Torturem, matem, enterrem i engeguem a l’infern el romanticisme

Vaig donar per finiquitat el blog. Per qüestions personals he passat mesos sense escriure. Però escriure és com anar en bicicleta o succionar un mugró: un cop après i experimentat, no s’oblida mai. I, com aquell qui no vol, es torna a provar, i se sent no tant la mateixa satisfacció sinó la seva càlida remembrança, l’evocació, el transport cap a l’etapa més feliç de la vida després de ser foragitats del líquid amniòtic: la infantesa. La infantesa és un món de meravelles, on tot està per fer i tot és possible, que versejava en Miquel Martí i Pol. 

Comencem la història, va. 

Vaig conèixer una dona per internet. Una concreta entre centenars, és el que té la xarxa, la facilitat de la hipercomunicació. I totes les elles contactades, en un sentit o altre, han estat extraordinàries. Vam quedar. Vivia a Barcelona, al Poble Sec, era andalusa irredenta, i estava sola amb el seu gosset yorkshire. Era l’estiu i em va comentar que li agradava, quan un seu antic amic –no amant-- s’hi prestava, d’anar a la platja de Barcelona, a l’alçada de l’hotel Vela, a banyar-se nocturnament en pilota picada.

--M’hi portes algun dia? –em va demanar.

--Sí –vaig dir amb un pessigolleig gràcil a alguna part interna de l’escrot, próxima a la próstata.

 Vam continuar la conversa i em va explicar que havia estat casada i que feia deu anys que el seu marit havia mort. Curiosament, li mantenia un dol gitanesc, ell és l’home de la meva vida, ningú no el substituirà, i jo sempre seré la seva vídua, fins que se m’endugui la parca. M’havia trobat ja amb aquest perfil de persones, la viudetat eterna, i no pas per qüestions amargues. Recordo un cas, sobre els vint anys, quan la meva mare va llogar una dona de fer feines, assistenta, que se’n diu ara –la botiga familiar requeria 14 hores diàries de feina i algú havia de fer el dinar i mantenir l’ordre a casa--. Era una gallega de més de 40, a qui el marit, alcohòlic i agressiu, li marcava la cara a cops de puny quan li venia de gust i amb ganes. Eren altres temps, altres cultures, se suportava la ignomínia de la violència domèstica amb resignació, i en casos d’excepció, fins i tot amb amor. Un dia, aquesta dona, em va dir que se sentia molt malament, un dolor abdominal que la feia plorar a llàgrima viva, i jo, jovenet de vint, no sabia què fer.

--Agafo el cotxe i et porto a l’hospital de Bellvitge.

--Sí, Edu, per favor.

Vam esperar quatre hores a la sala d’espera abans que fos atesa, va entrar en box, i al cap d’un temps va sortir amb diagnòstic. Gasos amb dolor irradiat. Ella vivia a El Prat, al barri de Sant Cosme, i tothom que tingui memòria històrica sap que Sant Cosme com Can Tunis com Sant Roc, etc., eren caus de tràfic de drogues, bàsicament heroïna, amb clans i màfies, perfectament estructurades i amb cruels regles no escrites per si cas a algú se li acudia de no correspondre als pactes estatuïts. La vaig deixar a Sant Cosme, amb el meu R-8 atrotinat, herència del meu pare, a la vista de tothom, satisfet de l’ajuda ingènuament prestada. L’endemà va venir a casa, recuperada del dolor casus belli però acolorida de blaus cardenalicis, i jo, pel primer concepte, me’n vaig alegrar.

--La vas cagar ahir, Edu –em va etzibar.

Ulls esbatanats.

--Per què...?

--El meu home creu que m’has follat, que m’has deixat embarassada, i m’has acompanyat a Bellvitge per a què em fessin un avortament. 

Va posar ulls d’en Willie E. Coyote abans de caure en un penya-segat sense fons.

--Ara et vol matar –va sentenciar.

No em va matar. Ell, en canvi, s’estava morint de càncer de pulmó i al cap de poc va entrar en fase terminal, fins que, poques setmanes després, va finar. I ella, contra qualsevol interpretació cartesiana de la paraula, contra qualsevol lògica aristotèlica, contra qualsevol sentit comú o excepcional, el va vetllar, el va acompanyar en l’agonia, li va tancar els ulls de mort ja inexpressius, opacs, petris, i li va mantenir un dol etern, malgrat els maltractaments, els cops, els ulls púrpures d’hòsties, els llavis tumefactes de cops de puny, els blaus defensius dels avantbraços, els cops abdominals que mai no vaig veure per més que se’n queixés amb raó. La vídua perpètua, incomprensiblement perpètua. 

Aquest patró de conducta és la que em vaig trobar amb la dona del Poble Sec. La que volia anar a banyar-se en pilotes a la platja barcelonina sota la llum de la lluna, en mes d’agost, amb el seu gosset i amb mi –els homes, respecte de les dones, sovint som els darrers; primer, els seus fills; després, la seva família; després, els seus animals de companyia; i després, tu, perquè els altres son meus i a tu et vaig trobar al carrer (llegiu “Sobreviviu a un gran amor sis cops”, d’en Lluís Racionero, que desenvolupa discursivament aquesta afirmació)--. Vaig anar en moto al Poble Sec, ens vam trobar –ella i gos--, vam fer un protocolari resfresc, i em va explicar que des de la mort del seu marit no havia mantingut relacions sexuals per respecte a la seva memòria, i que en tot aquest temps, havia sofert problemes clínics de lubricació i dilatació vaginal, que l’impedien practicar sexe convencional.

--Estic prenent medicació per arribar a l’elasticitat normal de la vagina. Per tant –va afegir--, si arribem a alguna cosa, no podràs executar la penetració, em faries mal.

--No t’amoïnis –vaig dir--, el sexe és molt més ric que el moviment d’èmbol clàssic.

--Gràcies, ets molt tendre –va mirar-me fixament ulls--. Per això t’he escollit.

I ara ve l’hòstia: vam cavalcar la moto amb ella, la bossa, i el cistell de nanses on semi empotrava el yorkshire. Jo conduïa tenint cura d’ella i del gosset. Conduïa com una criatura amb rodetes a l’eix posterior de tracció: sense inclinar, negociant les corbes amb el manillar, suavitzant les frenades i vellutant les acceleracions –amb una màquina de 650 cc i més de 200 quilos de pes, resultava tediós, infantil, ridícul--. Bé, arribem a la platja proposada per ella, descavalquem, i passem a la sorra a trenc d’onades. Va desplegar dos fulards, va encendre espelmes de cilindre baix, tota una escena zen a la qual jo assistia com a convidat de pedra, expectant, deixant fer, la tirania femenina escènica, el prurit pel detall, la claudicació de mascle a l’exasperant espera, la –admetem-ho— paciència infinita per arribar a abastar l’abraçada inicial. 

--Vaig a banyar-me. Vens?

--No encara. Ves-hi tu i després m’hi afegeixo.

