Entesos, parlem de la infidelitat

Admesa la promiscuïtat de l’ésser humà, la qüestió és que aquesta pot convertir-se en infidelitat. Els nostres pares i avis tenien la seva execució més difícil perquè seguien una vida estàtica. Passaven tota l’existència en un mateix lloc, mantenien sempre la mateixa feina i a la mateixa empresa, i els propis amics o veïns --la xafarderia-- denunciaven l’endimoniat infidel. Avui, per contra, els temps postmoderns són de canvi constant, per trasllat continu de tot, fet que impossibilita el control de l’entorn i per tant fer el salt a la parella esdevé un joc de criatures de mamella. Infidelitats n’hi ha hagut sempre i sempre n’hi haurà. Però en els nivells en què es dona avui en dia, el fet s’ha convertit en una vertadera epidèmia. Les causes que sostenen aquesta afirmació són múltiples, multidisciplinars, com es diu ara. Són òbviament els mètodes anticonceptius, l’agonia cantada de la família, la permissivitat moral comunitària, la igualtat sexual i de desig entre homes i dones, la megasexualització global de l’ambient, la superior llargària de la vida, l’exhibicionisme impúdic en la vestimenta, l’augment de parelles que viuen cadascú a ca seva, i l’imperi d’un estès hedonisme social, que fa que la gent ho desitgem tot, és a dir, una parella estable i anar cardant pels descosits a fora –i la parella vol el mateix, clar--.

Tot això, i internet.

Si la memòria no em falla, la influència de la xarxa en aquest fenomen va començar en la llunyania dels correus electrònics, passant per aquells vetustos xats amb nicks, continuant per les pàgines de contactes (Meetic, Badoo...), prosseguint per la increïble revolució del facebook i el seu privat (ara MSN), i acabant per la universal expansió del whatsapp. I tot ara sense necessitat d’ordinador sinó a l’abast d’un minúscul aparellet anomenat telèfon mòbil, i qui sap que més ens espera en el futur. Això darrer fa cert l’antic eslògan de Nokia: “Connecting people”. Redéu si la connecta: a tots i als uns a sobre els altres. No parlem ja de les noves pàgines especialitzades en encobrir els infidels, com Gleeden.com, amb més de 2 milions d’usuaris en tot el món, sense comptar els usuaris de la seva competència. En summa, tot un apocalipsi relacional que apropa el foc, els homes, a les brases, les dones, que, és clar, cremen junts a les llars de foc. Dic això últim per a qui m’argumenti que no s’és infidel si no es vol. Fals: també les armes les carrega el diable. I per a qui sostingui que cal tenir confiança en la parella, d’acord, que la hi tingui, però que algun dia faci la prova del nou i li demani d’improvís de veure el whatsapp, a veure què passa. Si l’altre hi accedeix i no diu allò tan discutible de la privacitat, que ningú no es faci il·lusions. El fet d’allò privat s’ha de reconsiderar, atès que si els temps han canviat, també ho hauria de fer aquest caduc concepte, entès a l'antiga.

És sabut que la meitat de les relacions extraconjugals comencen a les xarxes. I qui no hagi estat subjecte o objecte d’una infidelitat, que llenci la primera tablet. Les estadístiques apunten a què una tercera part de la població masculina ha estat infidel a la parella, i una quarta part la femenina. Això em fa gràcia, perquè aquest deu per cent d’homes restants, amb qui són infidels? Amb aliens? Una altra cosa que em resulta hilarant és que la infidelitat duu el segell intrínsec de l’ocultació i el secretisme. Aquestes dades, fetes en una enquesta –institut IPSOS, que va recollir La Vanguàrdia--, suposo que, com totes les enquestes, deu haver estat feta per nanos a peu de carrer. M’imagino l’escena: “Vostè ha estat mai infidel a la seva parella?” “Sí, rei, a tu t’ho diré!” Per si de cas. D’això n’infereixo que l’índex d’infidelitat ha de ser molt superior d’allò finalment fet públic. Encara més, estic convençut que està enormement generalitzada avui en dia, ja que la temptació està tan i tan a l’abast. La meitat de la població reconeix que ha flirtejat amb una altra persona aliena a la parella, i flirtejar, per aquestes terres, se’n diu lligar, que té un objecte final de catre. Els i les escalfabraguetes han passat a la història. En l’actualitat, allò que s’escalfa, es menja, i més a partir d’una certa edat, que enlloc de mamar-nos el dit ho fem..., etcètera.

