La mirada canalla

Tinc en molt notable estima el què em va dir la primera noia, una noia magnífica, amb qui em vaig embolicar just després de la meva primera separació matrimonial. La seqüència va ser la següent: destrossat anímicament per la separació, i no tant per la dona en si, l’ex, per fortuna reemplaçable, sinó per perdre el dret de compartir la creixença diària de la meva filla, aleshores de tendres quatre anys, vaig passar 15 dies tancat i aïllat a casa, en jornades de dol. La resurrecció va venir telèfon en mà, a la imprecació mental desesperada de quina ha estat la darrera noia a qui sé que agrado i amb qui voldria compartir aquests dies de crisi, d'inseguretat i de demanda de calor. Vaig recordar a aquesta amiga i la vaig trucar. Vam quedar, un caribeny jorn de platja a Sitges, on vivia, i ens vam embolicar. Va començar ella, petonejant-me l’espatlla mentre jèiem de bocaterrosa a les tovalloles, jo no donava gaire de si, ni per prendre la iniciativa. Més tard, a casa seva, va revelar-me:

            --M'agrades. I ho sé des del dia en què et vaig veure pipar una cigarreta. Vaig fixar-me en els teus llavis i després en els ulls, i vaig pensar que en el llit hauries de ser un perfecte canalla.

            Ja m’ho havien fet notar això, i més que m’ho han dit amb posterioritat. Es refereixen als meus ulls, que en temps d'intimitat presenten aquella guspira de desig, de perversitat, de passió, de luxúria. Es veu que miro i miro amb ganes. En realitat, em fixo en allò que desitjo. Estudio, atent, el cos que vull fruir i que fruiré, la persona que vull satisfer i que vull alhora que em complagui. La millor forma de mirar, la més confident, la més còmplice, és aquella que es fa en la més càlida proximitat, amb els cossos enllaçats, els sexes encaixats, els pits a frec. Es diu amb els ulls: et posseeixo i m'agrada, estic dintre teu i ho gaudeixo, t'ofreno plaer i te’l demando. T'estimo, et valoro, i vull que tu m'estimis també, que em valoris. Reclamo amb l'esguard: exhibeix-te, mostra't, allibera't. Exigeixo: llueix, desborda'm, arrabassa'm. Suplico: rapta’m, enlaira’m, fon-me. Que jo et faré de tot.

Sempre m’han comentat que, de natural, en conversa quotidiana, el meu esguard és afable, bondadós, fins i tot innocent. Però que en el llit em transformo rotundament. Sorgeix un altre jo, un jo desconegut, delerós, bandarra, salvatge, obscè. Una cosa així com guspirejant, al roig, igni, volcànic. No sé com miro, en realitat. No puc veure'm a mi mateix. Però haig de creure-les a elles, o bé demanar-les que em tirin una foto d’aquelles espontànies. I que immortalitzin després l’escurçó luxuriós que em nia a les pupil·les fent-ne vistoses litografies. 

She wants to ride her bicycle, she wants to ride her bike...

