Trobem nosaltres l’amor o és l’amor qui ens troba a nosaltres?

 

Quantes vegades no hem dit de petits, entre joc i joc, m’avorreixo. L’ensopiment és un estímul per la imaginació, ja que maldem per inventar-nos activitats que foragitin la desesperació del no res a fer. L’avorriment, tanmateix, no és només un estat d’ànim de la infantesa, per la raó contundent que tota la vida som nens, sols que amb els anys en adonem que som nens a qui ens van sortint les arrugues i ens puja el nivell de colesterol. Fins i tot es diu que Déu va crear el món perquè badallava d’apatia. D’adults, d’aquest avorriment pueril en diem tedi, el conegut tedium vitae llatí, mots possiblement encunyats per Séneca, el tedi vital. En castellà hi ha una paraula, que a mi m’encanta, que afegeix una certa dosi de fastigueig mortal al tedi, el “hastío”, que no té equivalència en català, o si més no jo no he sabut trobar-la. D’infants, per combatre l’avorriment, ideem jocs. D’adults, per mitigar el tedi, recorrem a l’activitat, al treball –si complau—o a l’afecció. I tant una cosa com l’altra ens aporta el liniment impagable de l’emoció. Diversos pensadors s’han qüestionat fins a quin punt l’amor no és només el producte de la fugida cap endavant de l’estat de monotonia. Quants de nosaltres, i quantes vegades, no hem desitjat, en temps de sequera sentimental, tornar a estimar de nou per tal d’escapar de la rutina del tansemenfotisme i la soledat. Virginia Woolf, per posar un exemple, deia que a la gent li agradava sentir, fos el què fos. I és cert, res danya tant l’ànima --i de vegades somatitza en el cos-- com el buit existencial. Des d’aquest erm emocional, busquem amb desesperació algú a qui estimar, algú a qui lliurar-nos en cos i ànima, algú que ens revolucioni l’àmbit afectiu d’encefalograma pla, algú que ens meni a pensar-hi totes les hores del dia, gairebé obsessivament, i a sentir –sentir!—la seva absència quan no hi és i a gaudir la seva presència quan la (o el) tenim al costat. Mentre comptem amb l’objecte de l’amor com a centre precís d’atenció en vigília i vagant profusament i difusa en els somnis, no farem com quan érem criatures de curta edat, com seure a un esglaó i anar llençant negligentment còdols a la babalà, i dir-nos m’avorreixo. Els més pràctics asseveren que per trobar l’amor, hem d’estar-hi oberts, francs i disposats. En definitiva, hem de posar-hi part activa, l’hem de desitjar. Sempre tenint en compte que els desigs consisteixen a satisfer unes mancances prèvies; una mancança és el tedi, i una seva contentació és l’emoció. Manel Ibáñez Escofet, en les seves memòries, esmenta com a un dels moments amargs de la seva vida, anar a Palafrugell a visitar a un vell Josep Pla en el seu mas i trobar-lo en batí, davant la llar de foc, i en girar-se l’escriptor, adonar-se que estava desfet en un mar de llàgrimes perquè feia vuit dies que no veia ni parlava amb ningú. Pla, el dotat, el geni, el mestre, el defensor a ultrança de la solteria i la independència, abatut pel tedi, el buit i la soledat. Desitjaria Pla l’amor en aquell moment? Anhelaria l’emoció dels sentiments? Ansiejaria la passió d’un enamorament enfollidor? Com assenyala el filòsof Antonio Marina, el desig d’amor té moltes necessitats per cobrir, com ara el sexe, seduir, ser estimat, companyia, posseir, comunicar-se, estabilitat social i, sobretot, fugir de l’avorriment. I diu que això és el que oculta en veritat el concepte de l’amor. A l’altre extrem, en canvi, diu la saviesa popular que l’amor no es busca sinó que es troba. Certament es tracta d’una visió vaporosa, romàntica i fatalista. És també el parer –entre molts d’altres—del meu idolatrat Julio Cortázar: “Com si es pogués elegir en l’amor, com si no fos un llampec que et parteix els ossos i et deixa estacat en la meitat del pati”. Tot un dubte, ¿trobem nosaltres l’amor per satisfer desigs, com afirmen els capquadrats racionalistes, o és l’amor qui aleatòriament ens troba a nosaltres, com sostenen els quixotescos romàntics?