Semen dansaire o escupe Guadalupe

Un mètode anticonceptiu eficaç, si s’executa bé i no hi ha una hiperfecunditat conillera en la parella, és el coitus interruptus, allò que per aquestes contrades anomenem marxa enrere. Personalment puc dir que sols una de les meves parelles prenia anovulatoris, i cap d’elles portava DIU, de forma que la immensa majoria dels polvos de la meva vida, perquè la majoria de la meva vida ha transcorregut en parella, els he fet sortint del túnel de la vida abans de l’ejaculació –i quan volíem un orgasme compartit, condó--. A mi, què volen que els digui, aquesta pràctica sempre m’ha agradat –ja sé que a altra gent els fastigueja--, per la raó convincent que s’incorpora el semen en el conjunt del joc eròtic, fent-lo visible, càlidament perceptible, saltador com una font màgica, xeringant com una mànega epilèptica, fet que de resulta curiós, lúdic i divertit. Recordo, emperò, que de púber, en les masturbacions, l’esperma resultava un element incòmode, ja que si bé és cert que en el moment de ser expel·lit, per la coincidència en l’orgasme i la seva tebior, podia resultar agradable, un cop acabat el darrer espasme de l’èxtasi, allò es refredava, es tornava llefiscós, empastifava pèl púbic i roba del llit, i a sobre, per la vergonya primerenca, púber, ruboritzava pel què diria la mare quan canviés els llençols, encartonats i tacats –que mai cap mare no diu res, per cert--, i vinga aleshores a tirar de paper higiènic si s’havia estat previsor o, com deia Cortázar, agafar el primer mitjó que es trobés a mà.

Tinc amics que em diuen que ells en la marxa enrere surten just abans de la primera contracció i per tant ejaculen directament i precipitada sobre el sexe de la dona. No ho sé, això sempre ho he trobat perillós, perquè el primer espasme pot avançar-se a penes res i entaforar la primera emissió, la més potent, just en el lloc on no pertoca, que és precisament el que es tracta d’evitar. De més jove, quina gràcia, ho vaig fer així amb una amant i recordo que en sortir a corre-cuita el penis va fer un moviment de palanca cap amunt i tant m’havia aguantat que el primer raig va sortir amb una potència inaudita, i entre una cosa i l’altra, i jo que era tonto, perquè s’ha de ser tonto, em va agafar amb el cap cot, mirant cap avall, i vaig rebre la lleterada en ple ull dret, perquè era el dret, ostres que no em va quedar gravat a la memòria. I va succeir el que ja sabia que succeïa, que el blanc de l’ull se’m va posar com un tomàquet. L’esperma i la còrnia no es porten gens bé, ho coneixia per allò tan magrejat de córrer-se a la cara de la dona perquè es diu que són cèl·lules joves i van bé per la pell –bajanades que diem i que creuen o fan veure que creuen-- i ella va cometre la imprudència de mantenir els ulls oberts, i ja se sap que si afinar la punteria amb el penis és complicat a l’hora de la micció, no parlem ja del desgavell ejaculador. En fi, que a més d’una li he tenyit l’escleròtica de roig sanguini, accident que se soluciona esperant 15-20 minuts, quan el vampirisme ocular desapareix i tot torna a la normalitat.

Jo sempre he estat partidari de fer la feina ben feta. És a dir, que quan se sent el pessigolleig uretral que anuncia que l’esperma es troba a punt a la base del penis, sortir del túnel de la vida com tot un senyor i acabar, no sé, de vegades amb la mà. I preguntar a la dona entre esbufecs i amb mà frenètica de mandril:

--On vols que em corri?!

I esperar la resposta més bonica que et poden oferir:

--On vulguis...

La imaginació fa la resta, tot i que no està de més comunicar-les que si de mi depengués et vestiria de semen tot el cos, perquè tot el meu semen és per tu i sols per tu. I es que a cops costa escollir, que si sobre el mont de Venus, que si a la panxeta, que si en els mugrons, que si en el coll, que si en la cara, en la llengua, en la boca o finalment, en rotllo pirata trapella, en el cabell, que després la cosa s’apergamina i fa gràcia veure els esforços d’elles amb el raspall per no acabar amb un pentinat punkie a l’estil d’“Algo pasa con Mary”.

