Johnny Depp sap erotitzar l’ambient (o les llàgrimes de cocodril dels laboratoris Pfizer)

Prenguin nota: primavera del 2000. Va ser el dia que els laboratoris Pfizer van anunciar públicament que després de més d’una dècada d’investigacions amb els millors científics del món --suposo que pagats a preu d’or--, abandonaven per KO tècnic la recerca de la Viagra femenina. Sembla ser que van aconseguir el mateix que amb els homes, vehicular i concentrar la sang a la zona púbica, però de la mateixa forma que als mascles això els inflava priapísticament el penis, els provocava l’anhelada i infinita erecció, a les dones les deixava indiferents, apàtiques, abúliques, per més que les termografies demostressin que l’afluència sanguínia que se’ls aplegava en els baixos era idèntica a la que es produïa quan estaven en plena excitació i contacte sexual. La sang hi era, cert, però no el desig. Van concloure que l’excitació femenina depenia d’altres factors, coses tan nímies i insospitades –com és possible que de vegades les llumeneres especialitzades oblidin el factor humà?-- com les emocions generades en el cervell –o el cor--. Imagino que l’anunci dels responsables de Pfizer deuria ser efectuat amb llagrimots de pesar en els ulls, se’ls escolava pel clavegueram un negoci ingent, de mils de milions de dòlars, l’altra meitat del mercat mundial: ja tenien els homes comprant i prenent la píndola blava i ara els tocava el torn a les dones, suposo que amb la pastilleta no blava sinó rosa, siguem clàssics. Què pastilla rosa ni què pastilla rosa...!, que diuen els palanganes de la tele escombraria, a falta d’imaginació per fer comparatives originals. Zero, sí, zero, projecte avortat. Si ho mirem ben mirat, la pedra filosofal provocadora de l’excitació sexual té els seus antecedents ancestrals en les cobejades potingues afrodisíaques, que s’han conreat a totes les cultures del món ja des del principi del Gènesi. S’han atribuït propietats erotitzants al ginseng, el guaranà, la maca, l’alfàbrega, el clau, la gelea reial, la mel, el safrà, el caviar, l’alcohol en petites dosis i algun derivat d’opiaci. No podem dir que els nostres avantpassats no s’hagin escarrassat a fomentar les condicions físiques propícies per dur a terme el deliciós i noble art de sucar el melindro. Els homes ja ho tenim solucionat, gràcies gloria in excelsis als laboratoris Pfizer. Les dones, no. Personalment, per teoria i pràctica, sóc de l’opinió que l’única pastilla rosa possible, l’afrodisíac femení per excel·lència, l’excitant sexual de femella infal·lible, ha de ser un actiu intangible, de la mateixa forma que ho van constatar, perplexos i somiquejants, i quan ja era massa tard, els creadors de la Viagra masculina. Aquest intangible consisteix a erotitzar l’ambient. I l’ambient s’erotitza per la paraula, no hi donem més voltes. El verb és allò que, insondablement i enigmàtica, activa les glàndules que afecten al desig femení, allò que els desvetlla la necessitat ineludible de ser acariciades i penetrades, l’espoleta que els entra per les oïdes, s’extreu, clic, en el cervell i esclata amb fastuositat i jocs d’artifici en el pubis. Els poso un exemple: estudiïn una de les primeres escenes de “Don Juan de Marco”, en què Johnny Depp, interpretant el personatge de Dom Joan, sedueix amb un discurs memorable –tots els homes ens l’hauríem de saber de memòria-- una dona solitària que espera el seu company en un restaurant, mentre de fons sona mel·lífluament “Have you ever really loved a woman?”, de Bryan Adams, per donar-li una mica de romanticot condiment cinematogràfic. Bé, benvolguts amics, això és només un exemple, en la realitat les possibilitats d’electritzar amatòriament l’atmosfera a través de les paraules són tantes com dones i circumstàncies existeixen, cosa que s’ha de saber gestionar amb saviesa i tota sort de recursos naturals o adquirits, o ambdues coses alhora. I és clar que hi ha uns principis bàsics que s’han de tenir presents, que en cap cas no es poden negligir, però ara no és el moment adequat ni tinc l’espai suficient per exhibir-los i fer-los guerrejar a la palestra, ho faré un altre dia. Si és que, és clar, estic inspirat i una musa generosa, que no estigui de vacances, señor Serrat, m’acaricia el cabell amb els seus dits gentils, dolços i eteris.