Italianes, revenges i una caixa forta (que no sé què hi pinta)

He conegut dones estranyes, en aquesta vida. I algunes d’elles, dins de la raresa, curiosament particulars. Fa quatre o cinc anys vaig coincidir, en trobada d’una nit, amb una italo-hongaresa, aparentment bona persona –res no m’ha demostrat el contrari posteriorment--. Vam començar a parlar de casualitat en un bar del Poble Sec i vam despertar l’endemà a casa seva, en un carreró del Casc Antic de Barcelona, en un llampant i enlluernador dia de primavera. Era més jove que jo, estava separada fa temps de la parella i tenia una filla. Recordo que mentre enfilava cap a la plaça del Pi calibrava la possibilitat de transportar una immensa caixa forta que tenia en el pis –“ja hi era quan vaig llogar-lo i no hi ha hagut collons que ningú se l’emportés”, em va dir, “si la vols...”--. Era com les de les pel·lícules del far west, i em va fer gràcia, però m’arribava a la gola del coll i no hi havia nassos ni de fer-la vibrar mal que hi recolzés tot el cos i tota l’ànima. Llàstima, decorativament era impecable, i impagable.

Caminava cap el metro jo molt xiroi pel fet d’haver mantingut una relació fugissera amb una italiana –semi italiana, en aquest cas--, perquè les italianes sempre han suposat un enorme repte per a mi. Per a mi i per a molts mascles de la nostra generació, la del 1964, i posteriors. M’explico, tot i que els meus coetanis barons ja ho han d’haver entès a la primera. Quan es va disputar el Mundial de futbol d’Espanya, el 1982, sota l’emblema ridícul i patètic del “naranjito” (gran portada aquella de El Jueves de “Pelamos el naranjito”), la selecció italiana va jugar la fase de grups a Barcelona, i la capital catalana va ser envaïda per tiffosi a causa de la proximitat amb la península itàlica. Com que la infraestructura hotelera barcelonina aleshores era més aviat precària, els afeccionats italians van haver de ser allotjats fora de la capital, i ¿on hi havia més hotels que a la Costa Brava? Doncs cap allí els van portar. I ells, que no la coneixien, de cop i volta van descobrir el paradiso, fins al punt que el Mundial els va resultar el de menys. Estiu, Costa Brava, platja, noies en topless i follables. A casa seva no havien vist un pit en la vida, i molt menys en una platja, i si sucaven el melindro perquè déu és gran, s’havien de casar amb la interfecta amb tots els fratelli d’ella desembutxacant la trapera per si se’ls acudia de fugir a Azerbaidjan abans de la cerimònia. En canvi, aquí, amb les catalanes, liberals, podien posar-la en remull sense que cap germà, si és que n’hi havia algun, i si n’hi havia algun, si és que apareixia, a penes digués que vigila que no et deixi prenyada. Itàlia va guanyar la final a Alemanya amb el simpàtic Sandro Pertini fent saltets a la llotja del Bernabeu, però això va ser el de menys. El de més és que els italians, mascles, havien descobert la Costa Brava i s’havien quedat amb la impressió que les espanyoles –ni idea que eren catalanes, en aquella època—eren, segons el seu florit llenguatge, unes “putanes”. I ens els anys següents, tot pertinentment propagat pel boca-orella, van envair la costa catalana hordes d’italians en excursions sexuals d’estiu a La Selva i els Empordans que perpetraven embotits –cinc mínim—en un Fiat Uno, carregat com marroquins en agost per la A-7, desembarcant en càmpings de Llafranc, Pals, Lloret, Blanes o Tossa, i passejant el seu atractiu, la seva finetzza, la dolça cantarella de l’idioma, la pàtina de gent curtida en el bell canto i les belles arts en conjunt, i la malèfica frase de: 

--Dammi un bacio... –amb un somriure que fonia glaciars antàrtics.

Van triomfar durant anys, una dècada mínim, fins que les noies d’aquí, ja molt escamades, els van veure el llautó i van preferir acceptar en el futur els favors d’un mafiós georgià que d’un edulcorat florentí. Però van deixar un llast de catalanes enamorades i després abandonades amb promeses de duro sevillà i una minoria tenaç i irredenta que van emigrar a Itàlia per casar-se amb ells, matrimonis que van durar el que van tardar a arribar les primeres eleccions legislatives, on la mamma d’ells les va obligar a votar a la Democràcia Cristiana, perquè era el què votava la famiglia, i quan s’hi van negar, els van fer un buit que les van obligar a tornar a la nostra terra amb la cua entre les cames, les il·lusions trinxades, la tonteria a flor de pell i la sensació de què la imbecilitat femenina es manifestava en la realitat real i no sols en les diabètiques telenovel·les veneçolanes. És estrany que en les dones de la meva generació, i de posteriors, n’hi hagi alguna que no hagi posat un italià en la seva vida. Això és estadísticament i sociològicament cert. Tanmateix, i això és l’important, a quin preu?