En canvi, una de les coses que més destrempa és que enlloc de dir-te el beatífic que et corris on vulguis és que t’etzibin: on vulguis menys a la boca. Una m’ho va dir i va afegir: si et corres a la boca és motiu radical i immediat de trencament. Confesso que després de tal advertència lapidària em va costar arribar a l’orgasme, i mira que estava a punt. Això ens porta directament al tema del semen i les mamades, com és obvi. Hi ha dones meravelloses que empassen, així de clar, i d’entre les que empassen n’hi ha també les que hi juguen, que és una delícia de déus.

--Fes-hi gàrgares.     

                                                            

--Mmm...

N’hi ha les que admeten l’esperma a la boca però no l’empassen sinó que després te’l deixen caure sobre el cos, potser alguna hi juga després a escampar-te’l per la panxa, dient el què diem nosaltres quan som dolents, que va bé per la pell, i què has de fer, sinó deixar fer? Més lleig resulta ja aquelles que s’aixequen d’una revolada, van corrents al bany i sents com l’escupen a la pica i després es renten les dents. Lleig, reitero, perquè quan nosaltres els mengem el cony i se’ns omple la boca de flux no anem al lavabo a glopejar Listerine, i ho podríem fer amb més raó perquè la flora bacteriana de la vagina està plena de microbis, i mai no he entès per què elles ho han de fer a la inversa, però passa. A aquestes les anomenem Guadalupes, per allò de escupe Guadalupe, en fi, en tot cas, tot molt desagradable, perquè implica el rebuig del preuat licor de les nostres glorificades gònades, que són dues i ens han de durar tota la vida. El francesos, que són elegants i saben apreciar allò que de delicatessen pot oferir l’existència, en diuen el “licor de la vida”, mots que trobo molt ben trobats perquè resumeixen sintèticament i precisa l’essència del semen. Finalment, hi ha les que no deixen que un s’orgasmi en la seva boca, i fins i tot les que ni te la xuclen, ai, quin fàstic. D’aquestes prefereixo no gastar teclat a parlar-ne, no valen ni la misericòrdia d’un quejío, per breu que sigui.

I com a addenda, introduïm a les impresentables. M’explico. Un cop, una amant que estava prou pirada i que sempre es queixava d’haver d’empassar el semen perquè als homes els agradava, un cop em va enganyar i enlloc d’empassar-lo el va retenir dissimuladament en la boca, va pujar cap a mi amb un somriure traïdor als llavis, em va fer un petó a la boca i va entaforar-m’hi tota la glopada d’esperma. Vaig incorporar-me d’un salt, el vaig escopir sobre els llençols (els seus) i, encès de fúria, li vaig preguntar que a què cony jugava.

--Perquè sàpigues quin gust té –va dir amb una riallada malèfica.

Em vaig vestir en silenci, vaig marxar en silenci –arrossegant-la a ella que somicava aferrada al meu braç que no la deixés, que tot havia estat una broma—i des d’aleshores, i d’això en fa un bon grapat d’anys, m’he mantingut amb ella en silenci. Una broma és una broma i una gautxada, una gautxada. El semen no és per als homes, no és per a nosaltres, no n’hem de fer res, d’ell, per això l’expel·lim amb contundència cap el cos femení, sinó per les dones, que majoritàriament el reben amb deler i gratitud, sigui on sigui. Diu el Kamasutra que una dona té tres cavitats per satisfer el seu amant: la vagina, l’anus i la boca, i no sóc jo ningú per contradir la mil·lenària cultura de l’erotisme que tan magníficament va glossar el venerable i mai prou ben enaltit, l’incomparable senyor Vatsyayana.