Es va despullar davant meu –jo posant cara de póker, idiotesa ancestral de cavaller—i es va endinsar en la negror de l’aigua, sota la negror del cel, deixant darrera la negror de l’arena, i sols il·luminats pels llums llunyans de l’skyline marítim barceloní. Va desaparèixer en la fosca de la mar durant temps, era bona nedadora, fins al punt que, passats ben bé dos quarts, vaig començar a preocupar-me. S’hauria ofegat? Si s’hagués ofegat, com podria explicar la meva complicitat en la seva desaparició? Com podria donar raons a la policia d’aquell sense sentit inèdit? Al cap d’uns minuts, just al límit de la meva angoixa, va aparèixer a trenc d’ones, fent-me senyals amb el braç, incitant-me a entrar a l’aigua. Em vaig despullar d’una revolada i vaig anar cap a ella. Vam riure, ens vam abraçar, vam jugar, li vaig tocar els pits, els malucs, el sexe, tot com de pasada –i era una pasada-- percebent la pell càlida però freda per la temperatura aquosa, amb la salsa salada i cordial de les epidermis amarades, bressolats d’una foscor misteriosa, tan sols i aïllats a tocar de la ciutat. S'hi veien, esporàdicament, anecdòticament, muts pescadors, parelles d’amants disperses, vagabunds ombrívols, oficials de neteja fosforescents, agents de seguretat amenaçadors i ensopits, figures vagues que es movien aïlladament, a distància, al nostre voltant. 

Vam tornar a la sorra, sobre els fulards, panteixant, satisfets, feliços. Vam fer un parell o tres de cigarretes, mentre jo li admirava la pell tensa i suau, brillant encara pel bany, els pits de mugró endurit, el sexe depilat com les actrius porno dels anys 80. La lluna circumscrivia l’horitzó. La mar, el cel, la sorra, la ciutat –al nostre darrere--, tot l’hagut i per haver ens envoltava com una mortalla divina. I el gosset, el yorkshire, dormitant als nostres peus, dòcil, indiferent a tot. Si no l’impresionava un viatge amb moto, ja veus tu que li deuria importar la mestressa despullada acompanyat d’un tipus també despullat, realitzant maniobres d’apropament, de festeig i d'aparellament. 

--Disculpin, poden sortir d’aquí? Està a punt de passar l’excavadora de neteja –dos policies municipals, amables, advertien als no hi havia cap amants com nosaltres (Estellés dixit, no els guris), que havíem de tocar el dos. 

Sobre això, un incís, si m’ho permeten. El tema: exacavadores de neteja de sorra. Pocs anys enrere, entre parella i parella, vaig anar a un càmping de Tarragona on el meu germà hi feia l'estiueig cada mes d’agost. Jo hi anava un parell de dies, per gaudir de la living la vida camping. Com no podia ser tractant-se de mi, una nit em vaig citar amb una noia separada, de no vull dir on, i vam sortir de nit. Vam ballar als pubs del port, enganxifats, i finalment vam acabar rebolcant-nos damunt de l’asfalt del moll, fins que vaig obrir els ulls, vaig mirar al damunt i vaig veure un sortidor de gasoil d’aprovisionament per vaixells. I jo amb la cigarreta encesa, a toc de mànega. Sortir pels aires en explosió vistosa de vísceres sangonoses hauria estat el més probable. En aquell moment va existir déu i ens va permetre fugir sense haver d'anar a parar d’urgència d’helicòpter a la unitat de cremats –o la morgue-- de la Vall d’Hebron. I tot va quedar rudimentàriament així: i ara què fem? Li vaig proposar a la noia de ficar-nos a un qualsevol iot dels que estaven amarrats al moll, tan buits, silenciosos i suculents, però ella, poruga, ho va refusar, per si ens enxampaven. No tenia gaire sentit de l’aventura, i jo sí, jo estava, i estic, boig.

--Anem al càmping i ens ho fem a la platja d’enfront –va ordre-proposar ella.

Elles manen, com hi ha déu. Hi vam anar i allí, poc després, treta la roba i encetant els preliminars sexuals, una sobtada excavadora de neteja ens va advertir del seu trajecte amb els seus llums d’interrogatori policial. 

--Ens veurà i ens esquivarà –va dir ella.

--Segur –vaig dir jo, mentre no treia els ulls dels focus--. Et continuo menjant el xirri, carinyo.

L’excavadora va anar apropant-se, i quan vam veure que no modificava trajecte, ja molt a prop, vam tenir el temps just d’agafar la roba i saltar cap els costats. L’excavadora va passar, trillant l’empremta a l’arena dels nostres cossos, i jo vaig mirar cap a la cabina i em vaig adonar que el conductor jeia sobre el volant, adormit profundament. Vaig callar-m’ho. M’esperava encara el polvo. Ens hi vam tornar a posar, però el meu petit cap va endinsar-se sota la carcanada pèlvica com una vulgar tortuga de, sí, de platja. Ni el major i suprem sexe oral el va fer revifar. Avergonyits, l’una per no activar, l’altre per no respondre, vam fugir cap a les tendes de campanya i mai més no vam parlar del tema. Ni fins i tot, mesos després, quan vam quedar a casa d’ella, quan vam tornar-ho a provar però la seva narració prèvia, en preliminars, sobre el suïcidi del seu germà esquizofrènic llançant-se per la finestra, aquesta que veus aquí, i davant del meu fill de quatre anys, per acabar mort sobre les rajoles quadriculades del pati interior, va esmicolar l’atmosfera potencialment eròtica. L’enforcall de la malastrugança ens va perseguir a cada cop que ens trobàvem, que enlloc d’alzinar seràficament el meu obelisc de cossos cavernosos, ens va estacar de nou en un stand bye de fredor i asexualitat, on sols hi cabia una avinentesa d’amics, de concòrdia i un afecte suau i superficial.

Amb la noia amb yorkshire de la platja barcelonina –tornem al tema inicial--, cobrint-nos després de l’advertiment municipal, vam passar al passeig marítim, a un banc, arrebossats com croquetes entre el fàstic i l’estètica –amb res més he estat d’acord amb en Cortázar que la roba i pell mullada provoca una angoixa mortal, la darrera línia de defensa, que deia--, i ens vam petonejar com conills en zel, i vam riure quan les parelles de luxe de l’hotel Vela passejaven pel passeig i ens miraven, i l’esperit d’en Bofill gratinava etèriament el nostre bon sentit avi en dia a penes transgressor, i això ho diu algú que com a escenari de sexe inversemblant l’ha practicat a la humida cripta d’una catedral cardenalícia. I pas següent: rudimentari rentat de cames i peus a una de les dutxes ad hoc, calçament, i tira milles cap a la moto. El yorkshire ens seguia automàticament, sols estava atent a l’amor incombustible de la meva parella nocturna, solitària, vídua ancestral, cordial però inhábil, rígida vaginalment parlant. 

--Vols dormir amb mi a casa? –li vaig preguntar.

--Sí.