Doncs al preu de deixar en precari sexualment a diverses generacions de catalans, que vam veure com les nostres nòvies potencials es deixaven seduir per italians empolainats, que se les follaven sense remilgos, mentre nosaltres havíem de tirar d’alemanyes grosses i borratxes, de franceses cadavèriques en el llit, o de tres tristes palles. Perquè a l’inrevès, amb els italians, no passava: les italianes no venien. I si venien, estaven envoltades de família que al primer gest de seducció et miraven cobdiciosament els testicles amb la paraula castrato escrita amb sang en el front. Vam haver d’esperar dècades a que les coses canviessin. Que ells fossin objecte de refús, per pesats, interessats i hipòcrites, i que elles s’alliberessin i ens visitessin a Barcelona –ja no a la Costa Brava—amb la ment oberta i la vagina ad hoc. I és aquí on vam executar la nostra venjança. Una venjança mútua, crec. Si més no, així m’ho han comentat elles mateixes. Perquè elles se’ns van oferir també amb el pruïja d’haver estat refusades en el seu moment per culpa de les catalanes: tal faràs, tal trobaràs. Cada italiana amb qui he practicat sexe ha estat un plaer celestial. Pel polvo en si i, sobretot, per la revenja del previ greuge adolescent. I, a més, dues dècades després. Qui digui que la venjança és un plat que se serveix fred, té raó. I qui digui que la venjança no val la pena, s’equivoca. Val la pena i molt. No ens torna allò perdut, però ens fa guanyar la gota destil·lada d’alambí d’anys de santa i soferta paciència. I això no es paga amb diners.

Tornem a l’inici, a la noia italo-hongaresa de la caixa forta. Passaré per alt les seves habilitats amatòries fora de tota mesura. Sí que m’interessa remarcar que tan bon punt vam començar a petonejar-nos en un pub nocturn, va separar-se de mi, va escodrinyar-me els ulls i em va proposar de passar la nit plegats.

--Amb una condició –va advertir.

--Quina?

--Que deixem Cupido a part.

Vaig somriure.

--Fet.

Dies després, ella marxava crec que era a Cadis, de vacances, i vam parlar per telèfon. En un moment de la conversa em va dir:

--Eduard, el teu problema és que et prens les relacions massa seriosament. T’ho has de prendre en broma, perquè tot és, al capdavall, una immensa barrabassada.

Era el mateix que Enrique Jardiel Poncela pregonava a “Amor se escribe sin hache”. Encara no sé si una i altre tenen raó. Però en tot cas esdevé una teoria més en el laberint incognoscible dels afectes, i gens menyspreable.

Un putiferi descomunal. Que l’últim estiri de la cadena!

La promiscuïtat humana és natural, tots ho sabem. Podem posar el sexe en un lloc superior o inferior en la nostra escala de valors, però allò que no podem evitar és que la recerca de plaer sexual sigui una constant en la nostra vida. Alliberats del jou religiós, cristià en el nostre cas, d’altres religions en altres casos, fer l’amor o cardar, com se li vulgui dir, es manifesta de forma tediosament quotidiana. I més perquè el desig ja no és aquell terrabastall tsunàmic pels homes o allò reprimit, exigu o inexistent per les dones. A tot déu –i fins i tot a déu si existís—li cal follar al llarg de la vida adulta i a fe de déu que fer el fet proporciona molt de gustet (el mateix fill de déu, Jesús, tenia a una devota Maria de Magdala per a tal menester). Recordo un episodi de “House MD” en què una felina dra. Cameron li explicava al guapet i insuls dr. Chase tots els símptomes que l’acte sexual ocasionava en l’organisme humà, al qual portava al límit de resistència. Va acabar el seu discurs clínic amb un comentari personal: si déu no ho hagués fet “tan divertit”, l’espècie humana s’hauria extingit fa segles. I esmento a déu tants cops sols per enfotre-me’n de la virginitat mariana i tantes altres bagatel·les --déu sap que això és cert--.

En resum, que tots plegats formem un putiferi descomunal, colossal, catàrtic. Observo la meva ciutat, Barcelona, qualsevol divendres o dissabte per la nit, el batibull relacional nocturn que s’hi forma, i la posterior cara beatífica i complaent de la gent el diumenge a l’hora del vermut, amb perfum d’aloe vera de dutxa post coitum sobrevolant l’ambient, i si tots no estem contagiats per una MTS (Malaltia de Transmissió Sexual) és perquè déu no ho vol. Va, paro ja amb les conyes sobre el SS (Ser Suprem). El folleteig particular és massiu. El col·lectiu, menys. He visitat per feina molts locals d’intercanvi de parelles i la llàstima és que ho vaig fer de massa jove. Ho fes ara, valgui’m déu! [Edu, prou!]

La gent de la nostra generació, la del baby boom, si la noia no era verge o semi verge, és a dir, amb un o dos noviets anteriors, una petita experiència i tal, poc que ens hi acostàvem, o sols per cardar. O verges o putes, llastimosament. Ara, sense segregació sexual educativa, la interactuació entre nens i nenes és d’absoluta naturalitat, i d’adolescents passa el què passa, i passa com els conills però a càmera ultraràpida. Conec noies que sense ni el carnet de conduir ja fan recompte dels seus ex i els falten dits de les mans, quan no de mans i peus, per treure’n l’entrellat. Quan en tinguin 50, ¿quin historial mesalínic no hauran acumulat?