El petó infinit

Va haver-hi una temporada que treballava de tardes-nits. En acabat, no podia tornar a casa i enfrontar-me a la soledat nocturna encara en un estat accelerat de neguit, perquè la feina era intensa i de responsabilitat. No hi havia forma d’aclucar l’ull, i com menys arribava la son, més em crispava. Així, aprofitant que el despatx era a la Barcelona Vella, anava a fer un tomb pel Born, que començava a estar de moda, prenia una copa i aleshores ja sí, més relaxat, podia tornar a la llar amb la certesa de què cauria rodó en el llit. En una ocasió, vaig entrar a un petit pub de música llatina, vaig demanar un combinat i vaig seure a la barra. Jo no sóc de ballar però sí que m’agrada observar com balla la gent; de fet, honestament, com ballen elles. Acostumaven a ser vertaderes apassionades de la dansa, que prenien classes durant la setmana i després sortien de nit, divendres i dissabte –era divendres--, a posar pràctica els coneixements adquirits amb sud americans, molt hàbils, de natural, a moure’s amb una gràcia envejable. La música era alegre, l’ambient distès, la gent reia, i això actuava com a bàlsam pel meu sistema nerviós revolucionat. Això i un parell de mojitos, és clar. Mai no se sap per què, d’entre tota una munió de gent, de cop i volta et trobes esguardant una única persona. Vaig reacomodar-me en el tamboret per observar millor la noia. Movia els malucs amb èmfasi, alçava els braços, girava, mostrava les seves dents blanques amb un somriure que li atorgava l’aparença d’haver nascut amb una alegria congènita. Deuria voltar els 30 –jo aleshores en tenia 35--, vaig pensar mentre mirava la mossa dansaire, els seus moviments, la seva figura, i vaig admirar aquell melic que s’entreveia quan el vaivé del ball li alçava el jersei cenyit. Ell, la seva parella de ball, em molestava; semblava caribeny, alt, fibrós, mulat, una meravella d’home que es movia amb la cadència de ballarí professional, i que es notava a anys lluny què era allò que esperava d’ella: el mateix que buscava jo.

Al costat d’ells, dues noies més, aquestes no tan maques, van mirar-me, somrient. Vaig saber després que eren amigues de la noia, que havien advertit la meva insistència visual i entre els clarobscurs acolorits del local, no sabien ben bé sobre qui es posaven els meus ulls interessats. Al cap de dos o tres peces musicals, la noia va aturar la dansa, cansada, i va acostar-se a les seves amigues, van riure, un glop de cubata. Va ser quan ella es va fixar en mi. Els nostres ulls es van creuar i ella va girar-se d’esquena, no volia que la veies riure, afalagada. Els següents balls anaven dedicats cap a mi, sabent-se observada, admirada, desitjada, tot i que jo encara ho desconeixia. M’hi volia aproximar però no hi trobava la manera. Ballava sempre amb homes diferents –sort!-- i estava poc a la barra, que era el territori d’acostament. A part, que hi havia les amigues, que dansaven menys i que em somreien, però no m’interessaven. Em subjugava ella. Al cap d’una estona vaig canviar de lloc, buscant un indret del local on ella pogués apropar-se, sola. Després ja seria jo qui l’abordaria. Però no es va aproximar. Al cap d’una estona vaig anar al bany, vaig tornar a la barra, passant-t’hi molt a prop, fregant-li l’esquena amb el colze, ella em va mirar somrient, era el moment precís de dir-li alguna cosa, però no se’m va acudir el què, em vaig quedar bloquejat, i vaig passar vergonyantment de llarg. Vaig pensar que estava fent el ridícul amb tanta indecisió i em vaig concentrar en un segon mojito. Ho hauria tingut molt fàcil si hagués sabut ballar com ballaven tots aquells homes, però no era el meu estil de dansa, no en sabia. Molest, vaig canviar d’orientació a la cadira i vaig fixar-me en altres noies, algunes de les quals, a falta de mascle, ballaven entre elles, de forma acadèmica. Algunes seguien unes passes més pautades, altres eren més espontànies; algunes es deixaven portar per la seva parella, altres imperaven en la dansa. Era, en fi, un univers de goig sentit i exhibit, de sensualitat buscada i assaborida, un món de delícia del qual em veia obligat, per ineptitud, a romandre-hi a part.

