Entesos, parlem de la infidelitat

Admesa la promiscuïtat de l’ésser humà, la qüestió és que aquesta pot convertir-se en infidelitat. Els nostres pares i avis tenien la seva execució més difícil perquè seguien una vida estàtica. Passaven tota l’existència en un mateix lloc, mantenien sempre la mateixa feina i a la mateixa empresa, i els propis amics o veïns --la xafarderia-- denunciaven l’endimoniat infidel. Avui, per contra, els temps postmoderns són de canvi constant, per trasllat continu de tot, fet que impossibilita el control de l’entorn i per tant fer el salt a la parella esdevé un joc de criatures de mamella. Infidelitats n’hi ha hagut sempre i sempre n’hi haurà. Però en els nivells en què es dona avui en dia, el fet s’ha convertit en una vertadera epidèmia. Les causes que sostenen aquesta afirmació són múltiples, multidisciplinars, com es diu ara. Són òbviament els mètodes anticonceptius, l’agonia cantada de la família, la permissivitat moral comunitària, la igualtat sexual i de desig entre homes i dones, la megasexualització global de l’ambient, la superior llargària de la vida, l’exhibicionisme impúdic en la vestimenta, l’augment de parelles que viuen cadascú a ca seva, i l’imperi d’un estès hedonisme social, que fa que la gent ho desitgem tot, és a dir, una parella estable i anar cardant pels descosits a fora –i la parella vol el mateix, clar--.

Tot això, i internet.

Si la memòria no em falla, la influència de la xarxa en aquest fenomen va començar en la llunyania dels correus electrònics, passant per aquells vetustos xats amb nicks, continuant per les pàgines de contactes (Meetic, Badoo...), prosseguint per la increïble revolució del facebook i el seu privat (ara MSN), i acabant per la universal expansió del whatsapp. I tot ara sense necessitat d’ordinador sinó a l’abast d’un minúscul aparellet anomenat telèfon mòbil, i qui sap que més ens espera en el futur. Això darrer fa cert l’antic eslògan de Nokia: “Connecting people”. Redéu si la connecta: a tots i als uns a sobre els altres. No parlem ja de les noves pàgines especialitzades en encobrir els infidels, com Gleeden.com, amb més de 2 milions d’usuaris en tot el món, sense comptar els usuaris de la seva competència. En summa, tot un apocalipsi relacional que apropa el foc, els homes, a les brases, les dones, que, és clar, cremen junts a les llars de foc. Dic això últim per a qui m’argumenti que no s’és infidel si no es vol. Fals: també les armes les carrega el diable. I per a qui sostingui que cal tenir confiança en la parella, d’acord, que la hi tingui, però que algun dia faci la prova del nou i li demani d’improvís de veure el whatsapp, a veure què passa. Si l’altre hi accedeix i no diu allò tan discutible de la privacitat, que ningú no es faci il·lusions. El fet d’allò privat s’ha de reconsiderar, atès que si els temps han canviat, també ho hauria de fer aquest caduc concepte, entès a l'antiga.

És sabut que la meitat de les relacions extraconjugals comencen a les xarxes. I qui no hagi estat subjecte o objecte d’una infidelitat, que llenci la primera tablet. Les estadístiques apunten a què una tercera part de la població masculina ha estat infidel a la parella, i una quarta part la femenina. Això em fa gràcia, perquè aquest deu per cent d’homes restants, amb qui són infidels? Amb aliens? Una altra cosa que em resulta hilarant és que la infidelitat duu el segell intrínsec de l’ocultació i el secretisme. Aquestes dades, fetes en una enquesta –institut IPSOS, que va recollir La Vanguàrdia--, suposo que, com totes les enquestes, deu haver estat feta per nanos a peu de carrer. M’imagino l’escena: “Vostè ha estat mai infidel a la seva parella?” “Sí, rei, a tu t’ho diré!” Per si de cas. D’això n’infereixo que l’índex d’infidelitat ha de ser molt superior d’allò finalment fet públic. Encara més, estic convençut que està enormement generalitzada avui en dia, ja que la temptació està tan i tan a l’abast. La meitat de la població reconeix que ha flirtejat amb una altra persona aliena a la parella, i flirtejar, per aquestes terres, se’n diu lligar, que té un objecte final de catre. Els i les escalfabraguetes han passat a la història. En l’actualitat, allò que s’escalfa, es menja, i més a partir d’una certa edat, que enlloc de mamar-nos el dit ho fem..., etcètera.