I ara parlo des dels meu 50 amb les dones de 50 i em confessen –totes totes—que després del divorci van passar per una època de promiscuïtat, era lògic, no? Era lògic?, em demano, mentre dic que és clar que sí.

--I ara? –els pregunto.

--Ara no.

--Per què?

--Perquè ara selecciono. Vull tornar a fer parella.

L’instint de la majoria dels homes de la meva generació –els de les d’abans i els de les després, ni idea--, i prou que ens ho parlem, escaridament però ens ho parlem, és de pensar, bé, d’acord, amiga, però jo prefereixo ser el teu següent amant que la teva següent parella, però ens ho callem com a putes, no fos cas que ens perdéssim el polvo, encara que faci tant mal dir i de tan perversament interpretar. Però és. Per aquest motiu molts homes desapareixen davant d’aquests exemplars de femelles al cap de poques trobades o al cap d’un temps –pura comoditat sexual--, mig any, com a molt. El problema és que fora d’aquests exemplars de femelles, no n’hi ha d’altres. Ni tampoc de tios que no siguin tios putes, perdeu, noies, l’esperança. Sols les excepcions que confirmen la regla en un cas i altre.

A veure, és com una altra cosa que està de rabiosa actualitat, com escrivia jo en els meus temps de premsa. I és que es manté una primera trobada i de seguida, després de la tediosa conversa sobre les vides pròpies, i si hi ha connexió o química (o deixem que tot flueixi, o un cafè i després el què sorgeixi, com es diu ara, aquesta nova litúrgia vaselínica de ritual d’aparellament com repetia en Rodríguez de la Fuente), es planteja directament l’encontre sexual. Passem la nit junts?, diem nosaltres, els tios. Millor que no, en la primera cita, no, diuen elles.

--Ei, m’has dit que abans ho havies fet.

--Sols algunes vegades...

--I que tenien ells que no tingui jo?

La negociació és curiosa i entretinguda, més que les dels programes de televisió de les cases d’empenyorament d’objectes inservibles. Una mica de cessió per aquí, una mica de magreig (o petting, que en diuen ara els i les profes cursis i cursas) per allà, una semi oferta afectiva, etcètera, i al final tot acaba amb a casa teva o casa meva. Va, siguem seriosos, s’ha dissertat molt al voltant de la competència entre femelles, i poc sobre la dels mascles. Tots competim, cadascú contra els seus congèneres. Els homes volem ser alfa dogs i si elles gaudeixen oferint una imatge de dones sexuades i promíscues, perquè tots ho som en pro de la natura i la igualtat, allí on altres han triomfat, no fracassarem nosaltres. I elles saben que avui en dia Meetic o Badoo ens ho posen tot a dos ous. O tu, o una altra, i n’hi ha moltes fent cua. Aquestes pàgines web que els van resultar molt productives a elles quan van sorgir, ara ens resulten molt productives a nosaltres.

És un putiferi, que deia abans. I és un embolic, ho reconec. Un embolic d’embolics, a més. L’entesa entre homes i dones es complexifica. Tot se sofistica. És com entrar a un supermercat i tractar de comprar fulles d’afaitar: abans existia Gillette i la competència. Ara hi ha de tot i amb mil quantitats i ofertes, i al final tots acabem com el ruc de Buridan, que es va morir per no poder escollir entre dos farcells de palla situats equidistantment a ell. Això ens passa amb les relacions sentimentals i sexuals d’avui en dia. La diversitat, multiplicitat i embrollament. Si no volem morir-nos com el ruc, fem usualment un campi qui pugui a la desesperada, que això s’ensorra, i el darrer que estiri de la cadena. I allò de què es van conèixer al POF i ara formen una sòlida parella, deixem-ho pel déu que s’ho cregui. Sí, què passa?: he dit déu de nou!

Vivim dues vides: la primera en família, la segona en relacions

Desnonada la família, ¿què ens queda, ara? Les relacions. Expliquem-ho bé això. La família és una institució integrada en una estructura social convencional, amb lleis sòlidament establertes, i en el seu moment la formàvem perquè així ho dictaven els costums i les normes, i també per la simplicitat de perquè tocava, perquè ens trobàvem en l’època d’aparellament i reproducció. Ningú no la posava en qüestió fa pocs anys, com qui diu a penes una generació. Ara sí, ara el model de la família ja no és vàlid, perquè fins i tot les més aparentment sòlides s’han esfondrat com un fràgil castell de naips. No és estrany que en avui en dia, per posar un exemple, es doni la circumstància que en un sopar d’amics s’observi que de casats en primeres núpcies n’hi hagi ben pocs, o cap ni un. La resta, o bé van acompanyats de segones o terceres parelles o senzillament gaudeixen de l’estatus de divorciats, separats, solters, singles o solitaris. El problema rau doncs a veure com s’encara la vida després del fracàs del primer matrimoni, el més llarg i amb descendència, etapa que particularment se m’ha donat per anomenar segona vida.