He passat uns dies voltant moltíssim en moto, per la feina. De passar el dia al carrer el que més m’ha sobtat, entre moltes bestieses diverses, han estat les bicicletes. És increïble com entorpeixen el trànsit. D’entrada, parlem, no dels ciclistes, sinó de les ciclistes. No es poden imaginar les vegades que he alentit la marxa a ritme de pedal, i fins i tot variat el trajecte, per tal de seguir-les, observar-les i admirar-les. D’esquena, sobretot. El seient de les bicicletes, aplicat al cos femení, té uns efectes estèticament fastuosos, excelsos. La moto sense dipòsit, l’escòter, embelleix les cames. La bicicleta, en canvi, silueteja el cul. El seient de la bicicleta, esmolat, falcador, divideix en dos els malucs. Dreta i esquerra. Tradueix a la realitat el vell adagi dels folladors impenitents: “Et partiré en dues”. El seient accentua la regatera del cul, tensa les galtes, les comprimeix. En això hi té molt a veure la singular posició damunt la bicicleta. Majoritàriament, el cos es decanta cap endavant, cap el manillar, amb la qual cosa la pressió bàsica del seient s’efectua sobre el frontal del perineu. Recordo l’escena de la pel·lícula “El balneari de Battle Creek”, en què les dones victorianes se satisfeien orgàsmicament passejant camp a través amb bicicleta, amb un trontoll que tenia brutals efectes sobre els òrgans pèlvics. Molt divertit i real. Bé, amb el cos recolzat en braços i espatlles, el cul s’alça, despunta, s'ofrena. Adquireix, per aquesta complexa morfologia dels malucs femenins, una forma sinusoidal, còccica, aguitarrada. Es configuren dues esferes mòrbides sota el guiatge de la pelvis, l’ós sacre planteja el doble hemisferi, executa la bessona rodonesa tensada i mòbil. El dinamisme simètric dels pedals, a més, distribueix per extensió les adorables masses musculars. Mentre una s’allarga i s’arrodoneix, l’altra es contrau i resta tallada per la base, però no amb una secció brusca, de matxet, sinó delineada, dibuixada, pinzellada. L’arquejament cap endavant produeix un efecte de punt de fuga. La ronyonada s’estreny, l’esquena es fon en un infinit pròxim, els cabells a l’aire es difuminen en el panorama ciutadà. Allò pròxim, verídic, tangible i exhibit és el cul. És la punta de llança, l’arma definitiva de l’impacte visual. Els homes, que som oculars, i a més infantils, veiem allò que desitgem i desitgem allò que veiem. El cul de les ciclistes, tant a tocar de mà, tan deliciosament pompós, tan fruita prohibida.

Sexe de manteniment i llei del mínim esforç

Si ens posem a mirar certerament, agudament, sense parafernàlies, hem de reconèixer que la majoria dels polvos de la nostra vida no són polvos extraordinaris. La majoria ho són de manteniment, de diari, rudimentaris, alleugidors. Els polvos amb ritual d'encens aromàtic encès, espelmes multicolors, massatges amb olis lliscosos i vi negre de burdeus a temperatura ambient són molt eficaços a l'hora de romantitzar l'atmosfera, de fer explotar la relació, de fer-la extraordinària, única. Però la veritat és que la vida quotidiana, amb el cansament físic i mental producte de la feina i l'economia, no deixa gaire espai pel festí ordinari dels sentits, pels focs d'artifici epitelials. Al final, la frase més comunament matrimonial és aquella que diu, carinyo, avui un de ràpid perquè anem calents i ja fa dies, i prou. Dos orgasmes i la seva acollidora conseqüència: una son relaxada i profunda. No tota la pintura és Velázquez ni cada cotxe un Ferrari. Passem sovint de sobres amb Mortadel·lo i Filemó i un Seat Ibiza. I uns polvos càlids per treure el ventre de penes. I gràcies encara que és així, que alguns, pobrets, ni això. Una mostra d’això és que quan estava en parella i gaudia de companyia nocturna a diari, sovint em donava per fer l'amor de costat. És a dir, girant-me cap a la dona i, en posició de 44, fer el lúbric fet. Aquesta geometria presentava l'avantatge que es podien manipular pits i sexe a discreció, potenciant el plaer d'ella per poca perícia de què hom disposés. I alhora, perquè ens estalviem la gimnàstica esgotadora de la posició del missioner, que està molt bé quan un és jove, està fibrat i l'alimentació de la musculatura no requereix d'una oxigenció excessiva, que es tradueix en esbufecs agonístics, taquicàrdia paroxística i potencial necrosi de la zona lumbar, per recalentament. I és que, quan més anys passen, més còmodes ens tornem, aquest és un axioma irrefutable, una veritat tan absoluta com pràctica, sobretot pràctica.

