Només les dones (i els gavatxos) fan l’amor. Els homes cardem

Mai no he fet l’amor. He cardat o follat profusament, però fer l’amor mai. Ja sé que moltes dones diferencien fer l’amor de mantenir una relació sexual, però crec que la majoria dels homes senzillament practiquem sexe. Fer l’amor, a priori, és un contrasentit, perquè el mot és un transplantament del francès faire l’amour que stricto sensu no hauria de tenir cabuda en el nostre idioma, perquè l’amor és un concepte abstracte, com tots els sentiments, i aquests per definició se senten, es generen, s’acreixen, minven, es transformen, s’ofereixen, o el que sigui, però mai, mai, mai, es fan. Oi que no diem fer l’odi? O fer la tristesa? O fer l’alegria? Etcètera. Doncs el mateix. Una altra història és que la melositat i romanticisme del gal·licisme l’hagi fet prou atractiu com per ser importat aquí --i a l’anglès (make love)-- i després, per popularització, l’hagin recollit i reglat els diccionaris oficials com a sinònim de fornicació. El curiós és que, amb l’ús, el vocable hagi perdut o matisat el seu sentit original. Ja no vol dir estrictament cardar --ni tan sols, com en l’antiguitat, fer la cort-- sinó que s’interpreta com a practicar sexe amb algú de qui s’està enamorat o que s’estima. Per les dones, una cosa és fer l’amor, on hi ha intensa implicació afectiva o passional, i l’altra practicar sexe, on l’acompanyant de llit els pot resultar fins a un cert punt emocionalment indiferent. La distinció no deixa de ser lògica, ja que quan elles executen allò que anomenen fer l’amor senten molt més plaer que quan només copulen. En la pràctica sexual, quan estan enamorades, activen regions cerebrals de recompensa, la qual cosa els proporciona més ràpidament l’orgasme, més nombre d’orgasmes i a sobre orgasmes de més qualitat, i això no succeeix quan només són estimulades de forma somàtica, merament coital. Aquesta circumstància, recollida per diversos estudis científics, les dones no la viuen d’una forma tan conceptual, prosaica, freda, sinó que l’acostumen a percebre i explicar d’una manera subjectiva i fins i tot amb gràcils dosis de lirisme. Si deixem de banda els sentiments, incognoscibles, incomprensibles i inexpressables, que ja donem per suposats, elles descriuen fer l’amor com un acte d’entrega total de la persona, de lliurar-se a l’home estimat, d’oferir-se-li en cos, ànima i esperit, d’estar més pendents del plaer d’ell que del propi, de despreniment, de donació, d’acolliment. En resum, que si fan l’amor, amb tot l’actiu que comporta, després se senten plenes i felices; si tenen sexe, en canvi, satisfan només una peremptòria necessitat corporal. Els homes, per contra, no fem aquesta distinció, o si la fem, és per donar-los el gust de la raó a elles, perquè se sentin compreses i acompanyades: sí, carinyo, com que t’estimo jo també faig l’amor amb tu. Però no és cert, en això no som sincers, maquillem la nostra realitat íntima. Els homes follem. I no notem diferència física entre mantenir sexe amb la persona amada o amb una desconeguda –per això podem anar de putes tan xirois--, perquè el mecanisme d’erecció, penetració i orgasme és sempre idèntic, pla com la monitorització d’un cadàver. El nostre lamentable clímax, que comporta la conseqüent ejaculació, es cansadament repetitiu, calcat fins a l’exasperació, com el dia de la marmota. Cada èxtasi masculí implica una mitjana de 17 segons de duració, amb unes contraccions espasmòdiques no inferiors a les 10 ni superiors a les 15, els primers dolls d’emissió potents –a 50 km/h la inicial i una distància de dos metres de recorregut—i menys entusiastes i espaiats els posteriors, amb una producció seminal de 3 a 5 mil·lilitres per cop, venint després el desplomament, el període refractari i la nyonya, qui no ha sentit mai a una dona exclamar: i no va i se’m queda adormit el tio! Som invariables en aquest aspecte, tant és que estimem la femella com no, que a tothora el sexe és igual. En tot cas, bé és veritat que no és el mateix emocionalment, espiritualment, acoblar-se amb una dona a qui estimem que amb una que no ens desvetlla més que atracció física. Si estimem, en acabat ens sentim també plens i feliços, i si no estimem, satisfets i orgullosos, però mai buits com de vegades els passa a elles. Sobre l’entrega, a la qual tanta rellevància hi atorguen les dones, l’únic que ens desvetlla és indiferència, fonamentalment perquè es tracta d’un concepte que ens resulta inaprehensible. Els homes no ens lliurem, per la raó baboia que no tenim, o no percebem tenir, cap organisme a oferir. Estem programats per rebre la donació de la femella, per apreciar-la i correspondre-la amb un acte de generositat, de tendresa o de passió, o les dues coses juntes o alternades. Com en tot, les dones viuen el sexe amb amor d’una forma global, com un conjunt d’emocions i fluids, mentre que els homes, menys dotats per les interrelacions i més per les concentracions, l’entenem com a plaer més --afegit a-- plenitud sentimental, però ambdues coses per separat; en comparació gastronòmica, elles fan un batut de maduixes, ben triturat i mesclat, i nosaltres mengem les maduixes i després bevem la llet, separant-les. Una curiositat, per acabar. Que la primera emissió espermàtica pugui abastar els dos metres de llançament es dóna en el comú dels mortals, però jo un cop vaig veure en el Bagdad com un dels porno-showmen col·locava el fluid llefiscós dels ous a l’altra banda de l’escenari, executant un llançament de lleterada de corba de tiralínies, com un perfecte arc de Sant Martí blanquinós i relluent sota els focus teatrals, amb una perícia professional que ens va fer emmudir i empetitir de vergonya a tots els espectadors. Vam pensar a l’uníson que teníem ganes que acabés l’espectacle per caminar Paral·lel avall i llençar-nos, profundament deprimits, de cap a mar sense confessió prèvia i amb un bon llast nuat als peus, de què ens servia la vida un cop trinxat l’orgull de mascle per un herculi xavalet amb l’escrot carregat d’esperma i pólvora alhora, i ben premsat.