Els ex, o ecs, el més pròxim a Tasmània

Els ex. Ara, en estar separat i passada la quarentena, tant de dol com d’edat, cada nova dona porta adossats diversos ex a l’esquena com un gep granulós, pocs si són de relacions de convivència, molts si hi comptem les relacions esporàdiques més o menys prolongades, i moltíssims si hi computem els de les nits boges. No hi ha res més tediós que haver de suportar la xerrameca d'elles sobre els ex. A veure, si entre els homes ja ens diem en confidència que què pesat que resulta haver d'escoltar el monodiscurs d'elles en el procés de seducció, no hi ha res pitjor que haver de sentir la mateixa extensa i avorrida elocució respecte dels seus ex. Elles es queixen de les nostres mirades perquè som visuals --a no ser que els agradem--, i nosaltres del seu parlar, atès que són verb --a no ser que ens agradin--. És curiós, tinc la sensació que els ex només són ex quan es refereixen als altres, mai que parlin de tu mateix com a ex, que de ben segur que en parlen, per a desgràcia dels següents amants. I m'agafa la urticària de xoc cada cop que una dona em diu que té bona entesa amb els seus ex, i que s'hi veu de tant en tant. No he aconseguit mai, però mai, citar-me regularment amb les meves ex en tant que amigues, que ex parelles. Quan la relació s'ha trencat, pels motius que siguin, les trobades amb elles desapareixen. Això, de jovenet, m'havia arribat a molestar, fins i tot a ferir. Jo havia de suportar les cites de les meves nòvies amb els ex i, en canvi, quan l'ex era jo, no hi havia cita que valgués. Per què hauria de quedar amb tu?, em demanaven. Per la mateixa raó que quedaves amb el teu ex nòvio, contestava jo. I aquí, en fi, s'embolicava tot.

            Vaig pensar en el seu moment que havia estat massa important per a elles com per mantenir després una relació inferior, diguem-ne d'amistat, i que els altres ex eren únicament relacions passatgeres, innòcues, insignificants, que mereixien la clemència de trobades posteriors. És possible que de mi s'haguessin enamorat i que de ells no, i que veure's després amb ells no les danyés i en canvi amb mi sí. Tanmateix, no era així, perquè d'ells també hi estaven enamorades en el seu moment. Aleshores la culpa passava a ser meva, ja que era incapaç de mantenir una relació nova, lleugera, superficial, després d'una relació afectiva intensa. La segona possibilitat és que jo fos un monstre i que, sense la passió amorosa, de mi només en restés aquesta detestable part, amb la qual cosa es feia inviable el contacte posterior. Però tampoc no era això, atès que no sóc cap monstre, en absolut. Més aviat tendeixo al contrari, a la bonhomia, a una bonhomia voluntària, a l'ajut i l'entesa, com ho demostra la fidelitat dels meus amics i coneguts. Malament aniríem, si no. I la tercera opció era que els ex continuessin, per qui sap quina estranya habilitat, mantenint trobades sexuals esporàdiques amb elles, trobades sexuals d'aquestes que no consten en acta perquè –hem de creure-- que no estaven planificades i que sorgien espontàniament, ja fos per desig o nostàlgia. És evident que si no hi ha res que més separi que un passat comú, també és veritat que la intimitat sexual pot ser reactivada en qualsevol moment, atès que el primer i més important pas ja va ser donat: el de l'atracció. És més fàcil per a una dona fer l'amor amb algú amb qui ja s'hi ha anat al llit que amb un desconegut que passa pel carrer. I aquest darrer cas, creguin-me, l’he patit més d’un cop al llarg de la vida.

            Dit tot això, cap dels tres supòsits exposats sobre la categoria dels ex no deixen ben parat. Tant si sóc inhàbil per baixar una relació d'afecte a la d'una suposada amistat, com si sóc un monstre, com si sóc un cornut, el fet és que res d'això no em satisfà gens.

            En realitat, la deducció de tot plegat és senzilla, si som honestos: no hi ha cap motiu per quedar amb un o una ex. Cap ni un. Si la relació es va tallar en el seu moment, per alguna cosa seria. I fem el vincle invers: si es queda amb ell (o ella, tot el què dic és biunívoc), és que hi ha alguna raó. Entenc que motius convencionals per quedar-hi són la represa de la relació o bé, per contra, la gestió d'un divorci, sempre al despatx dels advocats, o bé senzillament una conversa sobre fills, si n'hi ha. Fora d'això, no existeix mòbil coherent per fer-ho. I no hi ha més. D'aquí, la meva suspicàcia sobre aquestes relacions d'amistat, bondadoses, candoroses, beatífiques, celestials, seràfiques, amb els ex. D'un ex, se n'ha de parlar en passat, i prou. L'únic present que pot haver-hi amb un ex és l'exemple que escenifiquen Johnny Depp i Timothy Hutton a “La finestra secreta”, basada en una novel·la d'Stephen King, en la qual nou marit i antic marit pacten acabar d'una vegada per totes amb les negociacions econòmiques del divorci perquè l’ex deixi de tenir contacte amb la seva ex esposa i tots dos mascles no hagin de veure's mai més en la vida. La resta, que si ara els ex són amics i tal –que no són amics, perquè un amic és un amic i un ex un ex--, deixem-ho com a excuses de mal pagador, i preludi de les poques preguntes que poden sorgir des de la més sangonosa desesperació, la dramàtica de: per què ho has fet?