I ja em veus a mi com la família Ulisses, amb la prole a llom. Moto, ella, el gos, la motxilla, jo manejant manillar i comandaments trontollosos pels nervis, i que per déu que no passi res. Un mal pas, i Clínic i adéu polvo. És curiós com els homes hem de situar-nos en el punt precís de l’equilibri, en l’abast de totes les habilitats, en el malabarisme dels dos únics papers de mascles: el caçador –l’atlètic, la força, la moto—i el xaman –l’espiritual, el verb, la mesura--. Vam arribar a casa meva, al demiürg gràcies, vam pujar, el gos va ajeure’s soporíferament als peus del llit, espero que no per fer de voyeur, i ella i jo vam procedir a l’acte sexual, sense penetració però amb orgasmes clitoridians notòriament notables, i vam descansar amb el tòpic de les cigarretes i l'empipadora tos espasmòdica.

--Me’n vaig –va dir ella.

--T’acompanyo.

--No.

--De Sants al Paral·lel, el camí és llarg, i no hi ha metro a aquestes hores.

--M’agrada caminar.

Vaig alçar les celles.

--Segur?

--Seguríssim.

I aquí es va acabar tot. Una trobada més de xerrera, un ets moltmaco/a, seguim en contacte i tal dia farà un any. Bon record, és clar, si no, no estaria jo escrivint aquest relat. I així és la vida, aquesta vida tan llarga que sí o no estem obligats a viure.  

I ara, per concloure, anem al corol·lari, a la moral d’aquesta modesta faula sense animals androformes. Ni l’eterna vídua andalusa amb gos amant dels banys en pilotes a mitjanit, ni l’afrodita de càmping d’aquí te pillo i aquí te fornico –abans de la benzinera i l’excavadora, i abans de l’episodi evocat del germà suïcida--, ni la dona eterna vídua del marit gelós fins al deliri, han activat, sota cap concepte ni vessant, la síndrome de l’amor romàntic. L’amor, les emocions, el sexe, tot, és rudimentari. No han aparegut quartets de vals, ni grups de ranxeres mexicanes, ni melodies de gospel, ni el Rei cantant “love me tender, love me true”, ni rams de tulipans, roses i violetes fent vistosos centres de taula. Ni cap toia per a deler de les solteres amb picors d’ànima i de parrús.

Som mamífers, més a prop dels primats d’allò que ens pensem, una barreja d’agressius i territorials ximpanzés, de luxuriosos i afables bonobos i de mandrils eròticament autoimitats. Ells no usen el color de rosa en postals, no s’estiren a contemplar l’ossa major en la cúpula celeste, no s’obsequien amb rams de flors dissenyats per gais de bon gust, no s’agenollen armats amb anell en capseta de bellut, no s’escriuen poemes mal rimats d’amor mel·liflu, no fan aplaudir una cafeteria quan ell proposa matrimoni i ella diu que sí, no els diuen que tenen un e-mail ni es troben a la cúpula de l’Empire State Building per segellar un sentiment biunívoc, aparentment sòlid, amb aspiracions d’eternitat, emmelosit com una marenga amb sucre glacée al damunt i rematat per una capa de dolça nata. 

L’amor romàntic és una invenció humana, una artificialitat. Prové, les bases, dels trovadors catalano-provençals, amb cançons a llaüt llenguadoccianes, i del mite nòrdic de Tristany i Isolda. El cos, maleït cos, l’exponencia el romanticisme alemany, sturm und drang, perdó drug. I finalment el popularitza Hollywood, amb aquelles comèdies on la història s’acabava just quan començava: amb un petó postís, sense llengua, que cloïa amb música mel·líflua i un fos cinematogràfic la pel·lícula i que obviava el que vindria després: discussions de parella, infidelitats matrimonials, fills adolescents hiperhormonats, tedium vitae de televisió de diumenge a la tarda, desenvolupaments divergents i antagònics, hostils papers de divorci, baralles gens platòniques sobre diners i béns materials i, finalment, la sensació d’haver estat subjectes passius de la gran estafa de la idealització de les relacions de parella, de l’amor de l’estil de Rock Hudson i Doris Day, permeteu-me el tòpic mite clàssic.

Res a fer. Sers humans de pell, carn i ossos. Aigua i sang. Colesterèmia i diabetis. Roncs i pets. Fetor corporal en l’àmbit excretor, on hi nia el sexe, a la mínima que passem tres dies sense dutxar-nos, i no parlem dels avis, que prenien un bany cada dissabte. Desig inaplacable, urgent, d’homes i dones. Eixugada amb paper higiènic després de fer el fet, que s’adhereix a bocins a gland i vulva. Cos, matèria, sòlids en suspensió i en rappel. Brutícia ancestral que sols l’helvètic i tísic sentit de la neteja apaivaga, perfums parisencs que dissimulen l’olor glandular, actualment transmutats en desodorants no depressors del capa d’ozó. Infeccions infectes que Fleming va neutralitzar amb la penicil·lina (a veure quan les autoritats lingüístiques suprimeixes les eles geminades). Dentistes, i no barbers, impol·luts i asèptics. En fi, tot, tot, per foragitar la bruta base corpòria de les nostres persones. 

No hi ha cap romanticisme en nosaltres. N’hi ha hagut, de base inicialment platònica. Hem de matar Plató. A mi deixeu-me amb Kierkegaard, pare de l’existencialisme modern. Una taula és una taula, no la idea de taula. Vivim en la matèria, en l’existència, l’existència concreta, la teva, la meva, la d’ells, i no en un món de Peter Pan, d’idees, de somnis, de l’inabastable. No oblidem que la distància entre l’ideal i el concret, se’n diu tragèdia. I això, aplicat a les relacions humanes, als pactes de parella, acaben com el rosari de l’aurora hel·lènic. Si no recordo malament, mentre la noia del bany en pilota nocturn ii un servidor ens satisfèiem al llit, el gosset, el maleït yorkshire, es llepava negligentment els genitals. No em va fer gràcia, però vaig aconseguir mantenir l’erecció. I, comptat i debatut, això és el que compta. Ben trempat i amb els anisos a punt, per poc romantic que resulti.

Acabo el blog a l'estil punkie: no future

Benvolguts amics, us deixo. Acabo el blog de Tastets Emocionals. I ho faig amb tot l’afecte amb què el vaig començar. He tingut milers de visites, que s’han entroncat en una determinada visió de la vida, la pròpia --dit amb modèstia--, amb arguments a favor o en contra, tant és, però hi han mostrat interès, que és el què compta. Això és impagable des d’un punt de vista d’un creador. Dir alguna cosa és senzilla. Que algú t’escolti, no tant. Suposo que des de l’òptica d’autor, fa que un es retrobi amb si mateix. I mola mazo, com deia el decadent i astut alacantí, en Camilo Sexto. Costa que et segueixin, és una feina àrdua, a no ser que hom faci les públiques barbaritats excèntriques que va fer en Cela abans que li donessin el Nobel, amb Jesús Hermida com a còmplice des de TVE, com shows d’absorció aquosa intestinal i viatges a l’Alcarria amb exòtiques --aleshores-- negres a l’estil Grace Jones com a xofers, tot s’hi val per vendre’s, amb màxim i delirant narcisisme, epifànica megalomania. Tan important és crear com vendre, que li ho preguntin si no a Picasso o Dalí o Warhol. Suposo que avui en dia tots dos membres de l’equip, Cela i Hermida, crien malves, com déu mana, de què et va servir la primavera, oh rossinyol. I els altres, els descendents, al marge de tot l’esforç per l’efímera glòria, els pirategen amb la navalla entre les dents l’herència, rei mort, rei post, la vídua és la culpable, res que no passi en les millors famílies.

