l’ideal és confegir una unitat entre el clítoris i el principi de la vagina, de forma que aquesta zona resti ben liquada, cosa que facilita molt el resseguiment lingual, perquè la superfície es converteix en lliscosa i ardent. Com en tot, el tacte mai no ha de ser gaire extens, ja que entretenir-se gaire en un mateix lloc acaba per anestesiar-lo, insensibilitzar-lo, i per tant cal anar provant, fer tempteigs, ara inspeccionar el principi de la vagina, ara resseguir la zona cap amunt, fins a tornar de nou al clítoris, ja amb la intenció d’aprofundir-hi, i restar atent a què succeeix allà dalt. Hi ha dones que no accepten la carícia directa sobre aquest òrgan, per ser brutalment sensible, i n’hi ha d’altres que reclamen una manipulació brusca, intensa, salvatge, de mà de pelotari. S’ha de veure el què. Si la resposta és positiva, es pot provar d’alçar-ne la pell que el cobreix, escapollar-lo, i dolçament acostar-hi la llengua. Ja ens faran saber si resulta agradable o no. Si es que no, descaminem el trajecte pretèrit i tornem cap avall, regirem una mica per allí, entretinguem-nos-hi una estona. Si és que sí, endavant, el camp és verge per experimentar: moviment rotatori, vertical –dalt baix--, dinamisme celèric, després màxima suavitat –si és alternat, millor--, picadisses amb la punta de la llengua, succions globals, boca en forma de “O”, abastant tot el voltant i xuclar en ventosa, amb opció de tintinejar-lo alhora amb la llengua, o bé xuclar, estirar i deixar-lo anar de cop i repetir l’acció diverses vegades. I finalment allò que mai no falla: la llengua plana sobre el llavi inferior i la dentadura de baix, i directament llepar. Es pot fer de dues formes, la primera, per a clítoris hipersensibles, caninament, com un gos, de forma primària, amb suavitat; de vegades, paradoxalment, el més suau dels contactes és el que proporciona més plaer. Costa d’entendre, però a més delicadesa, més goig. Obliga a ser lent i pausat, i sí, resulta avorrit: es tracta d'anar fregant vellutadament un i altre cop, ad eternum. 

La segona forma és més divertida i activa. Consisteix a, igualment enllaçats llengua, llavi i dents, dipositar-los sobre el clítoris, però enlloc d’executar una carícia suau, pressionar-lo fins al punt que aquest òrgan s’afegeixi a la triada bucal. Aleshores, s’ha d’efectuar un moviment que desplaci el clítoris sobre la seva base mòbil, contra l’os pelvià. Aquesta dinàmica és al gust del consumidor, sempre atent a les reaccions d’allà dalt –a les músiques que ixen de la gola--, que, no ho oblidem, són les que ens guien en tot moment, ens indiquen qualsevol variació a dur a terme. Les carícies poden ser rotatòries, laterals, de baix a dalt o qualsevol altre moviment que se’ns passi per la imaginació i que les satisfaci. En la majoria dels casos, l’excitació femenina té una cadència esglaonada, és com pujar unes escales –no és meteòrica com la d’un home--. La gradació del plaer augmenta de forma fragmentada, i sovint es pren el seu envejable temps de goig a cada replà. Cada nou i precís estímul inaugura un inèdit i superior estadi de plaer. S’ha d’anar en compte perquè, a mesura que l’alegria augmenta, pot produir-se un estancament en un d’aquests esglaons, no ser capaç de fer tirar més amunt. S’ha de buscar aleshores un altre punt de sensibilitat, que activi de nou l’excitació, si no, entraríem en un punt mort del qual en seria difícil sortir. Si no és així, i la majoria dels cops no ho és, cal insistir en aquesta ferma i reiterada carícia fins a l’adormiment de la llengua i el dolor de la mandíbula. La finalitat és que elles arribin al punt de no retorn, que també el tenen, com nosaltres. És aquí on es demostra la heroïcitat del mascle –les altres heroïcitats són collonades--; tirar la tovallola perquè “ja no puc més”, a part de ser una mala passada per la dona, ens pot fer incórrer en la catàstrofe de veure com s’esfondra el castell de naips que tant ha costat de bastir. Poc a poc, s’anirà veient com despunten les primeres espurnes de l’orgasme, que pot tenir tantes variants com dones hi ha en el món. No hi entrem, ara, en això. I sí, un últim esforç i allí a dalt, a la superfície comencen les piules, les traques, el castell de focs i la foguera, el vaivé convuls de pelvis, l’arqueig invers de la columna, el so espasmòdic de les contraccions internes, la cascada de flux a borbolls que ens rega la barbeta, el clímax orquestral de gemecs, crits i esgarips.

