Xatos, a menjar pèl

 

Un cony és com un instrument musical: si es toca bé, es pot extreure una deliciosa simfonia de plaer del seu l’interior. De fet, tot el cos de la dona és així en general. Però el sexe femení té el privilegi de condensar un increïble nombre de terminacions nervioses, connectades amb el hipotàlem, altrament dit centre del plaer. Una de les formes més bondadoses de manejar aquest deliciós instrument és amb la llengua (cunnus: vulva; lingere: llepar), en l’exercici saludable i saborós del cunnilingus. En plata: menjar o llepar el cony. Com en tot, fer-ho és senzill; però fer-ho bé, no. Requereix aprenentatge, ofici i finalment mestria –se suposa que a una certa edat, tots els homes ja n’hem après (se suposa)--. Costa perquè així com els homes acostumem a ser bastant uniformes en l’activació del nostre nucli sexual, el miserable gland, les vulves femenines, potser a causa de la seva polisensibilitat, són molt diverses a l’hora de respondre als mecanismes de la carícia. Cada dona és diferent, cada cony és un univers en si mateix, i òbviament cal estimular-lo d’acord amb les seves particularitats. S’ha de ser curós, sensible, destre. S’han de posseir recursos, s’ha de dominar la improvització, s’ha de ser imaginatiu. Per realitzar un cunnilingus és millor ser subtil, res d’allò barroer d’anar directe a l’atac de l’òrgan, cap blitz germànic, sinó que s’ha de passejar pel seu voltant, pel ventre, els malucs, les cuixes, pujar als mugrons, tornar a baixar, rosegar una mica el pèl púbic, joguinejar amb el melic, mossegadeta (ai!) al cul, en fi, posar tota la parsimònia del món i demorar fins a aquell punt de desesperació d’elles l’acció a executar. Arribar-hi just quan ja no puguin més, i encara una mica més. Perquè elles i nosaltres sabem què anem a fer, i l’espera emocionant de la recompensa provoca sempre una excitació ansiosa, que ben assaborida proporciona un dolcíssim doloret. I aleshores, sí, aleshores obrir-les bé les cames, també amb lentitud; jo sempre suggereixo fer una llepada inicial externa i prolongada  –canina-- pels llavis menors, amb final al clítoris, que hauria d’arrencar el primer gemec de plaer. Després, depèn de cadascú, perquè com en els escacs, hi ha diverses obertures: amb la llengua esmolada com un estilet anar ensalivant i separant alhora els llavis menors, mesclant fluids, saliva i flux, en la seva part interna, començant un moviment rotatori íntim que anirà eixamplant els dos deliciosos pètals; o bé, igualment amb la llengua afinada, rotar sobre la marquesina del clítoris, humitejant-lo, recorrent si cal a buscar secrecions més avall per continuar amb l’òrgan del goig, assegurant-se que la carícia està proveïda d’òptima humectació. I anar escoltant les notes que sonen, sobretot escoltant. 

