Italianes, revenges i una caixa forta (que no sé què hi pinta)

He conegut dones estranyes, en aquesta vida. I algunes d’elles, dins de la raresa, curiosament particulars. Fa quatre o cinc anys vaig coincidir, en trobada d’una nit, amb una italo-hongaresa, aparentment bona persona –res no m’ha demostrat el contrari posteriorment--. Vam començar a parlar de casualitat en un bar del Poble Sec i vam despertar l’endemà a casa seva, en un carreró del Casc Antic de Barcelona, en un llampant i enlluernador dia de primavera. Era més jove que jo, estava separada fa temps de la parella i tenia una filla. Recordo que mentre enfilava cap a la plaça del Pi calibrava la possibilitat de transportar una immensa caixa forta que tenia en el pis –“ja hi era quan vaig llogar-lo i no hi ha hagut collons que ningú se l’emportés”, em va dir, “si la vols...”--. Era com les de les pel·lícules del far west, i em va fer gràcia, però m’arribava a la gola del coll i no hi havia nassos ni de fer-la vibrar mal que hi recolzés tot el cos i tota l’ànima. Llàstima, decorativament era impecable, i impagable.

Caminava cap el metro jo molt xiroi pel fet d’haver mantingut una relació fugissera amb una italiana –semi italiana, en aquest cas--, perquè les italianes sempre han suposat un enorme repte per a mi. Per a mi i per a molts mascles de la nostra generació, la del 1964, i posteriors. M’explico, tot i que els meus coetanis barons ja ho han d’haver entès a la primera. Quan es va disputar el Mundial de futbol d’Espanya, el 1982, sota l’emblema ridícul i patètic del “naranjito” (gran portada aquella de El Jueves de “Pelamos el naranjito”), la selecció italiana va jugar la fase de grups a Barcelona, i la capital catalana va ser envaïda per tiffosi a causa de la proximitat amb la península itàlica. Com que la infraestructura hotelera barcelonina aleshores era més aviat precària, els afeccionats italians van haver de ser allotjats fora de la capital, i ¿on hi havia més hotels que a la Costa Brava? Doncs cap allí els van portar. I ells, que no la coneixien, de cop i volta van descobrir el paradiso, fins al punt que el Mundial els va resultar el de menys. Estiu, Costa Brava, platja, noies en topless i follables. A casa seva no havien vist un pit en la vida, i molt menys en una platja, i si sucaven el melindro perquè déu és gran, s’havien de casar amb la interfecta amb tots els fratelli d’ella desembutxacant la trapera per si se’ls acudia de fugir a Azerbaidjan abans de la cerimònia. En canvi, aquí, amb les catalanes, liberals, podien posar-la en remull sense que cap germà, si és que n’hi havia algun, i si n’hi havia algun, si és que apareixia, a penes digués que vigila que no et deixi prenyada. Itàlia va guanyar la final a Alemanya amb el simpàtic Sandro Pertini fent saltets a la llotja del Bernabeu, però això va ser el de menys. El de més és que els italians, mascles, havien descobert la Costa Brava i s’havien quedat amb la impressió que les espanyoles –ni idea que eren catalanes, en aquella època—eren, segons el seu florit llenguatge, unes “putanes”. I ens els anys següents, tot pertinentment propagat pel boca-orella, van envair la costa catalana hordes d’italians en excursions sexuals d’estiu a La Selva i els Empordans que perpetraven embotits –cinc mínim—en un Fiat Uno, carregat com marroquins en agost per la A-7, desembarcant en càmpings de Llafranc, Pals, Lloret, Blanes o Tossa, i passejant el seu atractiu, la seva finetzza, la dolça cantarella de l’idioma, la pàtina de gent curtida en el bell canto i les belles arts en conjunt, i la malèfica frase de: 

--Dammi un bacio... –amb un somriure que fonia glaciars antàrtics.