Al cap d’una estona, vaig buscar amb la mirada la seva figura. No la vaig trobar a la pista sinó a la barra, amb les seves amigues, i em vaig sentir il·lusionat de sobte. Qui no semblaven tan animades eren elles, que parlaven sense la desimboltura d’abans, molt més morigerades d’expressió i de moviments. Vaig pensar que era el moment d’anar-hi i comentar-li qualsevol cosa, com que què bé que ballava, quan vaig aturar el gest de baixar del tamboret: les vaig veure agafar els abrics, que tenien amuntegats en un racó, i preparar-se per a marxar. Les dues amigues van passar pel meu costat sense ni mirar-me. Ella, no; ella em va mirar als ulls. Em va mirar als ulls i a mesura que s’acostava, em va enllaçar per la cintura allargant el braç i, tot en un mateix gest vellutat i harmònic, va posar els seus llavis sobre els meus. Eren uns llavis fins i suaus, oberts, que deixaven pas a una llengua de seda, humida, movedissa, salina. El petó va ser llarg, tendre, dolç, i quan ella es va separar ens vam fitar a una distància mínima. En aquesta ocasió, vaig ser directe:

--On vas ara?

--A casa.

--T’acompanyo.

Va veure com les amigues esperaven a pocs metres, amb expressió adusta. Va arquejar-se cap enrere, fent onejar la cabellera. Va riure.

--No, guapo –va dir--. Has fet tard.

Va disposar-se a marxar.

--Espera.

Ella es va aturar.

--Si tens el dret de fer-me un petó, jo també tinc el dret de fer-te’n un a tu.

La noia va somriure lleument, ara va ser jo qui la vaig enllaçar per la cintura, la vaig apropar, vaig repetir la besada, una besada que vaig fer amb por que ella tornés a separar-se, perquè jo no ho pensava fer. Quan la meva mà va descendir de la cintura cap el cul, ella la va agafar i va dir-me amb amabilitat que no.

--Adéu –va dir.

--Adéu.

De nou solitari, vaig demanar-me un tercer mojito, cosa que no acostumava, i vaig pensar en el que acabava d’ocórrer. Era el primer cop que em passava així, sense paraules, ignorant el seu nom, sense saber qui era. Vaig restar aïllat, bevent. Pensava només en ella, en la besada, la llengua, els llavis, les dents, i vaig desitjar com mai que els creadors de conceptes, els enginyers de béns, els inventors de sensacions, s’afanyessin a dissenyar allò que més falta em feia en aquell moment: el petó càlid, sucós, gegantesc, inacabable. El petó infinit.

Xatos, a menjar pèl

 

Un cony és com un instrument musical: si es toca bé, es pot extreure una deliciosa simfonia de plaer del seu l’interior. De fet, tot el cos de la dona és així en general. Però el sexe femení té el privilegi de condensar un increïble nombre de terminacions nervioses, connectades amb el hipotàlem, altrament dit centre del plaer. Una de les formes més bondadoses de manejar aquest deliciós instrument és amb la llengua (cunnus: vulva; lingere: llepar), en l’exercici saludable i saborós del cunnilingus. En plata: menjar o llepar el cony. Com en tot, fer-ho és senzill; però fer-ho bé, no. Requereix aprenentatge, ofici i finalment mestria –se suposa que a una certa edat, tots els homes ja n’hem après (se suposa)--. Costa perquè així com els homes acostumem a ser bastant uniformes en l’activació del nostre nucli sexual, el miserable gland, les vulves femenines, potser a causa de la seva polisensibilitat, són molt diverses a l’hora de respondre als mecanismes de la carícia. Cada dona és diferent, cada cony és un univers en si mateix, i òbviament cal estimular-lo d’acord amb les seves particularitats. S’ha de ser curós, sensible, destre. S’han de posseir recursos, s’ha de dominar la improvització, s’ha de ser imaginatiu. Per realitzar un cunnilingus és millor ser subtil, res d’allò barroer d’anar directe a l’atac de l’òrgan, cap blitz germànic, sinó que s’ha de passejar pel seu voltant, pel ventre, els malucs, les cuixes, pujar als mugrons, tornar a baixar, rosegar una mica el pèl púbic, joguinejar amb el melic, mossegadeta (ai!) al cul, en fi, posar tota la parsimònia del món i demorar fins a aquell punt de desesperació d’elles l’acció a executar. Arribar-hi just quan ja no puguin més, i encara una mica més. Perquè elles i nosaltres sabem què anem a fer, i l’espera emocionant de la recompensa provoca sempre una excitació ansiosa, que ben assaborida proporciona un dolcíssim doloret. I aleshores, sí, aleshores obrir-les bé les cames, també amb lentitud; jo sempre suggereixo fer una llepada inicial externa i prolongada  –canina-- pels llavis menors, amb final al clítoris, que hauria d’arrencar el primer gemec de plaer. Després, depèn de cadascú, perquè com en els escacs, hi ha diverses obertures: amb la llengua esmolada com un estilet anar ensalivant i separant alhora els llavis menors, mesclant fluids, saliva i flux, en la seva part interna, començant un moviment rotatori íntim que anirà eixamplant els dos deliciosos pètals; o bé, igualment amb la llengua afinada, rotar sobre la marquesina del clítoris, humitejant-lo, recorrent si cal a buscar secrecions més avall per continuar amb l’òrgan del goig, assegurant-se que la carícia està proveïda d’òptima humectació. I anar escoltant les notes que sonen, sobretot escoltant. 