  

Abandono el blog, sí. I també amb una certa amargura –fàstic-- existencial. Després d’analitzar relacions humanes i socials, sóc conscient que deixem en un món de voltors la descendència, a mans d’internet i les noves tecnologies i el batibull que generen a tutti plen, pel broc gros, a la bravíssima. La deixem immersa un context mundial d’estupidesa violenta i d’estupidesa beatífica i d’estupidesa a seques, i que déu els empari, pobres. Ho deia Hanlon: abans que en maldat, pensem en imbecilitat, i és el què és (una altra cosa és si jo vull inscriure-m’hi o prescindir-ne). Sols hi trobaran caos, caos dins del caos, un espiral de caos vertiginós, una maranya d’interessos on les lleis no seran les de sempre, les de viure, sinó les de sobreviure. Les lleis de vida estan sotmeses a la moral i l’ètica, al bé i al mal. Fem bé o fem malament, i ho considerem, i ho fem a sobre en funció de la relativitat dels nostres actes. Hitler va ser un monstre per a la humanitat, el mal suprem. Però va tenir cura de la seva família fins al final, pastor alemany inclòs, magnífic animal, que li van agrair en vida la seva tendra protecció. Nefast genocida per a uns, meravellós alliberador per a altres, digressions infinites sobre el calibre ètic dels nostres actes. Això, sobre l’acte de viure. Sobre la supervivència, les coses canvien radicalment. No en fem debat retòric, d’entrada, és superflu. El moll de l’os de la supervivència és senzilla: campi qui pugui. Si un rosegó de pa ha de salvar-me a mi i no a tu, me’l quedo per a mi. O mors tu o moro jo. L’instint ens fa voraços, xacals, hienes, voltors, qualsevol carronyer, més enllà d’un principi moral. És això el què ens espera: el què els espera. Suposo que en algun moment, nosaltres, els causants de tot, els culpables de deixar misèria als nostres fills, de llegar-los un món pitjor del què ens van transmetre els pares a nosaltres, tindrem la decència d’abandonar la vida voluntàriament entre –com deia en Vinyoli—“el mal i la vergonya”. Ens hauran de facilitar l’eutanàsia, i no serà una mort digna, perquè ningú no mor dignament. Dignament es viu, i no ho hem fet, mea culpa. Si no tenim la decència de suïcidar-nos, ja déu se’ns endurà mentre esgarrapem amb dents i ungles l’entranya d’una vida vergonyant per l’avarícia, egoista com poques, individualista, fictíciament pròspera, d’esquenes a la misèria planetària, deslligada per l’artifici del curs ineludible –i natural-- de la naturalesa. 

Un parèntesi, sobre això: dels set pecats capitals estem pagant –i pagaran, “an”—el pitjor de tots, el de la cobdícia, la nostra. Ens van oferir de tot, ens van enllaminir. Van ajuntar la malignitat de l’avarícia amb la de la temptació, principis bàsics del descens als inferns sols per separat –ja junt, ni t’explico-- i la catàstrofe estava cantada, àngels caiguts en l’abisme, autosatanitzats, Lucifer no ens és extern, el vam fer germinar i acréixer dins de nosaltres. Quantes vegades no m’hauré preguntat si el ying no preval sobre el yan i que el cèlebre equilibri es tracta sols de paradigmes de somiatruites, d’estúpids bufanúvols, de monjos tibetans amb el cap rapat, gongs reverberants, paisatge de serralades impossibles i mantres inútils. 

Deixem als fills una guerra, una guerra global, una III Guerra Mundial –ho pontificava en Sampietro, quan ja estava terminal i res no hi tenia a perdre--. La pitjor guerra de totes és la que no es veu, de la mateixa forma que la bala o la navalla que més danya és aquella que es dispara per l’esquena o que es clava des de la faixa oculta. Una III Guerra Mundial on la fal·làcia d’Europa es desmunta sobre una belga burocràcia inútil –els britànics ho han vist molt clar--, on els pàries del Mitjà Orient i Àfrica grimpen a cara o creu cap al somni germànic de riquesa, que mor en filats i policia i camps de refugiats a les fronteres, on les revolucions ghandianes s’estavellen contra la forca inclement dels bancs centrals, on la superpoblació mundial requereix de regulacions demogràfiques, sempre massives, cruels i sanguinàries; on el miratge de la democràcia sucumbeix en la perversió dels tres poders clàssics –executiu, legislatiu i judicial--, als quals se’ls afegeix un altre, el financer, i a sobre, sense la separació que proclamava Montesquieu, sinó tots quatre poders junts i en egoista acord; on el major estadi de la humanitat, la classe mitjana, es dessagna en favor d’un grapat –una seixantena-- de multirics i donant indiferentment l’esquena a la gran massa de població, que fina en la pobresa i la misèria de l’absència de menjar, subministres bàsics, sostre i acaba en el carrer i els cartrons, un escenari propi de Gogol o Mad Max; on l’Estat del Benestar es reclou en opositors i funcionaris –els únics que tenen sou segur de per vida--, que generen una riquesa fictícia (retornen a l’Estat el què l’Estat el dóna) i sempre tan queixosos i recelosos dels seus patètics privilegis; on el creixement econòmic arriba a ser tan irrealitzable i estúpid que els poders fàctics financers estatueixen el neologisme cretí del “creixement negatiu” –com es pot créixer en negatiu?--; on els bancs s’ensenyoreixen de tal forma de l’economia que transmuten el comerç, concret i legítim, en les finances, abstractes i il·lícites; on l’esperança de vida es potencia sense mesura mentre tothom oblida que de què serveix viure cent anys si la meitat d’ells es faran sobre la base d’uns caminadors i una pensió insuficient, si és que algun dia existeixen caminadors i pensions sense que una gran base de població posterior, activa i retributiva, financiï una cosa i l’altra; on la quotidianitat monetària de la gent, particular o massiva, s’escriu amb l’esfereïdor substantiu de “deute” i, a més, perpetu: persones, famílies, comunitats, països endeutats ad eternum; on el PIB s’hipoteca en favor de grans lobbies internacionals –dits ara globals--, agermanats amb els seus congèneres de privilegis, hipoteca que deixa la producció com un hamster corrent en l’interior d’una nòria que no es desplaça, sols es perpetua; on el debat actual –demà mateix en serà una altre—rau a com establirem el valor de les coses, si en diners com fins ara, o bé en diner virtual, bonus d’intercanvi, mercadeig de serveis, tornada a l’or, el què sigui, ningú no ho sap encara; on es grava l’educació, la sanitat, la ciència, la cultura i la mort, el negoci funerari, deixades a mà de déu o, com en diuen ara, de què cadascú “trobi el seu nínxol”, que és el mateix que dir que busca’t –insolidariament-- la vida; i on, en definitiva, el “no future” del punk dels 70, visionari, adquireix la seva major dimensió essencial, destructiva i ruïnosa.