Fins que t’agafen suament el cap.

--Para, para.

És el moment de treure el periscopi i d’emergir a la superfície, apaivagant amb petons delicats el terratrèmol anterior, a poder ser mirant-se directament als ulls, gairebé a frec de pupil·les, i comunicar allò pel qual l’ésser humà encara no ha inventat ni fonemes ni paraules. I passa el temps, un minut o una eternitat, descansem ara ja de panxa enlaire, i no cal dir el què pensem –“et toca”—perquè elles, sàvies, satisfetes, agraïdes, ja saben el què han de fer, i ho fan de gust, amb ganes, tornen el favor amb un cos que els sembla surar entre núvols de cotó, difús, ingràvid i eteri. 

Jazz, espelmes, encens i t’estimos

És curiós com al final els tòpics, en la seva majoria, acaben per ser certs. Bé, probablement per això són tòpics, perquè són idees que compartim el comú de la gent. Pensava ara en concret en aquell de clàssic que diu que els homes, per cardar, ho han de prometre tot, i després d'haver cardat, res de res, esborrar les promeses i sumir-se en un estat d’amnèsia comatós, fer ostentació d’un lúgubre oblit. Com més va, més dones hi ha que admeten que van a clavar un clau i prou, el sexe pel sexe, però la majoria d’elles encara tendeixen a decorar les relacions sexuals amb intangibles emocionals i afectius, de la mateixa forma que de púbers guarnien amb cors, flors i coloraines els apunts escolars. Potser la primera nit no ho verbalitzin, la segona possiblement tampoc, però si les vetllades es van repetint de forma regular, sempre arriba el moment en què exigeixen què hi ha més. Fan saber que senten alguna cosa que va més enllà del mer contacte sexual –no cal que sigui l’amor de la seva vida--, i demanen si són correspostes i amb quina intensitat. Durant molts anys sempre vaig ser honest i, amb molta delicadesa, indicava que més enllà de què ella m’agradava com a persona i com a dona, el component afectiu encara estava per venir, que ja arribaria –si s’esqueia--, però que calia deixar passar una mica de temps, a veure com evolucionava la relació. Ho acceptaven a contracor, amb una ganyota de desencís en el rostre i una expressió d’ulls de desesperada impaciència, del ja hi tornem a ser, dimonis. Però la caixa dels trons s’havia destapat i en trobades posteriors continuaven regirant-la de dalt a baix amb una fastiguejada ostentació. El tema en litigi del què sents per mi, imprescindible i urgent per a elles, molest i tediós per a nosaltres, generava discussions periòdiques, de vegades només de cares llargues, de vegades de ganivet entre les dents, fins que arribava un punt de no retorn en què deien prou. Acorralats amb subtileses reiterades o requeriments explícits, havíem de definir-nos finalment si era blanc, negre o gris, i si era gris, quina tonalitat de grisor tenia, i assenyalar-lo amb precisió en el ventall del pantone. O això, o bé si es persistia en l’ostracisme, la relació sense saber ni com ni per què entrava en una rutina d’esllanguiment, la passió i les trobades minvaven, i elles activaven el radar per buscar-se un mascle substitut, moltes seguint els exaltats consells de les seves enemigues de l’ànima: si no et diu que t’estima és que no t’estima, i si t’estima i no t’ho diu, és com tots, un covard, i no et mereix perquè tu vals molt, i això no t’interessa, el què has de fer és deixar-lo i trobar-ne un altre, com si el món no estigués ple de tios, per déu. 