Considerat aquest fenomen fruit del temps –la hipercomunicació ocasionada per les xarxes socials, ja siguin per ordinador o mòbil, que ens interelaciona a tots en malla--, el corol·lari que se n’ha d’extreure és que tenir parella no és cap xollo, atès que esdevé una road to ruin cap a les banyes. Que els ho diguin si no a qui posa cara de pomes agres quan a l’altre li sona un whatsapp o MSN temporani o extemporani.

--Qui és?

--Ehhh... Ningú.

Si no decidim d’estar sols, hem d’acceptar sí o sí que actualment el nucli de la parella té un acusat component de cornamenta. L’extraconjugalitat is on the air, ben lúbrica, fet que d’altra banda ho conec molt bé per experiència personal, m’ho han fet i ho he fet, i en conec tants i tants altres casos de gent que els ha succeït el mateix –de vegades de qui menys ho pensaries-- que per dir puc dir que no en sé cap en sentit contrari.

Crec que en un sentit realista, pràctic, les parelles ja haurien de considerar-se implícitament o esplícita obertes. Sí, parelles obertes, que ningú no s’escandalitzi. Si la garantia de mantenir la fidelitat és l’intercanvi de pins dels aparells tecnològics, doncs tampoc no s’hi val, perquè qualsevol rastre electrònic es pot esborrar. Digueu-me pessimista si considero que això de l’amor romàntic s’ha acabat, aquest tipus d’amor idealista que és un artifici recent i manifestament inoperant. Doris Day i Rock Hudson ja són història del segle passat, on només hi havia telèfons de sobretaula. El temps tira endavant i no té aturador en aquesta era tecnològica, època que –ves per on—paradoxalment, ens porta de nou a les coves, on no hi havia matrimonis ni lligams i qui no corria, volava, perdó, follava.

Estic pagant el mal que et van fer les altres, oi?

Molts homes de mitjana edat, divorciats o separats, passem finalment de puntetes pel terreny selvàtic, embrollat, dels sentiments, com si caminéssim o llisquéssim per sobre de núvols. O això, o hi entrem tan plens de cuirasses que les emocions ens reboten a la carcassa com si ens disparessin bales de cotó de sucre. La qüestió és evitar de totes totes implicar-nos emocionalment en qualsevol relació sentimental, per meravellosa que apunti. Ja han passat a la història les --en teoria-- convencionals, plàcides i hollywoodnianes parelles per a tota la vida i també els d’antuvi anhelats i captivadors amours fous, que de tan ruïnosos que resultaven en més d’un cop ens abocaren a l’abisme del suïcidi. Moltes dones es queixen, i amb motiu, de la nostra extrema passivitat o catatonisme emocional, les exaspera, no ho poden comprendre. Tan bonic com és l’amor i la passió...! Serà bonic, cert, però a molts homes ens han deixat el cor masegat, esparracat, objecte de bategant deixalla, roja carn bombollejant de contenidor. Es lamenten, amb raó, amb l’axarolada --per tòpica i desgastada-- afirmació que paguen per allò que ens han fet de dolent altres dones.

--Sí, i...? –desafiem.