La segona vida és aquella que comença al voltant dels 40-50 anys amb el primer divorci del casament originari, i que es prolonga el doble de temps enllà, fins a la vellesa, però no la vellesa com l’enteníem abans, sinó la vellesa de debò, la senectut de bolquers i caminadors i defunció per apergaminament, a causa en gran mesura a la influència de la tècnica en la medicina, que augmenta la qualitat i quantitat de vida cada dia que passa. Ningú no ens havia educat per a aquesta segona existència, si més no als membres de la nostra generació, i per això regna el desconcert i la deriva davant de la diversitat de possibilitats relacionals factibles i la dificultat d’elecció entre tots els models proposats, tant si es tracta de mantenir amb tossudesa la idea de la família tradicional de caire romàntic, la de junts per a tota la vida, fusionant de nou llaços sanguinis, patrimoni i capital, com si s’opta per apropar-se als nous i de vegades estranys, curiosos i estrafolaris models d’unions en boga en l’actualitat. Qualsevol cosa excepte la solitud, sembla.

D’entre tot aquest garbuix relacional, una cosa queda clara, i és que per més romanticisme que s’hi posi a la potinga, la gent jove, les noves generacions, aquelles que enlloc d’haver mamat des del bressol matrimonis que duraven tota la vida, s’han alletat de discussions, separacions, divorcis, progenitors postisos, reguitzells d’amants dels pares, estranys a qui han de considerar entre cometes germans o germanes, etc., han forjat en la seva ment la idea de què la família és una farfolla, els cònjuges per a tota la vida tres quarts del mateix elevat al cub, i que la parella, com l’acte sexual, dura el què dura dura. És a dir, que les parelles, que es desitgen i es busquen per mor de l’afectivitat i la companyia, són matèria finita, amb data de caducitat impresa en l’envàs. Ho veu la gent jove, això, i molt poc a poc ens n’adonem nosaltres, els pasarells de la mitjana edat, per més a contracor que ho fem i per més llàgrimes cardíaques que ens generi la cosa. Les relacions avui en dia són relacions immanents, no van més enllà del fet de què dues persones decideixin lliurement de viure o d’estar plegades, tot sabent que en el moment en què un dels dos membres, o tots dos alhora, diguin que la història s’ha acabat, pels motius que siguin, la unió s’haurà trencat i tal dia farà un any i ho celebrarem amb responsoris. Per això, aquestes parelles no tenen nom, els filòlegs encara no han encunyat el substantiu al diccionari, bàsicament perquè el poble encara no els l’hem facilitat. La gent està, o estem, junts, i punt i final. D’aquí prové el reguitzell de parelles exclusives i encadenades, les relacions fidels seqüencials, una mica com abans ens arribaven les notícies que feien els artistes de Hollywood, que enllaçaven un matrimoni darrere l’altre. Doncs el mateix, però sense passar pel jutjat, la vicaria o Las Vegas.

Com que aquest tipus de relacions no estan sotmeses a les regles religioses o socials d’abans, les úniques normes que les regeixen són les que estableixen de forma particular i privada ambdós membres de la unió, per això comentàvem al principi d’aquestes línies que, acabada la família, en restaven només les relacions. Dues persones han de posar-se d’acord amb el tipus de vincle que desitgen, parlar-lo, negociar-lo, pactar-lo i, a poder ser, complir-lo. És més que mai una cooperativa de dos, dos individus que posen en comú els seus actius no pas per fusionar-se (una família) sinó per unir-se (estar amb). En una altra ocasió ja parlarem de les dificultats que presenten aquestes noves relacions, que en tenen, i moltes: és significatiu que conegudes webs de contactes a internet, que van començar anys enllà la seva singladura amb la publicitat de trobar l’amor de la vida, ara s’acontentin amb anunciar que es visqui una història d’amor o una història a seques, sense apel·lar a la qualitat ni la llargària de l’hipotètic vincle, i ells tan panxos i fent caixa per pay-pal.

Finalment s’ha de subratllar que la celèrica evolució de la família tradicional cap a la relació contemporània comporta un canvi essencial molt útil en cas de trencament. Mentre que la família es crea amb voluntat d’eternitat, de que sigui per tota la vida –fins que la mort us separi--, i conté per tant un component d’idealisme nítid i indiscutible, la relació neix, per contra, amb el concepte de la finitut integrat en el seu codi genètic, de que és transitòria i caduca, i que durarà mentre sigui gratificant i satisfaci a tots dos membres, fet que implica que no existeix un ideal, sinó un cru i explícit realisme. La distància entre la idea i la realitat és el què s’anomena tragèdia, i és just d’aquesta forma, tràgicament, com han viscut molts matrimonis la seva ruptura final, perquè no sols es tractava de posar fi a una unió sinó que veien com de cop i volta s’estroncava tot un projecte ideal de vida: l’horitzó projectat es fonia com una aquarel·la sota la pluja. En canvi, la ruptura d’una relació queda eximida de l’element tràgic. El mal que causa donar carpetada a una parella és idèntic, perquè afecta als sentiments i les emocions, i cal fer el procés de dol pertinent, però com a mínim no existeix el tràgic esparracament de la línia existencial, allò del i ara què faré jo amb la meva vida, com sobreviuré sense ell o sense ella. Entre el dolor tràgic o el dolor a seques, és obvi que, si no s’és masoquista, l’elecció és facilíssima: el dolor tràgic. Nooo, que és broma...! L’altre, l’altre...