Nosaltres estarem a baix, desconnectats del món, en l’univers particular d’entre les cuixes i el sexe, amb els ulls tancats, en absoluta foscor i aïllament, com en un submarí submergit, concentrats el substanciós quefer; però dalt, a la superfície, hi ha vida, hi ha respirs, sospirs, gemecs –melodies--, un coll que es retorça i mans que aferren o volen aferrar –aconsellable un capçal de barres--. Passats els preliminars, l’ideal és confegir una unitat entre el clítoris i el principi de la vagina, de forma que aquesta zona resti ben liquada, cosa que facilita molt el resseguiment lingual, perquè la superfície es converteix en lliscosa i ardent. Com en tot, el tacte mai no ha de ser gaire extens, ja que entretenir-se gaire en un mateix lloc acaba per anestesiar-lo, insensibilitzar-lo, i per tant cal anar provant, fer tempteigs, ara inspeccionar el principi de la vagina, ara resseguir la zona cap amunt, fins a tornar de nou al clítoris, ja amb la intenció d’aprofundir-hi, i restar atent a què succeeix allà dalt. Hi ha dones que no accepten la carícia directa sobre aquest òrgan, per ser brutalment sensible, i n’hi ha d’altres que reclamen una manipulació brusca, intensa, salvatge, de mà de pelotari. S’ha de veure el què. Si la resposta és positiva, es pot provar d’alçar-ne la pell que el cobreix, escapollar-lo, i dolçament acostar-hi la llengua. Ja ens faran saber si resulta agradable o no. Si es que no, descaminem el trajecte pretèrit i tornem cap avall, regirem una mica per allí, entretinguem-nos-hi una estona. Si és que sí, endavant, el camp és verge per experimentar: moviment rotatori, vertical –dalt baix--, dinamisme celèric, després màxima suavitat –si és alternat, millor--, picadisses amb la punta de la llengua, succions globals, boca en forma de “O”, abastant tot el voltant i xuclar en ventosa, amb opció de tintinejar-lo alhora amb la llengua, o bé xuclar, estirar i deixar-lo anar de cop i repetir l’acció diverses vegades. I finalment allò que mai no falla: la llengua plana sobre el llavi inferior i la dentadura de baix, i directament llepar. Es pot fer de dues formes, la primera, per a clítoris hipersensibles, caninament, com un gos, de forma primària, amb suavitat; de vegades, paradoxalment, el més suau dels contactes és el que proporciona més plaer. Costa d’entendre, però a més delicadesa, més goig. Obliga a ser lent i pausat, i sí, resulta avorrit: es tracta d'anar fregant vellutadament un i altre cop, ad eternum. 