Pel que fa a l’objecte d’aquests Tastets, sentiments, emocions i sexe, la cosa no és molt més afalagadora. Primer, preparem-nos a gestionar la soledat, que és el què majoritàriament ens espera –amb el terapeuta com a companyia per hores, si el podem pagar--. I segon, oblidem-nos dels sentiments en favor de les emocions. Els afectes s’han banalitzat fins a tal punt, s’han convertit en tan volàtils i oportunistes, en tan mercantilitzats en funció de l’actiu anti-soledat, que han perdut tota classe de solvència. Per mitigar aquesta buidor, han aflorat en sentit ple les emocions, com ho demostra el fet de les vint-i-cinc mil bufonades que la gran xarxa d’internet ens transmet al voltant del riure i el plor i totes les emocions que tots dos extrems poden contenir, fet que es pot comprovar tot veient qualsevol programa televisiu prestesament hilarant de zapping. I sobre el sexe, un supermecat, oferta i demanda, intercanvi prest i banal, cos sense ànima, físic sense persona, genitals en estat pur, hedonisme sense epicureisme, tècnica sense esperit, pell sense cor, acte i conversa artificial, espasmes matematizats –quant et dura un orgasme, quants en pots tenir--, tot molt d’acord en societats hipersexualitzades, des de pubertat fins a la senectut, folla i après mois la tovalloleta, el paper de wàter o el cobrellit. Res a dir sobre aquest món dels sentits, és legítim: escórrer-se forma part del nostre organisme. Però no sols –sols—sentits, no sols –sols-- escórrer-se, ha d’haver-hi alguna cosa més, alguna litúrgia, algun conjur, alguna creença humana global, un cosmos integrador, un cronopi cortazià, un concentricitat de cercles, superposició de paper de calc, vaga idea d’unitat, aquest inabastable ideal dels místics. 

I això, a tall de resum, és tot, benvolguts amics. Poc amable, ho sé. Ara únicament toca sobreviure o llençar la tovallola. Mentrestant, mentre la decisió no sigui presa, un petó i una abraçada, què menys, i una oració d’ermita a qui sigui per tal de no caure encara més en aquesta pobresa extrema, material o espiritual, o material i espiritual, que ens atorga, via tecnologia, aquest nou segle d’incerta glòria, de gloriosa incertesa, de constatable pobresa, de mortífera combustió interna y externa. Cada dia, ara, anar cap el futur és empentar un cotxe amb la bateria inerta. I sense saber què ens espera darrera del proper revolt, que la noia fantasma que ens adverteix del perill mortal de la corba sabem tots que és sols una maleïda llegenda urbana. 

Follem? O me'n vaig a cagar a la via?

Jo no sé fer res en aquesta vida. Sols, tenir una mica d’empatía amb la gent. Un cop vaig llegir un llibre d’aquests de coach sobre la seducció, tema que sempre m’ha interessat, i de 500 pàgines sols vaig trobar una idea interessant. Era que, per entrar a una dona (no hi ha doble sentit), sols hi ha una obertura. Dir “hola”. No és estrany que una de les revistes més conegudes en el món, i encara rentable, sigui el “¡Hola!”, que en la seva versió inglesa del “Hello!” ha fet igual fortuna empresarial. I ara em podreu dir, i després de l’hola, què? I jo us diré, presenteu-vos. Primer el propi nom, elles us diran el seu en cortesía posterior, i un cop avellutat el tema, una pregunta oberta, d’aquelles que no es poden respondre amb un sí o un no. És molt bàsic preguntar sobre sentiments. Primer un fet, després, ¿i com et vas sentir? Elles són hàbils a l’hora de parlar, i molt més de la part afectiva. Que parlin. I nosaltres, els tios, escoltem. És molt difícil saber escoltar, costa, més que parlar, perquè hem d’enganyar el propi egocentrisme, egolatrisme, egoisme, per deixar que ens l’envaeixi l’aliè. Que molt sovint ens importa poc, però és així, així és la vida, que deia aquella, en la pel·lícula, tu ets un tollit, aquell un miserable i jo sóc una puta.

Continuem. Jo no sé fer res en aquesta vida, sols tenir una certa empatía amb la gent. I un parell de coses més. Dibuixar, per talent. I escriure, per ofici. Hauria estat un gran dibuixant si el meu pare no m’hagués convençut de què el millor era estudiar una carrera universitària enlloc d’anar a l’escola Massana, quan un pintor veí, veient els dibuixos, va dir: porti els nanos a estudiar belles arts. “Si et dediques a un art, sempre seràs un mort de gana, a no ser que tinguis molta sort”, em va dir el pare. Possiblement tingués raó, el pare, no el pintor. Ara, per la crisi, ho som tots, de morts de gana, i a sobre sense ganes, ganes de res. Sols de morir sense dolor. No hauria arribat mai a un Corben o a un Wright, però m’hauria acostat a un Giraud. Acostat. Sols que ell, el mestre, en Giraud, tenia l’ajut del peyote, com en cabron d’en Kerouac, i jo d’això no en vull saber res. Ja ho va fer en Gaudí –peyote o bolets, elesdi, qualsevol mena d’al·lucinògens, com tots els grans místics-- pel total dels catalans. I bé que li va sortir.  

Dic tot això per aprofundir en el meu ésser, la meva historia. D’una depressió de fa 6-7 anys, vaig aprendre a conviure amb l’insomni. I amb l’insomni, eventualment, intermitentment, amb l’alcohol. El millor llibre que he llegit sobre això, molt més que els manuals psiquiàtrics a l’ús, és “La visible obscuritat” d’un geni que es diu William Styron (l’autor de “La decisión de Sophie”, portada al cinema per Jeremy Irons i Meryl Streep), que va pasar per l’infern de l’alcohol i la depressió. Insomni, dèiem. La part més mortífera de l’insomni és pensar hores i hores en què un s’ha de morir. “L’être et le néant”, sartrià. O millor Camus. Sí, sempre millor Camus, mai Sartre, tan inhòspit i incomprensible. Des dels 17 anys que he fet una ansietat generalitzada, amb atacs de pànic, i cada cop que vaig al llit no reso, perquè no sé resar, però sí que demano a déu a les alçades, si déu existeix, que no existeix, que no em faci pasar per atacs de pànic en les inacabables i turmentoses nits de vigilia. I Ell, ni puto cas. Veig les coses com cal. La indefinició absoluta, el signe més alt de la llibertat. Les “coses” no signifiquen res. Allò que “cal”, tampoc. Quan un italià et diu: “Cosa?”, et diu què. El “cal”, d’arrel llatina, significa, al capdavall, què sé jo. Però en tot cas, ambdós termes ens porten a la millor definició de la llibertat. Quina paradoxa, no? Pots fer tot en funció d’una moral, que dicta. Dicta l’actuació. I és molt curiós perquè a sobre el cervell humà no està gens preparat per a la incertesa, som pesarosament animals de costums. “Cosa”, “caldre”, són els dos termes que ens han fet crèixer com a societat, com a nació, als catalans. És la llibertat, estúpids! No l’economia, Carville!