Els anissos dels collons i l’hòstia dels capellans

La nostra cultura té una innegable i accentuada arrel judeocristiana, de tendència patriarcal, que redueix la dona a la trista dicotomia de verge o puta. És la Maria Magdalena santa o la Maria Magdalena puta. Avui en dia encara és diu que si aquella és la monja de la classe, perquè refusa els nois, o aquella la puta de la classe, perquè hi té massa afecció: o sigui, la que no se la tira ni déu o bé la que se la tira tot déu. No hi ha un terme mig entre tots dos conceptes antagònics, no hi ha una feminitat única, no hi ha una dona global. Entenc amb la mà al cor que les dones poden ser bondadoses, poden ser sexuades, poden ser mares, poden ser-ho tot en un sol envàs, i a més ser-ho en perfecta harmonia amb elles mateixes i amb l’entorn i amb l’univers. Però la marca, o xacra, de la creu com se sol dir és allargada i la seva influència castrant i anihiladora. Aquest fet ens ha creat de sempre un conflicte intern, tant a homes com a dones, perquè contraposa estúpidament el fet de poder ser bona persona amb el saludable gaudi de la sexualitat. Sempre ens quedarà l’esperança que la secularització de la societat acabi mica a mica amb aquestes indigeribles bagatel·les transcendentals, i enlloc de la Mare de Déu imperi per fi la Mare Naturalesa, molt més d’acord amb la nostra essència carnal.

Aquest tipus de coses m’han suggerit sempre una rebel·lia irreverent. Així com un Marlon Brando deixat de la mà de déu enculava a cor que vols a la pàmfila Maria Schneider ajudat per la mantega i tot recitant un parenostre, jo també vaig fer les meves tentines sexuals impietoses amb la religió aquesta de catòlica que ens va tocar de viure, patir, repudiar i finalment prescindir. De jovenet ja, on l’altivesa i la fúria eren més notables, un dia d’improvís se’m va acudir d’anar a per totes, de rebentar-la, i après mois, le déluge. A l’època utilitzàvem bastant com a anticonceptiu el coitus interruptus, ja que no existia ni l’antic fantasma de la sífilis ni el futur apocalipsi de la sida, i l’única preocupació que teníem els amants fadrins era evitar de totes totes que es produís un embaràs no volgut. Així, quan arribava l’orgasme, tenia la precaució de sortir del cos de la noia i acabar la feina de la forma que més bonament em passava pel cap. Sovint eren elles qui feien la cortesia de la mamada, diligents i educadetes com eren. Bé, doncs li vaig dir a la novieta de torn, entre urgents esbufecs, que tragués la llengua, que m’escorreria allí, i ella hi va accedir àvida, amb delectança, ens ho passàvem de mort, tot era tan novell i fantàstic. I així ho vam fer, ella estirant la llengua cap enfora, plana com una safata, i jo dipositant-t’hi amb un ull cluc per afinar la punteria els anissos de les meves preuades gònades. Ja era complicat, ja, perquè la potència dels vint anys era d’escàndol i les primeres xeringades semblaven ràfegues de metralladora epilèptica, però, en fi, certament vaig aconseguir que el semen caigués sobre l’eucarística llengua –sí, eucarística llengua!--, que s’oferia amb delit a acollir la lleterada de la mateixa manera que abans, poc abans o anys abans, a missa havia rebut la Sagrada Forma de mans d’un capellà. No era el cos ni la sang de Crist, sinó –com diuen els gavatxos-- el licor de la vida de l’Edu, allò que ens sumia en sacra comunió. Em venien ganes de dir en el nom del pare, del fill i de l’esperit sant, amen, com en Brando cantava el parenostre, però no ho vaig fer, tan agosarat per unes coses i tan tímid per a unes altres.

Aquesta innocent pràctica, que tenia més d’insolència íntima que de vertadera insurrecció, l’he anat realitzant de tant en tant al llarg de la meva satisfactòria vida de catre, perquè la irreverència, per l’educació rebuda, sempre m’ha atorgat un plus de morbositat al fet, una pinzellada malèfica vessada sobre el beatífic blau cel del mantell virginal. Penso, per dintre, cada cop que ho faig: aquí tens l’hòstia, l’hòstia líquida, l’hòstia blanca, l’hòstia veritablement sagrada, aquella que va fecundar a Santa Maria i que tothom, en vint segles d’història, ha amagat vergonyantment com un pet sonor en la silenciosa vetlla en un tanatori. Perquè, xxxt..., diuen que va ser un colom. Un colom..., i uns collons!