Considerat aquest fenomen fruit del temps –la hipercomunicació ocasionada per les xarxes socials, ja siguin per ordinador o mòbil, que ens interelaciona a tots en malla--, el corol·lari que se n’ha d’extreure és que tenir parella no és cap xollo, atès que esdevé una road to ruin cap a les banyes. Que els ho diguin si no a qui posa cara de pomes agres quan a l’altre li sona un whatsapp o MSN temporani o extemporani.

--Qui és?

--Ehhh... Ningú.

Si no decidim d’estar sols, hem d’acceptar sí o sí que actualment el nucli de la parella té un acusat component de cornamenta. L’extraconjugalitat is on the air, ben lúbrica, fet que d’altra banda ho conec molt bé per experiència personal, m’ho han fet i ho he fet, i en conec tants i tants altres casos de gent que els ha succeït el mateix –de vegades de qui menys ho pensaries-- que per dir puc dir que no en sé cap en sentit contrari.

Crec que en un sentit realista, pràctic, les parelles ja haurien de considerar-se implícitament o esplícita obertes. Sí, parelles obertes, que ningú no s’escandalitzi. Si la garantia de mantenir la fidelitat és l’intercanvi de pins dels aparells tecnològics, doncs tampoc no s’hi val, perquè qualsevol rastre electrònic es pot esborrar. Digueu-me pessimista si considero que això de l’amor romàntic s’ha acabat, aquest tipus d’amor idealista que és un artifici recent i manifestament inoperant. Doris Day i Rock Hudson ja són història del segle passat, on només hi havia telèfons de sobretaula. El temps tira endavant i no té aturador en aquesta era tecnològica, època que –ves per on—paradoxalment, ens porta de nou a les coves, on no hi havia matrimonis ni lligams i qui no corria, volava, perdó, follava.

Follo amb altres però et juro per déu que et sóc lleial

Ja fa anys que s’ha estès la teoria de la lleialtat a la parella en contraposició a la tradicional fidelitat conjugal. S’entén per lleialtat fer honor al compromís adquirit amb l’altra persona, al projecte de futur en comú, mentre que la fidelitat consistia --i consisteix-- en fet de mantenir una estricta exclusivitat sexual, tot i que la majoria de matrimonis prefereixen que tot dos conceptes vagin junts i de la mà, tal com queda explicitat en l’ensucrat i angèlic ritual de noces. Es pot ser lleial al compromís amb el cònjuge però ser-li infidel sexualment, o a la inversa, fidel sexualment però deslleial al pacte de parella. La lleialtat fa referència a una causa –el compromís--, mentre que la fidelitat afecta a la persona –la parella--. Així mateix, la lleialtat tindria a veure amb la raó, ja que els pactes es negocien des de l’intel·lecte, mentre que la fidelitat se sostindria sobre la base dels sentiments, atès que se suposa que una persona enamorada prescindiria de mantenir sexe amb tercers, per més atractius que siguin i per més desig que desvetllin. Això és el què més o menys argumenta aquesta teoria. Però mirant ben bé el diccionari, la diferenciació exposada entre tots dos termes presenta zones d’intersecció, de confluència, i molt boiroses. De fet, lleial i fidel són sinònims i fins i tot podrien perfectament significar el mateix. Per a mi, el matís de distinció no ho és tant com aparenta o es vol pretendre que sembli. Però en fi, doctors tindrà l’església d’aquest culte a les progres i bonifàcies banyes. 

Va, admetem que sí, que es pot ser lleial i infidel, o deslleial i fidel. El primer aspecte que hi veig és que, sense tanta parafernàlia moral, es tracta ras i curt que un matrimoni s’atorgui la llibertat de llençar de tant en tant una cana al vent sense que l’acció consti en acta, un espai de llibertat sexual per a aventures ocasionals, que ja es consideren a priori com a segures i inevitables. De fet, ho contemplo com una forma matisada i guarnida de la parella oberta. Molt madurs han de ser tots dos membres com per acceptar que l’altra part digui “et seré lleial però no fidel” sense que l’estómac es rebregui sorollosament i comenci a segregar àcids a full i el fetge bilis a tuttiplen. Han de ser molt madurs o bé molt freds i pràctics, o bé tan sols membres actius d’aquesta minoria de persones a qui no els fa res que la seva parella tingui altres companys sexuals, i per a les quals els súmmum de l’elegància consisteix a, sense deixar de llegir el diari o una revista en el sofà, preguntar a l’altre, quan arriba de catre aliè, si s’ho ha passat bé. 