Crec honestament que, arribada una certa edat, la maduresa, posem, si els homes poguéssim escollir en qüestió de relacions sexuals, molt sovint, en la pràctica diària, ens decantaríem per les mamades pures i dures. Braços alçats, dits entrecreuats darrere el clatell i, apa, nena, treballa. Ja sé que dir això comporta la revolta furibunda de les dones, que amb motiu inapel·lable poden argumentar que i elles què, i certament amb raó, no hi ha discussió possible. L'opció mamada a seques és d'un egoisme masculí molt notori. Però cal certificar aquesta tendència, còmoda i plaent. L'amor físic, això no podem oblidar-ho, té la seva part d'ofici, de pràctica, d'habilitat, però també comporta aquesta vessant de feina, d'esforç, de cansament. I en tema de feina, sempre és millor que treballin els altres, les altres, en aquest cas. Apa, estimades, ja us dono generós material per lapidar-me.

Polles (i 2)

En una nit de joc eròtic amb la meva tercera parella, li vaig demanar:

--Pots ficar-te un ou a la boca?

--Els del meu exmarit, sí –va revelar--. Els teus, no. Són massa grans.

--Oh, bé... --vaig dir jo alçant la mandíbula i aclucant els ulls i sentint música de lires a les altures.

--En canvi –va continuar ella--, amb la polla em passa a l'inrevés... La teva és més petita, no sé, més manejable... Ei, va, no t'enfadis...

........................

Uns dies després, vaig respirar molt a fons, em vaig encomanar a tots els sants, i li vaig preguntar:

--La polla, al teu exmarit, quant li fa de llargària?

--Oh, no ho sé –va dir ella--. Però la té molt gran.

--Vinga –vaig inquirir--, no hi ha home que no sàpiga quant li allarga...

--Era molt gran.

--18?

--Més.

--20?

--Més.

--Més...? 25...?

--Sobre els 25.

Uf. Entesos, era ell, el superdotat, l'artista de circ, el monster dick, que en diuen ara a internet, i no pas jo el ridícul, misèrrim i patètic pixatova. Però 25..., mare de déu! Quina barbaritat, nen! Que l’altíssim te la conservi molts anys, palangana! 

A partir dels 40, erotisme de delicatessen

Si en algun context té sentit enter el terme revolució sexual, és quan s’entra en la en teoria decadent maduresa, posem-li que passats els 40 anys. Com un extens cant del cigne –pot durar 2 o 3 dècades--, les nostres ments i cossos exhalen la més heroica melodia com a preludi de la previsible expiració temps enllà de les simpàtiques hormones del desig. Quina música, companys. Si Màrius Torres versejava “dels sofriments passats tinc l’ànima madura / per ben morir”, nosaltres podrem dir quan arribi l’hora de donar carpetada a la biografia just el contrari, que dels plaers passats tenim l’ànima madura per a ben morir, i fer-ho a més amb abundants llàgrimes de gratitud per les excelses simfonies de pell assaborides. El sexe a partir dels 40 --any amunt any avall--, s’endinsa en una tònica expansiva insospitada, tant en quantitat com en qualitat. Abans, en el cas dels homes –i de les dones també, tot i que en menor mesura--, l’activitat sexual se centrava en els genitals, no debades el mot prové del llatí “genitu” (procrear), i ens trobàvem immersos de ple en una època d’àvida reproducció. Existia una urgència fertilitzant causada per l’abundància de testosterona, l’hormona que ens abrusava les parts com si ens hi apliquessin un bufador d’acetilè. Petons i carícies tot sovint es reduïen a la mínima expressió, n’hi havia prou amb que activessin l’erecció en el mascle i obrissin i lubriquessin la femella, deixant els òrgans sexuals a punt per l’encaix i el monòton moviment d’èmbol de amunt i avall, fins a abastar el festiu terratrèmol d’èxtasi. És clar que ens ho passàvem bé, de joves, i jugàvem i experimentàvem i gaudíem d’excel·lents orgasmes i ho fèiem a tothora i en qualsevol lloc i en acabat, encara plens d’energia, ens aturàvem deu minuts, just el temps per recuperar l’alè i frenar la taquicàrdia, i després ens hi tornàvem a posar, érem uns marrans de molt a parar-hi compte. Però a partir dels 40 tot canvia, el nivell de testosterona descendeix, i de cop i volta un dia, amb tot d’interrogants giravoltant dins la testa, ens adonem que tenim una dona nua al costat, oferta i expectant, acariciant-nos, i va i la (molt puta) polla continua amb el seu vaivé pendular, gravitatori, res, que no s’aixeca. Què ens està passant, déu meu, això no entrava en el guió. És en aquest punt de flàccida inflexió quan, consternats, ens veiem obligats a remirar-nos el carnet d’identitat i reconèixer entre silenciosos laments que de tot ja fa 20 anys i que la joventut física comença a dir-nos adéu amb una trista mà alçada, perquè estem canviant d’etapa vital. També en el sexe. De fet, minvem d’energia, cedim potència, perdem gas. També en el sexe. Ho aguaitem tot més de lluny, relativitzem les coses, ens tornem més comprensius i escèptics. També en el sexe. Assistim, com dèiem al principi, a una imprevista i escruixidora revolució personal. També en el sexe: la revolució sexual, la individual, l’única i vertadera. 