Quan en temps d’insomni em desperto sobressaltat per una apnea o un atac de pànic, que sovint van imbricats, i pensó en l’horror no de la mort, sinó del dolor de la mort, més m’aferrisso a la vida. I la vida, quan en el batxillerat estudiava biología, la vida consistía a nèixer, crèixer, reproduir-se i morir. Quans neixes, ets un imbécil, per no tenir no tenim ni memoria. Quan créixes, et mates a palles. Quan et reprodueixes, tot és sexe. I quan mors…., bé que ningú no et faci morir de l’agonia de Franco, ben merescuda, d’altra banda. Diuen que va morir a la tercera autòpsia, i a mi me la pela. Va fotre enlaire dues generacions de catalans, i qualsevol dany que hagués sofert, sempre seria ben merescut.

I sí. Tot és sexe en vida adulta. Ens agradi o no.

Practiquem-lo, no?

Un putiferi descomunal. Que l’últim estiri de la cadena!

La promiscuïtat humana és natural, tots ho sabem. Podem posar el sexe en un lloc superior o inferior en la nostra escala de valors, però allò que no podem evitar és que la recerca de plaer sexual sigui una constant en la nostra vida. Alliberats del jou religiós, cristià en el nostre cas, d’altres religions en altres casos, fer l’amor o cardar, com se li vulgui dir, es manifesta de forma tediosament quotidiana. I més perquè el desig ja no és aquell terrabastall tsunàmic pels homes o allò reprimit, exigu o inexistent per les dones. A tot déu –i fins i tot a déu si existís—li cal follar al llarg de la vida adulta i a fe de déu que fer el fet proporciona molt de gustet (el mateix fill de déu, Jesús, tenia a una devota Maria de Magdala per a tal menester). Recordo un episodi de “House MD” en què una felina dra. Cameron li explicava al guapet i insuls dr. Chase tots els símptomes que l’acte sexual ocasionava en l’organisme humà, al qual portava al límit de resistència. Va acabar el seu discurs clínic amb un comentari personal: si déu no ho hagués fet “tan divertit”, l’espècie humana s’hauria extingit fa segles. I esmento a déu tants cops sols per enfotre-me’n de la virginitat mariana i tantes altres bagatel·les --déu sap que això és cert--.

En resum, que tots plegats formem un putiferi descomunal, colossal, catàrtic. Observo la meva ciutat, Barcelona, qualsevol divendres o dissabte per la nit, el batibull relacional nocturn que s’hi forma, i la posterior cara beatífica i complaent de la gent el diumenge a l’hora del vermut, amb perfum d’aloe vera de dutxa post coitum sobrevolant l’ambient, i si tots no estem contagiats per una MTS (Malaltia de Transmissió Sexual) és perquè déu no ho vol. Va, paro ja amb les conyes sobre el SS (Ser Suprem). El folleteig particular és massiu. El col·lectiu, menys. He visitat per feina molts locals d’intercanvi de parelles i la llàstima és que ho vaig fer de massa jove. Ho fes ara, valgui’m déu! [Edu, prou!]

La gent de la nostra generació, la del baby boom, si la noia no era verge o semi verge, és a dir, amb un o dos noviets anteriors, una petita experiència i tal, poc que ens hi acostàvem, o sols per cardar. O verges o putes, llastimosament. Ara, sense segregació sexual educativa, la interactuació entre nens i nenes és d’absoluta naturalitat, i d’adolescents passa el què passa, i passa com els conills però a càmera ultraràpida. Conec noies que sense ni el carnet de conduir ja fan recompte dels seus ex i els falten dits de les mans, quan no de mans i peus, per treure’n l’entrellat. Quan en tinguin 50, ¿quin historial mesalínic no hauran acumulat?

I ara parlo des dels meu 50 amb les dones de 50 i em confessen –totes totes—que després del divorci van passar per una època de promiscuïtat, era lògic, no? Era lògic?, em demano, mentre dic que és clar que sí.

--I ara? –els pregunto.

--Ara no.

--Per què?

--Perquè ara selecciono. Vull tornar a fer parella.

L’instint de la majoria dels homes de la meva generació –els de les d’abans i els de les després, ni idea--, i prou que ens ho parlem, escaridament però ens ho parlem, és de pensar, bé, d’acord, amiga, però jo prefereixo ser el teu següent amant que la teva següent parella, però ens ho callem com a putes, no fos cas que ens perdéssim el polvo, encara que faci tant mal dir i de tan perversament interpretar. Però és. Per aquest motiu molts homes desapareixen davant d’aquests exemplars de femelles al cap de poques trobades o al cap d’un temps –pura comoditat sexual--, mig any, com a molt. El problema és que fora d’aquests exemplars de femelles, no n’hi ha d’altres. Ni tampoc de tios que no siguin tios putes, perdeu, noies, l’esperança. Sols les excepcions que confirmen la regla en un cas i altre.

A veure, és com una altra cosa que està de rabiosa actualitat, com escrivia jo en els meus temps de premsa. I és que es manté una primera trobada i de seguida, després de la tediosa conversa sobre les vides pròpies, i si hi ha connexió o química (o deixem que tot flueixi, o un cafè i després el què sorgeixi, com es diu ara, aquesta nova litúrgia vaselínica de ritual d’aparellament com repetia en Rodríguez de la Fuente), es planteja directament l’encontre sexual. Passem la nit junts?, diem nosaltres, els tios. Millor que no, en la primera cita, no, diuen elles.

--Ei, m’has dit que abans ho havies fet.

--Sols algunes vegades...

--I que tenien ells que no tingui jo?

La negociació és curiosa i entretinguda, més que les dels programes de televisió de les cases d’empenyorament d’objectes inservibles. Una mica de cessió per aquí, una mica de magreig (o petting, que en diuen ara els i les profes cursis i cursas) per allà, una semi oferta afectiva, etcètera, i al final tot acaba amb a casa teva o casa meva. Va, siguem seriosos, s’ha dissertat molt al voltant de la competència entre femelles, i poc sobre la dels mascles. Tots competim, cadascú contra els seus congèneres. Els homes volem ser alfa dogs i si elles gaudeixen oferint una imatge de dones sexuades i promíscues, perquè tots ho som en pro de la natura i la igualtat, allí on altres han triomfat, no fracassarem nosaltres. I elles saben que avui en dia Meetic o Badoo ens ho posen tot a dos ous. O tu, o una altra, i n’hi ha moltes fent cua. Aquestes pàgines web que els van resultar molt productives a elles quan van sorgir, ara ens resulten molt productives a nosaltres.

És un putiferi, que deia abans. I és un embolic, ho reconec. Un embolic d’embolics, a més. L’entesa entre homes i dones es complexifica. Tot se sofistica. És com entrar a un supermercat i tractar de comprar fulles d’afaitar: abans existia Gillette i la competència. Ara hi ha de tot i amb mil quantitats i ofertes, i al final tots acabem com el ruc de Buridan, que es va morir per no poder escollir entre dos farcells de palla situats equidistantment a ell. Això ens passa amb les relacions sentimentals i sexuals d’avui en dia. La diversitat, multiplicitat i embrollament. Si no volem morir-nos com el ruc, fem usualment un campi qui pugui a la desesperada, que això s’ensorra, i el darrer que estiri de la cadena. I allò de què es van conèixer al POF i ara formen una sòlida parella, deixem-ho pel déu que s’ho cregui. Sí, què passa?: he dit déu de nou!

