Vull petons, Sant Antoni

Sant Antoni de Pàdua és segurament un dels pocs sants cristians que no fan honor al seu lloc de naixement. En realitat, Sant Antoni era portuguès, natural de Lisboa, però va anar a exercir la seva acció pastoral a Itàlia, amb Sant Francesc d'Asís, d'aquí la seva adopció patronímica. Amb Sant Francesc i Santa Clara, forma la terna rectora i popular de l'ordre dels frares menorets. I diria, tot i que d'això no n'estic del tot segur, que la seva santedat va inspirar la fundació de la ciutat californiana de San Antonio, al sud de San Francisco. Però la devoció cap a Sant Antoni prové del seu etiquetatge com a sant de l'amor. “Desconsolados van los devotos / de San Antonio, pidiendo besos”, cantava en la memorable cançó Por el bulevard de los sueños rotos en Joaquín Sabina. En realitat, l'amor pel qual és adorat Sant Antoni no té a veure amb cap misticisme, sinó que s'invoca en súplica d'amor físic, verídic i humà. Delenda a les abstraccions i les eterietats. Els homes i les dones, que som carn, desitgem carn, i també l'anhelen els creients. La volen tant o més que nosaltres, els ateus, perquè una cosa no treu l'altra: el sentiment de transcendència no anul·la el desig físic, les hormones. Al capdavall, diguin el què diguin, Déu té els seus assumptes i entre ells no crec que s'hi trobi el de la fiscalització de l'amor carnal. Els amants vocacionals tenim, doncs, un sant. Podem recitar les nostres oracions per a obtenir saludable plaer físic, calor humà i companyia, i podem fer-ho mitjançant l’oració, l'estampa o l'escapulari. L'adoració franciscana per la natura abasta també el nostre cos, la pell i les glàndules, atès que la transcendència no té per què reduir-se a tediosos temes còsmics. Tot i no ser creient, un dia d'aquests buscaré a través del Google les oracions invocadores de Sant Antoni. Les atresoraré a la cartera per poder resar amb fervor cada cop que se'm creui una noia i em desvetlli una atracció intensa, irrevocable i definitiva. Santa bellesa, sant Antoni. 

Un cop van comentar-me que Sant Antoni era molt valorat a Sud Amèrica, on les noies amb sufocacions es dedicaven a treure la figura del nen amb què habitualment és representat el sacre conjunt. Quan aconseguien nòvio, tornaven a dipositar la criatura a la imatge, en senyal de gratitud per la pregària atesa. Vaig explicar això a una amiga meva i va dir-me que l’advocació a Sant Antoni també es donava aquí.

            --Jo, de petita –em va dir--, cantava: “San Antonio, te pido con el alma entera / que me salga novio esta primavera”.

            La melodia era alegre, desitjosa, implorant. No crec que hi hagi un sant en la història del santoral que hagi tingut més feina que el bo de Sant Antoni.