Vist ara una mica des de la distància, allò que al principi es vivia amb percepció de catàstrofe, resulta que no, que no ha estat el cataclisme de dimensions planetàries que esperàvem, sinó tot el contrari, ha resultat un guany sorprenent i insospitat, un premi ben merescut de placidesa i temperància, dialèctic i compensatori de la frenesia de la joventut: la recompensa de l’erotisme. En l’home, la sensibilitat ja no es redueix al gland i només al gland, sinó que s’expandeix per tot el cos, la pell entera es torna receptiva, voluptuosa, sensual, proporciona un plaer que abans o bé no es posseïa o bé es desatenia. En això, i no dol dir-ho, ens feminitzem, augmentem les zones erògenes, i entenem allò incomprensible que abans contemplàvem en elles, que s’excitaven i fins i tot s’orgasmaven en acariciar-les o llepar-les el coll, el lòbul de les orelles, els mugrons o la part interna de les cuixes. Ara nosaltres també disposem d’aquesta sensibilitat, ja no quedem sensitivament enclaustrats en la punta del penis, sinó que tot el nostre cos es torna procliu a la recepció de les carícies, carícies que ens fan ronronejar de satisfacció com gatets a la falda d’una venerable solitària. Igualment, desapareix la imminència de l’emissió seminal, allò que en dos minuts de ficar-la a l’olla amb el cul en moviment ja ruixàvem amb alegria xeringades d’esperma onsevulla que anés a parar; o dos minuts i mig si, en fi, pensàvem en imprecació desesperada que ens atropellava un tràiler i ens moríem en lenta agonia, hamburguesats a la cuneta. Ara tardem més a tenir l’orgasme, podem estar temps i temps en erecció –encara que a estones botifarregi o se semipansiegi—sense notar com el semen pessigolleja la base de la uretra, i si ho fa, gaudim del coratge de maduresa de saber canviar la posició, on el frec sigui menor o imperceptible, o dir-li sense embuts a la nostra estimada, estimada, m’aturo que si no em corro. També transmutem la pressa per la dilació, cada carícia ha de ser oferta i rebuda amb delícia, apreciant-la, degustant-la, assaborint-la, detectant-li els mil matisos subtils que abans ens passaven per alt; potser el temps global d’activitat sexual sigui idèntic al de quan érem joves, sols que ara ho fem en una única tongada, pausada i substanciosa, i abans en diverses penetracions consecutives, ansioses i febrils. Finalment, en això hi estaran d’acord la majoria de dones, molts de nosaltres, sí, n’hem après, que ja era hora, reis. Després de conèixer diverses, o moltes, femelles, ens hem il·lustrat en la noble artesania de manejar un cony a voluntat i extreure-li lúbrics sons de plaer, exercici no gens fàcil perquè, anatomia de Gray a part, cada vulva és única, com també ho és la seva sensibilitat, i en aquest honorable i imaginatiu quefer la capacitat d’improvisació ha d’esdevenir immediata i rica, d’il·limitats recursos. 