L'incomprensible valor espiritual de l'himen

Mai cap mite sobre la feminitat em resulta tan incomprensible com el de la virginitat. I encara molt més el testamentari que la Verge Maria hagués concebut a Déu fill sense fecundació animal. A l’Altíssim o a qui sigui gràcies, el cos de la dona ens garantitza la perpetuació de l’espècie i per això ha de fer germinar en el seu ventre, mitjançant l’ajut cordial i profund del mascle, és a dir, nosaltres, els embrions que esdevindran futures i magnífiques criatures. I això no es pot dur a terme amb protecció himenística, amb virginitat. S’ha de fer com la natura determina, i la natura determina que el pòl·len ha de dipositar-se diàfanament en el pistil. El mite de la puresa tampoc no em serveix, i molt menys la que se’n deriva, la contradicció bizantina entre verge i puta, Maria i Magdalena. No hi ha més imperi que el de la naturalesa, el de l’espècie, el de la perduració. La resta, per més mites que siguin, per més sagrades que siguin, em semblen coses molt, però molt, imbècils. Res és més cafre en aquest món que la glorificació d’una membrana tan infantívolament funcional, i tan neutra i insubstancial, com el maleït himen.

No només el cristianisme advoca per la virginitat. També ho fa l’islam. Fa un parell d’anys, recordo que vaig disposar eventualment d’un matí lliure, i vaig anar a la platja, on vaig descobrir com de reveladora esdevenia la massificació carnívora al sol. La proximitat de les tovalloles permetien la visualització d'uns detalls íntims anatòmics que, la veritat, sobtaven per la seva prolixitat i detall. Vaig assentar-me amb la tovallola a ras de mà allí on vaig trobar prou espai. Estava envoltat de cossos a frec de tela. En un moment donat, la parella que tenia enfront va marxar i en pocs minuts s'hi va situar un grup de cinc estrangeres, que van plantar les seves armes –les seves tovalloles-- a un pam del meu cap –jo estava de panxa al terra--. Cinc parells de plantes de peu van entrar en el meu camp visual a frec de nas. Eren boniques, tendres, suaus –com s'ho fan les adolescents per a què les sandàlies no els deixin ni màcula ni olor?-- I així va ser inevitable la inspecció dels seus sexes al capdavall de la unió entre les cames, que van mantenir (suposo que) negligentment obertes. A algunes d'elles se'ls feia un plec vertical en la peça de baix del bikini, en la majoria l'única que duien. Fins i tot vaig sentir-me incòmode. Elles, en canvi, no. Elles em miraven amb cordialitat i diria que simpatia. Eren conscients, en realitat, de la seva exhibició franca, impúdica. Hi havia coqueteria fins i tot des de la nuesa, o des de gairebé la nuesa. 

Mentre gaudíem de la situació, i jo, a més, de l'espectacle, va arribar un home crec que marroquí, amb una nevera per a la venda de llaunes de cerveses i coca-coles. Va veure les cinc noies, va plantar la nevera a la sorra, molt a prop –massa a prop--, i va asseure-s’hi a sobre. Va temptejar-les però entre els seus modes, més aviat poc subtils, i el seu nul anglès, va ser escupit del lloc amb prestesa per elles, mitjançant una feridora passivitat. Abans de marxar, va mirar-me a mi, com cedint-me petulantment el territori, i em va preguntar:

            --Casat?

            --No.

            --Edat?

            --49 –vaig dir, sec, amb ganes que fotés el camp.

            Va mirar de nou a les noies.

            --Encara tens edat per trobar alguna verge, eh, amigo?

            --Va, vinga –vaig fer amb fastigueig.

            Quan va marxar, vam mirar-nos amb cara d'inevitabilitat amb les noies –el pesat de torn--.

            --Aquell tio –els vaig informar-- m'ha dit que encara podria trobar a alguna de vosaltres verge...

            Vam riure.

            --La religió –va dir una d'elles.

            --No –vaig dir--. Només l’estupidesa.

Si sabem que som promiscus, ¿per què ens dolen tant les infidelitats?