Van triomfar durant anys, una dècada mínim, fins que les noies d’aquí, ja molt escamades, els van veure el llautó i van preferir acceptar en el futur els favors d’un mafiós georgià que d’un edulcorat florentí. Però van deixar un llast de catalanes enamorades i després abandonades amb promeses de duro sevillà i una minoria tenaç i irredenta que van emigrar a Itàlia per casar-se amb ells, matrimonis que van durar el que van tardar a arribar les primeres eleccions legislatives, on la mamma d’ells les va obligar a votar a la Democràcia Cristiana, perquè era el què votava la famiglia, i quan s’hi van negar, els van fer un buit que les van obligar a tornar a la nostra terra amb la cua entre les cames, les il·lusions trinxades, la tonteria a flor de pell i la sensació de què la imbecilitat femenina es manifestava en la realitat real i no sols en les diabètiques telenovel·les veneçolanes. És estrany que en les dones de la meva generació, i de posteriors, n’hi hagi alguna que no hagi posat un italià en la seva vida. Això és estadísticament i sociològicament cert. Tanmateix, i això és l’important, a quin preu?

Doncs al preu de deixar en precari sexualment a diverses generacions de catalans, que vam veure com les nostres nòvies potencials es deixaven seduir per italians empolainats, que se les follaven sense remilgos, mentre nosaltres havíem de tirar d’alemanyes grosses i borratxes, de franceses cadavèriques en el llit, o de tres tristes palles. Perquè a l’inrevès, amb els italians, no passava: les italianes no venien. I si venien, estaven envoltades de família que al primer gest de seducció et miraven cobdiciosament els testicles amb la paraula castrato escrita amb sang en el front. Vam haver d’esperar dècades a que les coses canviessin. Que ells fossin objecte de refús, per pesats, interessats i hipòcrites, i que elles s’alliberessin i ens visitessin a Barcelona –ja no a la Costa Brava—amb la ment oberta i la vagina ad hoc. I és aquí on vam executar la nostra venjança. Una venjança mútua, crec. Si més no, així m’ho han comentat elles mateixes. Perquè elles se’ns van oferir també amb el pruïja d’haver estat refusades en el seu moment per culpa de les catalanes: tal faràs, tal trobaràs. Cada italiana amb qui he practicat sexe ha estat un plaer celestial. Pel polvo en si i, sobretot, per la revenja del previ greuge adolescent. I, a més, dues dècades després. Qui digui que la venjança és un plat que se serveix fred, té raó. I qui digui que la venjança no val la pena, s’equivoca. Val la pena i molt. No ens torna allò perdut, però ens fa guanyar la gota destil·lada d’alambí d’anys de santa i soferta paciència. I això no es paga amb diners.

Tornem a l’inici, a la noia italo-hongaresa de la caixa forta. Passaré per alt les seves habilitats amatòries fora de tota mesura. Sí que m’interessa remarcar que tan bon punt vam començar a petonejar-nos en un pub nocturn, va separar-se de mi, va escodrinyar-me els ulls i em va proposar de passar la nit plegats.

--Amb una condició –va advertir.

--Quina?

--Que deixem Cupido a part.

Vaig somriure.

--Fet.

Dies després, ella marxava crec que era a Cadis, de vacances, i vam parlar per telèfon. En un moment de la conversa em va dir:

--Eduard, el teu problema és que et prens les relacions massa seriosament. T’ho has de prendre en broma, perquè tot és, al capdavall, una immensa barrabassada.

Era el mateix que Enrique Jardiel Poncela pregonava a “Amor se escribe sin hache”. Encara no sé si una i altre tenen raó. Però en tot cas esdevé una teoria més en el laberint incognoscible dels afectes, i gens menyspreable.

Si sabem que som promiscus, ¿per què ens dolen tant les infidelitats?