En les dones, la transició de la joventut a la maduresa resulta idèntica pel que fa al increment de sensibilitat epitelial i l’abundància de matisos del goig, i en el seu amorosit i salubre paladeig. Però en elles, al contrari que als homes, els sobrevé un augment de desig sexual, com si el seu cos sabés que està a punt de cremar els darrers cartutxos pel que fa l’arsenal d’òvuls i les empenyés cap a la fornicació a la desesperada, a no deixar escapar cap tren, ni que sigui aferrant-se a la barana del vagó de cua. Així mateix, es desprenen de dos llasts que els impedien abans desplegar tot el seu immens potencial sensual: el desconeixement del propi cos i la vergonya. Tenen ja el cos apamat, les tècniques de carícia integrades, les preferències amatòries definides, els mecanismes d’orgasme filigranats, i no mostren cap mena de pudor a mostrar un nu imperfecte d’estètica –és el que hi ha, si t’agrada bé, i si no, també—i a suggerir, conduir o directament demanar allò que més els plau en cada moment. Saben de la seva satisfacció, de com abastar-la i a quin ritme i de quin tipus, i fan el què volen, quan volen, de la forma que volen i amb qui més ràbia els fa.

Junts, homes i dones, en la maduresa, despleguem i gaudim de totes les sofisticacions de l’erotisme, perquè continuem experimentant però des de l’experiència, sabem trobar les estones sense limitacions, amb temps per fer i desfer i entortolligar-nos plegats, i fruir del món fèrtil, imaginatiu i espirituós dels sentits en un univers de confort de mar en calma. Enrere han quedat les urgències, les passions de cuita-corrents, les curses dels cent metres obstacles cap a l’orgasme. La finalitat, l’èxtasi, ja no resulta el cobejat i freturós element primordial de la còpula, sinó un ingredient més del joc eròtic, que tant es pot abastar com no, o repetir-lo si s’escau en múltiples variants per poca voluntat i diligència que s’hi dediqui. L’objectiu és el contacte sexual en si mateix, recrear-se en la sensualitat i la manyaga, ajustar virtuosos ritmes conjunts, quintaessenciar les subtileses de la delícia, sublimar els cossos en una matèria volàtil que va crear sàviament qui sap qui, i a la qual un déu beatífic l’anomenà paradís i un humà assenyat li posà el nom més prosaic de plaer. L’essència ja no és l’èxtasi, sinó el virtuós trajecte cap a ell, encara que al final la llunyana Ítaca aguaiti o sigui només un miratge, tant és: es tracta d'un procés d’avinentesa, de calor compartit, de complicitat generosa, d’eucaristia de pells i de comunió d’éssers. I fins i tot d’amor, si fos possible, que no sempre ho és.