Partim d’una base inequívoca: homes i dones som promiscus. És la nostra naturalesa, com ho és també la de més del 90 per cent de mamífers. I ho som per igual tots dos sexes. Abans se sostenia que les dones associaven el sexe a les emocions, i moltes encara ho viuen així, però no obstant això cada cop sura més en l’aire, com un eco, la frase amable però contundent d’elles de “és només sexe”. Ara actuen com ho han fet tradicionalment els homes, diferenciant el que és purament sexe del que és sexe amb amor o sentiments. En definitiva, que seguint el seu instint primari practiquen sexe, i ho fan tant --o més-- que nosaltres. Podem, sobre aquest fet, donar-ne una explicació evolutiva, que es resumeix a determinar que els homes tot fecundant moltes femelles asseguren la continuïtat genètica de cara a la nova generació, mentre que les dones, amb diversos amants, garanteixen millor els recursos i la protecció de la descendència. Un detall curiós: s’han preguntat mai perquè el penis té el gland amb forma de fletxa? No és perquè entri millor en la vagina, perquè si tingués l’ergonomia de cigar pur dels primers consoladors –quins temps!--, la penetració seria encara molt més senzilla. El gland fa la protuberància al capdavall del penis perquè en el moviment coital, cada cop que es tira enrere, s’endú --amb el topall que confecciona la corona-- part de l’esperma dipositat amb anterioritat per un altre mascle, per un efecte mecànic d’arrossegament. S’estima que lleva al voltant del 70 per cent de líquid seminal, i després, és clar, en l’ejaculació, hi entafora el nou esperma, renovant-lo respecte del d’abans, se suposa que amb voluntat d’oferir una càrrega genètica de major qualitat. Adaptació en estat pur, doncs, fins i tot en la forma dels òrgans sexuals. Surt a col·lació aquest fet anatòmic per emfasitzar l’evidència que si els homes som promiscus, també ho són les femelles, i en igual proporció, perquè és amb elles amb qui mantenim activitat sexual, no pas amb gallines, per dir alguna cosa.

Els sers humans, en essència, ens organitzem en societats monògames, polígames o promíscues, aspecte relacional, aquest darrer, que cada cop més s’associa al terme “poliamor”, vagin acostumant-se a aquesta paraula, que es posarà aviat tan de moda com abans s’hi va posar la dels singles, ara ja tan comuna, popular. Jo, com molts de vostès, he estat educat en la tradició europea de la monogàmia i l’amor romàntic, i en els moments actuals, a mitjana edat, m’adono de com d’incoherent i castrador ha estat aquest model, per la causa òbvia que si els éssers humans som de naturalesa promíscua, no té cap sentit encorsetar tal tendència amb la camisa de força de la monogàmia exclusivitzadora, ja sigui d’origen religiós, legal o consuetudinari, tant és. Seria com canalitzar un riu, que es faci el què es faci, sempre segueix el seu curs natural, perquè l’aigua obeeix a immutables lleis gravitatòries. Només així s’entén l’alt nombre de divorcis i separacions en les parelles monògames, que volta el 70-80 per cent, i més com més va, fenomen que ens obliga a afirmar sense enrojolament que la família tradicional es troba sumida una crisi profunda i fatal, si no ferida de mort. La raó? Senzilla: és antinatural.

No ens esquincem les vestimentes per això. Qui més qui menys, ja a una certa edat, hem caigut de la figuera i coneixem per experiència pròpia que en parelles llarga durada res no és tan densament diabètic com ens ho pintaven les pel·lícules de Rock Hudson i Doris Day, i sí, en canvi, que presenten el contra gust amarg dels amants i les amants, que estan anotats amb tinta de fluids en un ocult ordre del dia, ja siguin aventura d’una nit o bé parelles en paral·lel o, en un entremig, tota una gamma hàbil de possibilitats extra conjugals hagudes i per haver. Per escriure aquestes ratlles, he fet preguntes a algunes amigues –res científic, clar--, i totes sense excepció m’han reconegut que havien estat objecte d’infidelitat o infidelitats al llarg de la seva vida de parella –o parelles--, però, compte, també n’han estat subjectes, que sabem que ningú no està lliure de pecat i no veig jo moltes pedres volant per l’aire.

La qüestió és que, per què, si sabem tot això, encara ens dol tant ser objecte d’una infidelitat? Per què la vivim com a catàstrofe? Per què, en la majoria dels cops, acaba amb el projecte de parella?

Molt probablement, perquè s’experimenta com a estafa emocional. En una relació hi invertim afectes, i l’amor té un component innegable de possessió respecte de l’objecte estimat. Aquí no m’hi val el discurs marxista o neo marxista segons el qual l’instint de possessió sobre l’objecte de l’amor és la resultant de la cultura possessiva i avariciosa capitalista, ni tampoc el del bonisme hippie o neo hippie de donar llibertat total perquè la possessió és com tallar les ales a un ocell, que no pot volar més i així el retenim al nostre costat, i que l’important és deixar-li les ales i si realment ens estima no marxa o, si se’n va, sempre torna a nosaltres. No, el fet és més complex. Una criatura, encara no condicionada per la cultura ni la societat, tendeix a engrapar i a apropiar-se d’allò que veu, que vol, que desitja, que estima, és un instint bàsic. L’amor implica possessió d’allò estimat, sempre dins d’uns límits raonables. No parlo d’una possessió malaltissa, on aleshores serien els psiquiatres els qui hi haurien de dir la seva. I entre amor i possessió d’un, i amor i possessió de l’altre, combinació que podria generar conflictes, es tira pel dret i s’efectua un pacte. S’acorda un compromís de projecte comú exclusiu i de fidelitat, sovint a través de l’instrument del matrimoni. Se sap que és antinatural, però la monogàmia té els seus avantatges, com atorgar estabilitat sentimental, afavorir la freqüència del contacte sexual, establir una comunitat econòmica i proporcionar afable companyia. El que succeeix, emperò, és que els anys passen i les persones evolucionen, i el pacte d’exclusivitat pot no sentir-se com a propi temps enllà, quan l’experiència transforma la persona, tot modelant-la. És aleshores quan sorgeix el sentiment de no vinculació al pacte pretèrit, perquè l’acord el va fer un jo més jove, un jo que no era ben bé el jo d’ara, que es reconeix poc si no gens, i apareixen l’avorriment, la monotonia, les crisis existencials, la insatisfacció, la soledat, la curiositat, etc., factors que són camp abonat per a infidelitats futures.