Nosaltres estarem a baix, desconnectats del món, en l’univers particular d’entre les cuixes i el sexe, amb els ulls tancats, en absoluta foscor i aïllament, com en un submarí submergit, concentrats el substanciós quefer; però dalt, a la superfície, hi ha vida, hi ha respirs, sospirs, gemecs –melodies--, un coll que es retorça i mans que aferren o volen aferrar –aconsellable un capçal de barres--. Passats els preliminars, l’ideal és confegir una unitat entre el clítoris i el principi de la vagina, de forma que aquesta zona resti ben liquada, cosa que facilita molt el resseguiment lingual, perquè la superfície es converteix en lliscosa i ardent. Com en tot, el tacte mai no ha de ser gaire extens, ja que entretenir-se gaire en un mateix lloc acaba per anestesiar-lo, insensibilitzar-lo, i per tant cal anar provant, fer tempteigs, ara inspeccionar el principi de la vagina, ara resseguir la zona cap amunt, fins a tornar de nou al clítoris, ja amb la intenció d’aprofundir-hi, i restar atent a què succeeix allà dalt. Hi ha dones que no accepten la carícia directa sobre aquest òrgan, per ser brutalment sensible, i n’hi ha d’altres que reclamen una manipulació brusca, intensa, salvatge, de mà de pelotari. S’ha de veure el què. Si la resposta és positiva, es pot provar d’alçar-ne la pell que el cobreix, escapollar-lo, i dolçament acostar-hi la llengua. Ja ens faran saber si resulta agradable o no. Si es que no, descaminem el trajecte pretèrit i tornem cap avall, regirem una mica per allí, entretinguem-nos-hi una estona. Si és que sí, endavant, el camp és verge per experimentar: moviment rotatori, vertical –dalt baix--, dinamisme celèric, després màxima suavitat –si és alternat, millor--, picadisses amb la punta de la llengua, succions globals, boca en forma de “O”, abastant tot el voltant i xuclar en ventosa, amb opció de tintinejar-lo alhora amb la llengua, o bé xuclar, estirar i deixar-lo anar de cop i repetir l’acció diverses vegades. I finalment allò que mai no falla: la llengua plana sobre el llavi inferior i la dentadura de baix, i directament llepar. Es pot fer de dues formes, la primera, per a clítoris hipersensibles, caninament, com un gos, de forma primària, amb suavitat; de vegades, paradoxalment, el més suau dels contactes és el que proporciona més plaer. Costa d’entendre, però a més delicadesa, més goig. Obliga a ser lent i pausat, i sí, resulta avorrit: es tracta d'anar fregant vellutadament un i altre cop, ad eternum. 

La segona forma és més divertida i activa. Consisteix a, igualment enllaçats llengua, llavi i dents, dipositar-los sobre el clítoris, però enlloc d’executar una carícia suau, pressionar-lo fins al punt que aquest òrgan s’afegeixi a la triada bucal. Aleshores, s’ha d’efectuar un moviment que desplaci el clítoris sobre la seva base mòbil, contra l’os pelvià. Aquesta dinàmica és al gust del consumidor, sempre atent a les reaccions d’allà dalt –a les músiques que ixen de la gola--, que, no ho oblidem, són les que ens guien en tot moment, ens indiquen qualsevol variació a dur a terme. Les carícies poden ser rotatòries, laterals, de baix a dalt o qualsevol altre moviment que se’ns passi per la imaginació i que les satisfaci. En la majoria dels casos, l’excitació femenina té una cadència esglaonada, és com pujar unes escales –no és meteòrica com la d’un home--. La gradació del plaer augmenta de forma fragmentada, i sovint es pren el seu envejable temps de goig a cada replà. Cada nou i precís estímul inaugura un inèdit i superior estadi de plaer. S’ha d’anar en compte perquè, a mesura que l’alegria augmenta, pot produir-se un estancament en un d’aquests esglaons, no ser capaç de fer tirar més amunt. S’ha de buscar aleshores un altre punt de sensibilitat, que activi de nou l’excitació, si no, entraríem en un punt mort del qual en seria difícil sortir. Si no és així, i la majoria dels cops no ho és, cal insistir en aquesta ferma i reiterada carícia fins a l’adormiment de la llengua i el dolor de la mandíbula. La finalitat és que elles arribin al punt de no retorn, que també el tenen, com nosaltres. És aquí on es demostra la heroïcitat del mascle –les altres heroïcitats són collonades--; tirar la tovallola perquè “ja no puc més”, a part de ser una mala passada per la dona, ens pot fer incórrer en la catàstrofe de veure com s’esfondra el castell de naips que tant ha costat de bastir. Poc a poc, s’anirà veient com despunten les primeres espurnes de l’orgasme, que pot tenir tantes variants com dones hi ha en el món. No hi entrem, ara, en això. I sí, un últim esforç i allí a dalt, a la superfície comencen les piules, les traques, el castell de focs i la foguera, el vaivé convuls de pelvis, l’arqueig invers de la columna, el so espasmòdic de les contraccions internes, la cascada de flux a borbolls que ens rega la barbeta, el clímax orquestral de gemecs, crits i esgarips.

Fins que t’agafen suament el cap.

--Para, para.