Partim d’una base inequívoca: homes i dones som promiscus. És la nostra naturalesa, com ho és també la de més del 90 per cent de mamífers. I ho som per igual tots dos sexes. Abans se sostenia que les dones associaven el sexe a les emocions, i moltes encara ho viuen així, però no obstant això cada cop sura més en l’aire, com un eco, la frase amable però contundent d’elles de “és només sexe”. Ara actuen com ho han fet tradicionalment els homes, diferenciant el que és purament sexe del que és sexe amb amor o sentiments. En definitiva, que seguint el seu instint primari practiquen sexe, i ho fan tant --o més-- que nosaltres. Podem, sobre aquest fet, donar-ne una explicació evolutiva, que es resumeix a determinar que els homes tot fecundant moltes femelles asseguren la continuïtat genètica de cara a la nova generació, mentre que les dones, amb diversos amants, garanteixen millor els recursos i la protecció de la descendència. Un detall curiós: s’han preguntat mai perquè el penis té el gland amb forma de fletxa? No és perquè entri millor en la vagina, perquè si tingués l’ergonomia de cigar pur dels primers consoladors –quins temps!--, la penetració seria encara molt més senzilla. El gland fa la protuberància al capdavall del penis perquè en el moviment coital, cada cop que es tira enrere, s’endú --amb el topall que confecciona la corona-- part de l’esperma dipositat amb anterioritat per un altre mascle, per un efecte mecànic d’arrossegament. S’estima que lleva al voltant del 70 per cent de líquid seminal, i després, és clar, en l’ejaculació, hi entafora el nou esperma, renovant-lo respecte del d’abans, se suposa que amb voluntat d’oferir una càrrega genètica de major qualitat. Adaptació en estat pur, doncs, fins i tot en la forma dels òrgans sexuals. Surt a col·lació aquest fet anatòmic per emfasitzar l’evidència que si els homes som promiscus, també ho són les femelles, i en igual proporció, perquè és amb elles amb qui mantenim activitat sexual, no pas amb gallines, per dir alguna cosa.

Els sers humans, en essència, ens organitzem en societats monògames, polígames o promíscues, aspecte relacional, aquest darrer, que cada cop més s’associa al terme “poliamor”, vagin acostumant-se a aquesta paraula, que es posarà aviat tan de moda com abans s’hi va posar la dels singles, ara ja tan comuna, popular. Jo, com molts de vostès, he estat educat en la tradició europea de la monogàmia i l’amor romàntic, i en els moments actuals, a mitjana edat, m’adono de com d’incoherent i castrador ha estat aquest model, per la causa òbvia que si els éssers humans som de naturalesa promíscua, no té cap sentit encorsetar tal tendència amb la camisa de força de la monogàmia exclusivitzadora, ja sigui d’origen religiós, legal o consuetudinari, tant és. Seria com canalitzar un riu, que es faci el què es faci, sempre segueix el seu curs natural, perquè l’aigua obeeix a immutables lleis gravitatòries. Només així s’entén l’alt nombre de divorcis i separacions en les parelles monògames, que volta el 70-80 per cent, i més com més va, fenomen que ens obliga a afirmar sense enrojolament que la família tradicional es troba sumida una crisi profunda i fatal, si no ferida de mort. La raó? Senzilla: és antinatural.

No ens esquincem les vestimentes per això. Qui més qui menys, ja a una certa edat, hem caigut de la figuera i coneixem per experiència pròpia que en parelles llarga durada res no és tan densament diabètic com ens ho pintaven les pel·lícules de Rock Hudson i Doris Day, i sí, en canvi, que presenten el contra gust amarg dels amants i les amants, que estan anotats amb tinta de fluids en un ocult ordre del dia, ja siguin aventura d’una nit o bé parelles en paral·lel o, en un entremig, tota una gamma hàbil de possibilitats extra conjugals hagudes i per haver. Per escriure aquestes ratlles, he fet preguntes a algunes amigues –res científic, clar--, i totes sense excepció m’han reconegut que havien estat objecte d’infidelitat o infidelitats al llarg de la seva vida de parella –o parelles--, però, compte, també n’han estat subjectes, que sabem que ningú no està lliure de pecat i no veig jo moltes pedres volant per l’aire.

La qüestió és que, per què, si sabem tot això, encara ens dol tant ser objecte d’una infidelitat? Per què la vivim com a catàstrofe? Per què, en la majoria dels cops, acaba amb el projecte de parella?

