La millor companyia, el terapeuta

Comencem per una evidència: cada cop es divorcia o se separa més gent de mitjana edat. Si ho il·lustrem amb xifres aproximades, a Catalunya més del 60 % dels matrimonis fracassen i els subjectes dels trencaments tenen majoritàriament entre 40 i 50 anys (més del 80 %). Si a aquestes dades hi afegíssim les ruptures de parelles de fet, de les unions homosexuals o de les persones que mantenen relacions duradores no regulades, la xifra d’inestabilitat relacional seria d’escàndol, i de fet ho és. Vol dir això que el model de família tradicional s’ensorra amb estrèpit? Sí, ho vol dir, i és clar que sí. Acaba una civilització, un món, un ordre, una moral. De l’etapa industrial passem amb naturalitat però a velocitat de vertigen a l’era tecnològica, circumstància històrica que influeix de forma global en la política, les finances, l’economia, el treball, la societat, la família i finalment en l’individu. Ara, a principis del segle XXI, allò fascinant i alhora atordidor resulta escatir què ens depara l’esdevenidor. En el tema de vincles afectius, que és el que ens interessa, hem de fer notar que impera el més absolut i encegador desconcert. Educats en el model tradicional del matrimoni, aquest canvi inaudit i sorprenent ens afecta a un ampli gruix de la població madura, producte del l’explosió demogràfica dels anys 60s-70s, en la seva majoria gent divorciada o separada, sovint atrotinada, cremada, descreguda, que ens veiem obligats a fer creu i ratlla amb el passat i a edificar nous models de relació d’acord amb les circumstàncies recents i insòlites. A la pràctica: de joves no teníem casa ni fills i fèiem un projecte clàssic de matrimoni segons el qual ens hipotecàvem per aconseguir la llar, i engendràvem i criàvem nens. Ara, de més grans, amb vincles conjugals trencats i encara amb molta existència per endavant, ja no podem reproduir el mateix model, en essència per dos obstacles evidents, l’habitatge i la descendència. ¿Vendrem els pisos propis per comprar-ne un en comú amb una nova parella? ¿Tindrem la sort que els vailets o adolescents s’avinguin amb nosaltres i també entre ells? No, no pas, seria tot plegat una bogeria. D’entrada, hem d’engrapar amb ràbia la serra mecànica i fer llenya fina de l’educació rebuda i mamada de petits. I de sortida, bastir maó sobre maó solucions originals per vehicular amb eficiència els sentiments i les relacions, i així allunyar-nos de la nefasta i castradora solitud.

No existeix, ara com ara, una solució predominant, genèrica, per aquest problema, ni que sigui passatgera, com per exemple la moda àmpliament difosa del “living apart together”, tan cool en el seu moment, però que tanmateix a la pràctica no ha donat, per factors diversos, els fruits saborosos que se n’esperava. La clau de la supervivència afectiva ha de confeccionar-se de moment de forma individual i privada: que cadascú faci la seva i campi qui pugui, així de cru. Abans, segons marcava la tradició, formàvem una família, creàvem descendència, i els cònjuges es mantenien units fins que la mort els separava. Es tractava d’una existència lineal, contínua i uniforme. Ara, déu ha mort i amb ell el matrimoni eclesiàstic; la moral ha finat i amb ella el matrimoni civil; i nosaltres, pobres bestioles desorientades, anem provant diverses parelles encadenades o superposades, i relacions de variada intensitat, forma i duració, alternades amb períodes de depressiu isolament. La realitat de diari esdevé contrària a la clàssica esmentada: duem una vida sentimental fragmentada, discontínua i múltiple. En aquest aspecte, ens veiem forçats a remar a contracorrent de la natura, que ens empeny cap a una mansa rutina, una narcòtica estabilitat, una vida serena i pautada, i a acceptar com a element cada cop més comú i familiar l’angoixant i impaïble gestió de la incertesa, perquè resulta que el futur se’ns presenta cada cop més atzarós, fluctuant i imprevisible. L’àmbit afectiu se’ns transforma en una massa amorfa, mal·leable, polièdrica, i ens convertim també nosaltres mateixos en éssers extremadament múltiples, una sort d’esquizofrènics sans que allotgen diversos jos en el seu interior, cadascun d’ells adaptat a cada sentiment, relació o casuística. Cada lligam esdevé ara únic i hi ha tants models de relacions com relacions s’estableixen. I són tants, que no sabem ja ni com etiquetar-los. Estem junts? Som nòvios? Sortim plegats? Som amants? Som parella? Som amics amb drets? O som a penes un superficial ens anem veient de tant en tant? En fi, un desgavell conceptual que deriva en aquesta vaguetat substantiva.

Analitzat tot això, només resta formular una pregunta òbvia: i ara què ens resta? Doncs fàcil: en la nostra època d'individualisme, l’altre. El tu. Ens aferrem al tu, i ens hi aferrem a urpades, si cal. Jo sóc jo i tu ets tu. Tot s’ha esfondrat al nostre voltant i sols em quedes tu, amor. I per tant, en tu confio. S’esdevé que l’únic fonament sòlid, vés quin remei, és la confiança en l’altre. I aquí acabem per delinear, arrodonir i polir, molt a desgrat nostre, la paradoxa perfecta, incontrovertible: ¿com podem refiar-nos d’algú en una relació que enlloc de ser nítida, sòlida i duradora, és en si mateixa variable, canviant i dúctil? És ben cert que com aquest difús panorama no es clarifiqui aviat, ens aguaita un avenir en el qual, en el millor dels casos, els nostres òptims i únics acompanyants seran psicòlegs i terapeutes. O tal volta psiquiatres.