--Sí, molt bé. 

--Me n’alegro, carinyo. 

Tinc la impressió, tanmateix, que el tema de la lleialtat versus la fidelitat no es planteja en general de forma gaire oberta. Almenys fins allí on he pogut parlar amb gent, i també per experiència pròpia, crec que s’usa més com a autoprivilegi, tot arrogant-se un mateix, sense comentar-ho amb la parella, el dret unívoc a treure el ventre de penes si un tercer es posa a tret d’intercanvi de fluids. És només en el supòsit de ser descobert, que l’argumentació de t’he estat infidel però et sóc lleial, es posa damunt la taula ara sí explícitament, en un intent sovint debades de minimitzar l’imminent cataclisme. Potser a cops se salvi la relació, tot i que sospito que és en la minoria dels casos. A part, que la situació es veu diferent en funció del sexe que se sigui. Ancestralment, el mascle busca perpetuar els seus gens, mentre que la femella cerca protecció i subsistència pels fills. Així, la infidelitat sexual resulta més traïdorenca pels homes, perquè algú altre ha dipositat semen a la vagina de la seva parella i la transmissió genètica es troba en risc, mentre que per la dona la deslleialtat és més important, ja que això connota que les preferències de la parella s’adrecen cap a una altra persona, una contrincant, posant en perill el proveïment per a la descendència, béns que poden passar d’ella a l’altra. En els nostres temps, aquesta distinció es formula en termes ad hoc. Com que per la dona el sexe encara s’associa molt a l’afectivitat, una infidelitat de llit esgarrifa a l’home, atès que suposa inconscientment que l’activitat sexual pot no només quedar-se en això, i comportaria per tant implicacions sentimentals o emocionals. Ja sé que ara les dones cada cop separen més el sexe de l’amor, però encara tenim gravat en els gens l’alarma de perill quan la parella ens fa el salt, per temor a què la relació toqui a funesta fini quitança. Per contra, aquest risc, per elles, es dóna més en la deslleialtat que en la infidelitat, en la traïció al projecte en comú –que s’enamori d’una altra—que no pas en el fet que hagi tingut una aventura sexual ocasional, agafada al vol. Per això les dones, quan descobreixen una infidelitat, el primer que pregunten és: però l’estimes, a ella? Si es dóna la resposta adequada, que és: no, per descomptat que no, aleshores relaxen musculatura i ja poden planificar des de la tranquil·litat d’ànima el festival cruel, sanguinari i saborós de la revenja. Perquè que les alarmi més la deshonestedat no significa en absolut que perdonin a l’incaut i dat i benït infidel. 

En realitat, i deixem-nos estar d’històries, tots, homes i dones, volem el mateix: una parella fidel que ens acompanyi i suporti en el nostre dia a dia vital, i fer festius experiments d’alcova amb altres persones que ens cridin l’atenció i estimulin humectadorament el baix ventre. Volem parella i amants, seguretat i aventura. Ho volem i, si mirem dins nostre sense enganyar-nos, també ho aconseguim, en major o menor grau. Tots ho volem tot, i tots fem el que podem. Egoisme? Sí. Però qui és que diu que la naturalesa humana no és egoista...? 

Per finalitzar, constatar que en cas d’infidelitat la qüestió de si cal dir-ho a la parella es resol amb un monosíl·lab contundent, emfàtic i immutable: no! Llevat de quatre somiatruites idealistes i semisuïcides, la gent fa i calla. Perquè si s’ha pres la decisió de jitar-se extramatrimonialment amb una altra persona, s’ha de tenir el coratge, l’habilitat i la consideració d’ocultar-li-ho. Cal menjar-se la mala consciència sense amanir ni condimentar, és un fet. En això, elles pateixen més, perquè són més sensibles al sentiment de culpa, però també dominen millor els mecanismes del silenci i la dissimulació, perquè planifiquen millor i tenen més cura dels detalls, ja que és justament en els detalls on es revela la mentida, per on t’enxampen ben enxampat. Els homes som més babaus, en aquest aspecte. I en molts d’altres, ja posats a dir-nos les veritats.  