En tot cas jo no enganyava i els concedia a elles el dret de fer i desfer el fregall d’espart emocional que les confonia i exasperava, els atorgava per convenciment moral la possibilitat real d’escollir tot dient-los amb franquesa el què hi havia, mai no els feia decidir res en fals, tenien tota la baralla ben desplegada sobre el tapet verd per a prendre la decisió més convenient pels seus interessos. Ara, no obstant, començo a dubtar molt si la forma d’actuar hagués hagut d’estar l’antagònica, com la que assenyala el tòpic clàssic: no ser sincer i jurar pels morts, prometre per l’ànima, assegurar per l’onomàstica, posar a l’altíssim per testimoni que el meu cor batega per tu i sols per tu, que el teu món i el meu formen una unitat refosa i invulnerable, que estem predestinats a ser l’un de l’altre i l’un per l’altre i que viurem feliços i menjarem anissos i bombons de praliné. Moltes dones ho reclamen així, ho ordenen, imposen un codi femení de paraules xiuxiuejades a frec d'orella, de remor mel·líflua que amoroseix consciències, d’ornament que assossega l'atmosfera, que tranquil·litza i conforta. Es tracta d’un element més del ritual amatori, com la música de jazz a baix volum, les espelmes rogenques distribuïdes estratègicament per l’estança, l’encens que enlaira des de la punta al roig el serpentí de fum, les copes de vi de criança que acaloren l’estómac i desinhibeixen els instints i, si Sant Pere és clement, el plugim hipnòtic que repica en el cel obert i que tan lànguidament fa brillar les mirades: clar que t’estimo, amor meu, tu ets diferent, ets única per a mi, com pots dubtar-ho? Entès des d’aquesta perspectiva, no crec que pugui parlar-se de deshonestedat o hipocresia masculina, atès que es confecciona una exigida i forçada escenificació teatral, un joc il·lusori no regulat d’acoloriment ambiental que potencia el intercanvi pedestre de contactes i fluids. 

Tot això, a no ser, és clar, que comenci a establir-se per part de tots dos una relació més sòlida i profunda, un projecte de futur comú seriós i dissenyat a dues mans, on aleshores sí que aquest digue'm que m'estimes encara que sigui mentida pot arribar a ser danyí, cruel, immoral i inhumà. Quan s’hi va de debò, quan existeix implicació d’afectes, quan s’estima realment de cor, la parafernàlia mecànica, fingida, postissa, fa nosa, sobra, i allò què es verbalitza ha de ser exposat i sentit honradament, profunda i sincera. Però si aquest no és el cas, i la majoria de les vegades no ho és, utilitzar el verb estimar amb profusió, amb accent trobadoresc, com a música verbal, com a carícia per les oïdes, no crec que resulti perniciós. Al capdavall, les relacions, com sempre succeeix, les que hagin de durar, duraran, i les que no, doncs no.

A partir dels 40, erotisme de delicatessen

Si en algun context té sentit enter el terme revolució sexual, és quan s’entra en la en teoria decadent maduresa, posem-li que passats els 40 anys. Com un extens cant del cigne –pot durar 2 o 3 dècades--, les nostres ments i cossos exhalen la més heroica melodia com a preludi de la previsible expiració temps enllà de les simpàtiques hormones del desig. Quina música, companys. Si Màrius Torres versejava “dels sofriments passats tinc l’ànima madura / per ben morir”, nosaltres podrem dir quan arribi l’hora de donar carpetada a la biografia just el contrari, que dels plaers passats tenim l’ànima madura per a ben morir, i fer-ho a més amb abundants llàgrimes de gratitud per les excelses simfonies de pell assaborides. El sexe a partir dels 40 --any amunt any avall--, s’endinsa en una tònica expansiva insospitada, tant en quantitat com en qualitat. Abans, en el cas dels homes –i de les dones també, tot i que en menor mesura--, l’activitat sexual se centrava en els genitals, no debades el mot prové del llatí “genitu” (procrear), i ens trobàvem immersos de ple en una època d’àvida reproducció. Existia una urgència fertilitzant causada per l’abundància de testosterona, l’hormona que ens abrusava les parts com si ens hi apliquessin un bufador d’acetilè. Petons i carícies tot sovint es reduïen a la mínima expressió, n’hi havia prou amb que activessin l’erecció en el mascle i obrissin i lubriquessin la femella, deixant els òrgans sexuals a punt per l’encaix i el monòton moviment d’èmbol de amunt i avall, fins a abastar el festiu terratrèmol d’èxtasi. És clar que ens ho passàvem bé, de joves, i jugàvem i experimentàvem i gaudíem d’excel·lents orgasmes i ho fèiem a tothora i en qualsevol lloc i en acabat, encara plens d’energia, ens aturàvem deu minuts, just el temps per recuperar l’alè i frenar la taquicàrdia, i després ens hi tornàvem a posar, érem uns marrans de molt a parar-hi compte. Però a partir dels 40 tot canvia, el nivell de testosterona descendeix, i de cop i volta un dia, amb tot d’interrogants giravoltant dins la testa, ens adonem que tenim una dona nua al costat, oferta i expectant, acariciant-nos, i va i la (molt puta) polla continua amb el seu vaivé pendular, gravitatori, res, que no s’aixeca. Què ens està passant, déu meu, això no entrava en el guió. És en aquest punt de flàccida inflexió quan, consternats, ens veiem obligats a remirar-nos el carnet d’identitat i reconèixer entre silenciosos laments que de tot ja fa 20 anys i que la joventut física comença a dir-nos adéu amb una trista mà alçada, perquè estem canviant d’etapa vital. També en el sexe. De fet, minvem d’energia, cedim potència, perdem gas. També en el sexe. Ho aguaitem tot més de lluny, relativitzem les coses, ens tornem més comprensius i escèptics. També en el sexe. Assistim, com dèiem al principi, a una imprevista i escruixidora revolució personal. També en el sexe: la revolució sexual, la individual, l’única i vertadera. 