Johnny Depp sap erotitzar l’ambient (o les llàgrimes de cocodril dels laboratoris Pfizer)

Prenguin nota: primavera del 2000. Va ser el dia que els laboratoris Pfizer van anunciar públicament que després de més d’una dècada d’investigacions amb els millors científics del món --suposo que pagats a preu d’or--, abandonaven per KO tècnic la recerca de la Viagra femenina. Sembla ser que van aconseguir el mateix que amb els homes, vehicular i concentrar la sang a la zona púbica, però de la mateixa forma que als mascles això els inflava priapísticament el penis, els provocava l’anhelada i infinita erecció, a les dones les deixava indiferents, apàtiques, abúliques, per més que les termografies demostressin que l’afluència sanguínia que se’ls aplegava en els baixos era idèntica a la que es produïa quan estaven en plena excitació i contacte sexual. La sang hi era, cert, però no el desig. Van concloure que l’excitació femenina depenia d’altres factors, coses tan nímies i insospitades –com és possible que de vegades les llumeneres especialitzades oblidin el factor humà?-- com les emocions generades en el cervell –o el cor--. Imagino que l’anunci dels responsables de Pfizer deuria ser efectuat amb llagrimots de pesar en els ulls, se’ls escolava pel clavegueram un negoci ingent, de mils de milions de dòlars, l’altra meitat del mercat mundial: ja tenien els homes comprant i prenent la píndola blava i ara els tocava el torn a les dones, suposo que amb la pastilleta no blava sinó rosa, siguem clàssics. Què pastilla rosa ni què pastilla rosa...!, que diuen els palanganes de la tele escombraria, a falta d’imaginació per fer comparatives originals. Zero, sí, zero, projecte avortat. Si ho mirem ben mirat, la pedra filosofal provocadora de l’excitació sexual té els seus antecedents ancestrals en les cobejades potingues afrodisíaques, que s’han conreat a totes les cultures del món ja des del principi del Gènesi. S’han atribuït propietats erotitzants al ginseng, el guaranà, la maca, l’alfàbrega, el clau, la gelea reial, la mel, el safrà, el caviar, l’alcohol en petites dosis i algun derivat d’opiaci. No podem dir que els nostres avantpassats no s’hagin escarrassat a fomentar les condicions físiques propícies per dur a terme el deliciós i noble art de sucar el melindro. Els homes ja ho tenim solucionat, gràcies gloria in excelsis als laboratoris Pfizer. Les dones, no. Personalment, per teoria i pràctica, sóc de l’opinió que l’única pastilla rosa possible, l’afrodisíac femení per excel·lència, l’excitant sexual de femella infal·lible, ha de ser un actiu intangible, de la mateixa forma que ho van constatar, perplexos i somiquejants, i quan ja era massa tard, els creadors de la Viagra masculina. Aquest intangible consisteix a erotitzar l’ambient. I l’ambient s’erotitza per la paraula, no hi donem més voltes. El verb és allò que, insondablement i enigmàtica, activa les glàndules que afecten al desig femení, allò que els desvetlla la necessitat ineludible de ser acariciades i penetrades, l’espoleta que els entra per les oïdes, s’extreu, clic, en el cervell i esclata amb fastuositat i jocs d’artifici en el pubis. Els poso un exemple: estudiïn una de les primeres escenes de “Don Juan de Marco”, en què Johnny Depp, interpretant el personatge de Dom Joan, sedueix amb un discurs memorable –tots els homes ens l’hauríem de saber de memòria-- una dona solitària que espera el seu company en un restaurant, mentre de fons sona mel·lífluament “Have you ever really loved a woman?”, de Bryan Adams, per donar-li una mica de romanticot condiment cinematogràfic. Bé, benvolguts amics, això és només un exemple, en la realitat les possibilitats d’electritzar amatòriament l’atmosfera a través de les paraules són tantes com dones i circumstàncies existeixen, cosa que s’ha de saber gestionar amb saviesa i tota sort de recursos naturals o adquirits, o ambdues coses alhora. I és clar que hi ha uns principis bàsics que s’han de tenir presents, que en cap cas no es poden negligir, però ara no és el moment adequat ni tinc l’espai suficient per exhibir-los i fer-los guerrejar a la palestra, ho faré un altre dia. Si és que, és clar, estic inspirat i una musa generosa, que no estigui de vacances, señor Serrat, m’acaricia el cabell amb els seus dits gentils, dolços i eteris.