És injust, ho reconec. Però el valor de la justícia passa a un segon terme quan ens hi juguem els quartos: la subsistència emocional i qui sap si la vital. Elles obliden, i nosaltres evitem de fer-los-hi notar, que molt probablement els seus exs, un o diversos, refusen al seu torn compromisos amb altres dones pel mal que els van causar elles mateixes, les dones que tenim al davant i que tan amargament ploriquegen pel fet que defugim com ànima que veu el diable la possibilitat d’establir amb elles un lligam sòlid i durador. No tots els homes actuem així, és cert, molts es llencen a noves relacions per la raó rudimentària de la por a la soledat, però cada cop som més els qui preferim fer un combat a dotze assalts amb la buidor nocturna que jugar-nos el què ens resta de filaments de miocardi en el tauler de la ruleta de l’amor. Per a això la moda dels singles ens ha anat com a anell al dit. Ens declarem solemnement singles, que ras i curt vol dir que retornem a l’adolescència de rotllets superposats o encadenats, però ara amb un mínim de diners a la butxaca. Hedonisme en estat pur, sexe sense implicacions, emoció per la seducció, riallades, festa, xerinola i confettis a dojo. I res de compromís, els il·lustríssims rituals dels singles no el permeten, ho sento noia, ja sabies el què hi havia, és –mentim—la nostra filosofia existencial.

Com ja he apuntat, generalitzo. No tots els homes refusem aparellar-se de nou ni totes les dones presenten un electrocardiograma impol·lut, saludable. També hi ha homes que cerquen la companyia convencional i dones que no s’ajuntarien mai més amb ningú ni que els enfilessin els fills al cadafal. Però per norma general, insisteixo, cada cop és més així: els barons ens tanquem als sentiments com més hòsties emocionals hem rebut i les fèmines, en canvi, ho tornen a intentar incansablement un cop darrere l’altra. Una de les teories que sostenen l’afirmació anterior és que les dones són tan riques sentimentalment, que disposen de cabals d’afecte per a tota la vida actual i per a desenes de reencarnacions posteriors, i ja se sap que si la font de la riquesa és inesgotable les inversions que es fan no impliquen cap cost personal. En canvi, l’actiu emocional en l’home és limitat, i cada fracàs, cada desengany, cada frustració, ens minva l’arsenal de sentiments, i per això ens costa cada més d’invertir en aquest lliscós i arriscat terreny. Les dones no ens entenen, les crispa constatar que no tenim el mateix interès que elles a involucrar-nos en relacions que podrien ser de faula, sense tenir present que juguem a la partida de l’amor amb un miserable feix de fitxes. I nosaltres som incapaços de comprendre com elles salten a la piscina dels afectes a la lleugera, sabent que el més probable és que tingui poca aigua o bé gens, sense tenir en compte que posseeixen infinitat de flotadors pneumàtics dels protegeixen dels cops o bé que, si se’ls donen, regeneren la trencadissa aviat i amb una sorprenent absència de seqüeles. Pels homes, ser autistes emocionals ens resulta funcionalment adaptatiu. Per les dones, ho és l’extraversió afectiva.

És aclaridora l’afirmació del prestigiós sociòleg Enrique Gil Calvo: “L’emocionalitat femenina no desespera mai, tot estant sempre disposada a començar un altre cop a exterioritzar-se després de cada nou fracàs. Els homes, en canvi, restem escaldats després de la primera ensopegada i preferim no tornar-nos a arriscar. ¿Per què som tan desconfiats? Crec que és per pur realisme pràctic. No és que siguem malastrucs, recelosos, pessimistes o suspicaços: és que som lúcids, i això ens aconsella practicar un sa escepticisme ben informat”.

No cal tenir el cervell d’Einstein –que per cert, tot i el seu cervell va engegar a pastar fang dona i fills, els que es va dignar a conèixer, i és que en qüestions d’afectes de Joseps, Joans i ases n’hi ha a totes les cases—per deduir que allò que per les dones esdevé la verda i dolça praderia de l’amor, pels homes és una jungla de perilloses xarxes ardents, i que uns i altres experimenten aquesta vivència de forma ben oposada. Trifulgues i combats són continus i sols la passió del sexe apropa a uns i altres en el lúbric interregne de complicitat. No ens estranyi doncs que el homo sapiens i els bonobos compartim un 99 per cent d’ADN. La penetració, sento ser tan cru, és la clau mestre d'aquest irresoluble entrellat.

Si sabem que som promiscus, ¿per què ens dolen tant les infidelitats?