Vist ara una mica des de la distància, allò que al principi es vivia amb percepció de catàstrofe, resulta que no, que no ha estat el cataclisme de dimensions planetàries que esperàvem, sinó tot el contrari, ha resultat un guany sorprenent i insospitat, un premi ben merescut de placidesa i temperància, dialèctic i compensatori de la frenesia de la joventut: la recompensa de l’erotisme. En l’home, la sensibilitat ja no es redueix al gland i només al gland, sinó que s’expandeix per tot el cos, la pell entera es torna receptiva, voluptuosa, sensual, proporciona un plaer que abans o bé no es posseïa o bé es desatenia. En això, i no dol dir-ho, ens feminitzem, augmentem les zones erògenes, i entenem allò incomprensible que abans contemplàvem en elles, que s’excitaven i fins i tot s’orgasmaven en acariciar-les o llepar-les el coll, el lòbul de les orelles, els mugrons o la part interna de les cuixes. Ara nosaltres també disposem d’aquesta sensibilitat, ja no quedem sensitivament enclaustrats en la punta del penis, sinó que tot el nostre cos es torna procliu a la recepció de les carícies, carícies que ens fan ronronejar de satisfacció com gatets a la falda d’una venerable solitària. Igualment, desapareix la imminència de l’emissió seminal, allò que en dos minuts de ficar-la a l’olla amb el cul en moviment ja ruixàvem amb alegria xeringades d’esperma onsevulla que anés a parar; o dos minuts i mig si, en fi, pensàvem en imprecació desesperada que ens atropellava un tràiler i ens moríem en lenta agonia, hamburguesats a la cuneta. Ara tardem més a tenir l’orgasme, podem estar temps i temps en erecció –encara que a estones botifarregi o se semipansiegi—sense notar com el semen pessigolleja la base de la uretra, i si ho fa, gaudim del coratge de maduresa de saber canviar la posició, on el frec sigui menor o imperceptible, o dir-li sense embuts a la nostra estimada, estimada, m’aturo que si no em corro. També transmutem la pressa per la dilació, cada carícia ha de ser oferta i rebuda amb delícia, apreciant-la, degustant-la, assaborint-la, detectant-li els mil matisos subtils que abans ens passaven per alt; potser el temps global d’activitat sexual sigui idèntic al de quan érem joves, sols que ara ho fem en una única tongada, pausada i substanciosa, i abans en diverses penetracions consecutives, ansioses i febrils. Finalment, en això hi estaran d’acord la majoria de dones, molts de nosaltres, sí, n’hem après, que ja era hora, reis. Després de conèixer diverses, o moltes, femelles, ens hem il·lustrat en la noble artesania de manejar un cony a voluntat i extreure-li lúbrics sons de plaer, exercici no gens fàcil perquè, anatomia de Gray a part, cada vulva és única, com també ho és la seva sensibilitat, i en aquest honorable i imaginatiu quefer la capacitat d’improvisació ha d’esdevenir immediata i rica, d’il·limitats recursos. 