Polles (i 2)

En una nit de joc eròtic amb la meva tercera parella, li vaig demanar:

--Pots ficar-te un ou a la boca?

--Els del meu exmarit, sí –va revelar--. Els teus, no. Són massa grans.

--Oh, bé... --vaig dir jo alçant la mandíbula i aclucant els ulls i sentint música de lires a les altures.

--En canvi –va continuar ella--, amb la polla em passa a l'inrevés... La teva és més petita, no sé, més manejable... Ei, va, no t'enfadis...

........................

Uns dies després, vaig respirar molt a fons, em vaig encomanar a tots els sants, i li vaig preguntar:

--La polla, al teu exmarit, quant li fa de llargària?

--Oh, no ho sé –va dir ella--. Però la té molt gran.

--Vinga –vaig inquirir--, no hi ha home que no sàpiga quant li allarga...

--Era molt gran.

--18?

--Més.

--20?

--Més.

--Més...? 25...?

--Sobre els 25.

Uf. Entesos, era ell, el superdotat, l'artista de circ, el monster dick, que en diuen ara a internet, i no pas jo el ridícul, misèrrim i patètic pixatova. Però 25..., mare de déu! Quina barbaritat, nen! Que l’altíssim te la conservi molts anys, palangana! 

L’amiga íntima de la meva nòvia m’odia, per què?!

Parlaré d’un conflicte curiós i indigest, però que és molt més habitual del què sembla. També hi ha una qüestió personal, no m’importa reconèixer-ho, i és que l’he sofert diverses vegades, massa, al llarg de la vida: que la millor amiga de la teva dona, parella o relació (en endavant, nòvia, per unificar nomenclatura) t’odiï. L’anècdota que ara explicaré és privada, ho sé, però han passat anys i ja està prescrita, a part que tant m’és, però recordo especialment un episodi en què la cosina germana, i millor amiga, de la meva primera dona, en passar uns dies a casa, a la nit i abillada amb un minúscul pijama d’estiu de tirants, es va posar al costat meu per contemplar junt amb mi, recolzats a la finestra, la foscor xafogosa del pati interior de l’illa de cases. En abocar-se exhibia pits i mig els mugrons, depenent del moviment, i va establir una conversa vàcua i trèmula, que en aquell moment es poden imaginar que era el què menys interessava. Jo, que voltava els 25, sí senyor, trempat a la valenta, com un ruc, sort dels texans. I molt incòmode, no sabia com posar-me ni cap a on mirar. Sense que una cosa tingués res a veure amb l’altra, aquella nit em vaig desvetllar de matinada i en ser incapaç de reprendre el son, vaig anar al menjador a fumar. Al cap d’uns minuts, de cop i volta es va obrir la porta de l’habitació conjugal i va aparèixer la meva dona gairebé corrents i mirant a banda i banda espantada.

--Què fas?

--Fumo –vaig dir amb els ulls esbatanats.

--I la meva cosina?

--No ho sé –vaig dir, perplex--, suposo que dormint a l’habitació.

Va sospirar, alleugida.

--M’he despertat –va confessar—i en no veure’t al llit he pensat que havies anat a follar-te-la.

--Què dius?!

--De tu me’n refio poc –va dir--, però d’ella gens.

Jo veia pampallugues, m’hagués agradat pensar que era una broma de mal gust, però no ho era, de broma; el fet tenia mal gust, això sí. Doncs bé, un cop superada l’anècdota i passats els anys, la cosina germana de marres, i millor amiga, va canviar les tornes i va ser, amb labor tenaç de formigueta, la principal i furibunda activista d’un minuciós i constant procés de convenciment sobre la meva dona per tal que m’abandonés. Cap el final i amb una obcecació delirant, fins i tot li va presentar, en una trobada de dies i embolcallat amb una antologia de panegírics, el seu il·lustre millor amic, per tal que ella s’hi enrotllés, i l’altra, en fi, s’hi va enrotllar. Va aconseguir el seu propòsit, bravo per ella, la meva dona em va deixar.