El gènere es mira però no es toca

Fa temps una amiga va definir-se’m com a una dona “no fàcil”. Vaig aixecar l'índex:

            --Doncs, mira, jo, fàcil, ho he estat tota la vida.

            --Em refereixo a què mai no he estat enamoradissa... --va precisar.

            Vaig arrufar les celles.

            --Bé, enamoradís, jo tampoc –vaig concedir--. Però fàcil, el què se'n diu fàcil, ho he estat sempre.

       I és veritat, a tothora havia estat un tipus fàcil, i fins i tot en estones d’embadaliment em figurava que algun dia coincidien dues amants meves i que una li deia a l'altra:

            --L'altre dia, me'n vaig anar al llit amb l’Edu.

            I l'altra li responia:

            --Au, va, això no té cap mèrit, a aquest se'l tira qualsevol...

        I xarrupaven després, aplicadament, les canyetes del gintònic. I parlaven d’altres homes, és sabut que allò fàcil, la carn fàcil, el sexe fàcil, mai no desvetlla interès.

            Però ara ja no és així. A mesura que he anat sumant anys, m’he tornat més selectiu. De no tenir un no per a cap dona, també en això del llit m’he convertit més acurat, més refinat, més gourmet. Em valoro més i em faig valorar (“El gènere és mira però no es toca”, que penso, digne, orgullós, petulant). Ja no baixo el llistó com abans o si calia, en cas de sequera, llençava empipat el llistó al terra, franquejant l’accés a la meva pell a qualsevol noia que s’hi interessés tot movent la cua i posant-se en posició. Clar i català: per fi he après a dir que no. Sembla mentida com el temps situa les coses en la seva justa casella, ben encaixada, amb la llengüeta de la balança en perfecte equilibri. No ho hauria imaginat pas deu anys enrere, com canvia tot plegat, redéu, jo, l’Edu, dient que no. Puf.

Vivim dues vides: la primera en família, la segona en relacions

Desnonada la família, ¿què ens queda, ara? Les relacions. Expliquem-ho bé això. La família és una institució integrada en una estructura social convencional, amb lleis sòlidament establertes, i en el seu moment la formàvem perquè així ho dictaven els costums i les normes, i també per la simplicitat de perquè tocava, perquè ens trobàvem en l’època d’aparellament i reproducció. Ningú no la posava en qüestió fa pocs anys, com qui diu a penes una generació. Ara sí, ara el model de la família ja no és vàlid, perquè fins i tot les més aparentment sòlides s’han esfondrat com un fràgil castell de naips. No és estrany que en avui en dia, per posar un exemple, es doni la circumstància que en un sopar d’amics s’observi que de casats en primeres núpcies n’hi hagi ben pocs, o cap ni un. La resta, o bé van acompanyats de segones o terceres parelles o senzillament gaudeixen de l’estatus de divorciats, separats, solters, singles o solitaris. El problema rau doncs a veure com s’encara la vida després del fracàs del primer matrimoni, el més llarg i amb descendència, etapa que particularment se m’ha donat per anomenar segona vida.

La segona vida és aquella que comença al voltant dels 40-50 anys amb el primer divorci del casament originari, i que es prolonga el doble de temps enllà, fins a la vellesa, però no la vellesa com l’enteníem abans, sinó la vellesa de debò, la senectut de bolquers i caminadors i defunció per apergaminament, a causa en gran mesura a la influència de la tècnica en la medicina, que augmenta la qualitat i quantitat de vida cada dia que passa. Ningú no ens havia educat per a aquesta segona existència, si més no als membres de la nostra generació, i per això regna el desconcert i la deriva davant de la diversitat de possibilitats relacionals factibles i la dificultat d’elecció entre tots els models proposats, tant si es tracta de mantenir amb tossudesa la idea de la família tradicional de caire romàntic, la de junts per a tota la vida, fusionant de nou llaços sanguinis, patrimoni i capital, com si s’opta per apropar-se als nous i de vegades estranys, curiosos i estrafolaris models d’unions en boga en l’actualitat. Qualsevol cosa excepte la solitud, sembla.

D’entre tot aquest garbuix relacional, una cosa queda clara, i és que per més romanticisme que s’hi posi a la potinga, la gent jove, les noves generacions, aquelles que enlloc d’haver mamat des del bressol matrimonis que duraven tota la vida, s’han alletat de discussions, separacions, divorcis, progenitors postisos, reguitzells d’amants dels pares, estranys a qui han de considerar entre cometes germans o germanes, etc., han forjat en la seva ment la idea de què la família és una farfolla, els cònjuges per a tota la vida tres quarts del mateix elevat al cub, i que la parella, com l’acte sexual, dura el què dura dura. És a dir, que les parelles, que es desitgen i es busquen per mor de l’afectivitat i la companyia, són matèria finita, amb data de caducitat impresa en l’envàs. Ho veu la gent jove, això, i molt poc a poc ens n’adonem nosaltres, els pasarells de la mitjana edat, per més a contracor que ho fem i per més llàgrimes cardíaques que ens generi la cosa. Les relacions avui en dia són relacions immanents, no van més enllà del fet de què dues persones decideixin lliurement de viure o d’estar plegades, tot sabent que en el moment en què un dels dos membres, o tots dos alhora, diguin que la història s’ha acabat, pels motius que siguin, la unió s’haurà trencat i tal dia farà un any i ho celebrarem amb responsoris. Per això, aquestes parelles no tenen nom, els filòlegs encara no han encunyat el substantiu al diccionari, bàsicament perquè el poble encara no els l’hem facilitat. La gent està, o estem, junts, i punt i final. D’aquí prové el reguitzell de parelles exclusives i encadenades, les relacions fidels seqüencials, una mica com abans ens arribaven les notícies que feien els artistes de Hollywood, que enllaçaven un matrimoni darrere l’altre. Doncs el mateix, però sense passar pel jutjat, la vicaria o Las Vegas.

Com que aquest tipus de relacions no estan sotmeses a les regles religioses o socials d’abans, les úniques normes que les regeixen són les que estableixen de forma particular i privada ambdós membres de la unió, per això comentàvem al principi d’aquestes línies que, acabada la família, en restaven només les relacions. Dues persones han de posar-se d’acord amb el tipus de vincle que desitgen, parlar-lo, negociar-lo, pactar-lo i, a poder ser, complir-lo. És més que mai una cooperativa de dos, dos individus que posen en comú els seus actius no pas per fusionar-se (una família) sinó per unir-se (estar amb). En una altra ocasió ja parlarem de les dificultats que presenten aquestes noves relacions, que en tenen, i moltes: és significatiu que conegudes webs de contactes a internet, que van començar anys enllà la seva singladura amb la publicitat de trobar l’amor de la vida, ara s’acontentin amb anunciar que es visqui una història d’amor o una història a seques, sense apel·lar a la qualitat ni la llargària de l’hipotètic vincle, i ells tan panxos i fent caixa per pay-pal.