Partim d’una base inequívoca: homes i dones som promiscus. És la nostra naturalesa, com ho és també la de més del 90 per cent de mamífers. I ho som per igual tots dos sexes. Abans se sostenia que les dones associaven el sexe a les emocions, i moltes encara ho viuen així, però no obstant això cada cop sura més en l’aire, com un eco, la frase amable però contundent d’elles de “és només sexe”. Ara actuen com ho han fet tradicionalment els homes, diferenciant el que és purament sexe del que és sexe amb amor o sentiments. En definitiva, que seguint el seu instint primari practiquen sexe, i ho fan tant --o més-- que nosaltres. Podem, sobre aquest fet, donar-ne una explicació evolutiva, que es resumeix a determinar que els homes tot fecundant moltes femelles asseguren la continuïtat genètica de cara a la nova generació, mentre que les dones, amb diversos amants, garanteixen millor els recursos i la protecció de la descendència. Un detall curiós: s’han preguntat mai perquè el penis té el gland amb forma de fletxa? No és perquè entri millor en la vagina, perquè si tingués l’ergonomia de cigar pur dels primers consoladors –quins temps!--, la penetració seria encara molt més senzilla. El gland fa la protuberància al capdavall del penis perquè en el moviment coital, cada cop que es tira enrere, s’endú --amb el topall que confecciona la corona-- part de l’esperma dipositat amb anterioritat per un altre mascle, per un efecte mecànic d’arrossegament. S’estima que lleva al voltant del 70 per cent de líquid seminal, i després, és clar, en l’ejaculació, hi entafora el nou esperma, renovant-lo respecte del d’abans, se suposa que amb voluntat d’oferir una càrrega genètica de major qualitat. Adaptació en estat pur, doncs, fins i tot en la forma dels òrgans sexuals. Surt a col·lació aquest fet anatòmic per emfasitzar l’evidència que si els homes som promiscus, també ho són les femelles, i en igual proporció, perquè és amb elles amb qui mantenim activitat sexual, no pas amb gallines, per dir alguna cosa.

Els sers humans, en essència, ens organitzem en societats monògames, polígames o promíscues, aspecte relacional, aquest darrer, que cada cop més s’associa al terme “poliamor”, vagin acostumant-se a aquesta paraula, que es posarà aviat tan de moda com abans s’hi va posar la dels singles, ara ja tan comuna, popular. Jo, com molts de vostès, he estat educat en la tradició europea de la monogàmia i l’amor romàntic, i en els moments actuals, a mitjana edat, m’adono de com d’incoherent i castrador ha estat aquest model, per la causa òbvia que si els éssers humans som de naturalesa promíscua, no té cap sentit encorsetar tal tendència amb la camisa de força de la monogàmia exclusivitzadora, ja sigui d’origen religiós, legal o consuetudinari, tant és. Seria com canalitzar un riu, que es faci el què es faci, sempre segueix el seu curs natural, perquè l’aigua obeeix a immutables lleis gravitatòries. Només així s’entén l’alt nombre de divorcis i separacions en les parelles monògames, que volta el 70-80 per cent, i més com més va, fenomen que ens obliga a afirmar sense enrojolament que la família tradicional es troba sumida una crisi profunda i fatal, si no ferida de mort. La raó? Senzilla: és antinatural.

No ens esquincem les vestimentes per això. Qui més qui menys, ja a una certa edat, hem caigut de la figuera i coneixem per experiència pròpia que en parelles llarga durada res no és tan densament diabètic com ens ho pintaven les pel·lícules de Rock Hudson i Doris Day, i sí, en canvi, que presenten el contra gust amarg dels amants i les amants, que estan anotats amb tinta de fluids en un ocult ordre del dia, ja siguin aventura d’una nit o bé parelles en paral·lel o, en un entremig, tota una gamma hàbil de possibilitats extra conjugals hagudes i per haver. Per escriure aquestes ratlles, he fet preguntes a algunes amigues –res científic, clar--, i totes sense excepció m’han reconegut que havien estat objecte d’infidelitat o infidelitats al llarg de la seva vida de parella –o parelles--, però, compte, també n’han estat subjectes, que sabem que ningú no està lliure de pecat i no veig jo moltes pedres volant per l’aire.