La seqüència en què les millors amigues de les nòvies em rebin al principi amb tot de festes i enhorabones i després, per causes ignotes, capgirin la seva forma de pensar i de cop i volta em converteixin en poc menys que un ogre, ha estat una constant en la meva existència. No he entès mai que, sense haver mogut un peu fora del cercle de la cordialitat i la bonhomia, elles s’hagin dedicat al terrorífic esport de lapidar-me. Una amiga em confessava: les dones no som dolentes, només som monstres per a nosaltres mateixes. Alguna cosa del cert hi ha en aquesta afirmació, una mena de mulierum feminarum lupus. Inicialment creia, ingenu, perquè sóc un ingenu majúscul, que les amigues reaccionaven d’aquesta forma per la regla de tres senzilla de què com més temps passaven les nòvies amb mi, menys temps els dedicaven a elles, però l’experiència m’ha demostrat que no és tant així. Esdevé més un motiu de competitivitat entre femelles, una pulsió malèfica que se satisfà generant cruelment i absurda infelicitat en l’altra. Mostrant oberta animadversió cap a l’home a qui estima, l’amiga íntima planteja un escenari, formulat o no, d’infausta elecció per a la nòvia: o ell o jo. 

Com que les dones tenen poca resistència a reprimir oralment les pors i les angoixes, sempre acaben per fer explícit aquesta eventualitat al nòvio, cosa que desencadena en ell una reacció lineal de causa i efecte; en plata, que s’emprenya com una mona, per la raó desconcertant que no té consciència d’haver-li fet res de dolent i a ningú no agrada pagar per culpes que no ho són. I ja tenim la nòvia entre dos focs, dos focs que no és inhabitual que esdevinguin generoses fogueres perquè sovint tot plegat acaba en un procés d’odi furibund. Atia les flames el fet que l’amiga de l’ànima continuï sent l’amiga de l’ànima, objecte de confidència com ha passat des de l’època de la infantesa o adolescència, i només es qüestió de temps que picabaralles de nòvios, que sempre hi són, arribin, via confessió, a les oïdes deleroses de l’amiga íntima, que així disposa de camp obert per fer llenya de l’arbre oscil·lant, a mig caure. La nòvia li revela allò que l’amoïna de la disputa conjugal i, com sempre passa, aquest tipus de declaracions es duen a terme des de les vísceres, amb passió candent, i per damunt de tot esbiaixadament al seu favor, perquè al cap i a la fi el què desitja en realitat la nòvia no és saber l’opinió objectiva de l’amiga íntima, sinó confirmar per part d’ella les pròpies i meditades tesis: que li doni la raó, en summa. L’amiga de l’ànima té aleshores els 15 minuts o les 15 hores de glòria, pot deixar anar la bilis a penes reprimida amb una pressió de comporta de pantà, una sort de vudú frenètic sobre l’home absent a qui no xiulen les oïdes perquè encara que parlin de nosaltres les oïdes no ens xiulen si estem bé de pressió arterial. Però que li diu el nom del porc, que no ens càpiga cap dubte. Que si no et convé, que si ara actua així imagina més endavant, que et farà la vida impossible, que és un maltractador psicològic en potència, que ja t’ho havia advertit i tu no em fas cas..., has de deixar-lo! I a casa, amb ambient de maregassa, és molt probable que un nou frec domèstic faci que s’escapi la frase lapidària, enunciada com: ¡si fins i tot la meva amiga diu que el millor que puc fer és deixar-te!

--Que què?!

La decisió és complicada per la nòvia. Si tot fent cas a l’amiga de l’ànima, deixa l’home i es queda amb ella, amb el temps i per poc malament que li vagin les coses amb amants posteriors, pot pensar que es va equivocar, fet que generarà rancúnia contra ella i molt possiblement el trencament de l’amistat. Més d’una, ho confesso, m’ha vingut amb la cua entre les cames per tornar “ni que sigui com a amics”, penedida, que si estava mal aconsellada i tal, i jo he acceptat o no en funció del grau de dolor pretèrit causat i del temps transcorregut. Si en canvi es decanta pel nòvio i va espaiant les trobades amb l’amiga íntima, fins que la companyonia s’esvaeix, pot plantejar-se l’obvietat que d’homes n’hi ha molts i d’amigues de veritat molt poques, i li faci mal el buit ocasionat per l’absència de l’altra. Tanmateix, allò que resulta dificilíssim és compaginar dos odis enfrontats. En algun moment hi ha sortides de grup o festes o celebracions, on han d’estar nòvio i amiga en un mateix espai, i on ambdós acostumen a acariciar sense dissimulació el derringer amb la mà entaforada a la butxaca. 