Molt probablement, perquè s’experimenta com a estafa emocional. En una relació hi invertim afectes, i l’amor té un component innegable de possessió respecte de l’objecte estimat. Aquí no m’hi val el discurs marxista o neo marxista segons el qual l’instint de possessió sobre l’objecte de l’amor és la resultant de la cultura possessiva i avariciosa capitalista, ni tampoc el del bonisme hippie o neo hippie de donar llibertat total perquè la possessió és com tallar les ales a un ocell, que no pot volar més i així el retenim al nostre costat, i que l’important és deixar-li les ales i si realment ens estima no marxa o, si se’n va, sempre torna a nosaltres. No, el fet és més complex. Una criatura, encara no condicionada per la cultura ni la societat, tendeix a engrapar i a apropiar-se d’allò que veu, que vol, que desitja, que estima, és un instint bàsic. L’amor implica possessió d’allò estimat, sempre dins d’uns límits raonables. No parlo d’una possessió malaltissa, on aleshores serien els psiquiatres els qui hi haurien de dir la seva. I entre amor i possessió d’un, i amor i possessió de l’altre, combinació que podria generar conflictes, es tira pel dret i s’efectua un pacte. S’acorda un compromís de projecte comú exclusiu i de fidelitat, sovint a través de l’instrument del matrimoni. Se sap que és antinatural, però la monogàmia té els seus avantatges, com atorgar estabilitat sentimental, afavorir la freqüència del contacte sexual, establir una comunitat econòmica i proporcionar afable companyia. El que succeeix, emperò, és que els anys passen i les persones evolucionen, i el pacte d’exclusivitat pot no sentir-se com a propi temps enllà, quan l’experiència transforma la persona, tot modelant-la. És aleshores quan sorgeix el sentiment de no vinculació al pacte pretèrit, perquè l’acord el va fer un jo més jove, un jo que no era ben bé el jo d’ara, que es reconeix poc si no gens, i apareixen l’avorriment, la monotonia, les crisis existencials, la insatisfacció, la soledat, la curiositat, etc., factors que són camp abonat per a infidelitats futures.

La persona que és objecte d’infidelitat, en assabentar-se, se sent estafada potser perquè ella sí que ha romàs fidel al pacte d’exclusivitat, i entra en un procés d’ira, de decepció, de baixa autoestima i de sentiment de fracàs. La immensa majoria de la gent concorda que el daltabaix és dolorós, dramàtic, definitiu. La parella se sumeix en crisi durant una bona temporada, crisi que costa molt de superar si és que se supera. Alguna cosa s’ha trencat. No es mira a l’altre de la mateixa forma, les preguntes assetgen –sobretot les de “per què ho ha fet?” i “quantes vegades més ho ha fet que jo no sé…?”--, la letal desconfiança entra a escena i passa a formar part de la vida quotidiana, com una làmina fantasma però infranquejable entremig de tots dos en el sofà. Pot donar-se després, i sovint es dóna, la infidelitat reactiva, la venjança copulatòria del cornuts, el no set sinó setanta vegades set, i després la satisfacció de dir-ho, refregant-t’ho a la cara del cònjuge amb malèfica intenció i sense ni pestanyejar. I, en fi, que mala peça al teler, certament.

I dol, i aquest és el misteri, fins i tot si l’objecte de la infidelitat ha estat prèviament infidel sense ser descobert. Perquè una cosa sí que és clara, i és que quan som infidels i no pretenem que la cosa vagi més enllà d’una aventura, sexe ocasional, no tenim la sensació d’estar causant dany a ningú, i en canvi quan ens són infidels a nosaltres en els mateixos termes sí que sentim dolorosament l’engany. I no hauria de ser així, perquè resulta contradictori, i enigmàtic i insondable. Més o menys com tot en les inaprehensibles passions humanes.

Ens estem coneixent, deixem que tot flueixi...

De l’època industrial estem passant a l’era tecnològica, és un fet sabut. Aquest canvi, una revolució, de fet, afecta a tots els terrenys de la nostra existència. Pel que fa a les relacions humanes, es fa complicat d’aventurar-se a dir-ne el què. És idèntic cas que en l’economia, que tots els especialistes analitzen la realitat de forma acadèmicament brillantíssima però quan se’ls pregunta cap a on anem –clar i català, com s’acabarà la crisi?--, somriuen, callen o surten per la tangent: no ho saben. Estem, sí, tots, desorientats, i desorientats del tot i en tot. La particularitat d’aquesta revolució tecnològica és que es du a terme amb una celeritat inversemblant, tant, que el nostre cervell no és capaç de processar els canvis que es produeixen. Integrar socialment la impremta, per exemple, va costar cinc segles, en canvi per assimilar internet a les nostres vides només han calgut 25 anys. L’únic que puc entendre sobre les relacions humanes actuals és que es regeixen pel màxim desconcert. Les vivim perquè les hem de viure, perquè la soledat ens espera a la cantonada amb una escombra en alt, i això ens terroritza, però tots sabem que hem de decidir fora de temps i d’espai, fet que resulta un camp abonat per a l’error i el fracàs. Recorden allò de ser al lloc adequat en el moment oportú? Doncs és justament això però a la inversa: fora de lloc, fora de moment. Romanem en un món de cavallets de fira on tot giravolta constantment, on tot flueix, que se’n diu ara –a bones hores redescobrim Heràclit--. Deixem que tot flueixi, amor –ens diem à la page a cada nova relació--, sabent que no fluirà res, perquè tenim l’esquena carregada de desenganys, la pell abrusada d’aguts deliris, les espatlles prenyades d’amargura, i tot per ser conscients que al final rendirem armes a la platja de Barcino, junt al mar, com en la versió serratiana d’un terminal Quixot.