Finalment s’ha de subratllar que la celèrica evolució de la família tradicional cap a la relació contemporània comporta un canvi essencial molt útil en cas de trencament. Mentre que la família es crea amb voluntat d’eternitat, de que sigui per tota la vida –fins que la mort us separi--, i conté per tant un component d’idealisme nítid i indiscutible, la relació neix, per contra, amb el concepte de la finitut integrat en el seu codi genètic, de que és transitòria i caduca, i que durarà mentre sigui gratificant i satisfaci a tots dos membres, fet que implica que no existeix un ideal, sinó un cru i explícit realisme. La distància entre la idea i la realitat és el què s’anomena tragèdia, i és just d’aquesta forma, tràgicament, com han viscut molts matrimonis la seva ruptura final, perquè no sols es tractava de posar fi a una unió sinó que veien com de cop i volta s’estroncava tot un projecte ideal de vida: l’horitzó projectat es fonia com una aquarel·la sota la pluja. En canvi, la ruptura d’una relació queda eximida de l’element tràgic. El mal que causa donar carpetada a una parella és idèntic, perquè afecta als sentiments i les emocions, i cal fer el procés de dol pertinent, però com a mínim no existeix el tràgic esparracament de la línia existencial, allò del i ara què faré jo amb la meva vida, com sobreviuré sense ell o sense ella. Entre el dolor tràgic o el dolor a seques, és obvi que, si no s’és masoquista, l’elecció és facilíssima: el dolor tràgic. Nooo, que és broma...! L’altre, l’altre...

Estic pagant el mal que et van fer les altres, oi?

Molts homes de mitjana edat, divorciats o separats, passem finalment de puntetes pel terreny selvàtic, embrollat, dels sentiments, com si caminéssim o llisquéssim per sobre de núvols. O això, o hi entrem tan plens de cuirasses que les emocions ens reboten a la carcassa com si ens disparessin bales de cotó de sucre. La qüestió és evitar de totes totes implicar-nos emocionalment en qualsevol relació sentimental, per meravellosa que apunti. Ja han passat a la història les --en teoria-- convencionals, plàcides i hollywoodnianes parelles per a tota la vida i també els d’antuvi anhelats i captivadors amours fous, que de tan ruïnosos que resultaven en més d’un cop ens abocaren a l’abisme del suïcidi. Moltes dones es queixen, i amb motiu, de la nostra extrema passivitat o catatonisme emocional, les exaspera, no ho poden comprendre. Tan bonic com és l’amor i la passió...! Serà bonic, cert, però a molts homes ens han deixat el cor masegat, esparracat, objecte de bategant deixalla, roja carn bombollejant de contenidor. Es lamenten, amb raó, amb l’axarolada --per tòpica i desgastada-- afirmació que paguen per allò que ens han fet de dolent altres dones.

--Sí, i...? –desafiem.

És injust, ho reconec. Però el valor de la justícia passa a un segon terme quan ens hi juguem els quartos: la subsistència emocional i qui sap si la vital. Elles obliden, i nosaltres evitem de fer-los-hi notar, que molt probablement els seus exs, un o diversos, refusen al seu torn compromisos amb altres dones pel mal que els van causar elles mateixes, les dones que tenim al davant i que tan amargament ploriquegen pel fet que defugim com ànima que veu el diable la possibilitat d’establir amb elles un lligam sòlid i durador. No tots els homes actuem així, és cert, molts es llencen a noves relacions per la raó rudimentària de la por a la soledat, però cada cop som més els qui preferim fer un combat a dotze assalts amb la buidor nocturna que jugar-nos el què ens resta de filaments de miocardi en el tauler de la ruleta de l’amor. Per a això la moda dels singles ens ha anat com a anell al dit. Ens declarem solemnement singles, que ras i curt vol dir que retornem a l’adolescència de rotllets superposats o encadenats, però ara amb un mínim de diners a la butxaca. Hedonisme en estat pur, sexe sense implicacions, emoció per la seducció, riallades, festa, xerinola i confettis a dojo. I res de compromís, els il·lustríssims rituals dels singles no el permeten, ho sento noia, ja sabies el què hi havia, és –mentim—la nostra filosofia existencial.

Com ja he apuntat, generalitzo. No tots els homes refusem aparellar-se de nou ni totes les dones presenten un electrocardiograma impol·lut, saludable. També hi ha homes que cerquen la companyia convencional i dones que no s’ajuntarien mai més amb ningú ni que els enfilessin els fills al cadafal. Però per norma general, insisteixo, cada cop és més així: els barons ens tanquem als sentiments com més hòsties emocionals hem rebut i les fèmines, en canvi, ho tornen a intentar incansablement un cop darrere l’altra. Una de les teories que sostenen l’afirmació anterior és que les dones són tan riques sentimentalment, que disposen de cabals d’afecte per a tota la vida actual i per a desenes de reencarnacions posteriors, i ja se sap que si la font de la riquesa és inesgotable les inversions que es fan no impliquen cap cost personal. En canvi, l’actiu emocional en l’home és limitat, i cada fracàs, cada desengany, cada frustració, ens minva l’arsenal de sentiments, i per això ens costa cada més d’invertir en aquest lliscós i arriscat terreny. Les dones no ens entenen, les crispa constatar que no tenim el mateix interès que elles a involucrar-nos en relacions que podrien ser de faula, sense tenir present que juguem a la partida de l’amor amb un miserable feix de fitxes. I nosaltres som incapaços de comprendre com elles salten a la piscina dels afectes a la lleugera, sabent que el més probable és que tingui poca aigua o bé gens, sense tenir en compte que posseeixen infinitat de flotadors pneumàtics dels protegeixen dels cops o bé que, si se’ls donen, regeneren la trencadissa aviat i amb una sorprenent absència de seqüeles. Pels homes, ser autistes emocionals ens resulta funcionalment adaptatiu. Per les dones, ho és l’extraversió afectiva.

És aclaridora l’afirmació del prestigiós sociòleg Enrique Gil Calvo: “L’emocionalitat femenina no desespera mai, tot estant sempre disposada a començar un altre cop a exterioritzar-se després de cada nou fracàs. Els homes, en canvi, restem escaldats després de la primera ensopegada i preferim no tornar-nos a arriscar. ¿Per què som tan desconfiats? Crec que és per pur realisme pràctic. No és que siguem malastrucs, recelosos, pessimistes o suspicaços: és que som lúcids, i això ens aconsella practicar un sa escepticisme ben informat”.

No cal tenir el cervell d’Einstein –que per cert, tot i el seu cervell va engegar a pastar fang dona i fills, els que es va dignar a conèixer, i és que en qüestions d’afectes de Joseps, Joans i ases n’hi ha a totes les cases—per deduir que allò que per les dones esdevé la verda i dolça praderia de l’amor, pels homes és una jungla de perilloses xarxes ardents, i que uns i altres experimenten aquesta vivència de forma ben oposada. Trifulgues i combats són continus i sols la passió del sexe apropa a uns i altres en el lúbric interregne de complicitat. No ens estranyi doncs que el homo sapiens i els bonobos compartim un 99 per cent d’ADN. La penetració, sento ser tan cru, és la clau mestre d'aquest irresoluble entrellat.