En les dones, la transició de la joventut a la maduresa resulta idèntica pel que fa al increment de sensibilitat epitelial i l’abundància de matisos del goig, i en el seu amorosit i salubre paladeig. Però en elles, al contrari que als homes, els sobrevé un augment de desig sexual, com si el seu cos sabés que està a punt de cremar els darrers cartutxos pel que fa l’arsenal d’òvuls i les empenyés cap a la fornicació a la desesperada, a no deixar escapar cap tren, ni que sigui aferrant-se a la barana del vagó de cua. Així mateix, es desprenen de dos llasts que els impedien abans desplegar tot el seu immens potencial sensual: el desconeixement del propi cos i la vergonya. Tenen ja el cos apamat, les tècniques de carícia integrades, les preferències amatòries definides, els mecanismes d’orgasme filigranats, i no mostren cap mena de pudor a mostrar un nu imperfecte d’estètica –és el que hi ha, si t’agrada bé, i si no, també—i a suggerir, conduir o directament demanar allò que més els plau en cada moment. Saben de la seva satisfacció, de com abastar-la i a quin ritme i de quin tipus, i fan el què volen, quan volen, de la forma que volen i amb qui més ràbia els fa.

Junts, homes i dones, en la maduresa, despleguem i gaudim de totes les sofisticacions de l’erotisme, perquè continuem experimentant però des de l’experiència, sabem trobar les estones sense limitacions, amb temps per fer i desfer i entortolligar-nos plegats, i fruir del món fèrtil, imaginatiu i espirituós dels sentits en un univers de confort de mar en calma. Enrere han quedat les urgències, les passions de cuita-corrents, les curses dels cent metres obstacles cap a l’orgasme. La finalitat, l’èxtasi, ja no resulta el cobejat i freturós element primordial de la còpula, sinó un ingredient més del joc eròtic, que tant es pot abastar com no, o repetir-lo si s’escau en múltiples variants per poca voluntat i diligència que s’hi dediqui. L’objectiu és el contacte sexual en si mateix, recrear-se en la sensualitat i la manyaga, ajustar virtuosos ritmes conjunts, quintaessenciar les subtileses de la delícia, sublimar els cossos en una matèria volàtil que va crear sàviament qui sap qui, i a la qual un déu beatífic l’anomenà paradís i un humà assenyat li posà el nom més prosaic de plaer. L’essència ja no és l’èxtasi, sinó el virtuós trajecte cap a ell, encara que al final la llunyana Ítaca aguaiti o sigui només un miratge, tant és: es tracta d'un procés d’avinentesa, de calor compartit, de complicitat generosa, d’eucaristia de pells i de comunió d’éssers. I fins i tot d’amor, si fos possible, que no sempre ho és.

Sexe ocasional: em sento buida

Recordo un anunci de Paco Rabanne en què, a l'alba, per uns carrers de París recents ruixats pel personal de la neteja, un home caminava amb un somriure d'orella a orella, l’esmòquing a l'espatlla, el corbatí descordat i la camisa mig oberta, donant a entendre que tornava a la llar en acabat de passar la nit en llit aliè. L’eslògan de l'anunci era el següent: “Paco Rabanne. La resta depèn de tu”. Després d'una vetllada de seducció amb la posterior i fogosa recompensa carnal, els homes, quan abandonen l’escena del crime passionel –deixant però un despentinat cadàver ben viu-- i enfilen el camí cap a casa se senten plens, orgullosos, cofois, amb el pompós plomall estès de gall dindi, creient amb fe cristiana que la vida és bella i que viuen lliscant per la meravellosa cascada de colors de Walt Disney. En definitiva, que se senten explosivament feliços, han gravat una osca més en la culata del seu penis –l’escrot, què si no?--, han acomplert amb els ancestres en el quefer --ara figurat-- de perpetuar l’espècie: espargir semen com amb més femelles millor i com amb més abast millor. És curiós, tanmateix, que aquest estat d’eufòria masculí després d’una nit de sexe ocasional els resulti difícil d’entendre a les dones, ja que la majoria d’elles, en idèntica situació, acostumen a confessar que després d’una nit boja amb un desconegut agafat al vol, se senten incòmodes, decebudes, buides, fet que, al seu torn, també deixa perplexos als homes: si volien sexe, van seduir i van triomfar, ¿com és que en acabat els sobrevé aquesta insatisfacció, aquest desànim, aquesta tristesa? En primer lloc, cal ser realistes, hi ha una part que depèn de la qualitat del sexe: si l’home procedeix egoistament, desatenent les necessitats de la femella, deixant-la a mitges i posant-se a dormir o bé tocant el dos a les primeres de canvi, és lògic que ella se senti desencisada, fins i tot utilitzada, estafada o burlada. La cosa ja és diferent si ell s’ha comportat com déu mana, amatent, generós, tendre i amb saber fer, que la dona pot despertar-se amb brillantor als ulls i la ment farcida de gratificants records pròxims. Però el cert és que una primera trobada sexual mai no acostuma a ser plaent, els cossos s’estranyen, es desconeix la sensibilitat de l’altra persona, les carícies són de bast tempteig, el nerviosisme tenalla les ments i, en fi, impera el desconcert i la inseguretat. Així, per molt complaent que resulti aquest sexe, se situa en un nivell de mediocritat en una gradació del què podria arribar a ser en un futur, i en conseqüència la màxima satisfacció femenina consisteix en gran mesura a que l’encontre no hagi resultat un estrepitós desastre. La qualitat de l’activitat sexual influeix, sí, tot i que de forma molt relativa i subsidiària.