Els esdeveniments, per primer cop en la història, van més ràpids que la percepció que tenim d’ells i de la capacitat de què disposem per a assimilar-los. El passat, a part de ser passat, ens queda infinitament llunyà, la nostra infantesa i joventut resten a milles lluny del nostre jo d’ara: érem uns altres, el nostre entorn era un altre. Si els sóc franc, jo no em reconec en tant que jo amb 30 anys menys, ni reconec aquella vida que ara catalogaria d’humana, de dimensions raonablement humanes –que tampoc no ho era del tot--. En l'actualitat em percebo com un jo múltiple, polièdric, desbordat, enxarxat i hiperconnectat. Un jo que acull la seva part virtual potser com a doppelgänger, un altre jo que és maligne i em devora, com Saturn als seus fills. Ens acostumem a desgrat al canvi constant, a l’aigua que ens rega els peus i passa, a la liquiditat que no solament és líquida, sinó que ens transforma en líquids a nosaltres mateixos, fonent-nos en un univers d’onatge oscil·lant, sense referents ni boies, agònicament extraviats.

Rumbs erràtics, passions inútils, esperances esqueixades, epidermis que no es reconeixen per més pròximes que estiguin. Ho sabem molt bé els nous solters, els separats o divorciats en el va periple de recerca d’una nova parella, que per no tenir no té ni nom. Sortim junts? No, ja no som adolescents. Som nòvios? No, això és pels qui es van a casar. Som amants?. No, som més que sexe. Som amics? No, perquè ens fiquem al llit. Som parella? No, perquè hauríem de viure plegats. 

--Tu i jo què som? --es pregunta.

--No ho sé –es respon--, ens estem coneixent, deixem que tot flueixi...

Ens definim, al capdavall, d’acord amb la nomenclatura vaga i inèdita dels nous temps canviants, líquids, fluents: anem junts, ens veiem, estem l’un amb l’altre. Res més que un present estricte amb data de caducitat, un capritx de companyia eventual a repèl, que dura el què dura i prou, que en qualsevol moment es pot transformar en una altra cosa, com qui passa a una nova pàgina de power point. Mentrestant, en maleïdes nits d’insomni, acariciant el sexe d’ella, que s’humiteja entre roncs lleus (no la volem despertar), pensem que Ernesto Sábato tenia tota la raó del món quan ens definia: la soledat humana és olímpica. Així naixem, així morim. Així vivim.

La millor companyia, el terapeuta

Comencem per una evidència: cada cop es divorcia o se separa més gent de mitjana edat. Si ho il·lustrem amb xifres aproximades, a Catalunya més del 60 % dels matrimonis fracassen i els subjectes dels trencaments tenen majoritàriament entre 40 i 50 anys (més del 80 %). Si a aquestes dades hi afegíssim les ruptures de parelles de fet, de les unions homosexuals o de les persones que mantenen relacions duradores no regulades, la xifra d’inestabilitat relacional seria d’escàndol, i de fet ho és. Vol dir això que el model de família tradicional s’ensorra amb estrèpit? Sí, ho vol dir, i és clar que sí. Acaba una civilització, un món, un ordre, una moral. De l’etapa industrial passem amb naturalitat però a velocitat de vertigen a l’era tecnològica, circumstància històrica que influeix de forma global en la política, les finances, l’economia, el treball, la societat, la família i finalment en l’individu. Ara, a principis del segle XXI, allò fascinant i alhora atordidor resulta escatir què ens depara l’esdevenidor. En el tema de vincles afectius, que és el que ens interessa, hem de fer notar que impera el més absolut i encegador desconcert. Educats en el model tradicional del matrimoni, aquest canvi inaudit i sorprenent ens afecta a un ampli gruix de la població madura, producte del l’explosió demogràfica dels anys 60s-70s, en la seva majoria gent divorciada o separada, sovint atrotinada, cremada, descreguda, que ens veiem obligats a fer creu i ratlla amb el passat i a edificar nous models de relació d’acord amb les circumstàncies recents i insòlites. A la pràctica: de joves no teníem casa ni fills i fèiem un projecte clàssic de matrimoni segons el qual ens hipotecàvem per aconseguir la llar, i engendràvem i criàvem nens. Ara, de més grans, amb vincles conjugals trencats i encara amb molta existència per endavant, ja no podem reproduir el mateix model, en essència per dos obstacles evidents, l’habitatge i la descendència. ¿Vendrem els pisos propis per comprar-ne un en comú amb una nova parella? ¿Tindrem la sort que els vailets o adolescents s’avinguin amb nosaltres i també entre ells? No, no pas, seria tot plegat una bogeria. D’entrada, hem d’engrapar amb ràbia la serra mecànica i fer llenya fina de l’educació rebuda i mamada de petits. I de sortida, bastir maó sobre maó solucions originals per vehicular amb eficiència els sentiments i les relacions, i així allunyar-nos de la nefasta i castradora solitud.