La persona que és objecte d’infidelitat, en assabentar-se, se sent estafada potser perquè ella sí que ha romàs fidel al pacte d’exclusivitat, i entra en un procés d’ira, de decepció, de baixa autoestima i de sentiment de fracàs. La immensa majoria de la gent concorda que el daltabaix és dolorós, dramàtic, definitiu. La parella se sumeix en crisi durant una bona temporada, crisi que costa molt de superar si és que se supera. Alguna cosa s’ha trencat. No es mira a l’altre de la mateixa forma, les preguntes assetgen –sobretot les de “per què ho ha fet?” i “quantes vegades més ho ha fet que jo no sé…?”--, la letal desconfiança entra a escena i passa a formar part de la vida quotidiana, com una làmina fantasma però infranquejable entremig de tots dos en el sofà. Pot donar-se després, i sovint es dóna, la infidelitat reactiva, la venjança copulatòria del cornuts, el no set sinó setanta vegades set, i després la satisfacció de dir-ho, refregant-t’ho a la cara del cònjuge amb malèfica intenció i sense ni pestanyejar. I, en fi, que mala peça al teler, certament.

I dol, i aquest és el misteri, fins i tot si l’objecte de la infidelitat ha estat prèviament infidel sense ser descobert. Perquè una cosa sí que és clara, i és que quan som infidels i no pretenem que la cosa vagi més enllà d’una aventura, sexe ocasional, no tenim la sensació d’estar causant dany a ningú, i en canvi quan ens són infidels a nosaltres en els mateixos termes sí que sentim dolorosament l’engany. I no hauria de ser així, perquè resulta contradictori, i enigmàtic i insondable. Més o menys com tot en les inaprehensibles passions humanes.

Vull petons, Sant Antoni

Sant Antoni de Pàdua és segurament un dels pocs sants cristians que no fan honor al seu lloc de naixement. En realitat, Sant Antoni era portuguès, natural de Lisboa, però va anar a exercir la seva acció pastoral a Itàlia, amb Sant Francesc d'Asís, d'aquí la seva adopció patronímica. Amb Sant Francesc i Santa Clara, forma la terna rectora i popular de l'ordre dels frares menorets. I diria, tot i que d'això no n'estic del tot segur, que la seva santedat va inspirar la fundació de la ciutat californiana de San Antonio, al sud de San Francisco. Però la devoció cap a Sant Antoni prové del seu etiquetatge com a sant de l'amor. “Desconsolados van los devotos / de San Antonio, pidiendo besos”, cantava en la memorable cançó Por el bulevard de los sueños rotos en Joaquín Sabina. En realitat, l'amor pel qual és adorat Sant Antoni no té a veure amb cap misticisme, sinó que s'invoca en súplica d'amor físic, verídic i humà. Delenda a les abstraccions i les eterietats. Els homes i les dones, que som carn, desitgem carn, i també l'anhelen els creients. La volen tant o més que nosaltres, els ateus, perquè una cosa no treu l'altra: el sentiment de transcendència no anul·la el desig físic, les hormones. Al capdavall, diguin el què diguin, Déu té els seus assumptes i entre ells no crec que s'hi trobi el de la fiscalització de l'amor carnal. Els amants vocacionals tenim, doncs, un sant. Podem recitar les nostres oracions per a obtenir saludable plaer físic, calor humà i companyia, i podem fer-ho mitjançant l’oració, l'estampa o l'escapulari. L'adoració franciscana per la natura abasta també el nostre cos, la pell i les glàndules, atès que la transcendència no té per què reduir-se a tediosos temes còsmics. Tot i no ser creient, un dia d'aquests buscaré a través del Google les oracions invocadores de Sant Antoni. Les atresoraré a la cartera per poder resar amb fervor cada cop que se'm creui una noia i em desvetlli una atracció intensa, irrevocable i definitiva. Santa bellesa, sant Antoni. 

Un cop van comentar-me que Sant Antoni era molt valorat a Sud Amèrica, on les noies amb sufocacions es dedicaven a treure la figura del nen amb què habitualment és representat el sacre conjunt. Quan aconseguien nòvio, tornaven a dipositar la criatura a la imatge, en senyal de gratitud per la pregària atesa. Vaig explicar això a una amiga meva i va dir-me que l’advocació a Sant Antoni també es donava aquí.

            --Jo, de petita –em va dir--, cantava: “San Antonio, te pido con el alma entera / que me salga novio esta primavera”.

            La melodia era alegre, desitjosa, implorant. No crec que hi hagi un sant en la història del santoral que hagi tingut més feina que el bo de Sant Antoni.