Bons amants, mals fidels

Les dones, que no són tontes, esperen de nosaltres que siguem bons amants, com més millor. És clar, a bodes em convides. Els homes inapetents, mansos o insulsos en el llit no els interessen, no els desvetllen gràcia ni clemència, els comporten la desaparició del consol pirotècnic que resulta el sexe en la melancòlica buidor nocturna. Després d'un dia dur de feina i preocupacions, res no hi ha com treure el baix ventre de penes, una mica d’exercici i una saludable alegria Macarena. Bé, tractem de ser bons amants, fervorosament, tant per satisfer-les a elles com per obtenir també nosaltres el terrós de sucre preceptiu, el nostre brevíssim, patètic orgasme. No obstant això, cada moneda té la seva cara i la seva martiritzadora creu, cada fulla el seu anvers i el seu cruel revers. Als homes que ens agrada el sexe, que gaudim amb els petons i les carícies, que ens recreem en la interacció de pells i fluids, portem en el mateix pack una submissió a la feminitat i a la forma concreta de la feminitat. A les dones, en suma; a altres dones, exactament. S'estableix doncs una relació directa entre l'excel·lència dels amants i la seva tendència cap a la diversió amb femelles, fet que no deixa de ser perfectament lògic si ens atenem a la regla de tres que ningú no neix destre en l’art de l’erotisme i que per tant, per aprendre’l, s’han hagut de conèixer i haver moltes dones durant molt de temps i aquest mecanisme de seducció i degustació, sostingut durant anys, no es desmunta de cop i volta com una revelació paulística, per més devoció que desvetlli la nova i adorable parella.

            Em deia una amiga:

            --A tu, t'agrada cardar, per tant t'agraden les dones. Totes.

            --Totes, totes, no –objectava jo, rient.

            A l'altre extrem, un amic em comentava que ell, que era fidel a la seva muller, en tenia prou amb dos relacions sexuals al mes. Dues, pensava jo, misèrrimes relacions sexuals al mes. I és clar, que era fidel! Amb aquesta insignificant necessitat escrotal, ja podia estar ella ben tranquil·la, ben refiada, podia dormir a plena bava la son dels justos. Això, sí, ben desatesa i empobrida. Ja ho saben, amigues. Si volen bons amants, i els troben, no els perdin de vista, que són esmunyedissos quan ensumen feromones alienes i detecten, qui sap com, foranes ovulacions ocultes. Lliguin-los ben curt, la corretja mínima. I si descobreixen allò que intuïen però que mai no haurien volgut descobrir, que són les altres, les altres que se’ls ofereixen i que de tant en tant aprofiten --a veure qui és el guapo de cara que els diu que no--, pengin-los ben alt i curt, sense oracions panegíriques ni cerimònies funeràries. Total, sempre acabem pagant, merescudament o no, per una cosa o altra, ja no ens ve d’aquí.