La qüestió és que, per què, si sabem tot això, encara ens dol tant ser objecte d’una infidelitat? Per què la vivim com a catàstrofe? Per què, en la majoria dels cops, acaba amb el projecte de parella?

Molt probablement, perquè s’experimenta com a estafa emocional. En una relació hi invertim afectes, i l’amor té un component innegable de possessió respecte de l’objecte estimat. Aquí no m’hi val el discurs marxista o neo marxista segons el qual l’instint de possessió sobre l’objecte de l’amor és la resultant de la cultura possessiva i avariciosa capitalista, ni tampoc el del bonisme hippie o neo hippie de donar llibertat total perquè la possessió és com tallar les ales a un ocell, que no pot volar més i així el retenim al nostre costat, i que l’important és deixar-li les ales i si realment ens estima no marxa o, si se’n va, sempre torna a nosaltres. No, el fet és més complex. Una criatura, encara no condicionada per la cultura ni la societat, tendeix a engrapar i a apropiar-se d’allò que veu, que vol, que desitja, que estima, és un instint bàsic. L’amor implica possessió d’allò estimat, sempre dins d’uns límits raonables. No parlo d’una possessió malaltissa, on aleshores serien els psiquiatres els qui hi haurien de dir la seva. I entre amor i possessió d’un, i amor i possessió de l’altre, combinació que podria generar conflictes, es tira pel dret i s’efectua un pacte. S’acorda un compromís de projecte comú exclusiu i de fidelitat, sovint a través de l’instrument del matrimoni. Se sap que és antinatural, però la monogàmia té els seus avantatges, com atorgar estabilitat sentimental, afavorir la freqüència del contacte sexual, establir una comunitat econòmica i proporcionar afable companyia. El que succeeix, emperò, és que els anys passen i les persones evolucionen, i el pacte d’exclusivitat pot no sentir-se com a propi temps enllà, quan l’experiència transforma la persona, tot modelant-la. És aleshores quan sorgeix el sentiment de no vinculació al pacte pretèrit, perquè l’acord el va fer un jo més jove, un jo que no era ben bé el jo d’ara, que es reconeix poc si no gens, i apareixen l’avorriment, la monotonia, les crisis existencials, la insatisfacció, la soledat, la curiositat, etc., factors que són camp abonat per a infidelitats futures.

La persona que és objecte d’infidelitat, en assabentar-se, se sent estafada potser perquè ella sí que ha romàs fidel al pacte d’exclusivitat, i entra en un procés d’ira, de decepció, de baixa autoestima i de sentiment de fracàs. La immensa majoria de la gent concorda que el daltabaix és dolorós, dramàtic, definitiu. La parella se sumeix en crisi durant una bona temporada, crisi que costa molt de superar si és que se supera. Alguna cosa s’ha trencat. No es mira a l’altre de la mateixa forma, les preguntes assetgen –sobretot les de “per què ho ha fet?” i “quantes vegades més ho ha fet que jo no sé…?”--, la letal desconfiança entra a escena i passa a formar part de la vida quotidiana, com una làmina fantasma però infranquejable entremig de tots dos en el sofà. Pot donar-se després, i sovint es dóna, la infidelitat reactiva, la venjança copulatòria del cornuts, el no set sinó setanta vegades set, i després la satisfacció de dir-ho, refregant-t’ho a la cara del cònjuge amb malèfica intenció i sense ni pestanyejar. I, en fi, que mala peça al teler, certament.

I dol, i aquest és el misteri, fins i tot si l’objecte de la infidelitat ha estat prèviament infidel sense ser descobert. Perquè una cosa sí que és clara, i és que quan som infidels i no pretenem que la cosa vagi més enllà d’una aventura, sexe ocasional, no tenim la sensació d’estar causant dany a ningú, i en canvi quan ens són infidels a nosaltres en els mateixos termes sí que sentim dolorosament l’engany. I no hauria de ser així, perquè resulta contradictori, i enigmàtic i insondable. Més o menys com tot en les inaprehensibles passions humanes.