És el moment de treure el periscopi i d’emergir a la superfície, apaivagant amb petons delicats el terratrèmol anterior, a poder ser mirant-se directament als ulls, gairebé a frec de pupil·les, i comunicar allò pel qual l’ésser humà encara no ha inventat ni fonemes ni paraules. I passa el temps, un minut o una eternitat, descansem ara ja de panxa enlaire, i no cal dir el què pensem –“et toca”—perquè elles, sàvies, satisfetes, agraïdes, ja saben el què han de fer, i ho fan de gust, amb ganes, tornen el favor amb un cos que els sembla surar entre núvols de cotó, difús, ingràvid i eteri. 

Corregudes a estentòria cappella

Fa diversos estius vaig tenir un embolic amb una dona que acabava de separar-se, jo li vaig fer gràcia, i crec que cap dels dos no tenia gran cosa més a fer davant dels següents mesos de somnolenta calor. En el llit presentava la particularitat, que jo descobria per primer cop, de tenir uns orgasmes molt sonors, escandalosos. Només en recordo uns altres acústicament comparables a aquells, i eren uns que corresponien a l'habitació del costat de La Casita Blanca, on una nit una parella clandestina de l'època i jo vam haver d'aturar el discret moviment amatori, avergonyits davant la contundent sessió operística de la nostra companya d'instal·lacions, a l'altra banda de l'envà. Era envejable, enlluernador. Com s'ho feien, aquell parell? No hi ha cap truc, en realitat. Es tracta d'una naturalesa expressiva femenina molt particular, que de tant en tant es dóna en algunes femelles joioses, expansives, simfòniques. Ho vaig entendre el dia que, amb la noia de l’estiu, davant d'un festival de xiscles i esgarips seus, em vaig aturar dins d'ella amb els ulls esbatanats, pensant que què en pensarien els veïns davant de tal migdiada festiva d'estiu amb el balcó obert i la ressonància particular del carrer estret, d'altaveu.

            --Sóc de les que crido –va dir ella--. Et molesta?

            --A mi no, però els veïns...

            Aquell dia vam acabar amb una relativa moderació acústica. Al cap de pocs minuts, em vaig girar i vaig trobar-la tot agafant-se amb les dues mans el baix ventre i doblegant-se entre gemecs.

            --Què et passa?

            Ella es va eixugar les llàgrimes dels ulls.

            --Quan no puc cridar durant l'orgasme –em va dir--, em fan molt de mal els ovaris.

            Vaig rascar-me el lòbul d'una orella.

            --Què tenen a veure els crits en l'orgasme amb el dolor d'ovaris? --vaig demanar.

            --No tinc ni idea, però si no xisclo després em fan mal.

            No vaig contradir-la pas, ella coneixia millor el seu cos que jo. Vaig romandre una bona estona mirant perplexament el sostre. Finalment vaig encendre un Winston.

            --Vols que et porti un ibuprofeno?

            --No, ja se’m passarà.

            La història amb aquesta noia es va acabar al cap de poc, per causa meva. Això que els veïns m'assenyalessin amb el dit mai no vaig saber com portar-ho amb elegància, ni que fos per una eventualitat tan nímia, i fins i tot simpàtica, com la de provocar uns orgasmes en la meva parella de llit tan propagandístics, jo, que sóc discret per naturalesa. Amb el temps m’he adonat que em vaig equivocar. No per la dona en si, ens agradàvem i prou, no hi havia més, sinó pel fet de torbar-me per les corregudes abundantment xisclants, a semblança de degollaments estentoris de bestiar. Cada femella viu l’orgasme a la seva manera, algunes l’interioritzen amb sospirs a penes perceptibles, sort hi ha dels espasmes, les contraccions i el recargolament parasimpàtic dels dits dels peus per saber que no han estat fingint, i d’altres l’expressen èpicament, wagnerianament, a intera orchestra. Amb el temps he trobat més dones que excel·lien en aquesta darrera modalitat, i al final he acabat per pensar que a mesura que les femelles aparquen les inútils vergonyes, si els apeteix entonar amb gust i ganes les seves ganes i el seu gust, ho fan sense pudicícia ni miraments –sols les talla si hi ha els fills a prop--. I què dimonis, que tots els mals socials siguin aquests, que el del segon segona està de gresca.

--I els veïns...? –va dir-me una l’estiu passat, rient entremaliada.

--Que n’aprenguin! –vaig articular entre esbufecs, mentre em desplomava taquicàrdic al seu costat.