No existeix, ara com ara, una solució predominant, genèrica, per aquest problema, ni que sigui passatgera, com per exemple la moda àmpliament difosa del “living apart together”, tan cool en el seu moment, però que tanmateix a la pràctica no ha donat, per factors diversos, els fruits saborosos que se n’esperava. La clau de la supervivència afectiva ha de confeccionar-se de moment de forma individual i privada: que cadascú faci la seva i campi qui pugui, així de cru. Abans, segons marcava la tradició, formàvem una família, creàvem descendència, i els cònjuges es mantenien units fins que la mort els separava. Es tractava d’una existència lineal, contínua i uniforme. Ara, déu ha mort i amb ell el matrimoni eclesiàstic; la moral ha finat i amb ella el matrimoni civil; i nosaltres, pobres bestioles desorientades, anem provant diverses parelles encadenades o superposades, i relacions de variada intensitat, forma i duració, alternades amb períodes de depressiu isolament. La realitat de diari esdevé contrària a la clàssica esmentada: duem una vida sentimental fragmentada, discontínua i múltiple. En aquest aspecte, ens veiem forçats a remar a contracorrent de la natura, que ens empeny cap a una mansa rutina, una narcòtica estabilitat, una vida serena i pautada, i a acceptar com a element cada cop més comú i familiar l’angoixant i impaïble gestió de la incertesa, perquè resulta que el futur se’ns presenta cada cop més atzarós, fluctuant i imprevisible. L’àmbit afectiu se’ns transforma en una massa amorfa, mal·leable, polièdrica, i ens convertim també nosaltres mateixos en éssers extremadament múltiples, una sort d’esquizofrènics sans que allotgen diversos jos en el seu interior, cadascun d’ells adaptat a cada sentiment, relació o casuística. Cada lligam esdevé ara únic i hi ha tants models de relacions com relacions s’estableixen. I són tants, que no sabem ja ni com etiquetar-los. Estem junts? Som nòvios? Sortim plegats? Som amants? Som parella? Som amics amb drets? O som a penes un superficial ens anem veient de tant en tant? En fi, un desgavell conceptual que deriva en aquesta vaguetat substantiva.

Analitzat tot això, només resta formular una pregunta òbvia: i ara què ens resta? Doncs fàcil: en la nostra època d'individualisme, l’altre. El tu. Ens aferrem al tu, i ens hi aferrem a urpades, si cal. Jo sóc jo i tu ets tu. Tot s’ha esfondrat al nostre voltant i sols em quedes tu, amor. I per tant, en tu confio. S’esdevé que l’únic fonament sòlid, vés quin remei, és la confiança en l’altre. I aquí acabem per delinear, arrodonir i polir, molt a desgrat nostre, la paradoxa perfecta, incontrovertible: ¿com podem refiar-nos d’algú en una relació que enlloc de ser nítida, sòlida i duradora, és en si mateixa variable, canviant i dúctil? És ben cert que com aquest difús panorama no es clarifiqui aviat, ens aguaita un avenir en el qual, en el millor dels casos, els nostres òptims i únics acompanyants seran psicòlegs i terapeutes. O tal volta psiquiatres.