La millor companyia, el terapeuta

Comencem per una evidència: cada cop es divorcia o se separa més gent de mitjana edat. Si ho il·lustrem amb xifres aproximades, a Catalunya més del 60 % dels matrimonis fracassen i els subjectes dels trencaments tenen majoritàriament entre 40 i 50 anys (més del 80 %). Si a aquestes dades hi afegíssim les ruptures de parelles de fet, de les unions homosexuals o de les persones que mantenen relacions duradores no regulades, la xifra d’inestabilitat relacional seria d’escàndol, i de fet ho és. Vol dir això que el model de família tradicional s’ensorra amb estrèpit? Sí, ho vol dir, i és clar que sí. Acaba una civilització, un món, un ordre, una moral. De l’etapa industrial passem amb naturalitat però a velocitat de vertigen a l’era tecnològica, circumstància històrica que influeix de forma global en la política, les finances, l’economia, el treball, la societat, la família i finalment en l’individu. Ara, a principis del segle XXI, allò fascinant i alhora atordidor resulta escatir què ens depara l’esdevenidor. En el tema de vincles afectius, que és el que ens interessa, hem de fer notar que impera el més absolut i encegador desconcert. Educats en el model tradicional del matrimoni, aquest canvi inaudit i sorprenent ens afecta a un ampli gruix de la població madura, producte del l’explosió demogràfica dels anys 60s-70s, en la seva majoria gent divorciada o separada, sovint atrotinada, cremada, descreguda, que ens veiem obligats a fer creu i ratlla amb el passat i a edificar nous models de relació d’acord amb les circumstàncies recents i insòlites. A la pràctica: de joves no teníem casa ni fills i fèiem un projecte clàssic de matrimoni segons el qual ens hipotecàvem per aconseguir la llar, i engendràvem i criàvem nens. Ara, de més grans, amb vincles conjugals trencats i encara amb molta existència per endavant, ja no podem reproduir el mateix model, en essència per dos obstacles evidents, l’habitatge i la descendència. ¿Vendrem els pisos propis per comprar-ne un en comú amb una nova parella? ¿Tindrem la sort que els vailets o adolescents s’avinguin amb nosaltres i també entre ells? No, no pas, seria tot plegat una bogeria. D’entrada, hem d’engrapar amb ràbia la serra mecànica i fer llenya fina de l’educació rebuda i mamada de petits. I de sortida, bastir maó sobre maó solucions originals per vehicular amb eficiència els sentiments i les relacions, i així allunyar-nos de la nefasta i castradora solitud.

No existeix, ara com ara, una solució predominant, genèrica, per aquest problema, ni que sigui passatgera, com per exemple la moda àmpliament difosa del “living apart together”, tan cool en el seu moment, però que tanmateix a la pràctica no ha donat, per factors diversos, els fruits saborosos que se n’esperava. La clau de la supervivència afectiva ha de confeccionar-se de moment de forma individual i privada: que cadascú faci la seva i campi qui pugui, així de cru. Abans, segons marcava la tradició, formàvem una família, creàvem descendència, i els cònjuges es mantenien units fins que la mort els separava. Es tractava d’una existència lineal, contínua i uniforme. Ara, déu ha mort i amb ell el matrimoni eclesiàstic; la moral ha finat i amb ella el matrimoni civil; i nosaltres, pobres bestioles desorientades, anem provant diverses parelles encadenades o superposades, i relacions de variada intensitat, forma i duració, alternades amb períodes de depressiu isolament. La realitat de diari esdevé contrària a la clàssica esmentada: duem una vida sentimental fragmentada, discontínua i múltiple. En aquest aspecte, ens veiem forçats a remar a contracorrent de la natura, que ens empeny cap a una mansa rutina, una narcòtica estabilitat, una vida serena i pautada, i a acceptar com a element cada cop més comú i familiar l’angoixant i impaïble gestió de la incertesa, perquè resulta que el futur se’ns presenta cada cop més atzarós, fluctuant i imprevisible. L’àmbit afectiu se’ns transforma en una massa amorfa, mal·leable, polièdrica, i ens convertim també nosaltres mateixos en éssers extremadament múltiples, una sort d’esquizofrènics sans que allotgen diversos jos en el seu interior, cadascun d’ells adaptat a cada sentiment, relació o casuística. Cada lligam esdevé ara únic i hi ha tants models de relacions com relacions s’estableixen. I són tants, que no sabem ja ni com etiquetar-los. Estem junts? Som nòvios? Sortim plegats? Som amants? Som parella? Som amics amb drets? O som a penes un superficial ens anem veient de tant en tant? En fi, un desgavell conceptual que deriva en aquesta vaguetat substantiva.