La segona forma és més divertida i activa. Consisteix a, igualment enllaçats llengua, llavi i dents, dipositar-los sobre el clítoris, però enlloc d’executar una carícia suau, pressionar-lo fins al punt que aquest òrgan s’afegeixi a la triada bucal. Aleshores, s’ha d’efectuar un moviment que desplaci el clítoris sobre la seva base mòbil, contra l’os pelvià. Aquesta dinàmica és al gust del consumidor, sempre atent a les reaccions d’allà dalt –a les músiques que ixen de la gola--, que, no ho oblidem, són les que ens guien en tot moment, ens indiquen qualsevol variació a dur a terme. Les carícies poden ser rotatòries, laterals, de baix a dalt o qualsevol altre moviment que se’ns passi per la imaginació i que les satisfaci. En la majoria dels casos, l’excitació femenina té una cadència esglaonada, és com pujar unes escales –no és meteòrica com la d’un home--. La gradació del plaer augmenta de forma fragmentada, i sovint es pren el seu envejable temps de goig a cada replà. Cada nou i precís estímul inaugura un inèdit i superior estadi de plaer. S’ha d’anar en compte perquè, a mesura que l’alegria augmenta, pot produir-se un estancament en un d’aquests esglaons, no ser capaç de fer tirar més amunt. S’ha de buscar aleshores un altre punt de sensibilitat, que activi de nou l’excitació, si no, entraríem en un punt mort del qual en seria difícil sortir. Si no és així, i la majoria dels cops no ho és, cal insistir en aquesta ferma i reiterada carícia fins a l’adormiment de la llengua i el dolor de la mandíbula. La finalitat és que elles arribin al punt de no retorn, que també el tenen, com nosaltres. És aquí on es demostra la heroïcitat del mascle –les altres heroïcitats són collonades--; tirar la tovallola perquè “ja no puc més”, a part de ser una mala passada per la dona, ens pot fer incórrer en la catàstrofe de veure com s’esfondra el castell de naips que tant ha costat de bastir. Poc a poc, s’anirà veient com despunten les primeres espurnes de l’orgasme, que pot tenir tantes variants com dones hi ha en el món. No hi entrem, ara, en això. I sí, un últim esforç i allí a dalt, a la superfície comencen les piules, les traques, el castell de focs i la foguera, el vaivé convuls de pelvis, l’arqueig invers de la columna, el so espasmòdic de les contraccions internes, la cascada de flux a borbolls que ens rega la barbeta, el clímax orquestral de gemecs, crits i esgarips.

Fins que t’agafen suament el cap.

--Para, para.

És el moment de treure el periscopi i d’emergir a la superfície, apaivagant amb petons delicats el terratrèmol anterior, a poder ser mirant-se directament als ulls, gairebé a frec de pupil·les, i comunicar allò pel qual l’ésser humà encara no ha inventat ni fonemes ni paraules. I passa el temps, un minut o una eternitat, descansem ara ja de panxa enlaire, i no cal dir el què pensem –“et toca”—perquè elles, sàvies, satisfetes, agraïdes, ja saben el què han de fer, i ho fan de gust, amb ganes, tornen el favor amb un cos que els sembla surar entre núvols de cotó, difús, ingràvid i eteri. 