Dit això, entrem ara en la segona part del tema, la causa de la femenina vacuïtat post coitum en la qual no hi té a veure la qualitat de la còpula. Són poques les dones que aconsegueixen deslligar el sexe de les emocions, les relacionen a desgrat seu, no disposen d’una testa compartimentada com els mascles, que si follen, follen i prou i els sentiments resten més enllà, en el tercer o quart calaix del cap a mà esquerra, allí on s’emmagatzema posem que la serotonina. Elles, des de la raó, són coneixedores que una aventura d’una nit, ja sigui buscada per obtenir goig sexual o bé carícies i companyia, només es tracta d’això, de l’aventura d’una nit, res més, i s’ho diuen i s’ho repeteixen constantment fins a convèncer-se’n, fins a auto enganyar-se, asseguren algunes, tot gaudint de l’avantatge que aquesta pràctica avui en dia no és damnada pels usos i costums socials. Però els seus cervells no entenen de conviccions lògiques ni de convenis comunitaris, i en el seu interior els continua martellejant la veu biològica que els reitera subtilment que han de cercar alguna cosa més que només sexe, perquè per naturalesa disposen d’una àgil comunicació entre el centre sentimental del cervell, que encara no se sap amb certitud on està localitzat, i el nucli del plaer sexual, aquest sí que es coneix, és l’hipotàlem, i ambdós estan en constant interrelació. En això no es diferencien gaire de les femelles de les tribus remotes dels ancestres, perquè l’alliberament sexual femení data d’encara no fa mig segle i qualsevol canvi evolutiu requereix de la bonica xifra de 10 mil anys per fer efecte en l’organisme humà. La contemporània llegenda del és sexe i només sexe no pot considerar-se encara vàlida ni aplicable en el codi genètic de les dones, perquè de forma inconscient la majoria busquen algun intangible més que l’activitat sexual esporàdica –que d’altra banda poden aconseguir amb facilitat--. No necessàriament ha de consistir en el Shamgri-La de l’amor o l’enamorament, sinó que en tenen prou amb que sigui això: un intangible més. Basta amb un mer vincle, per lleu que sigui, una proximitat, una avinentesa, una complicitat, una compartició, una amistat, un afecte, un detall: una simple trucada o whatsapp posterior de cordialitat. I això és el què molts dels mascles els neguen. Els homes, amb la seva estanca visió de túnel, no estan gens per la feina, per a ells el sexe sí que realment és només sexe, no cal res més, perquè era del què es tractava, no?, de cardar. És aleshores quan, amb les expectatives inconscients negligides, les esperances atàviques desateses i els anhels bioquímics defraudats, a elles els sobrevé la crua frustració de la vacuïtat. Pensem si no, en “Sex and the City”, on Sarah Jessica Parker i les seves amigues alliberades, per més sexe ocasional que practiquin, i per més que després s’ho expliquin entre elles amb detalls, anècdotes i riallades, sospiren en la soledat nocturna de la llar per un amor de veritat, l’amor definitiu, aquell que els permeti construir el propi niu i per descomptat fer criatures. Química i biologia, no cal donar-hi més voltes.