Dones que indulten dones

Els homes, encara que no ho sembli a moltes dones, no anem pel món fornicant sense cap mena de sentiment, sense cap torbament, sense cap mínima adhesió. Estem més sotmesos a la tirania de les emocions del què pretenem aparentar, no és estrany que Bogart, Eastwood o McQeen siguin els nostres durs, somniats i inabastables herois del cel·luloide. Som més infantils, sensibles i pusil·lànimes que elles, malgrat que la litúrgia verbal de mascle, per vergonyant compensació, ens obligui a fer creure just el contrari, que som homes d’acció, ferms i coratjosos, de temperament granític i cor immutable. Fa una dècada, un apreciat amic, que per aquell aleshores voltava els 50 i pocs, separat, amb dos fills ja adults, se’m va sincerar entre rondes de cerveses, tot dient-me que a la seva edat l'únic que volia és que cap dona no li fes mal. Vaig mirar-me'l amb ulls sorneguers i vaig exclamar, hòsties, tio, ara resultarà que ens has sortit hipersensible. Però ell no es va cohibir i va remarcar que me’n fotés tot el què volgués, que l'únic que volia és que no li fessin més mal. No me'n foto en l’actualitat, deu anys després. Gens. Tenia llavors més experiència que jo i he acabat per determinar que es tractava d'una experiència ben digerida. Ara que m’acosto a la seva edat d’aquella època, li atorgo tota la raó. És cert que hi ha hagut dones que ens han danyat, sovint amb menyspreu i crueltat, i que ens han deixat llagues sagnants que qui sap si algun dia arribaran a convertir-se en insensibles i decoratives cicatrius, però també reconec que tendim més a centrar-nos en el dolor que no pas en les estones de felicitat, per la raó cruixent que el dolor ens fa sentir vius, ja que el percebem amb cruesa i ferocitat, i el goig, en canvi, ens situa en un univers d’irrealitat i fantasia, en el setè cel que diu la gent, molt més volàtil, inapresable i fugisser. Vull ser just: hi ha hagut tantes dones que m’han fet mal com dones que s’han portat amb mi de manera dolça i exquisida. Per això, vaig fer l’exercici conscient d’oblidar els estralls causats per senyores cobdicioses i tòxiques, i vaig començar a apreciar --i aprecio més com més va-- aquelles dones que et reconcilien amb les dones, femelles magnífiques i magnànimes que obliguen, no amb coacció sinó amb conducta, amb bona fe, amb bondat, a establir nous ajustos amb la feminitat, a revisar el contingut de greuges pretèrits, a reparar espolis i injúries enquistades i a tranquil·litzar els ànims que les propiciaren. Dones que indulten dones sense saber-ho i sense breus armisticis, res d’això, fora, fora, sinó amb generoses i caritatives amnisties globals, una sort de gràcia definitiva que apropa a la desitjada concòrdia i harmonia entre sexes. Aquests últimes, redemptores, que beneïdes siguin per sempre.

Petons versus abraçades

Si algú em fes escollir entre petons i abraçades, jo no en tinc cap dubte, em quedaria amb totes dues coses. Tant uns com les altres són senyal de consideració i afecte. Així ha estat en bona part del temps en la majoria de les cultures. Benaurats els petons que ens estremeixen l’ànima, que ens nodreixen l’esperit, que ens redimeixen del no-res quotidià, que ens regalen, en fi, amb el miratge que algú, allí a fora, es preocupa per nosaltres i potser fins i tot ens estimi. Benaurades les abraçades que ens aporten un contacte reanimador, que ens transfereixen una pausada calidesa, que ens fan entrar en comunió amb el proïsme, que ens ofrenen la il·lusió que podríem marfondre’ns amb l’altre, que ens fan afigurar-nos, en fi, que potser no només som u, i sols. Tanmateix, quedar-se amb totes dues coses seria gairebé com fer-se trampes en un solitari. Així que escullo: opto per les abraçades. No tinc cap preferència concreta respecte de la riquesa i satisfacció que impliquen els petons, als quals aprecio en la mateixa mesura que a les abraçades. No es tracta d’això. Si trio les abraçades és perquè no els sé veure cap estigma mític. Els petons, en canvi, tenen una màcula cultural que ombregen la seva inqüestionable magnificència: el bes de Judes. Un petó pot també simbolitzar la traïció, fet que rebaixa el seu actiu històric –només històric--. No fa gaire vaig descobrir que aquesta idea no era original. L’havia expressat molt abans Gabriela Mistral, en un text en el qual es lamentava dramàticament de l’acció de l’Iscariot. Els ho deixo en les seves paraules, sense traduir, perquè on hi ha una de les grans, una mestra, poc hi pinto jo. Mistral fa que Jesús digui a Judes: “¿Por qué me besaste? Pudiste señalarme clavándome con tu espada. Mi sangre estaba pronta, como una copa; mi corazón no rehusaba morir. Yo esperava que asomara tu rostro entre las ramas. ¿Por qué me besaste? La madre no querrá besar a su hijo porque tú lo has hecho, y todo lo que se besa por amor en la tierra, los follajes y los soles, rehusarán la caricia ensombrecida. ¿Cómo podré borrar tu beso de la luz para que no se empañen los lirios de esta primavera? ¡He aquí que has pecado contra la confiança del mundo!”.