La matèria dels petons: cristalls

Quan vaig fer el primer petó a una noia, jo tenia 16 anys. És tard, ho sé, però tampoc no vull enganyar ningú. Com acostuma a succeir, en tinc un magnífic record, per molts motius. Tanmateix, el què més em va sobtar en l'aspecte del contacte físic, va ser la humitat bucal. En això hi tenia molt a veure la noieta, de 15 anys, que besava posant molt d'èmfasi en el moviment de llengua, fet que posteriorment, i encara ara, ho he enyorat, no és tan comú com sembla. No m'agraden els petons purament de llavis perquè atorguen protagonisme únic a aquesta part de la boca. Si els llavis són molsuts i sucosos, oli en un llum; si són fins i allargats, malament, perquè es perd substància. La llengua, en canvi, és universal. Una llengua és una llengua aquí i a la Xina. La gratitud del seu contacte depèn no de la morfologia, sinó del moviment. I el dinamisme lingual obeeix a la voluntat del subjecte, a la seva acció i, al capdavall, a la seva perícia. En un petó, la mobilitat de la llengua és bàsica, almenys segons el meu parer, i també el meu gust. Per tant, en els petons, nois i noies, tingueu-ho en compte: llengua, entesos? La segona cosa que em va sobtar del meu primer petó va ser la salinitat de la saliva. Era estiu, a més, i la suor accentuava aquest sabor, per la davallada de l'aigua corporal. Recordo que vaig pensar, ai, cony, la boca de les dones és igual de salada que la meva. I encara més, perquè el gust propi pot arribar a ser bastant negligit. Ni se m'havia acudit de pensar-ho abans, verge com era. Es tractava d'un descobriment rudimentari, pedestre, però, en fi, érem així de tendres. La saliva salada..., havíem descobert Amèrica. Amb els anys, tanmateix, he anat matisant això de la saliva salada. En realitat, ho és, però no es percep com a tal. Quan els petons són llargs, minuciosos i sentits, existeix una elevació de la temperatura corporal, allò que des de l'exterior es detecta per l'enrojoliment de les orelles, i aleshores s'esdevé la metamorfosi: la saliva càlida es transforma en dolça, en pura i ardent mel. El pòsit de sal desapareix o s'obvia, vés a saber, però en resta una calidesa ensucrada, una dolçor de vellut, de batre d'ales. Passeu-me la cursileria, però és com una mena de sabor de primavera, de renaixement. És una lava incandescent amb sabor de merenga. Un alè de crema, la transparència de la canya de sucre. I està molt bé que sigui així. La sal adorna, condimenta, però només el sucre fa tancar els ulls de delícia. Sal i sucre: dos cristalls que convergeixen en el miracle de la besada.

El zel de les felines

Abans veia el sexe de les dones com un pegat de borrissol adherit al seu entrecuix. O com un curiós rebrec multiforme i dilatable. O bé com una obscura i misteriosa cavitat intrapèlvica. Però, tot, formant una unitat amb el cos femení. En l'actualitat, després de qui sap quins avatars en la vida al respecte d'aquest òrgan, i de la seva, per fi, familiaritat, sóc perfectament capaç de percebre'l com a un ens autònom, particular, amb batec propi. Es nota molt evidentment en el lloable exercici de la masturbació, sobretot quan la noia està a prop de l'èxtasi. És fàcil d'introduir-li els quatre dits de la mà, abraçant-lo, cenyint-lo, mecanitzant un balanceig que activa simultàniament la sensibilitat interna i externa. L'eixamplament i les contraccions li atorguen una dinàmica autònoma, lliure, espasmòdica, desvinculada del cos. I és clar que presenta relació amb el centre de generació de plaer cerebral, que és el que provoca les sensacions de felicitat. Però també és cert que aquest lligam directe és indetectable des de l'exterior, i negligit, ofegat, sobrepassat, des de la percepció íntima. El vincle ha de ser-hi, però flueix com un torrent subterrani d'estímuls bidireccionls, un potent soterrani de sinapsis desbordades. Va vinga, diguem-ho, no m'hi puc estar més: s'assembla a una boca inferior, voraç, anhelant. Una boca absorbent que guia sovint, cíclicament, la resta de l'organisme. Si se'ns acusa als homes de pensar amb el sexe, no és menys cert que l'òrgan sexual femení governa l'actuació de les dones amb una tirania pantagruèlica. Cert és que ho fa més de tant en tant, sense tanta immediatesa, amb una relació de causa i efecte més subtil i enrevessada, però que ho fa, i ho fa amb una determinació germànica, d'això que ningú no en tingui el més mínim dubte. És un batec tan vigorós que sovint em recorda el zel de les gates, tan esqueixant, tan tràgic. De vegades veig una dona, li observo l'entrecuix i penso en aquelles dentadures de broma, mecàniques, que els dones corda i baten les seves mandíbules figurades, amb un so de carraca burlesca. Rialles amb vida pròpia. El mateix passa amb el sexe femení. Alguna cosa així com el meu cony i jo. Elles i el seu cony. I jo, com tots els homes, al seu darrere, què hi farem.