Jazz, espelmes, encens i t’estimos

És curiós com al final els tòpics, en la seva majoria, acaben per ser certs. Bé, probablement per això són tòpics, perquè són idees que compartim el comú de la gent. Pensava ara en concret en aquell de clàssic que diu que els homes, per cardar, ho han de prometre tot, i després d'haver cardat, res de res, esborrar les promeses i sumir-se en un estat d’amnèsia comatós, fer ostentació d’un lúgubre oblit. Com més va, més dones hi ha que admeten que van a clavar un clau i prou, el sexe pel sexe, però la majoria d’elles encara tendeixen a decorar les relacions sexuals amb intangibles emocionals i afectius, de la mateixa forma que de púbers guarnien amb cors, flors i coloraines els apunts escolars. Potser la primera nit no ho verbalitzin, la segona possiblement tampoc, però si les vetllades es van repetint de forma regular, sempre arriba el moment en què exigeixen què hi ha més. Fan saber que senten alguna cosa que va més enllà del mer contacte sexual –no cal que sigui l’amor de la seva vida--, i demanen si són correspostes i amb quina intensitat. Durant molts anys sempre vaig ser honest i, amb molta delicadesa, indicava que més enllà de què ella m’agradava com a persona i com a dona, el component afectiu encara estava per venir, que ja arribaria –si s’esqueia--, però que calia deixar passar una mica de temps, a veure com evolucionava la relació. Ho acceptaven a contracor, amb una ganyota de desencís en el rostre i una expressió d’ulls de desesperada impaciència, del ja hi tornem a ser, dimonis. Però la caixa dels trons s’havia destapat i en trobades posteriors continuaven regirant-la de dalt a baix amb una fastiguejada ostentació. El tema en litigi del què sents per mi, imprescindible i urgent per a elles, molest i tediós per a nosaltres, generava discussions periòdiques, de vegades només de cares llargues, de vegades de ganivet entre les dents, fins que arribava un punt de no retorn en què deien prou. Acorralats amb subtileses reiterades o requeriments explícits, havíem de definir-nos finalment si era blanc, negre o gris, i si era gris, quina tonalitat de grisor tenia, i assenyalar-lo amb precisió en el ventall del pantone. O això, o bé si es persistia en l’ostracisme, la relació sense saber ni com ni per què entrava en una rutina d’esllanguiment, la passió i les trobades minvaven, i elles activaven el radar per buscar-se un mascle substitut, moltes seguint els exaltats consells de les seves enemigues de l’ànima: si no et diu que t’estima és que no t’estima, i si t’estima i no t’ho diu, és com tots, un covard, i no et mereix perquè tu vals molt, i això no t’interessa, el què has de fer és deixar-lo i trobar-ne un altre, com si el món no estigués ple de tios, per déu. 

En tot cas jo no enganyava i els concedia a elles el dret de fer i desfer el fregall d’espart emocional que les confonia i exasperava, els atorgava per convenciment moral la possibilitat real d’escollir tot dient-los amb franquesa el què hi havia, mai no els feia decidir res en fals, tenien tota la baralla ben desplegada sobre el tapet verd per a prendre la decisió més convenient pels seus interessos. Ara, no obstant, començo a dubtar molt si la forma d’actuar hagués hagut d’estar l’antagònica, com la que assenyala el tòpic clàssic: no ser sincer i jurar pels morts, prometre per l’ànima, assegurar per l’onomàstica, posar a l’altíssim per testimoni que el meu cor batega per tu i sols per tu, que el teu món i el meu formen una unitat refosa i invulnerable, que estem predestinats a ser l’un de l’altre i l’un per l’altre i que viurem feliços i menjarem anissos i bombons de praliné. Moltes dones ho reclamen així, ho ordenen, imposen un codi femení de paraules xiuxiuejades a frec d'orella, de remor mel·líflua que amoroseix consciències, d’ornament que assossega l'atmosfera, que tranquil·litza i conforta. Es tracta d’un element més del ritual amatori, com la música de jazz a baix volum, les espelmes rogenques distribuïdes estratègicament per l’estança, l’encens que enlaira des de la punta al roig el serpentí de fum, les copes de vi de criança que acaloren l’estómac i desinhibeixen els instints i, si Sant Pere és clement, el plugim hipnòtic que repica en el cel obert i que tan lànguidament fa brillar les mirades: clar que t’estimo, amor meu, tu ets diferent, ets única per a mi, com pots dubtar-ho? Entès des d’aquesta perspectiva, no crec que pugui parlar-se de deshonestedat o hipocresia masculina, atès que es confecciona una exigida i forçada escenificació teatral, un joc il·lusori no regulat d’acoloriment ambiental que potencia el intercanvi pedestre de contactes i fluids. 

Tot això, a no ser, és clar, que comenci a establir-se per part de tots dos una relació més sòlida i profunda, un projecte de futur comú seriós i dissenyat a dues mans, on aleshores sí que aquest digue'm que m'estimes encara que sigui mentida pot arribar a ser danyí, cruel, immoral i inhumà. Quan s’hi va de debò, quan existeix implicació d’afectes, quan s’estima realment de cor, la parafernàlia mecànica, fingida, postissa, fa nosa, sobra, i allò què es verbalitza ha de ser exposat i sentit honradament, profunda i sincera. Però si aquest no és el cas, i la majoria de les vegades no ho és, utilitzar el verb estimar amb profusió, amb accent trobadoresc, com a música verbal, com a carícia per les oïdes, no crec que resulti perniciós. Al capdavall, les relacions, com sempre succeeix, les que hagin de durar, duraran, i les que no, doncs no.