Analitzat tot això, només resta formular una pregunta òbvia: i ara què ens resta? Doncs fàcil: en la nostra època d'individualisme, l’altre. El tu. Ens aferrem al tu, i ens hi aferrem a urpades, si cal. Jo sóc jo i tu ets tu. Tot s’ha esfondrat al nostre voltant i sols em quedes tu, amor. I per tant, en tu confio. S’esdevé que l’únic fonament sòlid, vés quin remei, és la confiança en l’altre. I aquí acabem per delinear, arrodonir i polir, molt a desgrat nostre, la paradoxa perfecta, incontrovertible: ¿com podem refiar-nos d’algú en una relació que enlloc de ser nítida, sòlida i duradora, és en si mateixa variable, canviant i dúctil? És ben cert que com aquest difús panorama no es clarifiqui aviat, ens aguaita un avenir en el qual, en el millor dels casos, els nostres òptims i únics acompanyants seran psicòlegs i terapeutes. O tal volta psiquiatres.

Petons versus abraçades

Si algú em fes escollir entre petons i abraçades, jo no en tinc cap dubte, em quedaria amb totes dues coses. Tant uns com les altres són senyal de consideració i afecte. Així ha estat en bona part del temps en la majoria de les cultures. Benaurats els petons que ens estremeixen l’ànima, que ens nodreixen l’esperit, que ens redimeixen del no-res quotidià, que ens regalen, en fi, amb el miratge que algú, allí a fora, es preocupa per nosaltres i potser fins i tot ens estimi. Benaurades les abraçades que ens aporten un contacte reanimador, que ens transfereixen una pausada calidesa, que ens fan entrar en comunió amb el proïsme, que ens ofrenen la il·lusió que podríem marfondre’ns amb l’altre, que ens fan afigurar-nos, en fi, que potser no només som u, i sols. Tanmateix, quedar-se amb totes dues coses seria gairebé com fer-se trampes en un solitari. Així que escullo: opto per les abraçades. No tinc cap preferència concreta respecte de la riquesa i satisfacció que impliquen els petons, als quals aprecio en la mateixa mesura que a les abraçades. No es tracta d’això. Si trio les abraçades és perquè no els sé veure cap estigma mític. Els petons, en canvi, tenen una màcula cultural que ombregen la seva inqüestionable magnificència: el bes de Judes. Un petó pot també simbolitzar la traïció, fet que rebaixa el seu actiu històric –només històric--. No fa gaire vaig descobrir que aquesta idea no era original. L’havia expressat molt abans Gabriela Mistral, en un text en el qual es lamentava dramàticament de l’acció de l’Iscariot. Els ho deixo en les seves paraules, sense traduir, perquè on hi ha una de les grans, una mestra, poc hi pinto jo. Mistral fa que Jesús digui a Judes: “¿Por qué me besaste? Pudiste señalarme clavándome con tu espada. Mi sangre estaba pronta, como una copa; mi corazón no rehusaba morir. Yo esperava que asomara tu rostro entre las ramas. ¿Por qué me besaste? La madre no querrá besar a su hijo porque tú lo has hecho, y todo lo que se besa por amor en la tierra, los follajes y los soles, rehusarán la caricia ensombrecida. ¿Cómo podré borrar tu beso de la luz para que no se empañen los lirios de esta primavera? ¡He aquí que has pecado contra la confiança del mundo!”.