Com a home, aquesta reacció d’animadversió granítica i fatal em resulta incomprensible. Entre mascles, mantenim un caduc codi de cavallerositat, que ens impedeix d’opinar de la dona de l’amic encara que la susdita ens faci l’efecte d’un raig de vinagre a l’ull. Si ell l’ha escollida i hi està bé, res a dir, que tiri milles fins que s’estimbi, o no. A més, no acostumem a parlar d’aquests temes i si ho fem, sempre és per tractar de qüestions greus, com una infidelitat d’ella, on el màxim que ens permetem d’expressar, succintament com és habitual, és, tio, si no ho suportes, talla. No entrem en competència, ens alegrem que el nostre amic sigui feliç, confeccionem una ferma i solidària pinya. No crec que sigui el cas de les dones, on el terme “amiga” és més complex, variable, ambivalent i potser traïdor, on el benestar de la companya de l’ànima sembla a cops que vagi en detriment de la pròpia ventura, on les abraçades de vegades amaguen un punyal que frega temptadorament l’esquena de l’altra, on l’enveja tinyosa obre les mandíbules d’al·ligàtor a l’espera de la queixalada letal. La pregunta que em faig, que ens fem els homes, és: són realment amigues o tan sols “amigues”? Una volta un conegut em va dir al respecte, i em va fer gràcia, perquè negar-ho, que la millor amiga de la meva nòvia m’odiava perquè s’estava entrenant per ser una bona sogra en el futur. Se non è vero, è ben trobato, que diuen els italians.

Supermercat sentimental, i per què no?

En els primers mesos de relació amb una ex parella i encara cadascú vivint a casa seva, després de l'estona passional entre llençols, l'acompanyava cavallerosament a la parada de l'autobús, malgrat que em fastiguejava trobar-me de nit a la Plaça d’Espanya veient com el vehicle s'allunyava amb ella dintre, Gran Via enllà, cap a Castelldefels, on vivia. De nou no havia pogut quedar-se a dormir, perquè no volia deixar sola la seva filla, que per cert ja tenia una edat com per a arreglar-se-les soleta. M’esperava un quilòmetre a peu fins a casa al llarg d’una carretera de Sants llòbrega, obscura, silenciosa. Al final, dalt, al pis, el panorama era encara pitjor. Si només fos el buit de l’estança, encara hagués estat suportable. Però a part de buit contenia l’absència d’ella: l’olor exquisida, l’hol·lograma de la figura, ressonàncies llunyanes de la veu. I, és clar, els inevitables rastres de la relació sexual, com els llençols rebregats, les espelmes consumides, les impertinents tovalloletes en el terra. Quedava la llarga nit per endavant i un llit solitari que feria com un estilet: sense concessions, a mort. Va ser en aquell moment quan vaig començar a odiar profundament les nits individuals, solitàries a desgrat. Suposo que vaig ser dissenyat per a gaudir de la companyia femenina i vaig escollir-la a ella com a concreció d'aquest tarannà. En un procés rudimentari però alhora molt racional, vaig plantejar-me que estava en condicions de certificar que si no volia quedar-se a dormir a casa, una altra ja ho faria en el seu lloc, qui fos, com ja li ho havia insinuat. Els sentiments incondicionals formen part de l'adolescència. La maduresa, agradi o no, implica una litúrgia de practicitat. És a dir, les nits, amb mi, noia. Tot --també l'afectivitat-- té algun vessant de centre comercial. Què?, reina, compres?

Les primeres mans a acariciar-nos

Arriba un moment en què la conversa entre dues persones separades passa indefectiblement per l’experiència mútua dels anteriors matrimonis. Quan un es casa sempre té la tendència a pensar que serà per sempre i no crec que a ningú li agradi gaire la situació amarga de la ruptura, i a més si hi ha fills per entremig. És, ras i curt, un fracàs del projecte familiar. I això, per més temps que passi, i per més que se superi, que se supera, sempre queda com un rau-rau en un recó de la memòria, en un petit cofre tancat a pany i forrellat, i que només s’obre molt de tant en tant, ni que sigui només per nostàlgia en un tediós diumenge a la tarda de sofà davant d’una pel·lícula avorrida. S’accepta el fracàs, s’assimila. Però mai no s’oblida. És el mateix que pensar en les mans de la mare o del pare, aquelles que van ser les primeres a acariciar-nos. Quan ja no hi són, ni ells ni les seves mans, i es recorden, dol. Sí, dol, la seva evocació fa mal. En el fracàs matrimonial succeeix una cosa semblant: sempre hi queda un doloret per entremig, una molèstia, un desencaixament.